“L’estafa del segle”

 

 de Salvador Balcells

L'AUTOR

Nascut a l’Espluga de Francolí l’any 1946, la seva trajectòria vital ha estat estretament vinculada al món del llibre i la premsa. Després de marxar del poble amb setze anys, va treballar com a llibreter i posteriorment va desenvolupar tasques tècniques i periodístiques relacionades amb la premsa en català fins a la seva jubilació. Paral·lelament, va iniciar la seva trajectòria com a escriptor, primer amb obres d’assaig i després amb novel·la.

Balcells és autor de diverses novel·les dins del gènere de la novel·la criminal i també ha tingut un paper destacat en la difusió d’aquest gènere com a comissari del Festival de Novel·la Criminal en Català “El Vi Fa Sang”, celebrat a l’Espluga de Francolí. Aquest festival, creat el 2015, va viure diverses edicions fins al 2019 i es va reprendre el 2025 gràcies a la implicació del territori, combinant literatura i cultura del vi amb el suport d’institucions i entitats.

Balcells és autor d’una sèrie de quatre novel·les protagonitzades pels investigadors Coia i Pere, de les quals “L’estafa del segle” és el segon volum. L’autor va comentar que el quart llibre de la sèrie encara es troba en procés d’escriptura.

L'OBRA

"L’estafa del segle” és una novel·la d’intriga i investigació en què els protagonistes, la Coia i en Pere, s’enfronten a una gran estafa relacionada amb emigrants italians que son enganyats per colonitzar noves terres a Oceania anomenada la Nova França.

La història s’inicia amb un fet vinculat al port de Barcelona l’any 1880, punt de partida d’una trama que combina enganys, corrupció i perill. Al llarg de la novel·la es tracten també temes com l’explotació, el poder i la injustícia social, amb una ciutat que esdevé gairebé un personatge més de la narració.

Es va preguntar a l’autor si la història era real, i ell va confirmar que es tracta d’una obra de ficció, tot i que inspirada en contextos i situacions històriques que ajuden a donar versemblança a la narració.

Un dels comentaris del club va fer referència a la presència de la figura d’una dona vinculada a idees feministes primerenques dins la novel·la. L’autor va aclarir que en aquella època no existien encara moviments feministes organitzats tal com els coneixem avui, però sí que es poden intuir actituds i pensaments que posteriorment es relacionarien amb les sufragistes i el moviment feminista.

Es comenta que en la novel.la es parlar del paper de la dona i la igualtat de les dones, es fa amb la visió actual, no pas amb la visió del 1880. Per altra banda, la Coia que pretén ser molt avançada i reivindicativa, té un paper secundari tenint en compte que tenia el 50% de l’agencia d’investigació. 

També es va parlar del context històric del negoci del tabac, mencionat al llibre a través de referències com “Tabacos de Filipinas”, un antecedent de processos industrials que més endavant tindrien continuïtat amb empreses com la Tabacalera de Tarragona.

Durant la sessió també es va comentar que l’autor ens avança que en el darrer llibre de la sèrie l’agència de detectius de la Coia i en Pere es tancarà, tancant així l’arc narratiu de la tetralogia.

Algunes persones del club van mostrar curiositat sobre el procés de documentació de l’obra, especialment per la gran quantitat d’informació que conté. L’autor va explicar que es documenta a partir de la recerca de documents històrics i, en alguns casos, també algun cop amb la col·laboració de fonts com els Mossos d’Esquadra.

També es va establir una comparació amb el personatge del detectiu Colombo, ja que en alguns casos de la novel·la el lector pot intuir des del principi cap a on evolucionarà la investigació o com es resoldrà la trama.

L’autor va comentar igualment que a la novel·la apareixen fins a 10 personatges reals i que la història transcorre al llarg d’un període de 9 mesos.

Finalment, es va aprofitar la trobada per parlar del 7è Festival de Novel·la Criminal en Català que se celebra a l’Espluga de Francolí, un espai de difusió i trobada al voltant del gènere.

Una vegada més, el club de lectura va demostrar que compartir la lectura també és compartir coneixement, història i mirades diverses sobre una mateixa obra.

 

Somiàvem una illa

de Roc Casagran

AUTOR

Roc Casagran (Sabadell, 1980) és un escriptor, poeta i professor de llengua i literatura catalana. Ha destacat tant en la narrativa com en la poesia, amb una obra que sovint combina sensibilitat, reflexió i un llenguatge acurat. A més de la seva tasca literària, també ha participat en projectes educatius i de divulgació cultural.

 L’any 2023 va guanyar el prestigiós Premi Sant Jordi de novel·la amb Somiàvem una illa, consolidant-se com una veu rellevant dins la literatura catalana contemporània.

Com a curiositat, el llibre té un origen molt particular: la idea va sorgir a partir d’una fotografia d’Ernest Hemingway trobada dins un llibre familiar, fet que va despertar la seva curiositat i el va portar a construir tota la història a partir d’aquesta imatge.

L'OBRA

Somiàvem una illa és una novel·la que tracta temes universals com el dol, la maternitat, les relacions de parella i les infidelitats, aspectes molt presents a la vida i amb els quals molts lectors es poden sentir identificats. La protagonista utilitza l’escriptura com una manera de gestionar les emocions, un recurs que algunes persones també han experimentat i troben necessari.

Un dels punts forts del llibre és el seu llenguatge, ple de paraules poètiques i boniques, que transmet una gran sensibilitat. De fet, alguns lectors han comentat que, per aquesta sensibilitat i la manera de tractar la maternitat, sembla que l’obra estigui escrita per una dona.

També es destaca la manca de comunicació entre mare i filla, així com la idea que el que inculques als fills acaba determinant com seran. Els personatges masculins, en Ramon i en Felip, són vistos com a molt tendres, igual que la mare d’en Ramon, que és metgessa.

Pel que fa a l’estructura narrativa, el fet que la història vagi endavant i endarrere en el temps ha generat confusió en alguns lectors, que han trobat difícil seguir el fil en determinats moments.

Un altre aspecte que ha generat debat és la part històrica de les illes. A algunes persones els ha semblat sobrera, mentre que a altres els ha agradat, tot i que no hi han trobat gaire relació amb la trama principal. Especialment es recorda la primera illa, amb l’erupció del volcà i l’absència d’estiu, que evoca la mort.

També ha impactat la frase: “les persones riques es poden equivocar, les pobres no”, que convida a reflexionar sobre les desigualtats socials.

Finalment, hi ha hagut opinions crítiques, com la idea que els escriptors no sempre haurien de reflectir les seves aficions en els llibres, o que, en general, els guanyadors del Premi Sant Jordi no sempre són percebuts com a prou mereixedors.

MIROLINA

Un llibre de:

PEP MACAYA FONTS

Pep Macaya és un escriptor i creador cultural nascut a Reus, al Camp de Tarragona, l’any 1958. Des de jove, ha combinat la seva passió per la literatura amb diverses activitats culturals i socials, explorant diferents formats: des de relats curts fins a biografies novel·lades i obres de teatre. La seva trajectòria està marcada per la curiositat i el compromís amb la cultura, i sovint combina la narrativa amb elements musicals o poètics.

Entre les seves obres més destacades hi trobem:

• Netegeu els boscos del sud. Dietari d’una follia (2010), una col·lecció de relats curts amb una mirada intensa i íntima.
• Cròniques del Rabassaire (2013), que ens endinsa en històries amb una mirada crítica i poètica de la societat.
• La Balada de Mossèn Dallonses (2015), una biografia novel·lada que barreja història i literatura amb un toc màgic i emotiu.
• Els udols del llop, on la narrativa i la poesia es combinen per explorar emocions i vivències humanes.
• Altres títols com No em toqueu els picarols i S’han gelat les oliveres, que mostren la seva capacitat de crear mons propis i intensos.

La seva prosa és delicada i poètica, amb frases que flueixen amb ritme i que acompanyen els esdeveniments amb un toc constant de màgia, una paraula que ell mateix repeteix sovint quan parla de la seva obra. Sovint, els seus textos reflecteixen una mirada femenina i incorporen punts de vista feministes, cosa que l’autor ha escoltat més d’una vegada de crítics i lectors. Aquesta combinació de sensibilitat, reflexió i màgia fa que els seus llibres siguin únics i intensos, capaços de captivar tant el cor com la ment dels lectors.

---

El llibre La Mirolina 

La Mirolina és un llibre que va néixer a partir d’un encàrrec inicial per a un musical o una balada, i que amb el temps es va transformar en una obra literària plena de matisos. La història no busca un final fàcil ni ideal: l’autor ens recorda que la vida no sempre acaba bé, i que les decisions dels personatges poden portar-los per camins difícils i dolorosos.

Des del principi, la prosa de Macaya transmet una sensació de poesia i ritme: les frases són llargues o curtes segons l’emoció que vol provocar, i l’autor acompanya cada escena amb un toc de màgia, una màgia que ell mateix destaca quan parla del llibre. Aquesta màgia no és fantàstica ni irreal, sinó que és la manera com el relat crea atmosferes, emocions i connexions amb els lectors.

Una de les qüestions que més debat va generar és el fet que, mentre la protagonista es dedica a la prostitució, no queda clar on és la seva filla, ja que aquest aspecte no apareix explicat al llibre. Aquesta absència obre interrogants i provoca reflexió entre els lectors, que es pregunten què passa amb la nena durant aquests moments i com aquesta realitat silenciosa forma part també de la duresa de la història.

Els comentaris dels lectors del club de lectura van destacar també que el començament del llibre sembla escrit amb la mirada d’una dona més que d’un home, i que conté punts feministes subtils però presents. Aquest enfocament dona una dimensió més rica a la narrativa i apropa la història a les experiències i emocions femenines.

Un altre element que manté el lector en tensió és la relació entre els dos protagonistes enamorats: gran part del llibre està marcada per la impossibilitat que es puguin trobar i acabar junts. Aquesta distància crea un conflicte emocional constant i genera expectació, alhora que reflecteix la complexitat de l’amor i de les decisions humanes.

Al final de la trobada, l’autor va portar el vídeo de la balada de La Mirolina, i mentre comentàvem el llibre, vam poder veure’l de fons, vivint així una experiència molt més immersiva. I per tancar amb un moment màgic, vam escoltar l’última cançó del musical, que va donar un final emocionant i poètic a la trobada. A més, Macaya ens va agrair que haguéssim llegit el llibre, publicat l'any 2018, i va comentar amb alegria que encara segueix sent llegit.

Algun lector del club també van comentar que algunes frases semblaven no seguir la concordança habitual o “no tenien sentit”. Tot i això, molts van destacar que aquest estil forma part de la prosa poètica i màgica de Macaya, que juga amb el ritme, les imatges i l’emoció més que amb la gramàtica estricta. Aquesta manera d’escriure crea un efecte únic, que pot sorprendre o desconcertar, però que contribueix a l’encant i la singularitat del llibre.

En conjunt, La Mirolina és un llibre que combina realisme i màgia, prosa poètica i reflexió sobre la vida. No és un relat senzill ni feliç, però és profundament emotiu i captivador. Cada pàgina mostra l’habilitat de Macaya per crear històries que emocionen, qüestionen i inspiren, tot amb frases que semblen cantar i amb una màgia constant que acompanya al lector fins a l’última línia.

 Nuri Estadella

 

 

 

La sonrisa etrusca

 Un llibre de:

 José Luis Sampedro

José Luis Sampedro (1917–2013) va ser un escriptor, economista i humanista espanyol, reconegut tant per la seva obra literària com pel seu compromís ètic i social. Al llarg de la seva trajectòria va defensar una visió profundament humana de l’economia i de la vida, posant sempre les persones al centre per damunt dels interessos materials.

La seva obra literària es caracteritza per una mirada crítica però tendra, amb una gran sensibilitat envers el pas del temps, la vellesa, l’amor i la dignitat humana. Sampedro escriu amb senzillesa aparent, però amb una gran profunditat emocional i filosòfica. La sonrisa etrusca és, sens dubte, una de les seves novel·les més estimades i llegides.

---

El llibre i la pel-lícula: La sonrisa etrusca

Publicada l’any 1985, La sonrisa etrusca narra la història de Salvatore Roncone, un vell camperol del sud d’Itàlia, rude, orgullós i de fort caràcter, que es veu obligat a traslladar-se a Milà per sotmetre’s a un tractament mèdic. Aquest canvi d’entorn —del món rural a la ciutat moderna— accentua el seu sentiment de desarrelament i la seva resistència al progrés.

La seva vida fa un gir inesperat amb el naixement del seu nét Bruno, amb qui estableix una relació profundament emotiva. A través d’aquest vincle, Salvatore redescobreix la tendresa, la fragilitat i el sentit de la vida. El nen esdevé un pont entre generacions i una font de llum en els últims anys del protagonista.

La novel·la aborda temes universals com la vellesa, la mort, l’amor, la família i la memòria, però ho fa amb una humanitat extraordinària, sense caure en el sentimentalisme fàcil. El títol fa referència al somriure serè de les escultures etrusques, símbol d’acceptació de la vida i de la mort amb saviesa i serenor.

---

Valoració 

La sonrisa etrusca és una novel·la commovedora i profunda, que convida el lector a reflexionar sobre el pas del temps i sobre allò que realment dona sentit a l’existència. Amb una prosa clara i emotiva, José Luis Sampedro ens ofereix una història plena de sensibilitat, capaç de tocar el cor sense artificis.

És una lectura molt recomanable per a totes les edats, especialment per aquells que busquen una obra humana, íntima i plena de veritat.

Des del club de lectura, l’experiència amb La sonrisa etrusca ha estat doblement enriquidora, ja que primer es va veure la pel·lícula i després es va comentar el llibre. Aquesta comparació ha generat un debat interessant. Un dels primers aspectes destacats és que la història no se situa al mateix país: mentre que al llibre l’acció transcorre a Itàlia, la pel·lícula l’adapta a un altre context, fet que modifica alguns matisos culturals.

Pel que fa al protagonista, s’ha comentat que Salvatore és un home de muntanya, de caràcter fort, una mica masclista i molt fidel a la seva manera de veure el món, cosa que el fa tossut però també molt coherent amb el seu origen rural. En relació amb el personatge d’Hortènsia, es valora que a la pel·lícula sembla massa jove pel paper que representa, mentre que al llibre es percep com una dona més gran i més madura, fet que encaixa millor amb la història.

Un dels aspectes més ben valorats tant en el llibre com en la pel·lícula és el tracte de l’avi cap al nét, una relació tendra i profunda que transmet amor, aprenentatge i complicitat entre generacions. També es destaca que el llibre està molt ben escrit, amb una prosa clara i emotiva.

Especialment emotiva resulta, a la pel·lícula, l’escena en què es parla del parlar autòcton de l’avi a la universitat, un moment molt bonic que reflecteix una realitat molt present als pobles petits, quan els joves marxen a estudiar a les ciutats i es produeix un xoc cultural i lingüístic.

Com a punt més crític, s’ha comentat que el llibre pot resultar una mica repetitiu en alguns moments i que la part relacionada amb la guerra es fa una mica pesada, tot i que ajuda a entendre el passat i la manera de ser del protagonista.

En conjunt, La sonrisa etrusca és una obra emotiva i humana, que convida a la reflexió i que, tant en llibre com en pel·lícula, genera debat i emoció.

---

Final del formulari

 

LA CONFORMISTA

 Un llibre de

ALBA DEDEU SURRIBAS

  L’autora

Alba Dedeu i Surribas  és una escriptora i traductora catalana nascuda l’any 1984 a Granollers. De la seva biografia inicial és significatiu el tomb donat a la seva vida professional, un tomb dràstic que havia de trasbalsar tot el seu món personal. Ella va ser una noia obedient que feia cas als pares i els pares volien que ella fes la carrera de medecina. I ella la va fer. I tant que la va fer! Va estudiar a Barcelona i també a Florència. Va arribar a exercir durant un temps fins que va dir: PROU i va emprendre un camí del tot diferent: la traducció i la creació literària. Alba Dedeu ho explica amb aquestes paraules

“Vaig acabar medecina i, fins i tot, vaig exercir un temps. Però va ser un error. I sabia que era un error, però els pares em deien que la fes i l’acabés, que tindria feina segura. I mira ara. Jo ja ho veia, que el que volia era escriure: de petita escrivia diaris i contes en llibretes, i els il·lustrava” [1]

El seu primer llibre va ser Gats al parc (2011), un recull de contes que li van permetre guanyar, amb només vint-i-sis anys, el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions i també el Premi Crítica Serra d’Or. Animada, l’any següent, va publicar L’estiu no s’acaba mai, un segon volum de relats. Ja, en aquests llibres, Alba Dedeu mostra el seu interès per retratar la quotidianitat amb profunditat, fixant-se en els petits detalls del dia a dia. Ella és una exploradora de les relacions humanes, de les relacions de parella i de dilemes vitals, amb una mirada lúcida i implacable, capaç de disseccionar les emocions més íntimes fent ús d’una prosa tant clara com introspectiva.

Va venir, aleshores, després d’aquest segon llibre, dotze anys centrats en la traducció de llibres, de l’anglès i de l’italià. Preguntada[2] pel vincle entre traducció i escriptura i per com el vivia ella, Alba Dedeu va respondre:

L’escriptura i la traducció són incompatibles de fer simultàniament. Ara bé, la traducció et permet aprendre dels bons escriptors, i també dels dolents. Dels bons escriptors veus coses que t’agradaria saber fer i mentre els tradueixes aprens a veure com fan servir la llengua, quins són els mecanismes que utilitzen. I quan els textos no són tan bons, veus com hi ha coses que podrien fer-se d’una altra manera perquè funcionessin, i això també t’ajuda. Quan vaig tenir la idea de La conformista, per exemple, estava traduint un llibre que parlava d’infidelitats i vaig pensar: aquest llibre està bé, però jo voldria plantejar el tema d’una altra manera.

La tasca de traductora li ha donat recursos i li ha permès ampliar la mirada:

Quan començo a traduir un llibre amb un estil molt diferent del meu, al principi em costa entrar-hi, dominar l’estil, però sempre acaba sent un exercici que enriqueix el meu propi procés d’escriptura.

Montserrat Serra a VilaWeb li preguntà pel seu ideal vital i professional, la seva resposta va ser:

Deixar el món una mica millor abans de morir-me, ni que sigui una millora infinitesimal. I si això ho pogués fer, en part, a través de la literatura, seria la cosa més fantàstica que em podria passar[3].

Alba Dedeu s’expressa sense embuts, de les seves paraules es dedueix una personalitat decidida, sense por als reptes, una personalitat que projecta en els seus personatges, i en les seves històries perquè, per a ella, escriure és precisament una manera d’anar més enllà de les meves limitacions personals. Cada personatge que creo em permet viure una altra vida i explorar uns camins diferents, que jo no he triat, però que m’interessen, m’intriguen o pel que sigui em semblen dignes d’admiració[4].

 L’obra

  

 Alba Mas-Sala[5] va escriure ...

Amb una mirada aguda, gairebé sociològica, Dedeu ens presenta la vida de l’Eva, una dona que regenta una botiga de pollastres a l’ast amb el seu marit. L’autora descriu amb una delicadesa particular l’existència ordinària de gent ordinària. Mitjançant un monòleg interior que negocia constantment la distància entre la realitat i les expectatives, acudim al primer encontre amb les dureses de l’edat adulta, a l’impacte angoixant de la maternitat i les tribulacions típiques de totes les famílies. Tot i la miopia existencial que l’afligeix, l’Eva finalment aconsegueix una espurna de clarividència per copsar el missatge de fons de la novel·la on habita.

La conformista és una novel·la curta, de poques pàgines, on es combina la ironia i els tocs d’humor amb reflexions sobre el pes de les renúncies personals i les possibilitats de trobar la felicitat en una vida anodina, sense aspiracions.

La narració està estructurada en sis capítols, cadascun corresponent a un moment diferent de la vida de l’Eva, i tot el relat es presenta des de la primera persona, cosa que apropa a les lectores a les reflexions íntimes del personatge. Alba Dedeu utilitza una prosa intensa, precisa i sense floritures per reflectir l’estat emocional de l’heroïna. L’estil concentra l’atenció en detalls quotidians –l’olor, el maquillatge, la gestualitat- i els dóna el significat emocional i psicològic dels que no sempre som conscients.

Els llargs paràgrafs i la narrativa introspectiva reforcen la sensació de monotonia i cavil·lació constant que acompanya la vida de l’Eva. Podríem dir que són quatre els grans eixos temàtics de la novel·la: el dia a dia i el conformisme, l’angúnia de preguntar-se si les coses podrien ésser diferents i el dubte constant dels propis camins recorreguts, les relacions de parella i el paper del desig per l’altre i, finalment, la maternitat i la identitat.

Podríem dir també que són qüestions que traspassen temps i cultures, preguntes  universals que, en un moment o altre, tots ens podem fer, com molt bé va comentar una lectora del nostre club. La pròpia autora explica en una entrevista[6]

“Cuando era adolescente, trabajé en una conocida cadena de pizzas. Solo eran unas cuantas horas durante los fines de semana. Pero, cuando llegaba a casa, me duchaba y me daba la impresión de que el olor no se iba. Ocurría lo mismo al lavar la ropa. Luego, entre semana, acudía a clase pensando si esa marca seguiría siendo perceptible en mí. Pasaron años hasta que pude pasar por la puerta de uno de estos establecimientos sin cambiar de acera”, introduce y matiza: “Es una forma de precariedad en la que probablemente no hayas reparado si siempre has hecho trabajos más asépticos de oficina. Es otro mundo”.

Beu d’algun pou aquesta història? Alba Dedeu com a traductora ha de llegir i capbussar-se molt en les obres per tal d’aconseguir-ne reflectir l’esperit, tasca de tot bon traductor, però declara no tenir referents directes. Explica que va traduir L’innocent de Gabriele D’Annunzio i li va semblar sensacional. També es mostra satisfeta de la traducció de dues novel·les de Jane Austen perquè considera els seus diàlegs inspiradors per la intel·ligència psicològica dels personatges i el seu sentit de l’humor i es reconeix deutora d’Alberto Moravia perquè a La Conformista fa una cosa que ell fa molt sovint, com és fer servir una lluita personal del protagonista per explicar una cosa que afecta la societat sencera.

En definitiva, La Conformista és una novel·la perquè cada lector o lectora s’interrogui sobre la seva pròpia vida, es pregunti què accepta, a què renuncia i per quins motius. La clau de la història té molt a veure amb la capacitat personal d’apreciació i transformació de la situació vital de cada individu. Per això, com senyala l’autora, depenent del moment vital en què et trobis, la novel·la pot semblar una cosa o una altra.

 

 

 

---

[1] SERRA, Montserrat. https://www.vilaweb.cat/noticia/4092288/20130307/alba-dedeu-sem-presenta-locasio-parlar-protesto.html

[2] MAS-SALA, Alba. https://www.nuvol.com/llibres/alba-dedeu-el-desig-sobretot-en-les-dones-costa-que-sigui-pur-375023

[3] SERRA, Montserrat. https://www.vilaweb.cat/noticia/4092288/20130307/alba-dedeu-sem-presenta-locasio-parlar-protesto.html

[4] MAS-SALA, Alba. https://www.nuvol.com/llibres/alba-dedeu-el-desig-sobretot-en-les-dones-costa-que-sigui-pur-375023

[5] MAS-SALA, Alba. MAS-SALA, Alba. https://www.nuvol.com/llibres/alba-dedeu-el-desig-sobretot-en-les-dones-costa-que-sigui-pur-375023

[6] MAS-SALA, Alba. MAS-SALA, Alba. https://www.nuvol.com/llibres/alba-dedeu-el-desig-sobretot-en-les-dones-costa-que-sigui-pur-375023

EL CÀSTING

 Un llibre de

ANTÒNIA CARRÉ PONS

L’autora

Nascuda a Terrassa el 21 d’agost de 1960, l’Antònia és una escriptora i una experta en l’obra de Jaume Roig, demostració de la seva formació com a filòloga medievalista. Antònia Carré es va doctorar en filologia catalana per la Universitat de Barcelona l’any 1992 i al llarg dels anys ha col·laborat a la secció cultural d’ El Punt Avui i al diari Ara.

Filla i neta de botiguers va transformar la cansaladeria de la seva família en l’editorial Cal Carré l’any 2021. Segons Wiquipèdia, l’editorial publica obres d’autors clàssics contemporanis i medievals i, a vegades, algun llibre d’assaig. La petja de la família és un tret notable dins la biografia d’aquesta autora. Ella va viure en un entorn on es fa present el prototip de botiguer català tradicional tan ben descrit per Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya. L’autora, indirectament, ho deixa ben clar quan afirma:

(...) Estic convençuda que tant els meus avis com els meus pares com la meva germana estarien molt contents de veure que Cal Carré continua viu, encara que en comptes de llibrets de llom faci llibres.

Ha escrit força i algú l’ha definida com una tastaolletes de gèneres literaris perquè ha publicat novel·la juvenil, satírica, històrica i és també autora d’un volum de proses poètiques. Tanmateix és La gran família, novel·la publicada després de El càsting per la que ella es decanta. En l’elecció hi pesa la pròpia història familiar i les relacions entre els diferents membres. Núria Juanico ho descriu d’aquesta manera:

A partir dels seus records, ha construït una història preciosa sobre la relació entre dues germanes, filles de carnissers, que entomen el negoci familiar i la vida de maneres completament oposades: la Rateta fa de la literatura la seva vocació, la Sió agafa les regnes de la botiga i dona continuïtat a l'ofici heretat. Amb la destresa que li dona l'experiència (aquest és el seu desè títol de ficció), Carré-Pons confegeix un relat sobre els sentiments enterrats i la fortalesa dels vincles familiars que es llegeix des de l'emoció i la tendresa[1].

L’autora havia escrit precisament en aquest sentit:

En aquesta novel·la hi ha una família que mai es diu que s’estima. Quan les nenes són petites, amb els pares hi ha una relació molt quotidiana, tothom treballa molt. Els sentiments estan amagats, però hi són. Circulen com les aigües subterrànies i quan es necessiten, brollen com un doll. 

De diferents entrevistes publicades en distints mitjans podem extreure un perfil de la personalitat de l’autora que ens ajuda a donar significat a la seva obra. Vegem-ne algunes frases:

-Jo no faig literatura del jo, faig literatura del nosaltres. 

-No suporto l’autocompassió.

-M’esforço per escriure amb senzillesa, que no vol dir amb simplicitat. No vull abusar dels recursos retòrics, vull que la llengua sigui fàcil i llisqui bé.

-Si no vas amb arrogància per la vida, l’altre et pot ensenyar.

- Com a editora de Cal Carré publico clàssics traduïts al català i no ho faria en castellà perquè ho tinc claríssim: sé quin és el meu país i quina és la meva llengua. Treballo com si l’èxit fos possible, i, de fet, és així, les coses en català funcionen.

L’obra

  Heus aquí la Paula i l’Ernestina, dues pensionistes que viuen juntes (no estan casades però són parella des de fa un grapat d’anys) que, per matar l’avorriment i entretenir-se una mica, decideixen llogar l’habitació sobrera que tenen al pis. Fins a quatre candidates es sotmeten a la seva peculiar entrevista, a la terrassa, mentre degusten una tasseta de te amb unes pastetes. El càsting (Club Editor, 2023) reivindica que la vellesa no està renyida amb l’alegria, l’esbarjo i, sobretot, amb el “divertimento”. D’aquesta manera ens presenta el llibre el comentarista Oriol Osan[2].

Antònia Carré ja havia plantejat el tema de la vellesa en un recull de vuit contes aplegats sota el títol Com s’esbrava la mala llet (Club Editor, 2018) però a l’obra que comentem, l’enfoc és diferent:

Si en aquells relats trobàvem un reguitzell de personatges entranyables que barrejaven la serenor, el desig, la nostàlgia i l’anhel de companyia, esquitxats per la mort i la viudetat, aquí l’autora aprofundeix directament en l’humor càustic i la comèdia[3].

Al nostre club de lectura –gràcies, Neus, per prendre apunts i fer-me’ls arribar- la novel·la no va entusiasmar, es va categoritzar com una “novel·leta” per passar l’estona, entretinguda i de bon pair, una lectura més simpàtica que divertida.

Per com està estructurada, capítols curts molt fàcils de succionar i sense cap veu narrativa, l’obra sembla més propera al teatre que no pas a una novel·la, es va comentar. Del mateix parer és l’autora que, a Vilaweb va dir:

L’Ernestina i la Paula tenien tanta força vital que no necessitaven veu narrativa. No hi ha ni una descripció, saps qui són i on són els personatges a partir del que diuen. La novel·la és molt breu, però he hagut de fer-ne tres redaccions. És com quan, per Nadal, passes el matí a la cuina i després la família s’ho menja tot en un moment. Estic molt contenta que la gent ho llegeixi de pressa, m’ha sortit com una obra de teatre[4].

L’autora va voler confrontar dues visions diferents del món, la de la joventut i la de la vellesa. En el club es va constatar com, a través de les entrevistes, l’autora va saber definir molt bé la problemàtica de la gent jove actual: problemes de lloguer,  visió de determinats mapes mentals com la de la comptable preocupada en fer la feina justa i prou, interessada només en viatjar i mirar sèries, o la figura de l’abusador i manipulador descrita de manera clara i precisa. Hi va haver unanimitat en considerar la destresa de l’autora per reflectir els temors i les pors  que anem adquirint amb l’edat i es va interpretar el recurs de fer entrevistes a les persones joves com una manera de divertir-se i, a la vegada, de connectar amb el món exterior. La imatge de la Paula i l’Ernestina és considerà que era la de dues dones cultes, intel·ligents (Ai! Aquesta parauleta la tinc entravessada!)...Respecte d’elles ens diu la seva creadora:

Reivindico una vellesa viva. Hem de poder dir “sóc vella”, igual que els joves diuen “sóc jove” amb arrogància. El mèrit és què en fas, d’aquests anys[5].

En definitiva, una novel·la curta (té tot just 145 pàgines), alegre, fresca i desenfadada, molt adient per passar una bona estona. I, afegiria, també amb el seu punt de polèmica perquè, en el club de lletraeixerides, la valoració del final del llibre va generar més amplitud d’interpretacions.

 

---

[1] JUANICO, Núria. Entrevista a Antònia Carré.Pons. Avui llegim. https://llegim.ara.cat/entrevistes/antonia-carre-cancer-gran-familia_128_5388994.html

[2] OSAN, Oriol. Dues jubilades de traca i mocador. El Núvol. https://www.nuvol.com/llibres/dues-jubilades-de-traca-i-mocador-369348

[3] OSAN, Oriol. Ob. Cit.

[4] ARDÈVOL, Clara. Entrevista a Antònia Carré Pons. https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-antonia-carre-pons-el-casting/

[5] ARDÈVOL, Clara. Ob. Cit.