dimecres, 24 de febrer de 2021

LA DISTÀNCIA FINS AL CIRERER

 Un llibre  de


 


PAOLA PERETTI

 

 

 

 

 

 

 

L’autora

El rostre de Paola Peretti, una jove dona italiana nascuda a Màntua l’any 1986, és dels que parla sol. Té una vivesa natural impossible de passar desapercebuda. Només contemplar aquesta fortalesa expressiva de bonhomia ja fa entrar desig de llegir el seu llibre.

Paola Peretti està afectada per la malaltia de Stargardt. És una d’aquelles malalties estranyes que costen de diagnosticar i, encara més, d’invertir diners per a la seva investigació pel fet d’ésser una  malaltia minoritària, d’arrel genètica, que consisteix en una degeneració precoç de la retina. Recordo que estava a l'escola, tenia onze o dotze anys i em vaig adonar que no podia veure la pissarra[1]. Ara, ja adulta, enyora, tot i que ha après a acceptar-ho, no poder contemplar una nit estelada o no poder llegir una pel·lícula subtitulada.

 

La cruesa d’aquesta malaltia ha marcat i condicionat la seva vida. En una entrevista de l’any passat[2] explicava com havia hagut de deixar la seva tasca dels darrers set anys de professora d’italià per a nens estrangers, perquè no podia llegir els seus escrits ni veure’ls amb nitidesa dins la classe. La mateixa Paola comentava[3] que van ser les paraules d’un nen paquistanès les que la van impulsar i inspirar: “Em va dir que hi ha una dita en el seu país que diu “la por no et deixa viure” i és veritat, la por ens atura, no són les discapacitats ni els problemes que puguem tenir, sinó nosaltres mateixos”.

La distància fins al cirerer és la seva primera obra i ha resultat tot un èxit editorial. Ha estat traduïda a 25 llengües amb molt poc temps. Sens dubte, un dels atractius del llibre és el seu caràcter de vivència personal; els lectors valoren la voluntat d’exterioritzar la pròpia angoixa i la pròpia lluita per matar el dimoni de la por i la depressió. Paola Peretti va decidir presentar batalla a la dificultat, lluitar enlloc de rendir-se. “La meva ànima és dins Mafalda” va deixar dit. La por existeix, i no és negant-la com se supera, vaig entendre que si vius la malaltia com si no fos un problema, els altres també la viuran així. Que jo sóc el problema i la solució[4]. Fortalesa i voluntat, dues grans eines per afrontar la dificultat.

Sembla que aviat es publicarà la seva segona novel·la, que té com a protagonista un nen d’onze anys enfadat amb la seva mare i molt amic d’un home vell que només ell pot veure.

L’obra


 

       
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


La distància fins al cirerer és un llibre escrit des de  la sinceritat i la transparència de sentiments. Publicada l’any 2019 amb traducció d’Anna Casassas, la novel·la descriu en primera persona les vivències d’una nena de nou anys, la Mafalda, afectada per la malaltia de Stargardt que comprova, dia a dia, com les taques negres van enfosquint la seva capacitat de visió mentre el cirerer del pati de la seva escola esdevé el referent imprescindible, ple de significats, d’aquest procés.

El cirerer és la seva unitat de mesura: quantes passes ha de fer de més a més, cada dia que passa, per estar-hi més a prop i poder-lo contemplar a gust?. L’arbre representa les seves expectatives i també el passat i, segons expressa, també hi pensa com un simbolisme feminista pel que comporta el fet d’escalar-lo i pujar-hi cada cop més amunt[5].

Per què l’autora es decideix per aquest arbre fruiter i en defuig un altre possiblement més adequat per a un entorn de pati d’escola? Paola Peretti l’escull perquè evoca el cirerer que hi havia a la casa dels seus pares i que van haver de tallar: “Fou molt trist, perquè de petita em pujava dalt de l’arbre amb el meu gat per a llegir i era per a mi com un refugi, de la mateixa manera que ho és per a la Mafalda”.

Pujar dalt del cirerer l’apropava a Cossimo, el protagonista de la novel·la d’Italo Calvino, El baró rampant, figura evocada una i altra vegada en el viatge narratiu de la Mafalda i font d’inspiració i fortalesa dels seus somnis. Cossimo trenca les normes, desafia l’autoritat dels adults i esdevé el seu amic imaginari que ni Filippo, amic tangible, pot desbancar. Cossimo mostra un caràcter rebel i la imitació d’aquest comportament, lliure i alternatiu, és una font d’inspiració per a ella.

 

“Sovint, quan escrivia cada capítol, preguntava a la Mafalda: estàs preparada per afrontar el que ve al pròxim capítol? En realitat m'ho preguntava a mi mateixa per veure si estava a punt. Ha estat un procés trist però necessari”[6].

 

El to narratiu, com senyala un reportatge de Barcelona Macula Foundation[7] és ple de sensibilitat, tendresa i coratge. Rere la història hi ha l’esperit d’una dona valenta que malda per revertir la desgràcia en una oportunitat. Una dona que ha après la lliçó d’El petit príncep, també una obra recurrent en la narració, quan explica que allò que és essencial es pot veure sense llum.

El debat del Club de lectura va ser controvertit. La majoria destacàrem el caràcter punyent i terapèutic de la novel·la per a la pròpia escriptora i l’actitud de valentia davant la pèrdua de visió progressiva, una actitud que es definí com afrontar bé la desgràcia i que passa per acceptar la realitat sense caure en la resignació.

Tot i que per algunes lectores el llibre es va fer una mica feixuc i recurrent quant a dinàmica narrativa, a altres les va commoure la solitud de la Mafalda, la manca de connexió amb els pares, sobreprotectors i, a la vegada, incapaços d’ajudar-la, d’acompanyar-la en el seu patiment i inseguretat. Es va subratllar la diferència entre protegir i sobreprotegir. La protecció implica reconèixer a l’altre la necessitat d’ajuda però, a la vegada, es faciliten eines i recursos per encarar millor la situació i, aquesta actitud, Mafalda no la troba en els pares sinó en els amics com Filippo o l’Estela, la conserge.

No rendir-se mai fou la lliçó que algunes lectores expressaren com el missatge essencial de l’obra. La superació com a filosofia vital, apropant-se al sentir de l’autora que s’explicava d’aquesta manera:


“He entès que tinc la meva vida a les meves mans, ningú més que jo pot explicar-me com l'he de viure ni qui he de ser. La Mafalda fa llistes de coses que li agraden molt de fer i que ja no podrà fer, jo no en faig cap ni penso en el futur, només visc el present”[8].

 



[1]VENTURA, Gemma. “Els moments de crisi són els millors de la vida”. https://www.catorze.cat/noticia/12688/. 20/02/2021

 

[3] OLIVA , José. “Italo Calvino y la enfermedad de Stargardt en el debut literario de Peretti”. EFE. 16/06/2019 https://www.efe.com/efe/espana/cultura/

[4]VENTURA, Gemma. “Els moments de crisi són els millors de la vida”. https://www.catorze.cat/noticia/12688/. 20/02/2021.

 

[5] OLIVA, José. Ob. Cit.

[6] VENTURA, Gemma. Ob. Cit.

[8] VENTURA, Gemma. Ob. Cit.

BARCELONA COMPTE ENRERE


Un llibre de

POL MARSÀ


 

 

 L’autor

Nascut a Barcelona l’any 1979, Pol Marsà és un jove periodista que se’ns presenta amb una mirada directa, un rostre afable i una actitud postural estudiada, sabedor de la importància de la imatge, com a bon comunicador destacat per la seva trajectòria professional molt centrada en l’entorn televisiu.

No es troba gaire informació de Pol Marsà per Internet; la majoria de pàgines juguen a copiar-se les unes de les altres i repeteixen les mateixes dades, si fa no fa, de la del doblec de la coberta del seu primer i únic llibre publicat fins ara: Barcelona compte enrere (2010).

Josep Cuní va entrevistar l’autor al terrat de l’hotel Arts de Barcelona, el mateix escenari on s’inicia el guió del tràngol dels dos protagonistes de la història: l’Arnau i el Roger.  La conversa[i] és àgil i aporta alguns elements d’interès. L’autor afirma, per exemple, que la novel·la no tracta del suïcidi, ni tampoc considera dramàtic el seu contingut. Declara que se sent atret per situacions límits com a eina de reflexió sobre la vida i que va escollir l’hotel Arts com a centre de l’acció perquè sempre l’ha viscut com un lloc emblemàtic de Barcelona.

A preguntes de l’entrevistador, Pol Marsà especifica que no hi ha res a la novel·la que pugui considerar-se voluntàriament de caràcter autobiogràfic. Precisa la seva intenció d’especular entorn de vides que no són el que s’esperaven, vides entre fracassos i decepcions però, afirma: «Diuen que en la pri­mera novel·la es parla molt d'un mateix i jo tenia l'obsessió que això no em passés»[ii].

 

L’obra

 


 

 

 

 Barcelona compte enrere és considerada una obra de ficció i d’intriga, un thriller barceloní [iii]. Com comentaren algunes de les lectores del Club és una novel·la sense pretensions, ben estructurada, distreta, de lectura fàcil i trama entretinguda.

Els protagonistes són dos homes (l’Arnau i el Roger) que es troben per casualitat dalt el terrat de l’Hotel Arts. Els dos hi són perquè han decidit suïcidar-se i, coses del destí, coincideixen en l’indret i en la determinació d’estimbar-se des de dalt de la torre.

Pol Marsà utilitza una dinàmica de flashback per fer entendre al lector perquè són allà, per fer comprendre les raons que els aboquen a un determini tan tràgic com és el suïcidi.

Cap dels dos protagonistes coneixia l’altre i la trobada, casual o causal, en un moment tan trans­cen­dent, marca l'inici d'un relat en què el lec­tor anirà esbri­nant, capítol rere capítol, si hi ha alguna cosa que els uneix sense que ells ho sàpiguen.

Com apunta Raül Maigí[iv], l’autor planteja el relat a tres nivells. Hi ha la tensa situació viscuda pels protagonistes dalt el terrat de l’hotel, tensió intensificada per la pressió d’haver estat descoberts tant per la policia com per les càmeres de televisió. Hi ha la narració de l’Arnau i el Roger explicant-se el respectiu sentiment de fracàs de les seves vides, un rerefons emocional de desastre amorós i hi ha un  nexe, la Dana, que proporciona sentit a tanta casualitat o causalitat.

Quant a tècnica narrativa, quant a ritme, pot dir-se, a parer de totes les participants del Club de lectura, que és una obra de lectura agraïda, amb capítols curs i estudiats, molt pensats perquè cada un sigui rodó, perquè cada un tingui sentit per ell mateix. El propi Pol Marsà va manifestar el seu interès per posar especial cura en l’estructura; buscava la síntesi de la trama i ho justificava dient: «He lle­git molt en trans­ports públics i m'agrada que pas­sin coses en poques pàgines»[v] i continuava: “en el relat no hi ha res que no sigui necessari per entendre la història”.

Barcelona compte enrere és una història lligada que esdevé juganera quan el novel·lista posa a mans del lector la decisió final. Pol Marsà ens fa l’ullet mentre ens deixa l’últim capítol obert i amb un interrogant.

La resposta, entre les participants del Club, no fou pas unànime. En canvi, fou un sentir majoritari la convicció que la trama amb protagonistes femenines no hauria aconseguit el mateix to de verisme perquè, segons s’expressà, les dones tenim més recursos, ens mouen més coses, no acabem tan desesperades. O, almenys, ens ho volem creure.



[iv] MAIGÍ, Raül. “ Marsà enfronta dos suïcides en el seu debut novel·lístic”. http://www.elpuntavui.cat/article/149473

[v] MAIGÍ, Raül. Ob. Cit.

divendres, 29 de gener de 2021

BOULDER

 

BOULDER

d’ Eva Baltasar i Sardà

Boulder és un llibre de llenguatge potent i rotund, de paraules precises i història punyent.


 



L'autora

 Eva Baltasar és una jove poetessa i novel·lista de mirada inquisitiva nascuda a Barcelona el 26 d’agost de 1978. De caràcter introvertit, Eva Baltassar es declarava enamorada i necessitada de solitud en una entrevista a WilaWeb[1], realitzada arrel de l’impacte de la seva primera novel·la, Permagel,  publicada l’any 2018.

Jo, com més sola, millor ...i continuava: Sóc una persona que coneix poca gent, que no s’hi fa gaire, amb la gent (...) jo diria que tinc més vida interna que vida externa. M’alimento molt d’altres llibres, d’històries que em creo jo, de contes que explico a les meves filles (…) Estic sempre en un món molt imaginari, no aterro gaire.

Llicenciada en Pedagogia, el seu esperit inquiet la va portar a ajornar l’exercici pràctic dels seus estudis i, durant anys, va guanyar-se les garrofes treballant en diverses feines: (...) de cambrera, netejar cases, pastora d’ovelles, he treballat en escoles, ajuntaments, consells comarcals, en coses gens qualificades. A vegades ho passava malament, perquè anar a netejar cases no m’agradava, però entrar a les cases dels altres i netejar cada petit detall era una passada (...)

Aquesta dona singular no es retreu a l’hora d’expressar que, com la protagonista de la seva novel·la, Boulder, se sent més còmoda vivint una vida austera on...

(...) Medito, llegeixo (...), escric. O em prenc una infusió i sento i miro. O me’n vaig a passejar o agafo el cotxe i me’n vaig a fer una carretera de revolts, que m’encanten. Estic. De fet, intento no pensar en res quan estic sola. Meditant és possible. I aconsegueixo molta pau. I aquesta pau t’ajuda que no t’agredeixin tant les emocions (...) Relativitzes molt i prens consciència de la vida tan preciosa que tenim i tan poc que dura, i com és d’important viure cada moment (...).

Es declara interessada per molts camps de coneixement i, per tant, lectora tant de literatura com de ciència, història i filosofia. Autora de deu poemaris premiats cita com a referents Anne Sexton, Sylvia Plath, Antonio Machado, García Lorca, R. S. Thomas i Less Murray. Quant a narrativa, Mercè Rodoreda constitueix un recer literari al qual sempre torna, tot i manifestar el seu interès per l’obra de Lucia Berlin, James Salter, Philip Roth, John Cheever, Nina Bouraoui i Emilie Pine[2].

La novel·la Boulder és la segona d’una trilogia (Permagel, Boulder i Mamut) on Eva Baltasar fa tota una exhibició de força expressiva, estil narratiu i cruesa vivencial. Ella mateixa explica que totes tres novel·les comparteixen que tenen la veu d’una dona que en primera persona explica la seva història. I totes tres són molt diferents. Boulder tracta del fet de viure en parella, què és això de viure en parella, què implica. I la tercera serà una novel·la més rural, una novel·la amb paisatge[3].

Les persones interessades en aprofundir una mica més en el perfil de l’autora i la seva obra poden consultar la pàgina web: https://clubeditor.cat/llibres/boulder/ . En aquesta pàgina hi ha l’enllaç per poder accedir a diferents entrevistes.

 

L’obra


 


 Boulder és una novel·la que, difícilment, pot deixar indiferent als seus lectors. No és una obra que respongui només a un “m’agrada o no m’agrada” perquè tant el contingut com l’estil narratiu es mouen en un camp lluny de tòpics i concessions.  És, ben bé, una novel·la arriscada, com la majoria dels participants del club de lectura adult varen fer palès en la trobada per videoconferència on vàrem compartir parers.

La protagonista de la història és una persona jove i solitària de qui només coneixem el sobrenom:  Boulder,  nom que fa referència –i no pas per casualitat- a una roca o gran pedra aïllada enmig d’un paratge.

Aquesta persona, difícil de catalogar des d’una perspectiva de gènere, és tant independent com individualista. Conscient del poc interès que li desperten les relacions socials,  treballa de cuinera en un vaixell, com una opció personal per no parar quieta enlloc i mantenir una solitud buscada. La vida, el destí, però, la portarà a conèixer Samsa, una dona islandesa  de qui s’enamora i per qui renuncia a continuar viatge i per qui accepta d’establir-se en un lloc fix. Eva Baltasar palesa la tensió derivada de la lluita personal que per Boulder suposa abandonar conscientment la preuada solitud per amor a Samsa. L’escriptora defineix la protagonista com una dona que perd la coherència interna cada cop que pren un determini contrari a la seva naturalesa, tot i això serà capaç de mantenir una relació prou sòlida durant un seguit d’anys fins que el desig d’ésser mare de Samsa passarà pel davant del disgust i el poc interès de Boulder per a la maternitat. Aquesta decisió determinarà el futur de la relació.

Tot el grup assistent a la videoconferència va constatar el domini i l’alta qualitat del llenguatge narratiu de l’escriptora. Es va destacar la seva càrrega poètica i la cura a l’hora de mesurar la vàlua de cada paraula, de cada expressió. La novel·la és un monòleg escrit en present d’indicatiu i frases curtes. La pròpia autora ho expressava prou clarament en dir que destinava molt de temps i esforços a treballar el llenguatge des d’un plantejament poètic[4] i es confessava una escriptora molt intuïtiva, a la recerca de bones imatges, una persona a qui li agrada barallar-se i ballar amb les paraules[5].

L’estructura interna de l’obra no es fa gens feixuga, ans al contrari, ens atrapa, perquè aconsegueix una dinàmica àgil, plena de ritme, a despit del seu caràcter de monòleg,  la qual cosa ens parla de l’alta talla literària d’Eva Baltasar, una escriptora que  treballa a partir d’imaginaris. L’imaginari del cos, de les sensacions ... i fa ús d’un llenguatge radical i contundent, amb descripcions sexuals despullades de tota contenció.

Eva Baltasar va confessar que una novel·la l’havia de commoure per donar-la per bona i, Boulder, d’entrada, se li va resistir, fins que conjurà la seva imatge i va fer-la seva.

 

 

 



[1] SERRA, Montserrat (2018). Jo, com més sola, millor. Entrevista a WilaWeb. https://www.vilaweb.cat/noticies/eva-baltasar-jo-com-mes-sola-millor-permagel/

 

[2] AZANCOT, Nuria (2020). Eva Baltasar: me siento más còmoda al margen de esta Sociedad. https://elcultural.com/

[3] SERRA, Montserrat (2018). Ob. Cit.

[4] AZANCOT, Nuria. (2020). Ob.cit.

[5] AYALA, Ernesto. (2020). Viaje a la soledad.  El Pais. https://elpais.com/cultura/2020/05/13/babelia/