TROBADA ANUAL DELS CLUBS DE LECTURA DE LA CONCA DE BARBERÀ

 La sala Folch i Torres de l’Espluga de Francolí va aplegar divendres 23 d’octubre, a les 7 de la tarda, la trobada anual de Clubs de Lectura de la Conca de Barberà.

El llibre triat per comentar conjuntament a tots els Clubs de Lectura conquencs, que prèviament havíem llegit, va ser “El nàufrag feliç”, de l’escriptor català en Ramon Folch i Camarasa, del qual, aquest any 2026, s’escau el centenari del seu naixement i, per aquest motiu, hi ha programats tot un seguit d’actes, conferències, exposicions i reconeixements envers la seva figura per tot Catalunya.

 

A l’Espluga, aprofitant aquesta avinentesa, vam comptar aquest dia amb la presència d’un dels fills d’en Ramon Folch i Camarasa, en Jordi Folch i Pons, que va ser presentat per Joaquim Queralt, d’Òmnium Cultural.

 

En Jordi Folch i Pons va fer una glossa sobre les seves arrels familiars tan destacades, i va començar fent una ressenya del seu avi, el popular escriptor en Josep M. Folch i Torres (1880-1950), i de la Fundació Folch i Torres que amb seu al castell de Plegamans, a la localitat de Palau-Solità i Plegamans, aplega el llegat d’en Josep M. Folch i Torres i els seus germans -tots ells persones ben significatives en diversos àmbits- i de l’escriptor Ramon Folch i Camarasa, i ens va convidar a fer-hi una visita.

 

A continuació va dissertar sobre la vida i obra del seu pare, enllaçant amb una ressenya del llibre que havíem llegit a tots els Clubs de Lectura, i amb menció especial pels llibres “Bon dia, pare!” i “Contra el silenci” -on Folch i Camarasa palesa la seva manera de ser i la seva estima vers la família-, a més de les seves obres teatrals, els còmics, les abundoses traduccions, les novel·les, els reconeixements i els premis que se li van atorgar durant la seva vida i la seva biografia en general.

 

Seguidament, els representants de cada Club vam agrair la presència al Sr. Jordi Folch i Pons i li vam donar la benvinguda a l’Espluga de Francolí i, justament, a la Sala Folch i Torres que porta aquest nom en homenatge al seu avi, en Josep M. Folch i Torres, el popular i estimat autor català dels Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús (els més representats durant les festes nadalenques a tot Catalunya), la publicació d’en Patufet -amb les Pàgines Viscudes-, en Massagran, en Volavà detectiu, i moltes novel·les entre altres publicacions que es llegien a tots les cases catalanes i que van fer que, en el seu dia, moltes persones aprenguessin a llegir i a escriure en català.  Avui dia, encara a moltes llars es guarden revistes del Patufet de la primera i segona època, i novel·les d’en Josep M. Folch i Torres amb il·lustracions d’en Joan G. Junceda.

 

També li vam exposar que hi ha lectors fidels dels llibres del seu pare, en Ramon Folch i Camarasa, els quals sempre li hem agraït les bones estones de lectura i la seva obra escrita en general, que ja quedarà per sempre, i que quan llegim un llibre seu, hem de comprar-lo perquè, de tant en tant, ens abelleix de rellegir-lo, ja que la seva escriptura atraient ens fa pensar, ens transmet valors i qualitat humana i també ens fa aflorar un somriure, atès que és molt important i també molt present en les seves obres el seu peculiar sentit de l’humor -cosa que s’agraeix-, i que tal i com es podia llegir en un article periodístic -que tots vam trobar molt encertat-:  “en Ramon Folch i Camarasa és un autor que parla de coses serioses sense parlar seriosament i, a més, sap fer-ho amb una ironia elegant.  És un autor que en les seves obres parla de temes quotidians però sempre amb un equilibri entre l’esperança i el desencís”.  Una bona mostra n’és el llibre que hem llegit recentment als Clubs de Lectura de la Conca de Barberà:  “El nàufrag feliç”, publicada per primera vegada el 1959 i reeditada el 2022 per Viena Editorial dins la seva col·lecció “Petits Plaers”.

 

L’acte va continuar amb preguntes i reflexions del públic que en Jordi Folch va anar responent, aclarint i argumentant.

 

Per acabar, la responsable de la biblioteca i del Club de Lectura espluguí, Nuri Estadella, va fer saber que, properament, podrem veure a l’Espluga una exposició itinerant d’en Ramon Folch i Camarasa amb motiu del centenari del seu naixement, i va convidar tothom a un piscolabis a l’antic institut per acabar d’arrodonir la jornada.

 

 

Montse Roca

Club de Lectura de la biblioteca Mossèn Ramon Muntanyola de l’Espluga de Francolí

El Club de Lectura de la Biblioteca de l’Espluga visita Concabella per aprofundir en l’obra de Manuel de Pedrolo

 El passat dissabte 26 de setembre, el Club de Lectura de la Biblioteca Municipal Mossèn Ramon Muntanyola de l’Espluga de Francolí va fer una sortida cultural a Concabella, als Plans de Sió (la Segarra), amb l’objectiu de compartir una jornada al voltant de la literatura i, especialment, de l’obra de Manuel de Pedrolo.

La visita va començar al castell de Concabella, que acull un centre d’interpretació dedicat a l’escriptor segarrenc. En una de les sales, el grup va poder gaudir d’una sessió molt especial al voltant de Joc brut, una de les obres més conegudes de Pedrolo i la lectura escollida pel club.

L’activitat va comptar amb la participació de Marc Guarro, que, a través d’Espais Escrits, va fer de moderador i comentarista de la lectura. Durant la trobada, va compartir amb els participants diferents aspectes de l’obra i també va explicar la trajectòria i la biografia de Manuel de Pedrolo, ajudant a contextualitzar el llibre i l’autor.

La jornada també va tenir un component més lúdic i participatiu. Els membres del club van poder deixar la seva petjada en un àlbum que havien regalat a Marc Guarro des de la Sènia, com a part d’un projecte de fotografia, i que està dedicat a dues obres de Manuel de Pedrolo. Els participants hi van poder afegir les seves enganxines, fent d’aquest àlbum un record especial de la jornada.

Després de la sessió literària, la visita va continuar per altres espais del castell. El grup va conèixer la llegenda del barber de Concabella, explicada per la Dolors Pons, que va permetre descobrir una part de la història i la tradició oral vinculada a aquest indret.

Després de més de tres hores de visita, literatura, història i conversa, el grup es va traslladar a Guissona, on va compartir un dinar que va servir per continuar la tertúlia en un ambient més distès i posar el punt final a una jornada molt completa.

Aquesta sortida ha permès al Club de Lectura anar més enllà de la lectura del llibre i conèixer de prop el territori, la vida i l’obra de Manuel de Pedrolo, tot compartint una experiència cultural i de convivència entre els membres del club.

La Biblioteca Municipal Mossèn Ramon Muntanyola agraeix a Espais Escrits i a la xarxa del patrimoni català junt amb al centre d’interpretació de Concabella i a totes les persones que van fer possible aquesta activitat la seva acollida i implicació, així com a tots els membres del Club de Lectura la seva participació.

Una iniciativa que rep el suport de la regidoria de cultura de l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí, i de les Biblioteques Públiques de la Generalitat de Catalunya, que treballen per acompanyar les iniciatives de biblioteca municipal.

 

Nuri Estadella
Biblioteca Municipal Mossèn Ramon Muntanyola de l’Espluga de Francolí
biblioteca@esplugadefrancoli.cat

Tinc un coll que fa pena,

 

de Nora Ephron

de l’autora

Nora Ephron va ser una reconeguda periodista, escriptora, guionista i directora de cinema nord-americana. Nascuda a Nova York l’any 1941, filla de dos guionistes de Hollywood, va créixer envoltada del món de l’escriptura i el cinema. Va iniciar la seva carrera com a periodista i va col·laborar en mitjans tan prestigiosos com el New York Post, el New York Times, Esquire i The New Yorker.

També va destacar com a guionista i directora de cinema. Va ser nominada a l’Oscar per pel·lícules tan conegudes com Silkwood, Quan en Harry va trobar la Sally i Alguna cosa per recordar. Les seves obres es caracteritzen per un humor intel·ligent, una mirada irònica sobre les relacions humanes i una gran capacitat d’observació de la societat contemporània. Va morir l’any 2012 a causa d’una leucèmia.

 

del llibre

Tinc un coll que fa pena és un recull de nou assajos o relats autobiogràfics en què Nora Ephron reflexiona, amb humor i ironia, sobre l’envelliment, el pas del temps, la família, la maternitat, les relacions personals, la mort i les petites obsessions de la vida quotidiana. L’autora parla sense embuts dels canvis físics i emocionals que comporta fer-se gran, però també de les contradiccions de la societat moderna i de la condició femenina.

Amb una prosa àgil i molt ben construïda, Ephron converteix experiències aparentment quotidianes en reflexions universals, tot oferint un retrat molt viu de la societat nord-americana del seu temps.

En la sessió de cloenda del Club de Lectura Adult, el llibre va generar opinions diverses. En general, no va ser una lectura que entusiasmes la majoria dels participants, tot i que es va reconèixer de manera unànime la qualitat de l’escriptura de l’autora.

Diverses persones van comentar que la primera part del llibre els havia resultat menys atractiva i que la segona els havia agradat més. També es va destacar que l’obra ofereix un reflex molt fidel de la societat nord-americana i de la seva vida quotidiana. Alguns lectors van considerar que precisament aquesta quotidianitat era excessiva, fins al punt de pensar que «no hi havia prou matèria per escriure un llibre».

També es va comentar la quantitat de temps que moltes dones han dedicat al llarg de la seva vida a les tasques domèstiques, com ara netejar, comprar o tenir cura de la família.

D’altra banda, hi va haver lectores que van trobar el llibre divertit i entretingut. Van valorar especialment la ironia amb què Ephron aborda l’envelliment, la mort i les contradiccions d’una vida acomodada. Precisament aquesta ironia va ser considerada per molts com una de les grans virtuts de l’autora.

Dels nou relats del llibre, els que van agradar més van ser «La criança», el relat dedicat a la mort i «La cega rematada», que van generar més comentaris i identificació entre els assistents.

També es va parlar de la faceta cinematogràfica de Nora Ephron. Gairebé tothom coneixia algunes de les seves pel·lícules i les valorava molt positivament, fet que va reforçar la idea que l’humor i la ironia són els seus trets més característics.

Com a reflexió final, alguns participants van considerar que la mateixa autora es presenta com una persona lluny dels models tradicionals de «bona filla», «bona esposa» o «bona mare», una actitud que pot resultar provocadora però que també contribueix a la sinceritat i autenticitat del llibre.

En definitiva, Tinc un coll que fa pena ha estat una lectura que ha dividit opinions, però que ha generat debat i reflexió, especialment gràcies a l’estil brillant, irònic i molt personal de Nora Ephron.

Nuri Estadella

 

AQUEST TROS DE VIDA

  de l'Estel Solé i Casadellà 

(Molins de Rei, 1987) és una escriptora, actriu i dramaturga catalana. És coneguda tant per la seva trajectòria literària com per la seva feina al teatre, la televisió i la ràdio. Ha participat en diverses sèries i programes, però també ha destacat especialment en el món de l’escriptura, on tracta temes socials, emocionals i feministes amb una mirada molt personal i crítica.

Escriu setmanalment articles d'opinió a Vilaweb, també col.labora a la tarda de catalunya ràdio i al programa tot es mou de Tv3. També forma part de la junta directiva d'Òmnium Cultural

L’any 2024 va publicar la novel·la Aquest tros de vida, obra guardonada amb el Premi Ramon Llull. El llibre va tenir molt ressò perquè aborda qüestions com el dolor, la maternitat, la pressió social i la necessitat d’expressar les emocions. Durant trobades amb lectors, l’autora ha explicat que va començar a escriure la novel·la durant el confinament del 2020 i que moltes parts parteixen de vivències personals.

 Aquest tros de vida

La novel·la explica la vida d’una dona que intenta sostenir totes les responsabilitats quotidianes mentre conviu amb el dolor i el desgast emocional. L’autora escriu en primera persona i transmet de manera molt intensa les emocions de la protagonista. Estel Solé explica que l’inici del llibre està inspirat en una experiència pròpia molt dura: la pèrdua del seu fill durant l’embaràs i el tracte fred que va rebre a l’hospital. Aquesta part del llibre mostra clarament la ràbia i la impotència de la protagonista davant la normalització del dolor de les dones. Situacions com la postura al paritori o una biòpsia sense anestèsia evidencien aquesta crítica social.

Durant la conversa amb el club de lectura també es va parlar de la dificultat de definir-nos sense mencionar la feina, fet que mostra com la societat ens condiciona. Alguns lectors van trobar el començament molt angoixant perquè la protagonista viu aclaparada per les obligacions quotidianes.

L’autora explica que escriure és per ella “com un riu que flueix”, tot i que va estar mesos bloquejada. També defensa que a les dones sovint se’ls ha negat el dret a plorar, cridar o expressar la ràbia, i que aquest llibre vol donar veu a aquestes emocions.

El final va generar opinions diverses, especialment perquè la relació entre l’Abel i la Marguet queda oberta. També hi va haver debat sobre l’epíleg i sobre si la protagonista es victimitza massa. Tot i això, la majoria de lectors coincideixen que és un llibre que no deixa indiferent.

Principio del formulario

 

Final del formulario

 

“L’estafa del segle”

 

 de Salvador Balcells

L'AUTOR

Nascut a l’Espluga de Francolí l’any 1946, la seva trajectòria vital ha estat estretament vinculada al món del llibre i la premsa. Després de marxar del poble amb setze anys, va treballar com a llibreter i posteriorment va desenvolupar tasques tècniques i periodístiques relacionades amb la premsa en català fins a la seva jubilació. Paral·lelament, va iniciar la seva trajectòria com a escriptor, primer amb obres d’assaig i després amb novel·la.

Balcells és autor de diverses novel·les dins del gènere de la novel·la criminal i també ha tingut un paper destacat en la difusió d’aquest gènere com a comissari del Festival de Novel·la Criminal en Català “El Vi Fa Sang”, celebrat a l’Espluga de Francolí. Aquest festival, creat el 2015, va viure diverses edicions fins al 2019 i es va reprendre el 2025 gràcies a la implicació del territori, combinant literatura i cultura del vi amb el suport d’institucions i entitats.

Balcells és autor d’una sèrie de quatre novel·les protagonitzades pels investigadors Coia i Pere, de les quals “L’estafa del segle” és el segon volum. L’autor va comentar que el quart llibre de la sèrie encara es troba en procés d’escriptura.

L'OBRA

"L’estafa del segle” és una novel·la d’intriga i investigació en què els protagonistes, la Coia i en Pere, s’enfronten a una gran estafa relacionada amb emigrants italians que son enganyats per colonitzar noves terres a Oceania anomenada la Nova França.

La història s’inicia amb un fet vinculat al port de Barcelona l’any 1880, punt de partida d’una trama que combina enganys, corrupció i perill. Al llarg de la novel·la es tracten també temes com l’explotació, el poder i la injustícia social, amb una ciutat que esdevé gairebé un personatge més de la narració.

Es va preguntar a l’autor si la història era real, i ell va confirmar que es tracta d’una obra de ficció, tot i que inspirada en contextos i situacions històriques que ajuden a donar versemblança a la narració.

Un dels comentaris del club va fer referència a la presència de la figura d’una dona vinculada a idees feministes primerenques dins la novel·la. L’autor va aclarir que en aquella època no existien encara moviments feministes organitzats tal com els coneixem avui, però sí que es poden intuir actituds i pensaments que posteriorment es relacionarien amb les sufragistes i el moviment feminista.

Es comenta que en la novel.la es parlar del paper de la dona i la igualtat de les dones, es fa amb la visió actual, no pas amb la visió del 1880. Per altra banda, la Coia que pretén ser molt avançada i reivindicativa, té un paper secundari tenint en compte que tenia el 50% de l’agencia d’investigació. 

També es va parlar del context històric del negoci del tabac, mencionat al llibre a través de referències com “Tabacos de Filipinas”, un antecedent de processos industrials que més endavant tindrien continuïtat amb empreses com la Tabacalera de Tarragona.

Durant la sessió també es va comentar que l’autor ens avança que en el darrer llibre de la sèrie l’agència de detectius de la Coia i en Pere es tancarà, tancant així l’arc narratiu de la tetralogia.

Algunes persones del club van mostrar curiositat sobre el procés de documentació de l’obra, especialment per la gran quantitat d’informació que conté. L’autor va explicar que es documenta a partir de la recerca de documents històrics i, en alguns casos, també algun cop amb la col·laboració de fonts com els Mossos d’Esquadra.

També es va establir una comparació amb el personatge del detectiu Colombo, ja que en alguns casos de la novel·la el lector pot intuir des del principi cap a on evolucionarà la investigació o com es resoldrà la trama.

L’autor va comentar igualment que a la novel·la apareixen fins a 10 personatges reals i que la història transcorre al llarg d’un període de 9 mesos.

Finalment, es va aprofitar la trobada per parlar del 7è Festival de Novel·la Criminal en Català que se celebra a l’Espluga de Francolí, un espai de difusió i trobada al voltant del gènere.

Una vegada més, el club de lectura va demostrar que compartir la lectura també és compartir coneixement, història i mirades diverses sobre una mateixa obra.

 

Somiàvem una illa

de Roc Casagran

AUTOR

Roc Casagran (Sabadell, 1980) és un escriptor, poeta i professor de llengua i literatura catalana. Ha destacat tant en la narrativa com en la poesia, amb una obra que sovint combina sensibilitat, reflexió i un llenguatge acurat. A més de la seva tasca literària, també ha participat en projectes educatius i de divulgació cultural.

 L’any 2023 va guanyar el prestigiós Premi Sant Jordi de novel·la amb Somiàvem una illa, consolidant-se com una veu rellevant dins la literatura catalana contemporània.

Com a curiositat, el llibre té un origen molt particular: la idea va sorgir a partir d’una fotografia d’Ernest Hemingway trobada dins un llibre familiar, fet que va despertar la seva curiositat i el va portar a construir tota la història a partir d’aquesta imatge.

L'OBRA

Somiàvem una illa és una novel·la que tracta temes universals com el dol, la maternitat, les relacions de parella i les infidelitats, aspectes molt presents a la vida i amb els quals molts lectors es poden sentir identificats. La protagonista utilitza l’escriptura com una manera de gestionar les emocions, un recurs que algunes persones també han experimentat i troben necessari.

Un dels punts forts del llibre és el seu llenguatge, ple de paraules poètiques i boniques, que transmet una gran sensibilitat. De fet, alguns lectors han comentat que, per aquesta sensibilitat i la manera de tractar la maternitat, sembla que l’obra estigui escrita per una dona.

També es destaca la manca de comunicació entre mare i filla, així com la idea que el que inculques als fills acaba determinant com seran. Els personatges masculins, en Ramon i en Felip, són vistos com a molt tendres, igual que la mare d’en Ramon, que és metgessa.

Pel que fa a l’estructura narrativa, el fet que la història vagi endavant i endarrere en el temps ha generat confusió en alguns lectors, que han trobat difícil seguir el fil en determinats moments.

Un altre aspecte que ha generat debat és la part històrica de les illes. A algunes persones els ha semblat sobrera, mentre que a altres els ha agradat, tot i que no hi han trobat gaire relació amb la trama principal. Especialment es recorda la primera illa, amb l’erupció del volcà i l’absència d’estiu, que evoca la mort.

També ha impactat la frase: “les persones riques es poden equivocar, les pobres no”, que convida a reflexionar sobre les desigualtats socials.

Finalment, hi ha hagut opinions crítiques, com la idea que els escriptors no sempre haurien de reflectir les seves aficions en els llibres, o que, en general, els guanyadors del Premi Sant Jordi no sempre són percebuts com a prou mereixedors.

MIROLINA

Un llibre de:

PEP MACAYA FONTS

Pep Macaya és un escriptor i creador cultural nascut a Reus, al Camp de Tarragona, l’any 1958. Des de jove, ha combinat la seva passió per la literatura amb diverses activitats culturals i socials, explorant diferents formats: des de relats curts fins a biografies novel·lades i obres de teatre. La seva trajectòria està marcada per la curiositat i el compromís amb la cultura, i sovint combina la narrativa amb elements musicals o poètics.

Entre les seves obres més destacades hi trobem:

• Netegeu els boscos del sud. Dietari d’una follia (2010), una col·lecció de relats curts amb una mirada intensa i íntima.
• Cròniques del Rabassaire (2013), que ens endinsa en històries amb una mirada crítica i poètica de la societat.
• La Balada de Mossèn Dallonses (2015), una biografia novel·lada que barreja història i literatura amb un toc màgic i emotiu.
• Els udols del llop, on la narrativa i la poesia es combinen per explorar emocions i vivències humanes.
• Altres títols com No em toqueu els picarols i S’han gelat les oliveres, que mostren la seva capacitat de crear mons propis i intensos.

La seva prosa és delicada i poètica, amb frases que flueixen amb ritme i que acompanyen els esdeveniments amb un toc constant de màgia, una paraula que ell mateix repeteix sovint quan parla de la seva obra. Sovint, els seus textos reflecteixen una mirada femenina i incorporen punts de vista feministes, cosa que l’autor ha escoltat més d’una vegada de crítics i lectors. Aquesta combinació de sensibilitat, reflexió i màgia fa que els seus llibres siguin únics i intensos, capaços de captivar tant el cor com la ment dels lectors.

---

El llibre La Mirolina 

La Mirolina és un llibre que va néixer a partir d’un encàrrec inicial per a un musical o una balada, i que amb el temps es va transformar en una obra literària plena de matisos. La història no busca un final fàcil ni ideal: l’autor ens recorda que la vida no sempre acaba bé, i que les decisions dels personatges poden portar-los per camins difícils i dolorosos.

Des del principi, la prosa de Macaya transmet una sensació de poesia i ritme: les frases són llargues o curtes segons l’emoció que vol provocar, i l’autor acompanya cada escena amb un toc de màgia, una màgia que ell mateix destaca quan parla del llibre. Aquesta màgia no és fantàstica ni irreal, sinó que és la manera com el relat crea atmosferes, emocions i connexions amb els lectors.

Una de les qüestions que més debat va generar és el fet que, mentre la protagonista es dedica a la prostitució, no queda clar on és la seva filla, ja que aquest aspecte no apareix explicat al llibre. Aquesta absència obre interrogants i provoca reflexió entre els lectors, que es pregunten què passa amb la nena durant aquests moments i com aquesta realitat silenciosa forma part també de la duresa de la història.

Els comentaris dels lectors del club de lectura van destacar també que el començament del llibre sembla escrit amb la mirada d’una dona més que d’un home, i que conté punts feministes subtils però presents. Aquest enfocament dona una dimensió més rica a la narrativa i apropa la història a les experiències i emocions femenines.

Un altre element que manté el lector en tensió és la relació entre els dos protagonistes enamorats: gran part del llibre està marcada per la impossibilitat que es puguin trobar i acabar junts. Aquesta distància crea un conflicte emocional constant i genera expectació, alhora que reflecteix la complexitat de l’amor i de les decisions humanes.

Al final de la trobada, l’autor va portar el vídeo de la balada de La Mirolina, i mentre comentàvem el llibre, vam poder veure’l de fons, vivint així una experiència molt més immersiva. I per tancar amb un moment màgic, vam escoltar l’última cançó del musical, que va donar un final emocionant i poètic a la trobada. A més, Macaya ens va agrair que haguéssim llegit el llibre, publicat l'any 2018, i va comentar amb alegria que encara segueix sent llegit.

Algun lector del club també van comentar que algunes frases semblaven no seguir la concordança habitual o “no tenien sentit”. Tot i això, molts van destacar que aquest estil forma part de la prosa poètica i màgica de Macaya, que juga amb el ritme, les imatges i l’emoció més que amb la gramàtica estricta. Aquesta manera d’escriure crea un efecte únic, que pot sorprendre o desconcertar, però que contribueix a l’encant i la singularitat del llibre.

En conjunt, La Mirolina és un llibre que combina realisme i màgia, prosa poètica i reflexió sobre la vida. No és un relat senzill ni feliç, però és profundament emotiu i captivador. Cada pàgina mostra l’habilitat de Macaya per crear històries que emocionen, qüestionen i inspiren, tot amb frases que semblen cantar i amb una màgia constant que acompanya al lector fins a l’última línia.

 Nuri Estadella

 

 

 

La sonrisa etrusca

 Un llibre de:

 José Luis Sampedro

José Luis Sampedro (1917–2013) va ser un escriptor, economista i humanista espanyol, reconegut tant per la seva obra literària com pel seu compromís ètic i social. Al llarg de la seva trajectòria va defensar una visió profundament humana de l’economia i de la vida, posant sempre les persones al centre per damunt dels interessos materials.

La seva obra literària es caracteritza per una mirada crítica però tendra, amb una gran sensibilitat envers el pas del temps, la vellesa, l’amor i la dignitat humana. Sampedro escriu amb senzillesa aparent, però amb una gran profunditat emocional i filosòfica. La sonrisa etrusca és, sens dubte, una de les seves novel·les més estimades i llegides.

---

El llibre i la pel-lícula: La sonrisa etrusca

Publicada l’any 1985, La sonrisa etrusca narra la història de Salvatore Roncone, un vell camperol del sud d’Itàlia, rude, orgullós i de fort caràcter, que es veu obligat a traslladar-se a Milà per sotmetre’s a un tractament mèdic. Aquest canvi d’entorn —del món rural a la ciutat moderna— accentua el seu sentiment de desarrelament i la seva resistència al progrés.

La seva vida fa un gir inesperat amb el naixement del seu nét Bruno, amb qui estableix una relació profundament emotiva. A través d’aquest vincle, Salvatore redescobreix la tendresa, la fragilitat i el sentit de la vida. El nen esdevé un pont entre generacions i una font de llum en els últims anys del protagonista.

La novel·la aborda temes universals com la vellesa, la mort, l’amor, la família i la memòria, però ho fa amb una humanitat extraordinària, sense caure en el sentimentalisme fàcil. El títol fa referència al somriure serè de les escultures etrusques, símbol d’acceptació de la vida i de la mort amb saviesa i serenor.

---

Valoració 

La sonrisa etrusca és una novel·la commovedora i profunda, que convida el lector a reflexionar sobre el pas del temps i sobre allò que realment dona sentit a l’existència. Amb una prosa clara i emotiva, José Luis Sampedro ens ofereix una història plena de sensibilitat, capaç de tocar el cor sense artificis.

És una lectura molt recomanable per a totes les edats, especialment per aquells que busquen una obra humana, íntima i plena de veritat.

Des del club de lectura, l’experiència amb La sonrisa etrusca ha estat doblement enriquidora, ja que primer es va veure la pel·lícula i després es va comentar el llibre. Aquesta comparació ha generat un debat interessant. Un dels primers aspectes destacats és que la història no se situa al mateix país: mentre que al llibre l’acció transcorre a Itàlia, la pel·lícula l’adapta a un altre context, fet que modifica alguns matisos culturals.

Pel que fa al protagonista, s’ha comentat que Salvatore és un home de muntanya, de caràcter fort, una mica masclista i molt fidel a la seva manera de veure el món, cosa que el fa tossut però també molt coherent amb el seu origen rural. En relació amb el personatge d’Hortènsia, es valora que a la pel·lícula sembla massa jove pel paper que representa, mentre que al llibre es percep com una dona més gran i més madura, fet que encaixa millor amb la història.

Un dels aspectes més ben valorats tant en el llibre com en la pel·lícula és el tracte de l’avi cap al nét, una relació tendra i profunda que transmet amor, aprenentatge i complicitat entre generacions. També es destaca que el llibre està molt ben escrit, amb una prosa clara i emotiva.

Especialment emotiva resulta, a la pel·lícula, l’escena en què es parla del parlar autòcton de l’avi a la universitat, un moment molt bonic que reflecteix una realitat molt present als pobles petits, quan els joves marxen a estudiar a les ciutats i es produeix un xoc cultural i lingüístic.

Com a punt més crític, s’ha comentat que el llibre pot resultar una mica repetitiu en alguns moments i que la part relacionada amb la guerra es fa una mica pesada, tot i que ajuda a entendre el passat i la manera de ser del protagonista.

En conjunt, La sonrisa etrusca és una obra emotiva i humana, que convida a la reflexió i que, tant en llibre com en pel·lícula, genera debat i emoció.

---

Final del formulari