Un llibre de
MARC ARTIGAU I QUERALT
L’autor
Marc Artigau és un barceloní nascut l’any 1984.
Llicenciat en Direcció escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de
Barcelona és dramaturg, narrador, poeta i professor. També destaca per les
seves col·laboracions a Catalunya Ràdio i a El
món a Rac 1. Com a professor dóna cursos a la Sala Beckett, a l’Escac i a
l’Eram de la UdG. En una entrevista[1]
destacaven també el seu paper com adaptador i contestava: De fet, una de les males crítiques que he tingut deia que era un bon
adaptador i un mal autor. Hi ha tres adaptacions, però les altres dues són de
creació. Quan m’ho pregunten, dic que soc escriptor perquè, per a mi,
l’escriptura teatral és literatura.
Dels seus inicis recorda, segons explica a la
mateixa entrevista, que feia teatre amateur
perquè escriure el feia feliç. Va adonar-se de la dificultat de la tasca i
aleshores va buscar amb quins estudis podia desenvolupar l’escriptura.
D’aquesta manera va anar a parar a l’Institut del Teatre però el primer intent
per accedir-hi va ser fallit. Recordo
plorar, i molta ràbia i dolor, comenta. Aleshores va fer un any
d’Humanitats a la UPF que va acabar sent
un dels més feliços de la meva vida. Després va tornar a presentar-se a les
proves per a l’Institut del Teatre i ho aconseguí. Sempre ho explico als alumnes, perquè no tot surt a la primera.
Una ullada a
wiquipèdia ens demostra que Marc Artigau és un treballador incansable:
10 obres de teatre
(del 2006 al 2018)
5 llibres de poesia
(del 2005 al 2012)
7 obres de narrativa
(del 2013 al 2021) i
9 premis literaris:
- Premis
Literaris Baix Camp - Gabriel Ferrater de poesia - 2006 - Primers
auxilis
- Premi
Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat - 2007 - Vermella
- Premi
de Poesia Estabanell
Energia
- 2007 - Escuma negra
- Premi Ciutat de Sagunt - Pepe
Alba de teatre - 2008 - Ushuaia
- Premi
Ciutat de Sagunt - Pepe Alba de teatre - 2009 - Les sense ànima
- Premi
Josep Maria Ribelles - 2011 - Desterrats
- Premi
Les Talúries - 2011 - Caixes
- Premi
Quim Masó - 2017 - Alba (o el jardí de les delícies)
- Premi Josep Pla - 2019 -
La vigília
Com a dramaturg ha
treballat amb Julio Manrique, Oriol Broggi, Àngel Llàcer i Manu Guix i Juan
Carlos Martel, entre
d’altres.
És interessant
l’àmplia entrevista de Martí Figueras a Marc Artigau publicada al Nuvol[2] perquè hi trobem exposades les seves idees
sobre l’escriptura i els escriptors. Destaca el paper de la sala Beckett de
Barcelona com un indret formador més que recomanable perquè com a mínim hi ha un pla, això que tant
critiquem de les indústries culturals, que no hi ha cap pla, que és campi qui
pugui. En el cas de la Beckett sí que hi ha una voluntat de fer un tipus de
teatre, a ensenyar un tipus d’escriptura, una manera d’explicar el món.
Però, afegeix, no es pot ensenyar a
escriure. Pots donar eines, pots ensenyar estructures, pots donar pistes,
analitzar mecanismes (...) però la pulsió de l’escriptura ets tu davant el
paper en blanc. Escriure, llegir i escoltar considera que són les claus
bàsiques per aprendre a escriure.
Reflexiona que la
principal solució per superar el pànic al full en blanc és tenir una idea. Però
tampoc n’hi ha prou. Compara la idea amb una espurna, la llavor per iniciar el
relat; ara bé, un bon relat precisa sovint d’una investigació prèvia. Marc
Artigau acostuma a fer-ho sempre i quan ja té la recerca a la butxaca inicia el
nou pas consistent en desenvolupar el conflicte i dibuixar els personatges. Com
a professor d’un curs d’iniciació explica que cal començar pels elements bàsics per construir la casa. I el principi
de tot és el conflicte. Val a dir que tot està dit i està escrit. L’únic que
podem aportar –afirma- és el nostre
punt de vista, la nostra mirada, quin és el nostre context.
Una bona obra, insisteix
més endavant, es reconeix perquè presenta uns personatges ben definits que
mostren la complexitat de l’ànima humana, capaç de fer el millor i el pitjor.
Aquesta riquesa de matisos esdevé també una eina utilitzable per promoure girs
argumentals: escriure personatges
antagònics, éssers detestables que en la nostra vida real evitaríem i fer-los
empàtics és un exercici que qualsevol autor ha de treballar.
A nivell personal
confessa que els seus dos temes principals, l’esquelet de la seva obra, són la
solitud i el temps. Manifesta una certa obsessió per aprehendre el temps i que
no s’esmunyi entre els dits i fa llistes de tot el que ha de fer i diu ésser
molt organitzat per tal d’aprofitar-lo millor. També reconeix que darrerament
s’està fent espai dins del seu esquelet d’escriptor un altre tema que gira al
voltant de les relacions de poder.
|
|
El club de lectura va
tenir la sort de poder comptar amb la presència de l’autor just el dia que ens
reuníem per fer el comentari de Jo era el
món. La trobada va esdevenir un plaer i un enriquiment, perquè Marc Artigau
ens va eixamplar la mirada fent-nos comentaris sobre l’obra i les seves
intencionalitats. Tot temps va fer ús d’un llenguatge distès, amable i ric en
imatges i algunes cites memorables; l’autor ens ho va posar fàcil per
aprofundir en la seva novel·la i en el seu rol d’escriptor. Agraïm molt
sincerament la bona estona compartida i les seves aportacions.
Jo
era el món no és una novel·la senzilla, ni plana.
És una història polièdrica perquè permet estirar de molts fils tot i que, per
sinopsi, és una narració sense massa complicacions aparents. Només aparents. Jo era el món explica la història de
l’Ariadna, una adolescent que decideix anar-se’n de casa a l’entrada del segle
XXI quan les xarxes socials encara no tenien el protagonisme actual. En
comentar-ho, l’autor va remarcar la importància d’aquest fet per incidir en
l’impacte que els canvis tecnològics tenen a la vida de les persones i,
especialment, dels joves i, per corroborar-ho, va fer esment d’una cita de
Pasolini: cada vint anys s’acaba el món i
en comença un altre.
L’Ariadna és el
vèrtex de la trama però no és del tot cert. Tot el discurs narratiu giravolta
entorn de la desaparició d’aquesta adolescent jove de disset anys però va molt
més enllà. La repercussió de l’esvaïment de la noia afecta tot el poble d’Arveda
d’una manera o altra. Ningú queda indemne, encara que l’impacte és desigual.
Els personatges que s’entrellacen dins la història són prou complexos, defugen
la simplicitat del bo i el dolent, suggereixen, insinuen, i és el lector o
lectora la responsable, si vol, de fer les valoracions morals que li semblin
oportunes. La gent és molt complexa
–ens diu l’autor- millor dibuixar-les
sota pinzellades de color gris.
Marc Artigau va
explicar-nos que tota la història és ficció, tot i que poc ens hauria sorprès
si ens hagués dit el contrari perquè tant la descripció dels personatges com la
seva actuació és perfectament creïble. Jo
volia explicar que als disset anys un jove pot sentir-se molt fort i segur ...
fins que la vida et posa al teu lloc. Talment com li succeí a la
protagonista que, innocent i crèdula, cau a mans d’una secta on creu trobar,
inicialment, sentit a la seva buidor existencial. Fins quin punt aquesta buidor
ve motivada per un problema d’identitat generat pel fet d’ésser una jove
adoptada que desconeix totalment la procedència dels seus pares biològics queda
com un interrogant, com una possible motivació indirecta perquè Marc Artigau no
dóna les coses fetes, apunta, deixa caure, convida el lector a entrar dins la
història i construir el seu propi imaginari com quan l’Ezequiel –que no és pas
un nom arbitrari com tampoc ho és el d’Ariadna- li diu a la noia: el teu jo d’abans ja no existeix. Ara ets
una persona nova.
L’autor va confirmar
que l’indret de l’acció (Arveda) és un homenatge al poble de la mare, Arbeca: volia que fos un homenatge perquè tinc la
sensació que el Pla d’Urgell i Les Garrigues no s’han explicat gaire i tenia
moltes ganes de descriure aquella terra, aquelles olors, les oliveres, els
presseguers i el llenguatge particular de la zona. I, efectivament, l’estil
narratiu acull un bon grapat de localismes seguint la manera fidel de la parla
de la zona de les Garrigues.
Marc Artigau persevera
per trobar un equilibri entre fer gaudir el lector, a la vegada que no renuncia
a la qualitat literària, i fa ús d’un acurat llenguatge i modifica l’estructura
narrativa amb la manifesta intenció de defugir tota simplificació excessiva.
Ens cità Mercè Rodoreda (és difícil
escriure bé i senzill) com una mena d’autojustificació innecessària perquè
el club de lectura agraeix i aplaudeix el llenguatge poètic i literari.
El polifacètic autor
busca situar el llenguatge en el centre de la novel·la: Vinc del món del teatre, on la paraula i l’economia de la paraula és
importantíssima. Joan Margarit deia que sí un vers es pot treure és
perquè no funciona i el mateix passa amb una rèplica de teatre que si també es
pot treure és que no funciona. Ell no vol caure dins el cistell
de la moda de construir frases on hi ha
el subjecte, el predicat i el barret de la paraulota.
Jo
era el món es desenvolupa des del punt de vista de tres
personatges diferents: la mateixa Ariadna, el seu pare, que no deixa mai de
buscar-la, i la seva millor amiga, l’Esther. És una història que fa viure el
dolor de l’absència, una absència que no permet fer el dol, que no permet
trobar la pau perquè de l’Ariadna només se sap que ha desaparegut, no pas que
s’hagi mort.
Jo
era el món ens fa pensar entorn de la
vulnerabilitat, l’amor, l’amistat, la pèrdua i alhora sintonitza amb el
realisme màgic en el desenllaç de pare i filla. A un i altre se’ls podria aplicar les poètiques paraules de l’àvia de l’autor: No els digueu res que tenen el cor adormit.
