Un llibre de
GEMMA RUIZ PALÀ
|
|
Gemma Ruiz Palà va
néixer a Sabadell el 6 de desembre de 1975. Va fer la carrera de periodisme i
amb vint-i-dos anys va començar a treballar al servei d’informatius de
Televisió de Catalunya, especialitzant-se en cròniques culturals dels
Telenotícies. En paral·lel va fer les cròniques teatrals al programa “La nit al
dia”. Actualment és la sotscap dels serveis informatius de TV3. A Comunicació
21, Gemma Ruiz aborda la seva funció a TV3 com a formadora de la redacció
d’informatius en perspectiva de gènere, en periodisme antiracista i
antifeixista[1].
En aquest mateix grup de comunicació afirma: “El periodisme m’ajuda a ser
rigorosa i a tenir els ingredients per a la ficció” i deu ser veritat perquè
les tres novel·les publicades han estat un èxit.
L’any 2016 va publicar la seva primera novel·la, Argelagues, i quatre anys més tard, el 2020, va sortir la seva segona novel·la, Ca la Wenling i tres anys després ha presentat la novel·la Les nostres mares amb la que ha guanyat el premi Sant Jordi.
Gemma Ruiz considera
que el periodisme i l’escriptura són oficis complementaris, tot i que ella
–afirma- mai havia pensat a ser escriptora, però
va sorgir així. Quan el periodista demanda més precisió, explica: Tot va començar amb aquella cinta de casset
que tenia a casa i que hi contenia una entrevista que vaig fer a la meva
besàvia quan començava la carrera. Vaig decidir transcriure aquella entrevista
per evitar que es fes malbé. Al cap de molts anys, aquella transcripció va
acabar convertint-se en la llavor de la meva primera novel·la (Argelagues).
A Argelagues,
tres dones del segle XX, treballadores a les fàbriques tèxtils del Vallès,
lluiten per tirar endavant la família. Les tres dones pertanyen a diferents
generacions però queden unides pel territori perquè l’acció discorre entre
Castellterçol i Sabadell. Un altre punt en comú és la força de cadascuna
d’elles per adaptar-se als canvis provocats per factors econòmics i socials
externs com la revolució del tèxtil o l’emigració del camp a un barri perifèric
d’una ciutat industrial; canvis, tots ells, que actuen i afecten la vida diària
familiar.
És possible que aquesta insistència en donar
visibilitat a dones senzilles però fortes i lluitadores sigui una resposta a un
comentari de la seva besàvia quan li deia: Si
nosaltres no valem res...
La seva segona novel·la, Ca la Wenling, també presenta un perfil similar en un context
diferent. L’acció transcorre en un saló de bellesa d’un barri humil barceloní.
La perruqueria està regentada per un jove matrimoni xinès que lluita pel negoci
a tranques i barranques mentre xapurregen una mica de castellà. Ca la Wenling és molt més que un espai
on tallar-se els cabells o pentinar-se, és un espai on es comparteixen afectes,
tristors, alegries, victòries i febleses i les dones que comparteixen aquest
espai són dones
pencaires, immigrades, maltractades, deslliurades d’homes abusadors; mares
doblement treballadores, separades, solteres; vídues alliberades que cobren
pensions de misèria[2].
La Gemma Ruiz és una dona compromesa en la defensa
de la dona i ho fa des d’una perspectiva molt epidèrmica. La seva novel·lística
no té discurs teòric. No és un assaig, són novel·les. El lector o lectora aprèn
des d’experiències tractades de manera tan propera, tan viscuda, que no és
difícil de fer-les entrar en el seu món emocional. Aquesta proximitat, Gemma
Ruiz la justifica amb aquestes paraules: “Si
la literatura no fos abans que res una prova de vida, ja direu per què
l’hauríem de menester”[3].
En una de les diverses entrevistes[4]
arrel de la publicació de Les nostres
mares i del premi aconseguit destacava la importància d’uns determinats moments
viscuts:
Primer. El més inoblidable, quan en una parada de signatures se’m va acostar la
neboda de la Maria Aurèlia Capmany i em va explicar que m’havia buscat per
venir a compartir amb mi l’emoció del pregó de Sant Jordi que havia fet el dia
abans al Saló de Cent de l’Ajuntament, que era dedicat a la genial Capmany.
Segon. Compartir taulell de signatures amb el Pedro
Almodóvar, tenia una cua que barrava el pas a tot vianant que volgués trepitjar
aquell tram de passeig de Gràcia i la gent anava cridant “Pedro!”, imitant el
famós crit de Penélope Cruz aquella nit dels Òscar.
Tercer. L’emoció de la Kimberly, la llibretera
d’Ona Llibres a Pau Claris, que des del primer dia ha estat apostant per Les nostres mares i que va viure en
directe com em comunicaven que el llibre havia quedat en primera posició; ens
vam abraçar i es va posar a plorar de l’alegria.
L’obra
El club de lectura del llibre de la Gemma Ruiz, Les nostres mares, va ser un dels més actius dels darrers temps. Quan un llibre aconsegueix despertar tantes opinions, observacions i comentaris és que mereix ésser llegit i és la seva millor validació. S’ha dit que Gemma Ruiz amb aquesta novel·la ha trencat un llarg període de dinou anys en què cap dona, des de Carme Riera, havia estat guardonada amb el premi Sant Jordi que atorga Òmnium Cultural.
La narrativa gira
entorn les vides de deu dones pioneres en el camí d’ésser reconegudes.
L’escriptora aprofundeix en les vides de mares, àvies, padrines, amigues o
desconegudes d’una generació que va haver de lluitar amb pocs recursos per
recuperar uns drets que la dictadura franquista havia estroncat, una lluita
quasi sempre feta en solitari. Com recordava una de les participants del club,
la novel·la és un homenatge a les dones de la dictadura, unes dones que havien
d’aprendre a parlar amb distorsions i eufemismes com quan enlloc de parlar de la regla directament
es deia que havia vingut la tia Pepa.
L’autora
afirma que la seva intenció és entendre aquestes dones, dimensionar-les i
honorar-les: Les nostres
mares no es van poder dedicar al que havien somiat, però veient-les actuar ens
han ensenyat a com anar pel món, malgrat tinguéssim com a referents els pares,
les seves professions i la seva projecció social. No són referents de cura i
domesticitat únicament, sinó de la vida i els valors que hem après són d’elles
a fora de casa. Veure la teva mare com organitza l’economia familiar o es
baralla amb el banc perquè han cobrat una comissió que no tocava t’ensenya a
anar per la vida[5].
Gemma Ruiz titlla la
novel·la de feliçment feminista. Com
es va comentar a la tertúlia, aquest llibre té un enfoc molt diferent al seu
primer, Argelagues, doncs mentre
aquest respira un sentiment i una intimitat molt definida, Les nostres mares, ofereix un vessant més de periodista, posa més
distància en les descripcions alhora que desplega com un paraigua tot de temes
actuals i punyents. Més d’una persona va qüestionar el tractament superficial
de la majoria dels assumptes tractats, com si l’objectiu de l’autora fos
prioritzar la quantitat per davant de la qualitat. Tot i això, es justificava,
segons altres parers, perquè la novel·la no deixa d’ésser un llibre de denúncia
on s’expliquen unes històries amb capacitat perquè totes les dones s’hi puguin
veure reflectides d’una manera o altra, malgrat els personatges no estiguin
tots dibuixats amb la mateixa cura i intensitat. Com va dir una lectora del
club: No aprofundeix però fa sentir.
Algunes participants
van mostrar-se crítiques amb l’estructura que obliga a fer salts per lligar
històries, tot i reconèixer que és una novel·la fàcil de llegir perquè utilitza
un llenguatge prou planer, amè, i força accessible. Té, a més a més, a parer
d’alguns criteris, que és un llibre que es pot acabar en el punt que es vol;
dit d’una altra manera, no és obligatori arribar fins al final per poder-ne
parlar però llegir-lo sencer et permet –es va apuntar- tenir una visió de
calidoscopi[6], una
visió molt completa.
Algú va
apuntar que tot i utilitzar, a vegades, un to exagerat o un to irònic
discutible –com en el tema dels bolquers- o, també es va subratllar, fer ús
d’un excés d’optimisme, la novel·la conté un missatge de
rerefons on se’ns vol fer veure que si les dones ens ajudem les unes a les
altres tenim més força. I aquest missatge
no s’expressa amb paraules sinó amb la tècnica narrativa de lligar unes
dones amb les altres.
Aquestes
paraules foren ratificades en el sentir majoritari del club de lectura.
L’habilitat de l’escriptora en l’ofici quasi ningú va posar-lo en dubte. Un
participant va subratllar la destresa de l’autora per lligar les històries i
fer-ho de manera no correlativa, així com destacà la intensitat expressiva
aconseguida en repetir el subjecte al final de la frase.
Segons
la pròpia Gemma Ruiz reconeix, el seu estil com escriptora fa ús d’un
llenguatge popular, utilitza expressions i locucions de carrer perquè són
properes i donen verisme al relat. I de l’aprenentatge fet en aquesta
trajectòria de tres llibres, comenta: (...)
amb la tercera novel·la m’he notat més ofici que mai per fer-la. I puc dir que
l’entrenament periodístic i la recerca del rigor, l’impacte de la versemblança
i la realitat que a mi m’exigeix el periodisme, l’aplico a les meves novel·les.
Llegim llibres per viure més
vides, va certificar una
participant. I una altra ho va arrodonir amb aquestes paraules: és un llibre que fa pensar.
[1] MIRÓ, Quim. El periodisme m’ajuda a ser rigorosa i a tenir els ingredients per a la
ficció. Comunicació 21. https://comunicacio21.cat/entrevistes/gemma-ruiz-el-periodisme-majuda-a-ser-rigorosa-i-a-tenir-els-ingredients-per-a-la-ficcio/
[2] “Ca la Wenling”: confessions i
afectes que traspassen fronteres. Wilaweb. https://blocs.mesvilaweb.cat/ildecp/ca-la-wenling-confessions-i-afectes-que-traspassen-fronteres
[3] “Ca la
Wenling”: confessions i afectes que traspassen fronteres. Wilaweb.
[4] MIRÓ, Quim. “El periodisme
m’ajuda a ser rigorosa i a tenir els ingredients per a la ficció”. https://comunicacio21.cat/entrevistes/gemma-ruiz-el-periodisme-majuda-a-ser-rigorosa-i-a-tenir-els-ingredients-per-a-la-ficcio/
[5] PLANS, Guillem. Les
nostres mares ens han ensenyat a anar pel món. Diari de Sabadell. https://www.diaridesabadell.com/2023/03/07/gemma-ruiz-pala-les-nostres-mares/
[6]
Calidoscopi: Tub amb dos o tres miralls inclinats a dins i
diverses peces de colors en un dels extrems que es poden veure per l'altre
extrem i formen diverses figures simètriques molt boniques a mesura que es va
girant el tub.
