Un llibre de
PAOLA PERETTI
L’autora
El rostre de Paola Peretti, una jove dona italiana nascuda a Màntua
l’any 1986, és dels que parla sol. Té una vivesa natural impossible de passar
desapercebuda. Només contemplar aquesta fortalesa expressiva de bonhomia ja fa
entrar desig de llegir el seu llibre.
Paola Peretti està afectada per la
malaltia de Stargardt. És una d’aquelles malalties estranyes que costen de
diagnosticar i, encara més, d’invertir diners per a la seva investigació pel
fet d’ésser una malaltia minoritària,
d’arrel genètica, que consisteix en una degeneració precoç de la retina. “Recordo que estava a l'escola, tenia
onze o dotze anys i em vaig adonar que no podia veure la pissarra”[1]. Ara, ja adulta, enyora, tot i que ha
après a acceptar-ho, no poder contemplar una nit estelada o no poder llegir una
pel·lícula subtitulada.
La cruesa d’aquesta malaltia ha marcat i condicionat la seva
vida. En una entrevista de l’any passat[2]
explicava com havia hagut de deixar la seva tasca dels darrers set anys de
professora d’italià per a nens estrangers, perquè no podia llegir els seus
escrits ni veure’ls amb nitidesa dins la classe. La mateixa Paola comentava[3]
que van ser les paraules d’un nen paquistanès les que la van impulsar i
inspirar: “Em va dir que hi ha una dita
en el seu país que diu “la por no et deixa viure” i és veritat, la por ens
atura, no són les discapacitats ni els problemes que puguem tenir, sinó
nosaltres mateixos”.
La distància fins al
cirerer és la
seva primera obra i ha resultat tot un èxit editorial. Ha estat traduïda a 25
llengües amb molt poc temps. Sens dubte, un dels atractius del llibre és el seu
caràcter de vivència personal; els lectors valoren la voluntat d’exterioritzar
la pròpia angoixa i la pròpia lluita per matar el dimoni de la por i la
depressió. Paola Peretti va decidir presentar batalla a la dificultat, lluitar
enlloc de rendir-se. “La meva ànima és
dins Mafalda” va deixar dit. La por existeix, i no és negant-la com se
supera, “vaig entendre que si vius la malaltia
com si no fos un problema, els altres també la viuran així. Que jo sóc el
problema i la solució”[4]. Fortalesa
i voluntat, dues grans eines per afrontar la dificultat.
Sembla que
aviat es publicarà la seva segona novel·la, que té com a protagonista un nen
d’onze anys enfadat amb la seva mare i molt amic d’un home vell que només ell
pot veure.
L’obra
La distància fins al cirerer és un llibre escrit des de la sinceritat i la transparència de sentiments.
Publicada l’any 2019 amb traducció d’Anna Casassas, la novel·la descriu en
primera persona les vivències d’una nena de nou anys, la Mafalda, afectada per
la malaltia de Stargardt
que comprova, dia a dia, com les taques negres van enfosquint la seva capacitat
de visió mentre el cirerer del pati de la seva escola esdevé el referent
imprescindible, ple de significats, d’aquest procés.
El cirerer és la seva unitat de mesura: quantes passes ha de fer de més a
més, cada dia que passa, per estar-hi més a prop i poder-lo contemplar a gust?.
L’arbre representa les seves expectatives i també el passat i, segons expressa,
també hi pensa com un simbolisme feminista pel que comporta el fet d’escalar-lo
i pujar-hi cada cop més amunt[5].
Per què l’autora es decideix per aquest arbre fruiter i en defuig un altre
possiblement més adequat per a un entorn de pati d’escola? Paola Peretti l’escull
perquè evoca el cirerer que hi havia a la casa dels seus pares i que van haver
de tallar: “Fou molt trist, perquè de
petita em pujava dalt de l’arbre amb el meu gat per a llegir i era per a mi com
un refugi, de la mateixa manera que ho és per a la Mafalda”.
Pujar dalt del cirerer l’apropava a Cossimo, el
protagonista de la novel·la d’Italo Calvino, El baró rampant, figura evocada una i altra vegada en el viatge
narratiu de la Mafalda i font d’inspiració i fortalesa dels seus somnis.
Cossimo trenca les normes, desafia l’autoritat dels adults i esdevé el seu amic
imaginari que ni Filippo, amic tangible, pot desbancar. Cossimo mostra un
caràcter rebel i la imitació d’aquest comportament, lliure i alternatiu, és una
font d’inspiració per a ella.
“Sovint, quan escrivia cada capítol, preguntava a la Mafalda:
estàs preparada per afrontar el que ve al pròxim capítol? En realitat m'ho
preguntava a mi mateixa per veure si estava a punt. Ha estat un
procés trist però necessari”[6].
El to narratiu, com senyala un reportatge de Barcelona Macula Foundation[7]
és ple de sensibilitat, tendresa i coratge. Rere la història hi ha l’esperit
d’una dona valenta que malda per revertir la desgràcia en una oportunitat. Una dona que ha
après la lliçó d’El petit príncep,
també una obra recurrent en la narració, quan explica que allò que és essencial
es pot veure sense llum.
El debat del Club de lectura va ser controvertit. La majoria
destacàrem el caràcter punyent i terapèutic de la novel·la per a la pròpia
escriptora i l’actitud de valentia davant la pèrdua de visió progressiva, una
actitud que es definí com afrontar bé la desgràcia i que passa per acceptar la
realitat sense caure en la resignació.
Tot i que per algunes lectores el llibre es va fer una mica
feixuc i recurrent quant a dinàmica narrativa, a altres les va commoure la
solitud de la Mafalda, la manca de connexió amb els pares, sobreprotectors i, a
la vegada, incapaços d’ajudar-la, d’acompanyar-la en el seu patiment i
inseguretat. Es va subratllar la diferència entre protegir i sobreprotegir. La
protecció implica reconèixer a l’altre la necessitat d’ajuda però, a la vegada,
es faciliten eines i recursos per encarar millor la situació i, aquesta
actitud, Mafalda no la troba en els pares sinó en els amics com Filippo o
l’Estela, la conserge.
No rendir-se mai fou la lliçó que algunes lectores expressaren
com el missatge essencial de l’obra. La superació com a filosofia vital,
apropant-se al sentir de l’autora que s’explicava d’aquesta manera:
“He entès que tinc la meva vida a
les meves mans, ningú més que jo pot explicar-me com l'he de viure ni qui he de
ser. La Mafalda fa llistes de coses que li agraden molt de fer i que ja no
podrà fer, jo no en faig cap ni penso en el futur, només visc el present”[8].
[1]VENTURA,
Gemma. “Els moments de crisi són els millors de la vida”. https://www.catorze.cat/noticia/12688/. 20/02/2021
[3]
OLIVA , José. “Italo Calvino y la enfermedad
de Stargardt en el debut literario de Peretti”. EFE. 16/06/2019 https://www.efe.com/efe/espana/cultura/
[4]VENTURA,
Gemma. “Els moments de crisi són els millors de la vida”. https://www.catorze.cat/noticia/12688/. 20/02/2021.
[5] OLIVA, José. Ob. Cit.
[6] VENTURA, Gemma. Ob. Cit.
[8] VENTURA, Gemma. Ob. Cit.
