Un llibre de
XAVIER BOSCH
L’autor
Xavier Bosch és un
barceloní nascut un 21 de juliol de 1967 que aviat va descobrir l’atracció del món
de la comunicació. La seva biografia professional és llarga i variada però com
la nostra intenció no és pas fer un llarg estudi de vida i obra, anirem per
feina i tirarem pel dret.
Xavier Bosch es va
llicenciar en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de
Barcelona (UAB) i, en el seu recorregut professional, ha cobert tots els
mitjans: ràdio, televisió i premsa. Ha estat creador de formats audiovisuals de
remarcable èxit com Alguna pregunta més? emesa
a Catalunya ràdio i també El món a RAC 1,
El gran dictat o el Barça juga a RAC 1. A TV3 també ha dirigit programes
com Un tomb per la vida i Àgora. I durant un any i mig va ser
director del diari Avui fins que un
bon dia va decidir plegar veles i posar-se a escriure en solitari:
A la vida hem de decidir quins
ponts hem de travessar i quins ponts hem de dinamitar. I en la mesura que
endevinem moltes vegades els ponts que travessem i els que deixem de banda, la
vida ens va d’una manera o d’una altra i anem marcant la nostra drecera (...)
en qualsevol moment podem fer un clic i canviar i buscar un nou camí a la
nostra vida. I ser valents i entendre que només en tenim una, de vida. Per
tant, o ho fem ara, o ja no ho farem mai[1].
I en una altra entrevista explica:
La
meva mare es va morir molt jove, quan tenia quaranta-sis anys i jo, dinou. El
meu pare es va morir el 2008 i, al cap d’un any, jo era director de l’Avui. Un
dia, vaig tornar al lloc del riu on havíem dipositat les seves cendres, al
Solsonès, i vaig pensar: “No estic fent el que em ve de gust.” Dirigia un diari
molt important en la meva llengua, això és una sort, professionalment, però no
era el que volia fer. El que volia era escriure novel·les, ficció. Si me’n
sortia, bé; si no, ho hauria provat. Però aquesta oportunitat no me la volia
deixar perdre. Ara la vida va per mi[2].
L’autor es mostra satisfet amb la decisió presa i no és
estrany, porta un rànquing de deu novel·les i un barem entre exitoses i molt
exitoses. El seu nom va agafar
embranzida en el món literari a partir de la trilogia del
periodista Dani Santana, formada pels llibres Se sabrà tot (Premi Sant Jordi, 2009), Homes d’honor (2012) i Eufòria
(2014). Indiscutiblement, Xavier Bosch és –entre moltes altres coses- un
home treballador. Amb l’obra Algú com tu
va rebre el Premi Ramon Llull el 2015. A aquesta obra va seguir Nosaltres dos (2017), Paraules que tu
entendràs (2019), La dona de la seva vida (2021), 32 de març (2023) i Barcelona-Manhattan (2025).
Efectivament, si resseguim els anys de publicació, podem comprovar el verisme
de la seva paraula quan, en el club de lectura, ens va dir: Més o menys, tardo dos anys per escriure un
llibre: 2017, 2019, 2021, 2023, 2025. Una es pregunta: Tan metòdic és? I,
per la xarxa trobem la resposta:
"Soc molt quadriculat, gairebé tant com el Pla Cerdà de
Barcelona”[3]
I en aquesta mateixa entrevista,
quan la periodista s’interessa pel seu mètode de treball comenta:
Primer pensar quin tema vull explicar, després pensar una
trama i uns personatges, dotar-los de vida, imaginar-me’ls complets. És a dir,
no només físicament, sinó de caràcter, de veritat. On van estudiar, quants
idiomes parlen, què els agrada menjar, quins actors i actrius de cinema els
agraden, què els fa riure, qui els va desvirgar, si saben conduir o no, si
fumen o no fumen... És a dir, faig una entrevista molt profunda als meus
personatges i em faig unes fitxes per a cadascun d’ells.
Xavier
Bosch és un home de paraula fàcil i bon observador, ràpid en les respostes i
amb unes quantes idees clares que, fàcilment, troben el canal de comunicació. A
la tertúlia de lletreseixerides ens va explicar el seu mètode de treball que
també hem pogut localitzar en premsa escrita:
(Quan escric) el
que faig és dosificar la informació. És a dir, com vull que comenci la
història, com vull que acabi, com vull que comenci cada personatge, com vull
que acabi... Si una novel·la té tres parts: plantejament, nus i desenllaç, i
cada part ha de tenir uns deu capítols, miro quina informació mínima vital ha
de passar a cada capítol, perquè el lector no descobreixi qui és l'assassí al
capítol dos si vull que ho descobreixi al 28. Fer una novel·la és com fer un
cistell de vímet: ho has d’anar entrellaçant tot molt bé per donar pistes al
lector, per fer-ho prou atractiu perquè vulgui continuar llegint, perquè tingui
la necessitat de continuar llegint, perquè hi hagi acció i, a la nit, no vulgui
apagar el llum de la tauleta de nit per continuar llegint. Tot això, jo només
ho sé fer si abans m’ho planifico molt. I aquestes fitxes dels personatges, els
dos o tres primers mesos que et poses a redactar, les has d’anar mirant[4].
Però, al nostre club va fer una puntualització que no
he vist impresa. Va dir: hi ha autors de
brúixola i autors de mapa, jo sóc d’aquests.
Xavier Bosch afirma que cada nova obra la comença
sempre de zero, en el tema, en la trama, en la història i, cada vegada –afirma-
amb la il·lusió renovada[5].
També assegura que no és dels escriptors que mantenen converses amb els seus
personatges, tot i que durant dos anys, aquests formen una família dins la
família. La darrera novel·la, Diagonal-Manhattan
(2025) ha estat un èxit de vendes, però aquest fet ja no és una novetat per un
autor que ha estat fins a cinc vegades l’autor de Sant Jordi més venut. Podem
preguntar-nos, quina és la clau del seu èxit? Segurament n’hi ha més d’una. Ell
destaca que tots ens movem per quatre grans temes:
(...) el
pas del temps, la felicitat, l’amor i la mort. És en aquests quatre temes que
tots els escriptors donem voltes, ho hem fet durant tota la història de la
literatura i de la humanitat. Tots busquem la felicitat, però no ens posaríem
d’acord ni en la seva definició! Per alguns, són moments de joia, d’alegria, de
diversió, de sopar amb els amics o de celebrar un gol de Lamine Yamal. Per
altres –entre els quals m’incloc– la felicitat és un estat de l’ànim més
perenne...[6]
I
també ha comentat:
Parlant
de la felicitat: a Harvard fan un estudi científic d’ençà del 1930 sobre la
felicitat, el Harvard Happiness Study, que diu que la felicitat no depèn ni de
la feina, ni de la salut, ni dels diners, sinó de les relacions humanes
significatives. Tenir aquestes relacions no garanteix la felicitat, però sense,
no n’hi ha[7]
L’obra
Pel
Sant Jordi del 2023 aquesta novel·la va encapçalar la llista dels llibres més
venuts. L’èxit ha traspassat fronteres i ha estat traduït a l’anglès sota el
títol What the light touches. Xavier Bosch comentava:
(...) el fet inesperat és que és Amazon qui està
distribuint la novel·la per xarxes, i en dos mesos i mig s’han venut 12.000
llibres. A més a més, cada dia em fan arribar un informe amb els llibres venuts
aquell dia. Tant de bo les editorials d’aquí ho fessin algun dia amb un sistema
informàtic que ho permetés. És absolutament inesperat això dels Estats Units,
més encara quan veus que també es venen llibres en anglès al Canadà, a
Austràlia... A les Antípodes![8]
Les participants del
club de lectura vàrem passar una estona molt plaent escoltant de molt bon grat
els comentaris que Xavier Bosch anava desgranant a partir de les preguntes que
se li feien. Amable, planer, directe, Xavier Bosch ho fa molt fàcil perquè els
interlocutors es trobin a gust i distesos. Llavors, la conversa flueix de
manera plàcida i esdevé molt profitosa, especialment si s’afila bé l’orella i
l’atenció perquè, com qui no vol, el novel·lista deixa anar frases que
abraçades individualment donarien cadascuna per tota una dissertació:
ü Un
escriptor a diferència d’un esportista, guanya amb el pas del temps.
ü Una
novel·la és com un petó, necessites dues persones.
ü Acció
i descripció són els dos pilars d’una història. S’ha de mesurar sempre
l’equilibri.
ü El
diàleg fa la novel·la àgil.
ü A
una novel·la li has de passar el rasclet perquè cap personatge no quedi penjat.
ü La
mirada endins m’ha fet guanyar lectors.
ü Després
de deu novel·les m’he adonat que el risc és el mateix de quan agafes l’avió: el
moment d’enlairar-se i el moment d’aterrar.
I tot amanit amb un
bon toc d’humor:
ü L’elogi
que més m’han fet: gràcies per fer la lletra més grossa.
Xavier Bosch sol
barrejar ficció amb elements que tenen connexió amb la realitat social, amb
especial atenció a temes de família, d’amor, d’intimitat i, també, les repercussions de silenciar fets del passat i,
32 de Març segueix el rastre
d’aquests interessos perquè hi trobem ben palesa una combinació de memòria,
amor, història i periodisme.
La novel·la combina
dos espais temporals; per una banda, el París del 2008 i la Bàrbara negociant
el seu present i intentant superar el
passat i, per altra banda, el París de 1940 quan els nazis van ocupar la ciutat.
Rere la història de la relació entre la protagonista principal, la Bàrbara, i
l’àvia Margaux hi ha un homenatge a les relacions àvia-néta que –com ens va
explicar l’autor- no deixen de tenir un cert rerefons autobiogràfic. Clara
Ardèvol[9] fixava el punt de partida de la història al 2008, quan la
Barbara s’instal·la a París, a casa de la seva àvia Margaux. Allà coneix en
Roger, un fotògraf que l’ajudarà a descobrir coses que no sabia del seu propi
passat familiar. La relació entre ambdós és consolidarà arrel d’una gran nevada
que atura la ciutat i els “condemna” a
conviure i a parlar:
Fins que no puguin tornar a fer vida normal cada dia serà 32 de març, una
data irreal, un parèntesi que permet que en Roger i la Barbara es coneguin
millor a través de moltes converses confinats a casa. El pis té una ràdio
antiga, un sofà vermell, un cactus i un sol llibre, i no hi ha cap fotografia.
Les vides de la Barbara i de la Margaux donen joc a Bosch per tractar
literàriament un dels seus temes predilectes, el pas del temps[10].
El títol de la novel·la va cridar l’atenció de les assistents: 32 de març?
No és absurd? Doncs, no, en absolut. Més aviat és una clucada d’ullet al món
del màrqueting, tema que l’autor desenvoluparia a la següent novel·la Barcelona-Manhattan. Les paraules de
l’autor ho dibuixen ben clarament:
Volia desorientar i descol·locar el lector, que quan
va a una taula de novetats o a un aparador tots els títols que veu són molt
metafòrics i s’assemblen molt entre ells. Fins i tot n’hi ha d’intercanviables
(…) Sabia que “32 de març” seria diferent i també volia dir que és un dia que
la vida ens regala, que no és al calendari, en què el temps es congela i que
hem d’aprofitar per conversar llargament i tranquil·lament.
Com que Xavier Bosch cerca el rigor com a eina estructural, aquest rigor
l’aplica també en l’aspecte històric, no només fent una acurada descripció de
la ciutat i de l’ambient sinó buscant aspectes significatius per desmuntar i
denunciar, encara que sigui indirectament, la desinformació o els biaixos
informatius tendenciosos, passats i presents. Aquest és el cas d’una exposició
feta l’any 2008 a París en què solament
s’ensenyaven dues-centes diapositives en color de fotografies molt boniques en
què tan sols es veia felicitat, gent de moda, cinemes plens, nens patinant pel
carrer i anant amb bicicleta davant el Trocadero, els bars plens el diumenge
fent l’aperitiu… La polèmica va esclatar perquè es va criticar que això era la
part de la realitat que li convenia ensenyar als alemanys, que són els qui
feien les fotografies. Però, i la gana? I la misèria? I la por? I els morts? I
els búnquers i les sirenes?
Xavier Bosch també ens va parlar i ens va mostrar la revista Signal, una revista editada i publicada
des de Berlin amb una tirada, cada quinze dies, de dos milions i mig
d’exemplars. La revista s’enviava als països envaïts pels alemanys i, a cada
lloc, amb la seva llengua i incloent-hi algunes de les seves particularitats.
Com diu Anna Carreras, els alemanys sabien utilitzar el fotoperiodisme com una
arma de seducció massiva[11].
Per últim, no podem oblidar de comentar l’important rol de la música en tot
el seu trajecte novel·lístic. A la tertúlia ens va dir:
La música és un instrument de salvació. La música és el llenguatge que fem
servir per comunicar-nos amb els que ja no són en aquest món. I 32 de març acaba amb un codi QR d’una llista
de reproducció que conté tota la música de la novel·la.
Gràcies, Xavier per acompanyar-nos. Gràcies, Xavier, per les històries tan
ben explicades. Joana Raspall va escriure un haiku que va com anell al dit a la
teva obra:
Cada paraula
és un batec de vida
que vol donar-se
[3] RODRIGUEZ,
Oriol. Ob. Cit.
[4]
RODRIGUEZ, Oriol. Ob. Cit.
[5] GRANYER, Emma. Ob. Cit
[6] GRANYER, Emma. Ob.cit.
[7] GRANYER,
Emma. Ob cit.
[11] CARRERAS, Anna. Ob. Cit.
