Un llibre de
VICTORIA MAS
Victoria Mas, una
jove escriptora de trenta-sis anys, d’origen francès, filla de la cantant
Jeanne Mas destaca per tenir una biografia personal reservada i continguda mentre
l’impacte mediàtic de la seva novel·la El
ball de les boges, publicada el 2019, ha estat aclaparador. Des d’aleshores
no ha deixat d’anar sumant un premi rere altre. A dia d’avui l’obra ha estat
traduïda a dotze llengües i ja s’ha passat a cinema (2020) amb adaptació i
direcció de Mélanie Laurent.
L’escriptora va viure
vuit anys als Estats Units on va formar-se en el camp cinematogràfic i de la
literatura angloamericana. De retorn a França va prosseguir estudis a la
universitat de La Sorbonne i ha treballat en el cinema com a ajudant de
producció, guionista i fotògrafa. L’any 2014 va publicar un llibre dedicat a la
cuina francesa considerat una excel·lent guia per als nord-americans
interessants en aprofundir i conèixer de veritat els hàbits i costums
gastronòmics de la preuada cuina del país veí.
Per trobar una mica
més d’informació respecte de l’autora he recorregut a algunes pàgines web
franceses. El 18 de novembre del 2019 la revista Arty Magazine publicava una
entrevista feta pel redactor en cap, Marin Woisard[1], on li
reconeixia l’èxit de El ball de les boges
amb una dada indiscutible: l’editor, Albin Michel, havia decidit augmentar
el tiratge de 6000 a 40000 exemplars d’un dia per l’altre davant el succés
despertat. El comentari és aprofitat per l’autora per recordar que aquest èxit
no va ésser immediat, que li havien rebutjat quatre manuscrits anteriors. De
fet, en una altra entrevista[2]
situava en els divuit anys l’inici de la seva faceta d’escriptora i afegia: quan vaig deixar d’escriure sobre mi va
ésser quan vaig començar a escriure veritablement.
Quan l’entrevistador li
preguntà pels tres llibres literaris de major impacte sobre ella, Victoria Mas va
citar La Horla de Guy de Maupassant
perquè va proporcionar-li les primeres emocions literàries i va moure-la a
interessar-se per la figura i tasca de l’escriptor; L’Amant de Marguerite Duras, una novel·la llegida de joveneta i
d’efectes fascinadors tant pel seu estil com per la pròpia vida de l’autora. Vaig decidir –afirma- que volia fer com ella i també escriure.
I com a tercera obra anomenava Les flors
del mal de Charles Baudelaire.
Una altra pregunta
dins de la mateixa entrevista s’interessava per les dones que integraven el seu
panteó personal, les dones que l’autora podia tenir com a referència.
Excusant-se per les que podrien quedar dins del calaix, Victoria Mas citava
Simone de Beauvoir, com a testimoniatge clàssic de referència, Françoise Sagan
per la seva obra literària i la seva sinceritat, Camille Claudel pel seu immens
talent no reconegut, Maya Angelou per la seva vida, Dorothy Parker pel seu
esperit i Simone Veil per la seva incomparable herència.
Preguntada per com
mesurar la vàlua d’una artista responia que l’element definidor era l’impacte
que podia tenir sobre els altres, tot i reconèixer la importància de saber
articular pensament i sentiment. Jo veig
l’artista –afirmava- com un
intermediari, més que no pas com un creador. Insistia, doncs, en el ressò de
l’obra en el lector. D’immediat em van venir a la memòria unes paraules d’una
lectora del club: A mi un llibre si no
m’aporta res, el deixo.
Quan se li va demanar
per les seves aspiracions, la resposta deuria deixar etonné més d’un: Espero
trobar algun dia la serenor. Ha d’ésser agradable, suposo.
El
ball de les boges parla del confinament però també de la
llibertat, del poder de les dones i de l’abús d’autoritat dels homes. Victoria
Mas busca jugar amb les paradoxes. La seva narració evoca el destí de nombroses
dones tancades a l’hospital de la Salpêtrière sota la supervisió del famós
doctor Charcot que les utilitzava per als seus estudis i experiments en el
París de finals del segle XIX. Dones exposades en sessions públiques a proves
d’hipnosi, dones rebutjades pels seus familiars per raons i motivacions
diverses... les consideraven histèriques
però hi havia dones que senzillament molestaven les seves famílies. Jo pretenia
–explica l’autora- comprendre quin
era el context social i moral que permetia internar dones tan fàcilment.
Victoria Mas
s’engrescà amb aquesta història una mica per casualitat. El propi edifici de la
Salpêtrière, la seva estructura, ho propiciava. Una estructura austera, dura,
pesant, no passa desapercebuda. Es diu que les pedres retenen els records del lloc –declarava
l’autora- quan jo ho vaig comprendre em
vaig fer capaç del meu neguit. Fou aleshores quan em vaig voler interessar i
aprofundir en aquest passat desconegut de tantes dones internades[3].
També l’esoterisme
ocupa un espai dins la novel·la. A finals del segle XIX era un tema de moda, un
tema recurrent que Victoria Camps aprofita per incidir en la fragilitat de les
fronteres entre allò visible i allò invisible, entre la racionalitat i la
irracionalitat.
Tot i que l’escriptora
afirma el caràcter de ficció de totes les protagonistes, l’obra respira un
realisme històric notable gràcies al treball de recerca documental realitzat,
sumat a un estil narratiu net i polit, emmarcat en una construcció serena dels
fets que es desencadenen de manera inexorable en una societat on la histèria,
la hipnosi, l’espiritisme i, també, les primeres reivindicacions feministes
agafaven volada. Va ser opinió compartida per totes les participants del club
de lectura que El ball de les boges és
un llibre ben escrit i ben traduït. També va destacar-se el “to” narratiu; és a
dir, l’escriptora és capaç de descriure vexacions i situacions d’extrema
violència sense utilitzar cap adjectiu ni cap expressió ni grollera ni
sobrepujada i, tanmateix, mentre les paraules es desgranen una rere l’altre
sempre en un to plàcid, l’estómac del lector s’encongeix i l’ànima plora davant
de tant desgavell i tanta injustícia. Sembla
que no pugui ser; m’ha escandalitzat per dins; m’ha remogut tota...van
ésser comentaris expressats en veu alta en el debat.
Jo
experimentava una gran simpatia per aquestes dones. Elles patien. O elles
rebutjaven els codis establerts. Calia “tancar-les” en vida, prohibir la seva
paraula, la seva persona. Elles representen, des del meu punt de vista, la
símptoma d’una societat que vol garantir l’ordre i un determinat sentit de la
moral. I col·locar les dones sota el seu control d’una manera o d’una altra, expressava
l’autora en una entrevista[4].
La novel·la francesa
del segle XIX des de Stendhal a Flaubert és curulla d’històries on es manifesta
el model de societat patriarcal fortament jerarquitzada i on la dona es veu
reduïda a un estereotip precís del que no pot sortir si no vol quedar
estigmatitzada no només per la societat, sinó per la pròpia família i, el més
terrible de tot, per les dones de la pròpia família. Nosaltres mateixes ens traïm va comentar una participant del club.
I, en efecte, a més d’una de les lectores les va horroritzar el paper de l’àvia
que després de promoure la confidència de la néta, li és deslleial. Podem també
retenir les paraules de la Louise, una de les protagonistes, quan després
d’haver estat violada pel marit de la seva tieta diu: Més que el meu oncle em forcés, el que em va doldre va ser que la meva
tieta em renyés.
El ball que dóna
títol a la narració era conegut per la premsa i aplaudit per la burgesia de
l’època que acudia a la Salpêtrière a contemplar com les internes es barrejaven
amb la bona, alta i cristiana societat parisenca, una
distracció morbosa i del tot desconsiderada però no massa allunyada d’altres
descripcions igual d’amorals. Com es va comentar, la bogeria dels homes la
paguen les dones i les dones la paguem sobre nosaltres mateixes. Tanmateix, es
va subratllar, els conceptes morals actuals –almenys a Occident- no són,
afortunadament, els mateixos que dominaven a finals del segle XIX i fins ben
entrat el segle XX. Avui, a la nostra societat, se’ns fa impensable una
exhibició pública d’unes dones justificada per motius científics o, sota la
mateixa premissa, divulgar fotografies qüestionables quant a significat i fetes
sense permís. El llibre m’ha fet
qüestionar diverses coses, va apuntar una lectora. Una d’elles, potser,
seria preguntar-se quins són els camins pels que els valors morals d’una
societat canvien.
L’escriptora amb
aquesta novel·la dóna vida a unes dones plenes de matisos i personalitats
complementàries. Des de la protagonista, l’Eugénie, una dona d’esperit lliure,
plena de curiositat, capaç de qüestionar-ho tot a partir del sedàs de la raó i una
dona valenta apta per expressar enmig del desconhort: ja no necessito viure més en secret. Tothom sap qui sóc ara; fins a
la Geneviève, la infermera que escriu cartes a la seva germana difunta. Ambdues
tanquen El ball de les boges amb un
final tergiversat, tal i com va posar de relleu una lectora: la sana, acaba
considerada boja i la boja, sana. Una cloenda perfecta a tanta
insensatesa!.
[1]
WOISARD, Marin. “Interview pop avec Victoria Mas, romancière du
« Bal des Folles» . https://www.artymag.com/interview-pop-avec-victoria-mas-romanciere-du-bal-des-folles/
[2] PHÉLIP, Olivia. “Victoria Mas
mène le bal de la saison littéraire”. https://www.viabooks.fr/article/victoria-mas-le-bal-des-folles-interview-revelation-118337
[3] WOISARD,
Marin. Ob.cit.
[4] PHÉLIP, Olivia. Ob.cit.