Un llibre de
EVA BALTASAR I SARDÀ
|
|
Des que Eva
Baltasar (Barcelona, 1978) va decidir conjuminar l’activitat poètica amb la
narrativa poètica, el seu nom no ha parat de créixer i afermar-se com una de
les escriptores més valorades i premiades de l’actualitat. Sense necessitat
d’anar més lluny, recordar que el març de 2023 Eva Baltasar va ser nominada al
Premi Internacional Booker per Boulder
i a l’abril va ser-ne seleccionada com a finalista. Recordar, també, que ha
estat la primera obra de literatura catalana a ser finalista d’aquest premi.
La meva poesia parteix del jo i després de molts anys
d’escriure poesia tot feia una pudor de resclosit, calia que entrés l’aire. El
fet de crear una protagonista externa, encara que parli en primera persona i jo
aprofiti la seva boca per dir coses que també formen part de mi, va ser molt sanador.
A la narrativa utilitzo un llenguatge molt poètic: busco el ritme, busco la
musicalitat… hi ha traductors que em diuen “però si això està ple de
decasíl·labs!”. I sí, efectivament. Un lector no se n’adona, però afecta al
ritme. També busco crear moltes imatges, tant al poemari com al tríptic m’he
inspirat molt en l’art. Els reptes són els mateixos a la poesia i a la
narrativa.
El 29 de gener
de 2021, arrel de la lectura de Boulder,
la segona novel·la de la trilogia (Permagel,
2018; Boulder, 2020; Mamut, 2022) des del club de lectura ja es va fer una
ressenya de la persona i de la magnífica escriptora que és Eva Baltasar. No
insistirem en el que ja vàrem escriure i que es pot consultar al blog de la
nostra biblioteca. No ens podem estar, però, d’insistir en alguna de les seves
declaracions perquè arrodoneixen i emmirallen els comentaris amplis, extensos i
rics fets en el club arrel de la lectura de Mamut.
Per exemple,
les paraules de l’escriptora a una entrevista a WilaWeb (2018):
Jo, com més sola, millor ... Sóc una persona que coneix poca gent, que no s’hi fa gaire, amb la gent
(...) jo diria que tinc més vida interna que vida externa. M’alimento molt
d’altres llibres, d’històries que em creo jo, de contes que explico a les meves
filles (…) Estic sempre en un món molt imaginari, no aterro gaire.
(...) Medito, llegeixo (...),
escric. O em prenc una infusió i sento i miro. O me’n vaig a passejar o agafo
el cotxe i me’n vaig a fer una carretera de revolts, que m’encanten. Estic. De
fet, intento no pensar en res quan estic sola. Meditant és possible. I
aconsegueixo molta pau. I aquesta pau t’ajuda que no t’agredeixin tant les
emocions (...) Relativitzes molt i prens consciència de la vida tan preciosa
que tenim i tan poc que dura, i com és d’important viure cada moment (...).
En una
magnífica entrevista a Núvol realitzada per Carlota Rubio[1],
l’autora de Mamut explicitava: jo faig servir els personatges com a mirall
de mi mateixa. Paraules que alguna lectora del club havia formulat com a
hipòtesi i que Eva Baltasar exposa per mitjà de breus pinzellades de colors:
Jo
vivia a Barcelona i amb 26 anys vaig marxar amb una filla petita al Berguedà, a
una casa sense llum on m’hi vaig estar tres anys. El meu veí era un pastor com
el de la Mamut, em guanyava la vida com podia i aprenia rebent pals. A la
novel·la no volia parlar només d’una fugida de la ciutat, sinó també de la
societat. Havia d’anar a un entorn deshabitat i el que jo conec és aquest.
Respecte del procés
d’escriptura de Mamut explica:
Quan
vaig publicar Permagel,
vaig adonar-me que m’ho havia passat molt bé coneixent aquella dona, i que en
volia conèixer més. Vaig escriure un Boulder
que no em va agradar, el vaig destruir i vaig començar Mamut, que va ser una redacció molt
ràpida. Tant, que no sabia com acabar-la i la vaig deixar reposar, adormida al
gel com els mamuts. En aquest descans vaig fer un segon i un tercer Boulder, que va ser el definitiu.
Durant tot aquest temps jo vaig canviar molt i quan vaig fer reflotar el Mamut només en vaig poder mantenir
l’esquelet. Vaig eliminar personatges i bona part de la trama, i al final és la
meva novel·la més austera a nivell estilístic i argumental, és la meva novel·la
més despullada.
Eva Baltasar es
manifesta satisfeta com a escriptora. Viu un moment dolç, tranquil, perquè més
enllà d’opinions i crítiques, algunes certament enverinades, comenta amb veu
prou alta: Continuo escrivint el que a mi
m’interessa i ara sé que el que escrigui serà publicat. Si agrada, fantàstic. A
mi el que ningú em pot treure és la pau d’haver escrit el que volia escriure[2].
Eva Baltasar que de
petita callava i mirava, ha crescut. Continua mirant i observant, però ja no
calla i, sense por ni penediments, deixa aflorar tota la seva sensibilitat,
deixa parlar al seu inconscient, segons ella mateixa va declarar i ho fa en un
estil concís, sec, amb tocs poètics i magnífiques imatges, fruit d’hores i
hores de retoc del llenguatge.
L’obra
|
|
Mamut
ha estat, indiscutiblement, un dels llibres del club de lectura que més passió,
interès i varietat de sensacions i percepcions ha provocat. Una llarga llista
d’anotacions i comentaris van anar desgranant-se entorn d’aquesta novel·la
d’extensió més aviat curta però marcadament intensa, deixant ben a les clares
que la qualitat no va a pes.
Va
haver-hi una unanimitat completa vers la bellesa del llenguatge. Aquesta
narrativa poètica, de paraules precises i justes, de llenguatge tan pensat,
d’ordre i ritme tan reeixit no perdonen ni la cruesa, ni la duresa d’imatges
descarnades que, a més d’una lectora, va despertar emocions de fàstic i
angúnia.
De la trama es va dir: és
una història de soledat que acaba amb soledat. Però és una solitud volguda,
es va insistir i es va afegir el caràcter marcadament individualista de la
protagonista, de dona que va a la seva. Opinions, ambdues, corroborades per la
pròpia Eva Baltasar quan declara:
La
Mamut surt de la ciutat i se’n va als boscos a trobar-se amb la vida real, la
més palpable, la més bàsica. Ella viu un despullament a mesura que avança la
novel·la, li cauen moltes etiquetes i s’adona que per viure necessita poques
coses i que les pot aconseguir fàcilment tot i viure aïllada. És molt fàcil ser
autosuficient.
Un altre comentari
benvingut fou el de descriure la protagonista com una noia que fuig, que fuig
de tot i d’ella mateixa i ho fa de manera plenament conscient, plenament
racional. També aquest punt el veiem confirmat en paraules de l’escriptora:
Ella
busca una animalitat primigènia, que en realitat tots compartim. Tots portem un
mamut a dintre. Busca una manera de viure més autèntica i troba que ho és la
del passat. El panorama present on viu és molt irreal, insubstancial i brut;
diu: “ allà on hi havia humans el món era llardós”. Assisteix a una degeneració
de la societat i per això busca el retorn a un origen que sent més viu i
esperançador.
La protagonista és
una dona forta i, a la vegada, vulnerable, es va afirmar. És d’aquelles dones
que no han trobat el seu lloc al món, va concloure alguna participant. I a
aquest comentari Eva Baltasar també hi posava resposta:
Ella
es descobreix i està molt satisfeta. També pateix, però la satisfà agafar la
destral i espavilar-se per tallar els troncs. L’autosuficiència és el que li
permet mantenir a ratlla tota la resta de pulsions i escapar d’esquemes
mentals. Tot i això, n’hi ha alguns que no pot evitar. Per exemple: l’episodi
dels gats. Quan hi ha gats que molesten, la gent del poble els fot una
garrotada, però ella és incapaç. Quan la situació és extrema, encara recorre
instintivament als esquemes mentals de la ciutat.
Algú va preguntar, per
què Mamut? i des de la mateixa dinàmica interna del club hi va haver resposta:
perquè el mamut és un animal fort i resistent, com la pròpia protagonista. Eva
Baltasar va dir: Ella es va convertint en un animal
molt gros que aprèn a viure intensament i a suportar-ho tot. També és un mamut
perquè està constantment en l’ull de mira dels caçadors de l’època: els humans.
Una lectora va
incidir i insistir en descriure Mamut com
una història de solitud i resistència, de reflexió respecte de quina vida es
vol viure i quina vida mereix ser viscuda. Potser aquí hi escau l’afirmació
següent de l’autora: Quan el vincle el
tens sobretot amb tu, es crea un món propi que a mi m’interessa molt explorar.
Es va remarcar que la novel·la conté també moments còmics i es
va posar com exemple les corredisses de gats i gossos. Aquesta afirmació és
coincident amb la mirada de l’autora que afirma:
A Mamut
hi ha escenes que jo trobo còmiques. Almenys per mi ho són. L’escena de la
paella em va fer riure molt, és el que faria jo!
A la tertúlia encara hi va haver ressò per
altres temes. Per exemple, sobre els personatges que hi surten al marge de la
protagonista. Es van captar com a éssers estranys, inesperats. Són figures
sense cap mena d’empatia social, s’utilitzen els uns als altres, com la mateixa
relació de la protagonista amb el pastor que una lectora va definir com una
relació contractual.
Però
el punt que va desplegar més confusió, interès i incomprensió és l’abandó del
fill. Com és possible abandonar un fill? Com és possible desprendre’s d’una
criatura per la que has fet mans i mànigues per quedar-te embarassada? Com és
possible una manca d’humanitat tan esgarrifosa com
punyent? De nou la resposta podem trobar-la en aquestes paraules de l’autora:
Hi
ha dos verbs, entendre i comprendre. Per comprendre cal passar-ho pel propi
cos, per la pròpia ment i això pot ser molt difícil perquè ens posem moltes barreres
Dit
amb unes altres paraules, els nostres codis morals poden privar-nos de
posar-nos en la pell de l’altre per comprendre, que no vol dir acceptar,
certament. La nostra protagonista és una dona complexa, singular, és una dona a
qui la maternitat no li interessa, ni les responsabilitats, ni el futur ni el
present. Senzillament viu l’ara i el que persegueix és experimentar en el seu
propi cos la transformació i la vivència de l’embaràs. Altre cop les paraules
d’Eva Baltasar:
Ella és una dona que no té cap
interès a construir-se com a mare, però té l’instint de gestar. Ella té l’anhel
de viure intensament, de tocar la vida, i això al seu moment biològic, implica
quedar-se prenyada, de la mateixa manera que ho és menjar, fer rebost i
provocar escalfor per no morir congelada. Ella vol anar a l’essencial, però no
es vol fer càrrec de ningú.
Mamut és
una obra on es persegueix l’essència. Res hi és balder. Què volia l’autora de
nosaltres? Què perseguia dels lectors va preguntar-se una participant en veu
alta? La resposta segurament és RES perquè per a Eva Baltasar l’important és el
que ja s’ha indicat més amunt: A mi el
que ningú em pot treure és la pau d’haver escrit el que volia escriure.
[1]
RUBIO, Carlota. Estic tipa
de parlar sobre la maternitat. https://www.nuvol.com/llibres/eva-baltasar-estic-tipa-de-parlar-sobre-la-maternitat-235619. 18.02.2022
[2] LLORT, Lluis. Entrevista a El Punt. Avui.
Divendres 22 de març 2024.
