Un llibre de
DELIA OWENS
|
|
L’estudi fisonòmic de
Delia Owens ens mostra una dona intensa, de mirada inquisitiva i afilada, una
dona directa, segura, mentre l’esbós de somriure ens parla de contenció, de
persona que ha après a callar.
Nascuda en una
població relativament petita de l’estat de Geòrgia l’any 1949, va cursar
estudis superiors i va llicenciar-se en Zoologia per la universitat de Geòrgia.
L’any 1974 va traslladar-se amb el seu marit a l’Àfrica, concretament a
Botswana. El treball de camp realitzat en aquest continent orientat a la
conservació de la fauna i flora local, li va permetre aconseguir el Doctorat en
Etologia per la universitat de Califòrnia, i com a resultat de les vivències i
experiències dels vint-i-tres anys a l’Àfrica en va néixer el llibre El llamado del Kalahari, a més de
nombrosos articles per a revistes. L’any 1986, la família Owens es va
traslladar a la reserva de North Luangwa, a Zàmbia, una reserva d’uns 13.000 km2
des d’on van participar de manera activa en la lluita contra la caça furtiva
d’elefants i altres animals salvatges. Actualment Delia Owens viu als Estats
Units.
L’any 1996 la ABC
News va emetre un documental titulat “Joc
mortal: la història de Mark i Dèlia Owens”. El reportatge es feia ressò de
la presumpta responsabilitat de la família respecte de la mort d’un caçador
furtiu ocorreguda a Zàmbia. Sembla ser que les autoritats d’aquest país
culpabilitzaven el fill del matrimoni, Christopher, d’haver-lo comès. Dèlia Owens
sempre ha negat l’incident i defensa que ni ella ni els seu marit hi van tenir
res a veure[1].
En una entrevista en
el marc del XV Festival Internacional d’Escriptors i Literatura a San Miguel de
Allende, Delia Owens va explicar, des del seu vessant científic, el que havia
après dels vincles afectius després de viure tants anys a la sabana africana a
través d’estudiar el comportament animal[2]:
“No podemos medir ni contabilizar el amor, pero una
vez estando en el Kilimanjaro tuve el honor de ver el reencuentro de dos leonas
que no se habían visto durante diez meses porque el clima las separó. Se vieron
a cinco metros de distancia, corrieron, se abalanzaron una contra la otra,
enroscaron sus cuerpos, se tumbaron, rodaron, se lamieron las caras, y yo
pensé: si esto no es amor, entonces no sé qué lo sea. El amor es difícil de
definir pero muy simple de ver. No puedo decir que es un instinto, pero sí una
sensación de ansiedad que nos arrastra a hacer cosas maravillosas o cosas que
quizá no deberíamos hacer”.
I afegeix,
“Durante millones de años hemos quitado del camino a
otras especies para quedarnos con las últimas gotas de agua en la temporada de
sequía. Vivimos a través de nuestros instintos pero también con un código de
conducta. Tendríamos que vernos a nosotros mismos como parte de la naturaleza
para cambiar la historia”.
De la seva vida,
Delia Owen ha subratllat el paper que va tenir la seva mare fent-li néixer
l’interès per l’aventura i la natura. La seva infància va ésser més aviat
solitària però la valoració d’aquest fet no és negativa. Explica[3]:
“(...)pocos se dan cuenta de cómo la soledad puede
cambiar a una persona, pues nuestra genética nos lleva a vivir en grupos.
Cuando perdemos este contacto, también nos abandona la confianza, pero muchas
veces tenemos más de lo que creemos que poseemos. No tienes que vivir en una
ciénaga para estar sola. Hay quienes viven en ciudades con millones de personas
y se sienten abandonados”.
Delia Owen ha escrit, conjuntament amb el seu marit, tres llibres de
caire científic sobre la vida animal a l’Àfrica. Va obtenir el premi John
Burroughs, el premi Golden Ark i el premi a l’Excel·lència de la Universitat de
Califòrnia. El llibre La noia salvatge
el va escriure i publicar quan ja havia celebrat els 70 anys de vida.
L’obra
|
|
El centre temàtic és la història de Kya Clark, una jove
abandonada per la seva família quan tenia sis anys i que sobreviu sola enmig de
la natura. Ella és coneguda pels homes i dones del poble pescador dels voltants
com “la noia del pantà”. Ja adulta, Kya serà acusada d’haver assassinat el seu
amant, Chase Andrews. La segona meitat de la història gira entorn del judici
per demostrar la culpabilitat o innocència de la noia i, tot i que serà absolta
i declarada innocent, anys més tard es descobrirà la seva culpabilitat[4].
En llegir aquest resum és inevitable establir una certa connexió
amb la vida de l’autora i les acusacions rebudes respecte de la mort del
caçador furtiu.
Les crítiques vers el llibre no poden ser més positives. Té el
seu interès subratllar en negreta els adjectius que s’utilitzen:
ü Una magistral novel·la
que ens parla dels secrets de l’ésser humà, les pulsions que ens mouen i la
veritable naturalesa de l’amor i l’odi.
ü Una novel·la exquisida, un
cant a la natura salvatge.
ü Un llibre bellíssim.
ü Una novel·la evocadora.
ü Una meravellosa novel·la.
ü Una novel·la fascinant.
ü Una novel·la de bella
prosa lírica. Un èxit esplèndid,
ambiciós i creïble.
ü Una història punyent.
ü Una nova gran
novel·la americana. Un debut líric.
ü Una preciosa
novel·la.
ü Una novel·la commovedora..
Delia Owens, més discreta, va declarar: se suposava que als 70 anys havia d’estar retirada però ara estic fent
una segona carrera. És fantàstic escriure amb tot el camí fet perquè he après
molt de la vida i si mai més torno a tenir un èxit similar al de “La noia
salvatge” no em sentiré ni pressionada ni decebuda.
En el debat del nostre club de lectura la novel·la també va
rebre una bona acollida, encara que no afloressin adjectius tan contundents com
els acabats de senyalar. Hi va haver força unanimitat pel que fa a considerar
la novel·la un cant a la natura i a l’esperit de supervivència. Més d’una
lectora, però, va trobar una mica massa feixuga tanta recreació de l’entorn natural,
tot i acceptar-ne una possible justificació com és la de fer viure més
íntimament l’entorn al lector.
La dinàmica del debat va palesar el criteri general de considerar
els personatges molt ben dibuixats i perfilats. Són pocs i s’acosten a arquetips. La protagonista
principal, la Kya, té una projecció d’heroïna potser una mica massa pujada de
to, es va comentar, alhora que es dubtava que una criatura de sis anys sigui
capaç de tenir els recursos necessaris per avançar sola enmig d’un indret tan
inhòspit com feréstec. Es va plasmar un parer força general quant a considerar
que l’edat està fora de lloc. Per contra, ningú va qüestionar que la solitud i
una vida definida pels rebutjos fossin els trets més rellevants d’una
personalitat acostumada a viure i comparar-se amb els animals més que no pas
amb les persones, elements estranys i feridors a la mirada de la protagonista.
Alguna persona va apuntar que no s’havia cregut l’argument i
aquest fet li havia tret part de l’interès. Altres van manifestar la manca de
versemblança de la història com, per exemple, donar per fet que poden escriure’s
llibres de biologia sense formació reglada. La qüestió de la versemblança o
inversemblança va donar peu a fer més d’una reflexió: és va dir que convé tenir
present que és l’escriptor o escriptora, en aquest cas, qui construeix la
història i qui en determina els ets i uts; per tant, els lectors potser hauríem
d’acceptar el planteig que se’ns fa i no pretendre canviar-ne el contingut,
doncs aleshores es tractaria d’una altra història, no pas la que Delia Owens
ens vol explicar. L’arrel de la qüestió segurament rau en el fet d’entrar tant
dins la narrativa com per confondre realitat i ficció.
La novel·la, redactada de manera clara i concisa, entenedora,
potser acusa algun problema de traducció, doncs alguna veu va subratllar que,
tenint en compte el significat desprès del context, hi ha paraules poc
encertades en la seva interpretació.
Adjectius utilitzats a l’hora d’avaluar la novel·la varen ser: La noia salvatge és una història agradable,
intrigant, interessant, documentada, distreta, bonica, encertada, sentimental.
I, igualment, expressions versemblants
com capacitat per despertar l’interès per una trama inusual, capacitat per
emocionar i entendrir davant tanta solitud, sorpresa pel final inesperat i,
també, enllaços de referents com Jack London i la seva obra Colmillo blanco perquè, es va dir, la
novel·la de Delia Owens no deixa de ser una crida a la llei de la selva.