Un llibre de
MAITE SALORD RIPOLL
|
|
Maite
Salord i Ripoll (Ciutadella, Menorca,
1965) és una escriptora i política menorquina. Llicenciada en filologia
catalana per la Universitat de Barcelona el 1988, és titular de llengua i
literatura catalanes a l'Institut Maria Àngels Cardona de Ciutadella des del
1989. És, també, membre de l'Institut d'Estudis Menorquins des dels anys noranta[1].
Diferents
pàgines web de caràcter oficial com el consell insular de Menorca o la Universitat
de les Illes Balears, subratllen els premis literaris guanyats entre els que
s’hi compta la narració curta (1999), la narrativa juvenil (Mar de boira, Premi Ciutat d’Olot) o la
novel·la finalista del premi Sant Jordi del 2006, La mort de l’ànima, publicada per l’editorial Proa l’any 2007. L’autora va participar, també, en
el recull Veus de la nova narrativa catalana, Empúries / Voces
(Antología de narrativa catalana contemporánea), Anagrama (Barcelona, 2010),
amb el conte L’enyor de les pedres. El 2014 una altra novel·la seva era
als aparadors de les llibreries: L’alè de
les cendres publicada per l’editorial Arrela. La novel·la està considerada la pionera en novel·la
històrica global sobre la memòria dels vençuts el 1939 a les Illes Balears.
La seva tasca literària l’ha compaginada durant
anys amb l’activitat política. El seu compromís el va iniciar amb setze anys.
Avui, amb uns quants anys més a les espatlles, continua mantenint un perfil
atent i actiu perquè, com diu ella mateixa, és mare de tres fills i assegura que va entrar en política precisament pels tres
fills que té i per la “responsabilitat de deixar-los una Menorca que fos com a
mínim com ella la va trobar o millor” per tant, per lluitar per deixar un món
millor a les futures generacions i pel compromís amb el seu entorn i el seu
poble[2].
Maite Salord va ser regidora de l’Ajuntament de
Ciutadella entre els anys 2005 i 2012 i entre 2015 i 2019 va ser Presidenta i
Consellera Executiva de Carreteres i Mobilitat, Presidenta i Consellera
Executiva de Promoció Turística i Cooperació local i, en el darrer tram del
període, Vicepresidenta primera i Consellera Executiva de Promoció Turística i
Cooperació Local. A l’estiu del 2021, essent vicepresidenta i consellera de
Medi Ambient i Reserva de la Biosfera del Consell Insular, Maite Salord va fer
conèixer la seva decisió de deixar tots els seus càrrecs públics i abandonar la
primera línia política.
Qualsevol persona interessada en un coneixement
personal més aprofundit que no pas aquestes quatre pinzellades superficials pot
adreçar-se al seu blog personal[3]
on hi trobarà material de primera mà.
L’obra
|
|
Perquè, de què ens parla El país de l’altra riba? Qualsevol
pàgina web de presentació del llibre repeteix una mateixa narrativa o versió,
com una cantarella:
Un avió alemany que ve de bombardejar la costa nord d’Àfrica cau a
l’illa de l’Aire, al sud-est de Menorca. Alhora, a la ciutat d’Àlger, l’Alfred
Gold i el seu nét Daniel, jueus que han travessat França fugint dels nazis,
obren una sastreria. La visita d’un elegant colon francès, Michel Bisset, que
regenta el restaurant més luxós de la capital algeriana, el Cafè de París, els
obre una esperança. Al restaurant, el jove Daniel Gold coneix l’Omar, un
excombatent de les tropes franceses, i la Isabel, una noia provinent de Fort de
l’Eau, població de la badia d’Àlger fundada i habitada per menorquins.
Cinquanta anys més tard, als carrers de Barcelona, la Marta i la Hanna inicien
una relació amorosa en què pesen els secrets i la memòria familiar de l’una i
de l’altra, L’encreuament de les dues històries confegeix un tapís que mostra,
entre evidents episodis col·lectius, unes vides que s’aferren a l’amor i a la
solidaritat.
Joan Josep Isern escrivia a Vilaweb[4]:
el país de l’altra
riba és l’indret de la salvació, el lloc on finalment pots viure –i et pots
morir– en pau. I quan et pertoca. És la pàtria on els vianants de la història
–aquells que, segons Albert Camus, la pateixen– troben acolliment i assoleixen
l’estat anímic adient per a fer lliscar els records i posar paraules a la
memòria.
La
novel·la no deixa de ser un mirall des del que percebre personatges atrapats
per circumstàncies dramàtiques no provocades per ells, sinó patides per unes conjuntures
creades entre tots però especialment dirigides i manipulades pels que tenen la
força, el poder. L’obra ens presenta una mirada a vol d’ocell sobre els
cataclismes més evidents per als europeus del segle XX, però només són
pinzellades, breus esbossos de tragèdies, no s’aprofundeix, no es pot
aprofundir, no és un llibre d’història, més aviat es fa un ús de la història
per donar sentit al relat de les vides individuals. Des d’aquesta perspectiva,
la relació entre la Marta i la Hanna és, per una banda, una picada d’ullet a
l’actual voluntat d’empoderament femení i, per altra banda, una metàfora
redemptora de tan contrasentit. En aquesta línia es va suggerir el llibre de la
periodista Geraldine Schwarz, Els
amnèsics com una bona aportació de més profunditat a l’anàlisi de tanta
calamitat.
Maite
Salord, va ser opinió generalitzada, escriu bé. La capacitat i, a la vegada, la
riquesa que suposa combinar el llenguatge localista i el llenguatge més
estandarditzat proporciona a la novel·la un aire que permet avançar i llegir de
manera àgil i agradable malgrat –com alguna lectora va evidenciar- potser hi
sobrin algunes reiteracions. Algú altre també va incidir en una certa
irregularitat de ritme, les puntes –inici i final- es consideraren prou ben
apuntalades, el nus del llibre, en canvi, a parer d’algunes lectores, dequeia
una mica i es feia un pèl feixuc, tal vegada –es va comentar- si s’hagués
esporgat un borrall, aquesta sensació no s’hauria donat.
El país de l’altra riba podem afirmar que és una bona història propiciatòria de
molts debats. Els fils dels que poder estirar són nombrosos, tal i com es va
fer constar en més d’una intervenció, i de diferent índole, des d’emocions i
sentiments, a revisions històriques i interrogants, des de reflexions entorn
del paper del silenci fins plantejar-se el mateix sentit de la vida. Una
lectora va dir: Hi ha frases que jo
sento, però no escolto i hi ha frases que em fan aturar i reflexionar. La
novel·la de Maite Salord en té unes quantes d’aquestes.
[1] BOSCH CARDONA, Catalina. Representació política menorquina. https://representaciopoliticamenorquina.uib.cat/Biografies/Maite-Salord-Ripoll/
[2] Ob. Cit.
[3] SALORD, Maite. Blog. (http://maitesalord.cat/)
[4] ISERN, Joan Josep. Posar paraules a la
memòria. https://www.vilaweb.cat/noticies/posar-paraules-memoria-maite-salord-critica/ 22.12.2021