divendres, 29 de gener del 2021

BOULDER

 

BOULDER

d’ Eva Baltasar i Sardà

Boulder és un llibre de llenguatge potent i rotund, de paraules precises i història punyent.


 



L'autora

 Eva Baltasar és una jove poetessa i novel·lista de mirada inquisitiva nascuda a Barcelona el 26 d’agost de 1978. De caràcter introvertit, Eva Baltassar es declarava enamorada i necessitada de solitud en una entrevista a WilaWeb[1], realitzada arrel de l’impacte de la seva primera novel·la, Permagel,  publicada l’any 2018.

Jo, com més sola, millor ...i continuava: Sóc una persona que coneix poca gent, que no s’hi fa gaire, amb la gent (...) jo diria que tinc més vida interna que vida externa. M’alimento molt d’altres llibres, d’històries que em creo jo, de contes que explico a les meves filles (…) Estic sempre en un món molt imaginari, no aterro gaire.

Llicenciada en Pedagogia, el seu esperit inquiet la va portar a ajornar l’exercici pràctic dels seus estudis i, durant anys, va guanyar-se les garrofes treballant en diverses feines: (...) de cambrera, netejar cases, pastora d’ovelles, he treballat en escoles, ajuntaments, consells comarcals, en coses gens qualificades. A vegades ho passava malament, perquè anar a netejar cases no m’agradava, però entrar a les cases dels altres i netejar cada petit detall era una passada (...)

Aquesta dona singular no es retreu a l’hora d’expressar que, com la protagonista de la seva novel·la, Boulder, se sent més còmoda vivint una vida austera on...

(...) Medito, llegeixo (...), escric. O em prenc una infusió i sento i miro. O me’n vaig a passejar o agafo el cotxe i me’n vaig a fer una carretera de revolts, que m’encanten. Estic. De fet, intento no pensar en res quan estic sola. Meditant és possible. I aconsegueixo molta pau. I aquesta pau t’ajuda que no t’agredeixin tant les emocions (...) Relativitzes molt i prens consciència de la vida tan preciosa que tenim i tan poc que dura, i com és d’important viure cada moment (...).

Es declara interessada per molts camps de coneixement i, per tant, lectora tant de literatura com de ciència, història i filosofia. Autora de deu poemaris premiats cita com a referents Anne Sexton, Sylvia Plath, Antonio Machado, García Lorca, R. S. Thomas i Less Murray. Quant a narrativa, Mercè Rodoreda constitueix un recer literari al qual sempre torna, tot i manifestar el seu interès per l’obra de Lucia Berlin, James Salter, Philip Roth, John Cheever, Nina Bouraoui i Emilie Pine[2].

La novel·la Boulder és la segona d’una trilogia (Permagel, Boulder i Mamut) on Eva Baltasar fa tota una exhibició de força expressiva, estil narratiu i cruesa vivencial. Ella mateixa explica que totes tres novel·les comparteixen que tenen la veu d’una dona que en primera persona explica la seva història. I totes tres són molt diferents. Boulder tracta del fet de viure en parella, què és això de viure en parella, què implica. I la tercera serà una novel·la més rural, una novel·la amb paisatge[3].

Les persones interessades en aprofundir una mica més en el perfil de l’autora i la seva obra poden consultar la pàgina web: https://clubeditor.cat/llibres/boulder/ . En aquesta pàgina hi ha l’enllaç per poder accedir a diferents entrevistes.

 

L’obra


 


 Boulder és una novel·la que, difícilment, pot deixar indiferent als seus lectors. No és una obra que respongui només a un “m’agrada o no m’agrada” perquè tant el contingut com l’estil narratiu es mouen en un camp lluny de tòpics i concessions.  És, ben bé, una novel·la arriscada, com la majoria dels participants del club de lectura adult varen fer palès en la trobada per videoconferència on vàrem compartir parers.

La protagonista de la història és una persona jove i solitària de qui només coneixem el sobrenom:  Boulder,  nom que fa referència –i no pas per casualitat- a una roca o gran pedra aïllada enmig d’un paratge.

Aquesta persona, difícil de catalogar des d’una perspectiva de gènere, és tant independent com individualista. Conscient del poc interès que li desperten les relacions socials,  treballa de cuinera en un vaixell, com una opció personal per no parar quieta enlloc i mantenir una solitud buscada. La vida, el destí, però, la portarà a conèixer Samsa, una dona islandesa  de qui s’enamora i per qui renuncia a continuar viatge i per qui accepta d’establir-se en un lloc fix. Eva Baltasar palesa la tensió derivada de la lluita personal que per Boulder suposa abandonar conscientment la preuada solitud per amor a Samsa. L’escriptora defineix la protagonista com una dona que perd la coherència interna cada cop que pren un determini contrari a la seva naturalesa, tot i això serà capaç de mantenir una relació prou sòlida durant un seguit d’anys fins que el desig d’ésser mare de Samsa passarà pel davant del disgust i el poc interès de Boulder per a la maternitat. Aquesta decisió determinarà el futur de la relació.

Tot el grup assistent a la videoconferència va constatar el domini i l’alta qualitat del llenguatge narratiu de l’escriptora. Es va destacar la seva càrrega poètica i la cura a l’hora de mesurar la vàlua de cada paraula, de cada expressió. La novel·la és un monòleg escrit en present d’indicatiu i frases curtes. La pròpia autora ho expressava prou clarament en dir que destinava molt de temps i esforços a treballar el llenguatge des d’un plantejament poètic[4] i es confessava una escriptora molt intuïtiva, a la recerca de bones imatges, una persona a qui li agrada barallar-se i ballar amb les paraules[5].

L’estructura interna de l’obra no es fa gens feixuga, ans al contrari, ens atrapa, perquè aconsegueix una dinàmica àgil, plena de ritme, a despit del seu caràcter de monòleg,  la qual cosa ens parla de l’alta talla literària d’Eva Baltasar, una escriptora que  treballa a partir d’imaginaris. L’imaginari del cos, de les sensacions ... i fa ús d’un llenguatge radical i contundent, amb descripcions sexuals despullades de tota contenció.

Eva Baltasar va confessar que una novel·la l’havia de commoure per donar-la per bona i, Boulder, d’entrada, se li va resistir, fins que conjurà la seva imatge i va fer-la seva.

 

 

 



[1] SERRA, Montserrat (2018). Jo, com més sola, millor. Entrevista a WilaWeb. https://www.vilaweb.cat/noticies/eva-baltasar-jo-com-mes-sola-millor-permagel/

 

[2] AZANCOT, Nuria (2020). Eva Baltasar: me siento más còmoda al margen de esta Sociedad. https://elcultural.com/

[3] SERRA, Montserrat (2018). Ob. Cit.

[4] AZANCOT, Nuria. (2020). Ob.cit.

[5] AYALA, Ernesto. (2020). Viaje a la soledad.  El Pais. https://elpais.com/cultura/2020/05/13/babelia/

 

PRESAS FÁCILES

 

PRESAS FÁCILES

de

Miguelanxo Prado

 


 






















 



                                                    

 

   EL PERSONATGE

Miguelanxo Prado, d’origen gallec, té als seus 62 anys un bon grapat  de premis i reconeixements professionals com a il·lustrador i com a creador de còmic. Va arribar a aquest mitjà expressiu a partir de la pintura i la literatura, als 22 anys[i]. Per a ell, aquests eren dos camins prou diferenciats fins que hi va fer la connexió en redescobrir les historietes de la infància.

De primer, a inicis dels anys setanta del segle XX, comença a publicar en revistes gallegues, i a la dècada dels vuitanta  es trasllada a viure a Barcelona i continua fent col·laboracions en diferents mitjans mentre treballa en projectes diversos. El reconeixement internacional l’aconsegueix amb Traç de guix, obra publicada el 1992, quan obté el premi a la millor obra estrangera del Festival del Còmic d’Angulema (1994) i nominacions als premis Eisner i els Harvey dels Estats Units. 

Miguelanxo Prado és un artista polifacètic. En el camp de l’audiovisual, per exemple, va dissenyar la mascota d’un programa infantil per a la televisió de Galícia i entre 1997 i 2001 fou el cap de dibuixants de la sèrie Men in Black. Un pas més enllà el representa el seu llargmetratge d’animació titulat De profundis (2006). També és el promotor i director, des de l’any 1998, de “Viñetas desde o Atlántico”, certamen anual d’autors, editors i lectors de còmic que se celebra durant quinze dies del mes d’agost a La Corunya.

El currículum professional d’aquest creador és ampli i contundent[ii] i la temàtica de la seva obra, diversa, tot i que s’endevina un fil conductor relacionat amb la inquietud per la problemàtica social, el rol individual i els valors morals. Des d’aquest punt de vista, Presas fáciles, esdevé tot un paradigma.

 


 
L’obra


 

 










 




Miguelanxo Prado va publicar l’any 2016 aquesta novel·la gràfica de temàtica inspirada en un dels fraus bancaris més greus dels darrers temps: el cas de les preferents i els desnonaments.

Com explica Andreu Missé en el seu llibre La gran estafa de les preferents (2016): Un milió d'afectats, la major part pensionistes, van veure els seus estalvis atrapats en productes financers que ningú coneixia bé. L’ham va ser un producte venut com a innocu davant dels petits estalviadors, maquillat amb rendiments més alts que els dels dipòsits, i venut de manera indiscriminada.

I Presas fáciles tracta de la ràbia, la impotència davant l’abús i, també, de la violència i la venjança  com a últim recurs per fer front a la injustícia[iii]. El guió està plantejat com una novel·la negra. La inspectora Tabares i el subinspector Sotillo són els encarregats de descobrir quina és la connexió entre un seguit de crims emmarcats en el món bancari. Quan, finalment, es desfà el nus de la trama, és inevitable lidiar amb el conflicte moral que l’autor ens planteja.

Aquesta novel·la gràfica rebutja l’ús habitual del color, propi de l’estil de Miguelanxo Prado. Presas fáciles es caracteritza pel domini d’un estil sobri i depurat en el detall i per la utilització magistral de les tonalitats grises. Javier Sauras[iv] ho expressava amb aquestes paraules:

El dibujante no abandona los lápices negros y el acrílico con los que suele trabajar, pero sí que se aprovecha de la ductilidad de estos materiales para desatar su enfado. Entre la maestría de sus líneas hay muchos más ceños fruncidos, labios en tensión y miradas de reproche que en trabajos anteriores”.

Xavier Dapena[v] remarca l’expressivitat dels personatges i els espais tancats dominants en moltes de les vinyetes, els quals aconsegueixen generar una atmosfera pesada que atrapa el lector. Subratlla l’habilitat del creador per aconseguir un to narratiu i gràfic fluid i, a la vegada, complex.

A tall de curiositat, la relació professional i propera entre la inspectora Tabares i el subinspector Sotillo presenta paral·lelismes amb la inspectora Petra Delicado i el subinspector Garzón, personatges del món literari creats per Alicia Giménez Barlett en la seva sèrie de novel·la negra, tot i que a Presas fáciles, el subinspector és un xicot jove, allunyat del personatge ferreny del subinspector Garzón.

 

  

 

 



[ii] Veure Viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Miguelanxo_Prado) i la pàgina web d’editorial Norma on publica (https://www.normaeditorial.com/autor/prado-miguelanxo) i la pàgina web personal (https://www.miguelanxoprado.com/obra/pintura-y-dibujo) .

[iv] SAURAS, Javier. (2016). Presas fáciles, Miguelanxo Prado: Justicia y rabia a escala de grises. Revista Fabulantes. https://www.fabulantes.com/2016/10/presas-faciles-miguelanxo-prado/

 

[v]DAPENA, Xavier. (2017). Presas fáciles. Revista zona negativa. https://www.zonanegativa.com/presas-faciles/

 

 

dimecres, 27 de gener del 2021

EL CURIÓS INCIDENT DEL GOS A MITJANIT

 De MARCK HADDON




Elogiada amb entusiasme per milions de lectors arreu del món, El curiós incident del gos a mitjanit es una novel·la que no s'assembla a cap altra. El narrador, Christopher Boone, te quinze anys i pateix una forma lleu d'autisme. 

És tot un expert en matemàtiques, perÒ sap molt poques coses sobre els essers humans. Li agraden les llistes, els sistemes, la veritat... Odia el groc, el marró i que el toquin. Mai ha anat sol mes enllà de la botiga de la cantonada, perÒ quan descobreix que algú ha matat el gos d'una vena decideix iniciar una investigació.

 Lluny de fracassar, la recerca d'en Christopher, que emula el seu admirat Sherlock Holmes —el model de detectiu obsessionat amb el distanciament i l'anàlisi dels fets—, qüestionarà ben aviat el sentit comú i el comportament dels adults que l'envolten. En pocs anys, El curiós incident del gos a mitjanit ha esdevingut tot un clàssic.