Un llibre de
MURIEL VILLANUEVA PERARNAU
 |
Muriel Villanueva és una escriptora nascuda a València l’any
1976. És una dona molt versàtil i, per adonar-se’n, només cal fer una ullada a
la diversitat fotogràfica penjada a la xarxa. El seu currículum professional
n’és, igualment, una bona mostra.
A la seva pàgina web[1]
sota el títol equívoc de “Qui sóc”[2]
explica que està llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada
per la Universitat de Barcelona i diplomada en Educació Musical per la
Universitat de València. Gran amant de la música, declara que el piano, la
guitarra, el baix i el cant l’han acompanyat sempre de manera més o menys
continuada i que va exercir, a intervals, com a mestra de música. En el
currículum menciona expressament la seva formació en Constel·lacions Familiars,
una eina útil, entre altres, per a la creació d’entorns emocionals i
personatges.
Va ser professora d’escriptura des del 2006 al 2014 de
l’Ateneu Barcelonès, activitat que, segons afirma, la dotà de molts recursos
per a la seva tasca com a autora. Actualment escriu per a Catorze[3]
i ofereix cursos i acompanyament literari.
Muriel començà a escriure en una llibreta quan tenia vuit
anys. Era el seu diari. Preguntada sobre la dificultat d’ésser escriptora,
respongué que, efectivament, no és una tasca fàcil però que, per a ella, encara
era més difícil no ser-ho[4].
La seva primera publicació fou als vint-i-nou anys. Des d’aleshores ha publicat
narrativa i contes per a nens, joves i adults i, també, un parell de poemaris.
Ha rebut diferents premis i reconeixements que podeu llegir a la seva pàgina
web.
En una entrevista[5]
declarava que si no escrivís segurament es dedicaria a cantar i compondre
cançons a partir, per exemple, de les cartes de Frida Khalo. S’autodefineix com
una dona d’aigua, de mar, amant de nedar; també com una dona enamorada de la
fotografia i amb un tic de col·leccionista peculiar.
Quant a la seva tècnica narrativa considera que la clau es
troba en els personatges. El personatge
és qui mana, confessa. I, afegeix: Si
la brúixola és el cor i el mapa el cervell, sóc una escriptora de brúixola i
mapa. I reconeix que abandona una novel·la quan l’equilibri entre ambdues
grinyola, quan es troba escrivint una novel·la massa mental i previsible[6].
Una escriptora, manifesta, ha de mirar cap endins i cap enfora i ha d’ésser
capaç de combinar aquesta mirada. Declara que per començar a escriure només necessita una
espurna, una idea, un personatge que la posi en moviment[7].
Muriel Villanueva reconeix l’impacte que per a ella va
suposar la lectura de L’ombra de l’eunuc de
Jaume Cabré. Diu exactament: Va ser com
una epifania. Em va marcar i entusiasmar profundament. El llibre li va
descobrir el poder de la forma. Va copsar la llibertat de l’escriptor per crear
bellesa a través de les paraules.
L’obra
 |
Semiidèntics, publicada aquest any (2021) narra una història que dona força
joc des de diversos vessants. Podem començar per allò del verisme. Segons se’ns
diu, la inspiració prové d’un fet real: una mare va tenir bessons i en
comunicar-li que un d’ells no tiraria endavant, que no sobreviuria, decidí
d’abandonar-lo. Però les coses van anar per uns altres viaranys. El nen que
havia de morir, no mor i fou adoptat.
Ara bé, la novel·la de Muriel Villanueva va molt més enllà.
Com ella mateixa declarava, els seus personatges són claus. Agafen vida pròpia
i embolcallen el lector d’una manera que pot resultar punyent. La història que
se’ns explica no és fàcil ni per la temàtica ni per l’estil tan directe i
rotund que et pot sacsejar del seient.
Muriel Villanueva declarà[8]:
El tema dels bessons, no dels semiidèntics, sempre m’ha
remogut. I té a veure amb les ferides de l’abandonament, de la recerca constant
perquè manca alguna cosa. Es parla molt dels bessons solitaris, aquells que,
per alguna circumstància del part o l’embaràs, es queden sols. Això deixa una
marca emocional que m’interessa molt. I anant més enllà, vaig llegir que hi
havia casos de bessons amb desdoblament de gènere en la mateixa persona. Quan
estic treballant tot això per a la novel·la, m’arriba el concepte de
la sesquizigosi, l’única manera que una bessonada pot donar dues persones
idèntiques en tot excepte en el gènere. Metafòricament, per al que jo volia
explicar, m’anava molt bé, perquè genera molta curiositat el fet que dos
espermatozoides arriben a l’òvul alhora, és una cosa molt excepcional. I vaig
llegir fins i tot que en un dels casos hi havia un bessó que no era ni mascle
ni femella, sinó intersexual. Per tant, no vaig partir de la sesquizigosi, sinó
que vaig arribar a ella perquè m’anava de perles.
A parer de l’autora, Semiidèntics
no és una novel·la sinó una història de conte. És una narració curta, de
capítols petits però densos, molt condensats. Muriel busca generar imatges en
els lectors, busca que tota la narració sigui molt visualitzada i escenificada
a partir dels sis personatges implicats perquè és de la visió de tots ells,
complementària, indestriable, quan el lector es fa capaç de la complexitat. És
una obra, ens diu l’autora, on no hi ha una jerarquia de personatges sinó una
visió múltiple.
Compartim aquesta percepció de l’escriptora i afegim que el
debat en el nostre club de lectura va ésser dels més rics i intensos perquè a
ningú va deixar indiferent ni la seva tècnica narrativa (Muriel marca amb
diferents estratègies el perfil de cada personatge: l’Aran i la seva mare
dialoguen en una parla valenciana, mentre la Rut s’expressa a través de llargs
paràgrafs mancats de signes de puntuació) ni la multiplicitat de temes que
sense ambigüitats aboca: des de la indefinició de gènere –punt de plena
actualitat- fins el contrast entre la mare biològica i la mare adoptiva,
aquesta molt més afectiva i entregada, i tot ben amanit amb una preeminència
positiva dels elements femenins sobre els masculins, dibuixats més aviat com a
individualitats febles i insegures.
Semiidèntics és una obra plena de sensibilitat,
intimista, crua en la manera de descriure el mon interior de cada personatge.
Llums i ombres, complexitat en la senzillesa i un final que algú va qualificar
de proper a la ciència-ficció, encara que sovint comprovem com la realitat la
supera.
La força narrativa de la Muriel i l’agosarat argument fan
pensar en una autora valenta, fins i tot provocadora i així no ens sorprèn que Care
Santos comentés d’ella: Muriel és una escriptora que sap què fa i no
té por d’arriscar-se. És una autora de qui convé fer seguiment. I Jordi
Capdevila a El Punt escrivís: Utilitza un llenguatge clar, nítid, directe, amb humor i sense concessions.
Una literatura que et fa estimar més la vida. I Anna Maria
Gil a La Vanguardia remarqués que Muriel Villanueva fuig de les convencions, rebutja
els llocs comuns de la narrativa tradicional i oposa als plantejaments ordenats
i persuasius el moviment incert i inquietant.
[2] I diem “equívoc” perquè més que dir-nos qui és, ens diu
què fa, perquè escriu sobre la seva trajectòria professional.
[3] Catorze
és un mitjà digital cultural. Té com a lema "volem ser, fer i encomanar
cultura". Va néixer l'1 d'abril del 2014 impulsat per la periodista i
escriptora Eva Piquer, que n'és l'editora i directora.
[5] BRETONES, Imma. Lectora de tot.
Entrevista a Muriel Villanueva, autora de París es azul. 12.03.2019. https://www.lectoradetot.com/
[6]
BRETONES, Imma. Ob. Cit.
[7] Entrevista a Muriel Villanueva. https:// www.youtube.com
[8] ALIAGA, Xavier. Entrevista Muriel Villanueva. https://www.eltemps.cat/article/12763 (10.02.2021)
