dijous, 3 de juny del 2021

FAREM CASTELLS DE SORRA

 


Un llibre de

BLANCA SOLER i GUASCH


 

 

 

 L’autora

Blanca Soler i Guasch és una dona que va iniciar-se com a escriptora quan ja tenia seixanta anys. El llibre que comentarem, Farem castells de sorra, publicat per Columna l’any 2020 és el segon. El seu primer llibre va publicar-se el 2016 i es titula Dies de tot.

Nascuda a Figueres el 1955, la major part de la seva vida ha transcorregut a Badalona, ciutat d’origen del seu marit i lloc de naixença dels seus dos fills. L’austeritat informativa sobre Blanca Soler ens acompanya en aquest recorregut. Els resultats de la recerca biogràfica ha estat prou minsa i només ens ha proporcionat tres dades biogràfiques a retenir:  Blanca Soler és la germana gran de Silvia Soler i Toni Soler, ambdós prou coneguts dels mitjans televisius i literaris; Blanca Soler va exercir durant dècades com a professora de secundària de l’especialitat de llengua i literatura catalana i aquest recorregut professional va tenir un final complicat, com veurem més endavant.

Hauria estat interessant poder aprofundir en l’imaginari mental d’aquesta autora si haguéssim pogut accedir al duet que ella i la seva germana havien de protagonitzar a CaixaFòrum on, se’ns diu, proposaven desgranar “el sentit de valors com ara l’empatia, la responsabilitat, l’amor, la comprensió o el consol, que conformen i estableixen els vincles entre les persones”[1]. La Conferència amb debat portava el nom de Vincles i havia estat projectada per al febrer d’enguany però la pandèmia obligà a anul·lar-la. Una llàstima perquè l’enunciat del programa indicava que seria “una indagació sobre la importància de les relacions humanes i dels valors essencials, allunyats d’objectius, interessos o qüestions pràctiques basades a aconseguir beneficis materials o econòmics”.

 

La vida de Blanca Soler va tenir un punt d’inflexió important de la mà d’una profunda crisi professional quan, passats els cinquanta, “una depressió i un diagnòstic de fibromiàlgia la van allunyar un curs i mig de les aules”[2]. Després de la malastrugança provocada per nits d’insomni, la professora va posar-se davant un full en blanc amb la intenció d’ordenar pensaments que l’ajudessin a retrobar el fil de la seva vida, i el resultat fou

Dies de tot on desgrana les seves vivències acompanyades de reflexions sobre el seu vessant docent i els records de la seva vida; de manera que escriure va esdevenir una funció terapèutica gairebé sense pensar-hi.

 

A inicis del mes de març del 2009, El Periódico li publicava una carta on sota el títol Els mestres ens sentim desemparats[3] Blanca Soler palesava prou a les clares el seu malestar. El 2016 en un altre mitjà, el diari ARA[4], Elisabeth Escriche incidia en les raons del desengany de l’autora que declarava: “(...) crec que no podem lluitar contra el canvi tan vertiginós que ha fet la societat. Si no hi ha una nova actitud des de la societat, des de dins de l’aula és molt difícil lluitar-hi. I afegia: Jo ho veig com un desastre i ho he viscut així, però entenc que hi ha companys que ho viuen d’una manera completament diferent”.

 

Quan la periodista s’interessa per com va ser retornar a les aules després del llarg període d’absència, l’autora de Farem castells de sorra va reconèixer que li va costar molt perquè ja no en tenia ganes: “El primer dia el vaig viure molt angoixada i trista perquè la meva vocació, el somni de la meva vida, es va convertir en un malson. Era una fase de tristesa perquè l’ensenyament tal com jo el veia no anava pel camí per on havia d’anar. Després et quedes amb una sensació de desengany i ho procures fer tan bé com pots”.

 

Tot i que Blanca Soler en algun moment va creure que ja ho tenia tot dit amb el seu primer llibre, perquè havia escrit el que pensava i desitjava comunicar i no es veia creant una novel·la amb trama i personatges, tot i reconèixer que l’experiència li havia proporcionat un benestar considerable,  va canviar de parer i quatre anys més tard veia la llum la novel·la que ha estat motiu de debat en el nostre club de lectura.

 

L’obra


 

 

Farem castells de sorra és un títol d’una ressonància poètica remarcable que no acaba de respondre amb el seu contingut o, tal vegada, no vàrem saber veure prou la relació existent entre un i altre. És el títol una metàfora sobre la vida? Ho podem sospitar, però no ho podem afirmar.

Blanca Soler ens proposa un viatge que no és senzill d’afrontar. Com es repeteix de manera reiterada en totes les pàgines webs de promoció del llibre, la novel·la s’inicia quan la Clara solemnitza els seus seixanta anys en una festa familiar junt amb el seu marit i els seus fills. És enmig d’aquesta celebració quan s’assabenta que aviat serà àvia i potser és aquesta percepció del pas del temps, aquest cicle natural de naixement, creixement i mort el que l’esperona a pensar, observar, contemplar el seu voltant i posar-hi veu, la veu resultant de les seves percepcions i de la seva pròpia actitud vital. En paraules d’una lectora del club: Val més que ens anem preparant per a fer-nos grans...

El rerefons del llibre és feixuc perquè la vellesa potser espanta a massa persones. De fet, només cal pensar en l’eufemisme de la tercera edat per adonar-se del rebuig que implícitament generen les paraules “vell” i “vella” aplicades a l’edat d’una persona. La tendència a voler postergar al màxim la senectut tampoc és tan sorprenent en una societat on els valors dominants ens defensen la joventut a ultrança i, també,  perquè  a qui li pot satisfer contemplar com, poc a poc, es van sumant mancances? Ara bé, tot i la dificultat d’aquesta darrera etapa de la vida, hi ha qui l’encara amb acceptació i hi ha qui ho fa amb resignació. Són dues maneres ben diferents d’entomar-la.

No hi ha cap curset  per aprendre a ser vell, diu l’autora, però no es tracta de cursets sinó de com ens posicionem davant la vida. Com deia una lectora del club: Quan vaig començar el llibre pensava que parlava massa de malalts, gent gran... Molta gent no envelleix bé, no admet renúncies que has d’anar fent però cal ser agraïts amb la vida i no pas enfadar-nos amb el món sencer.

Algunes de les participants al col·loqui sobre el llibre manifestaren sentir-se prou identificades amb el seu contingut perquè és la nostra història o perquè la lectura del llibre et fa adonar que cadascú de nosaltres té una vida amb possibilitats d’escriure-la. L’autora  hi aboca tots els elements que han configurat la seva història i la seva manera de ser i actuar.

Precisament aquesta sensació de proximitat, d’identificació biogràfica, era motiu de crítica per a altres lectores que subratllaven la buidor reflexiva, històries que ens aporten poca cosa, una fluïdesa de les realitats massa plana, un llibre en el que realment no passa res i passa tot, la vida[5].

Un títol i un disseny de portada força suggestius amb una tipografia molt bonica –es va destacar-, un llibre de fàcil comprensió però mancat d’estructura sense un fil conductor clar i on els personatges es barregen dins el cap,  tot i que els capítols són curts i de bon llegir. Són com pinzellades soltes de les que es pot extreure moments d’identificació però que no van més enllà. Tota la narració són vivències i, tot i això, al lector o lectora li costa d’entrar perquè manca destresa per fer viure les emocions i els sentiments que les accions descrites poden despertar. Hi manca, potser, ànima, il·lusió per una etapa de la vida que cada vegada és més llarga. I com va escriure Arthur Schopenhauer, “els primers quaranta anys de vida ens proporcionen el text; la resta, el comentari”.