Un llibre de
ANTÒNIA CARRÉ PONS
L’autora
Nascuda a Terrassa el
21 d’agost de 1960, l’Antònia és una escriptora i una experta en l’obra de
Jaume Roig, demostració de la seva formació com a filòloga medievalista.
Antònia Carré es va doctorar en filologia catalana per la Universitat de
Barcelona l’any 1992 i al llarg dels anys ha col·laborat a la secció cultural
d’ El Punt Avui i al diari Ara.
Filla i neta de botiguers va
transformar la cansaladeria de la seva família en l’editorial Cal Carré l’any
2021. Segons Wiquipèdia, l’editorial publica obres d’autors clàssics
contemporanis i medievals i, a vegades, algun llibre d’assaig. La petja de la
família és un tret notable dins la biografia d’aquesta autora. Ella va viure en
un entorn on es fa present el prototip de botiguer català tradicional tan ben
descrit per Jaume Vicens Vives a Notícia
de Catalunya. L’autora, indirectament, ho deixa ben clar quan afirma:
(...) Estic convençuda que tant els meus avis
com els meus pares com la meva germana estarien molt contents de veure que Cal
Carré continua viu, encara que en comptes de llibrets de llom faci llibres.
Ha escrit força i
algú l’ha definida com una tastaolletes de gèneres literaris perquè ha publicat
novel·la juvenil, satírica, històrica i és també autora d’un volum de proses
poètiques. Tanmateix és La gran família,
novel·la publicada després de El càsting per
la que ella es decanta. En l’elecció hi pesa la pròpia història familiar i les
relacions entre els diferents membres. Núria Juanico ho descriu d’aquesta
manera:
A partir dels seus records, ha construït una
història preciosa sobre la relació entre dues germanes, filles de carnissers,
que entomen el negoci familiar i la vida de maneres completament oposades: la
Rateta fa de la literatura la seva vocació, la Sió agafa les regnes de la
botiga i dona continuïtat a l'ofici heretat. Amb la destresa que li dona
l'experiència (aquest és el seu desè títol de ficció), Carré-Pons confegeix un
relat sobre els sentiments enterrats i la fortalesa dels vincles familiars que
es llegeix des de l'emoció i la tendresa[1].
L’autora havia escrit precisament en aquest sentit:
En aquesta novel·la hi ha una família que mai
es diu que s’estima. Quan les nenes són petites, amb els pares hi ha una
relació molt quotidiana, tothom treballa molt. Els sentiments estan amagats,
però hi són. Circulen com les aigües subterrànies i quan es necessiten, brollen
com un doll.
De diferents
entrevistes publicades en distints mitjans podem extreure un perfil de la
personalitat de l’autora que ens ajuda a donar significat a la seva obra.
Vegem-ne algunes frases:
-Jo no faig literatura del jo, faig
literatura del nosaltres.
-No suporto
l’autocompassió.
-M’esforço
per escriure amb senzillesa, que no vol dir amb simplicitat. No vull abusar
dels recursos retòrics, vull que la llengua sigui fàcil i llisqui bé.
-Si
no vas amb arrogància per la vida, l’altre et pot ensenyar.
- Com a editora de Cal Carré publico clàssics traduïts al català i
no ho faria en castellà perquè ho tinc claríssim: sé quin és el meu país i
quina és la meva llengua. Treballo com si l’èxit fos possible, i, de fet, és
així, les coses en català funcionen.
L’obra
|
|
Antònia
Carré ja havia plantejat el tema de la vellesa en un recull de vuit contes
aplegats sota el títol Com s’esbrava la
mala llet (Club Editor, 2018) però a l’obra que comentem, l’enfoc és
diferent:
Si
en aquells relats trobàvem un reguitzell de personatges entranyables que
barrejaven la serenor, el desig, la nostàlgia i l’anhel de companyia,
esquitxats per la mort i la viudetat, aquí l’autora aprofundeix directament en
l’humor càustic i la comèdia[3].
Al nostre club de
lectura –gràcies, Neus, per prendre apunts i fer-me’ls arribar- la novel·la no
va entusiasmar, es va categoritzar com una “novel·leta” per passar l’estona,
entretinguda i de bon pair, una lectura més
simpàtica que divertida.
Per com està
estructurada, capítols curts molt fàcils de succionar i sense cap veu
narrativa, l’obra sembla més propera al teatre que no pas a una novel·la, es va
comentar. Del mateix parer és l’autora que, a Vilaweb va dir:
L’Ernestina i la Paula tenien tanta força vital que no
necessitaven veu narrativa. No hi ha ni una descripció, saps qui són i on són
els personatges a partir del que diuen. La novel·la és molt breu, però he hagut
de fer-ne tres redaccions. És com quan, per Nadal, passes el matí a la cuina i
després la família s’ho menja tot en un moment. Estic molt contenta que la gent
ho llegeixi de pressa, m’ha sortit com una obra de teatre[4].
L’autora va voler
confrontar dues visions diferents del món, la de la joventut i la de la
vellesa. En el club es va constatar com, a través de les entrevistes, l’autora
va saber definir molt bé la problemàtica de la gent jove actual: problemes de
lloguer, visió de determinats mapes
mentals com la de la comptable preocupada en fer la feina justa i prou,
interessada només en viatjar i mirar sèries, o la figura de l’abusador i
manipulador descrita de manera clara i precisa. Hi va haver unanimitat en
considerar la destresa de l’autora per reflectir els temors i les pors que anem adquirint amb l’edat i es va
interpretar el recurs de fer entrevistes a les persones joves com una manera de
divertir-se i, a la vegada, de connectar amb el món exterior. La imatge de la
Paula i l’Ernestina és considerà que era la de dues dones cultes, intel·ligents
(Ai! Aquesta parauleta la tinc entravessada!)...Respecte d’elles ens diu la
seva creadora:
Reivindico una vellesa viva. Hem de poder dir “sóc vella”, igual
que els joves diuen “sóc jove” amb arrogància. El mèrit és què en fas,
d’aquests anys[5].
En definitiva, una
novel·la curta (té tot just 145 pàgines), alegre, fresca i desenfadada, molt
adient per passar una bona estona. I, afegiria, també amb el seu punt de
polèmica perquè, en el club de lletraeixerides, la
valoració del final del llibre va generar més amplitud d’interpretacions.
[1] JUANICO, Núria. Entrevista a Antònia
Carré.Pons. Avui llegim. https://llegim.ara.cat/entrevistes/antonia-carre-cancer-gran-familia_128_5388994.html
[2] OSAN, Oriol. Dues jubilades de traca i mocador. El Núvol. https://www.nuvol.com/llibres/dues-jubilades-de-traca-i-mocador-369348
[3] OSAN, Oriol. Ob. Cit.
[4] ARDÈVOL, Clara. Entrevista a Antònia Carré
Pons. https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-antonia-carre-pons-el-casting/
[5] ARDÈVOL, Clara. Ob. Cit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada