Un llibre de
 |
JONAS JONASSON
Aquest escriptor suec,
nascut en una ciutat del sud del país l’any 1961, es guanyà molt bé les
garrofes com a empresari d’una companyia de mitjans de comunicació. L’empresa,
que va arribar a tenir cent treballadors, fou el fruit d’una iniciativa
originada després d’haver exercit fins a l’any 1994 com a periodista
(concretament, cap de secció d’esports d’un diari suec).
Afectat el seu
sistema nerviós per seriosos problemes d’estrès, l’any 2005 va prendre la
decisió de fer un tomb radical a la seva vida i es va desfer de l’empresa que
va vendre per 12 milions d’euros, a la vegada que canvià el seu lloc de residència en
traslladar-se a la part est de Suècia amb el seu gat Molotov, nom que recorda
al ministre d’afers estrangers de l’època de Stalin, la qual cosa ja és un bon
indicador d’un tret de la personalitat de l’autor: la seva fina i malèvola
ironia.
Dos anys més tard es
casava i anava amb la seva muller a viure a Suïssa. Fou aleshores quan, garantida
sobradament la seva independència econòmica, resolgué acabar el llibre que tenia entre mans
des de feia temps i que no era altre que el titulat en català L’avi de 100 anys que es va escapar per la
finestra, publicat a Suècia l’any 2009. L’èxit de la novel·la fou rotund
doncs les vendes es van disparar fins arribar a una xifra superior als vuit
milions d’exemplars, tot i que fou rebutjada per cinc editorials segons explica
l’autor[1].
Actualment, Jonas Jonasson,
divorciat i pare d’un fill de qui ha aconseguit la custòdia, viu a l’illa de
Gotland, a l’est de la península escandinava i al nord de Polònia, enmig de la
mar Bàltica, en una granja on tenen porcs i gallines i des d’on continua
escrivint i fent-nos arribar el seu humor sorneguer i corrosiu que ha plasmat
en altres obres publicades:
2013 L’analfabeta que va salvar un país.
2016 El matón que soñaba con un lugar en el
paraíso.
2018 El abuelo que volvió para salvar el mundo.
El 23 d'abril del 2013, en finalitzar la Diada de Sant Jordi –es llegeix a Viquipèdia- el Gremi de
Llibreters va publicar
que l'edició en català de L'analfabeta que va salvar un país havia estat
la novel·la de ficció més venuda durant la jornada, mentre que l'edició en
castellà havia estat la segona. L’èxit a casa nostra de la seva primera
novel·la, explica l’escriptor en una entrevista[2], va
fer que posés el nom de Sant Jordi a una de les seves gallines.
En una interessant entrevista titulada “L’humor és la meva manera d’evitar
la depressió”[3],
Jonas Jonasson conta que la seva inspiració són les persones que no busquen arribar a l’objectiu a
través del camí més curt; confessa que creu tenir instint per detectar-les i
captar allò que tenen de més especial i, tot seguit, sintetitzar-ho en els seus
llibres. Per aquest escriptor, l’humor no és tant una solució com un mitjà: “El humor no es la solución, el mundo es una
porquería a pesar de que seamos personas graciosas. La relación es la
contraria: porque el mundo es una porquería inventamos el humor, para
consolarnos”.
Xavi Ayén a La Vanguardia[4] li
comenta que a casa nostra s’ha mitificat el model social suec i li pregunta per
la seva visió del “somni suec”. La resposta de Jonas Jonasson deixa poc marge
al dubte:
¿Qué sueño era ese? ¿El de Olof
Palme, al que asesinaron en la calle en 1986, en un caso que aún no se ha
esclarecido? Ese sueño nunca volvió, se quedó allí tendido, sobre un charco de
sangre. Yo me siento perdido políticamente desde entonces. Perdido.
L’obra
 |
L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra no és un llibre fàcil. Entenguem-nos. És un llibre de lectura àgil, sense complicacions, és un llibre amè, i, tanmateix, ha d’agafar-te ben assegut i millor disposat. El lector ha de preparar-se mentalment per endinsar-se en una història poc convencional, sense cap ni peus, però magistralment ben articulada...i, com va dir una lectora del club, compta amb un títol molt ben trobat i una portada molt apropiada.
La ressenya oficial del llibre diu:
“L’Allan fa
cent anys. A la residència on viu tots estan a punt de celebrar-ho, però ell ha
decidit tocar el dos. Salta per la finestra i fuig cap a l’estació. Puja al
primer autobús i s’emporta una maleta plena de diners que només havia de
vigilar una estona. Immediatament té al darrere els mafiosos, la poli i els
responsables de la residència, que han perdut L’avi de 100 anys que es va
escapar per la finestra. A partir d’aquí comença una rocambolesca
persecució on l’Allan aconsegueix superar totes les dificultats gràcies a la
seva calma estoica i a l’ajuda del grup de pintorescos amics que anirà fent pel
camí.
Aquesta
aventura esbojarrada s’alterna amb la història de la vida del murri Allan. Un
home normal i corrent, especialista en explosius, apolític i inculte però que
no s’ajup davant del poder. ¿Com pot ser que l’Allan sopi amb el futur
president Truman? ¿I que conegui Churchill, Mao, Franco, De Gaulle o que, en un
moment d’eufòria etílica, ajudi Stalin a fabricar la bomba atòmica?”[5].
Jonas Jonasson escriu una novel·la de trama impossible amb personatges
despenjats i marginals, a anys llum de la idealitzada imatge plàcida i
conservadora de la societat sueca. L’autor ens dibuixa uns protagonistes
perduts en les seves pròpies vides que arriben a fer-se tendres de tan
eixelebrats i innocents com són, fins i tot els “dolents”. És bona gent, pensa el lector que ressegueix el curs d’unes
peripècies impossibles, però deu em
guardi de tenir-los a prop meu.
Rebotat de la política i acusadament
crític amb la història més recent, Jonas Jonasson havia declarat que un dels
seus objectius amb aquesta novel·la era recordar als lectors el desastrós segle
XX i si, a més a més, ho podia aconseguir amb un somriure, se’n sentiria molt
satisfet[6].
Aquí, les lectores del club, tenim els nostres dubtes perquè, de fet, la trama
conté múltiples referències al període de la Guerra Freda (1947-1991) però si la
persona que llegeix el llibre desconeix la història, segurament l’aportació de
la novel·la no li serà suficient per fer-se’n capaç.
Jonas Jonasson
aclareix que el seu to humorístic no defuig, ans el contrari, la crítica a la
societat i a la condició humana. La ironia de l’autor, efectivament, arriba al
sarcasme quan descriu i exposa el paper de la policia i del fiscal o dels
mitjans de comunicació. Al llarg de tota la novel·la projecta, de manera
subtil, una sorna àcida que atrapa al lector un cop ha acceptat les regles del
joc de la narrativa. Un exemple: quan Allan ja porta uns dies desaparegut i
tots els serveis públics semblen mobilitzats i els mitjans de comunicació fan
de la notícia de la seva desaparició la informació del dia, les paraules del
protagonista són:
Si no fos que tinc informació més fiable sobre aquest
pobre vell, m’hauria fet pena i tot[7].
La novel·la
projecta una bona dosi de thriller paròdic i més d’un crític l’ha relacionada
amb la tradició de la novel·la picaresca. Preguntat l’autor, respon que si
hagués de pensar en una referència aquesta seria “El bon soldat Svejk” de
Jaroslav Hasek i quan l’entrevistador[8] li
comenta que algú ha establert paral·lelismes amb “Forrest Gump”, Jonas Jonasson
respon que en veure la pel·lícula estrenada molt abans de la publicació de la
seva novel·la va exclamar: “Merda! M’han robat la meva idea”. I és ben cert.
Els paral·lelismes entre l’un i l’altre són plausibles. Ambdós personatges són
homes senzills, que semblen entendre poca cosa del que els envolta i que tant
els fa dinar amb un president de govern com amb un pidolaire sempre que mengin
bé. Una lectora del club va subratllar el perfil pla del caràcter de l’Allan,
el seu tarannà avorrit i gens emotiu, com si no fos conscient ni dels seus
propis actes. Des d’aquesta perspectiva,
l’Allan pren relleu pels amics, entre ells un elefant, que l’acompanyen al
llarg de tota la seva estrafolària aventura:
“L’Allan i la Sonja (l’elefant) es van entendre a la
primera. Tenien un munt de coses en comú. Tots dos havien decidit fer un gir
radical a la seva vida, ell saltant per la finestra i ella ficant-se dins d’un
llac”[9].
Aquestes
imatges impossibles, aquestes associacions inversemblants, tanta riquesa mordaç,
provoquen el somriure en el lector sempre que, com ja hem dit, hagi entrat en
el joc de l’absurd que l’autor li proposa. No és estrany, es va subratllar en
el club, que la versió cinematogràfica del llibre presentada al públic l’any
2013 i dirigida per Felix Herngren fos un despropòsit sense cap gràcia. I no és
estrany perquè el secret del llibre és l’esperit punyent i corrosiu que
impregna als girs, a les paraules utilitzades per descriure una escena, un
moment. Un últim exemple demostratiu.
“I així va ser com el tipògraf, en plena depressió
nerviosa, va afegir un versicle a l’últim capítol de la bíblia sueca que estava
a punt d’entregar per entrar a màquines: (...) Vet aquí un gat, vet aquí un
gos, vet aquí un conte que s’ha fos” [10]
Així, com qui
no vol, Jonas Jonasson, acaba de desacreditar un llibre, per a moltes persones,
sagrat.
[1]
https://www.lavanguardia.com/magazine/20140307/54401956235/entrevista-jonas-jonasson-escritor-sueco-magazine.html
[3] https://www.elmundo.es/papel/cultura/2021/04/23/608128a2fdddff402a8b45f5.html Jonas Jonasson. “El humor es mi
manera de evitar la depresión”. Entrevista Luis Alemany. El Mundo. 23 abril
2021
[4] https://www.lavanguardia.com/magazine/20140307/54401956235/entrevista-jonas-jonasson-escritor-sueco-magazine.html
[5] https://lacampanaeditorial.com/llibre-368/
[7] JONASSON,
Jonas. (2012). L’avi de 100 anys que es
va escapar per la finestra. Barcelona: La Campana., pàgina 114.
[9] JONASSON,
Jonas. Ob.cit. pàgina 130.
[10] JONASSON,
Jonas. Ob.cit., página 221-222.