Un llibre de
TRUMAN CAPOTE
L’autor
Truman Capote és immortal. No sé si els deus el volen per
compartir l’ambrosia a l’Olimp o van decidir que el seu lloc és l’Hades, l’inframon,
però la seva obra literària trenca les barreres del temps i de l’espai. La seva
personalitat tan complicada, tan complexa, segurament es va forjar en una
infància desafortunada i s’hi va sumar una aparença física poc agraciada, una
veu aflautada i una realitat homosexual en uns temps poc propicis per
entendre-la i tolerar-la.
Truman Capote era veí i amic de Harper Lee, l’autora de Matar un rossinyol. Més d’una vegada
l’escriptora va comentar que Capote va començar a escriure –als 11 anys!- per
canalitzar la seva insatisfacció i angúnia vital. En algun lloc es va explicar
–ara imitarem al personatge tan amant de les xafarderies- que l’escriptor
estava gelós de Harper Lee perquè ella havia guanyat el Premi Pulitzer mentre
ell no i, en un rampell, va arribar a dir que l’autor de l’obra era ell,
comentari del que la família de Lee mai va fer cas i ho va atribuir a una de
les seves múltiples borratxeres.
Truman Capote va néixer l’any 1924 i va morir a Los Angeles
l’any 1984. Tenia, doncs, 60 anys. Massa jove si atenem la cronologia, massa
vell si pensem en la fatiga acumulada. La diagnosi de les causes de la seva
mort ho palesen prou clarament: insuficiència hepàtica i drogues. Podem
aplicar-li les paraules de Ciceró: La
vellesa és l’últim acte d’una obra de teatre. Quan estem cansats i farts és que
ha arribat l’hora de marxar[1].
Truman Capote tenia 23 anys quan va publicar la seva primera
i exitosa novel·la: Otras voces, otros
ámbitos. Era l’any 1948. La història, en una constant que es repetirà en gairebé
tota la seva producció literària, és una reflexió sobre ell mateix embolcallada
sota el parany de la ficció. L’èxit clamorós arribaria divuit anys més tard en
publicar A sang freda, parcialment
escrita a Platja d’Aro i Palamós, una obra batejada pel propi autor com “una
novel·la de no ficció”.
Truman Capote podia sentir-se satisfet de l’acceptació social
del seu rol com escriptor, doncs les seves obres han estat reconegudes per
successives generacions i adaptades a més de vint pel·lícules i diferents
sèries de televisió, però en ell es complien les profètiques paraules d’Oscar
Wilde: en aquest món hi ha dues
tragèdies; una, no aconseguir el que desitges i l’altra, aconseguir-ho. Aquesta
és l’autèntica tragèdia[2].
Truman Capote em recorda Salvador Dalí, persones capaces de
crear un jo social, autèntics fantasmes d’ells mateixos, autèntics autors
teatrals de la seva pròpia identitat, venedors de carnestoltes tot l’any... una
vegada va reconèixer en veu alta a un periodista: no saps el que és ser jo. Em pregunto: ho sabia ell qui era? La
representació del personatge acaba engolint el propi jo.
Truman Capote, polèmic, extravagant, d’intel·lecte agut i
afilat va ser rebut amb els braços oberts per l’elit política, social i
il·lustrada de Nova York; l’excèntric Capote els divertia, els distreia de les
seves pròpies misèries fins que, sense permís, les exposà amb virulència a
l’ull públic. I allí es va acabar la funció. Parlem de Plegarias atendidas. Sembla ser que des de la publicació el 1958 d’
Esmorzar a Tiffany’s, dins el caparró
de l’escriptor havia començat a ballar el projecte de construir un retrat de no
ficció sobre els seus amics, siguem precisos!, sobre les seves amigues. La idea va prendre forma de
decisió quan va haver de superar la ressaca literària produïda per l’escriptura
de A sang freda, si més no és el que
ens dóna a entendre la sèrie de Ryan Murphy: Feud, Capote vs. The Swans. El resultat es va concretar l’any
1975 quan es van publicar dos capítols del llibre a la revista Esquire, l’impacte va ésser tan virulent
que es van tancar les portes de la redempció.
Truman Capote, quatre anys abans de morir, va escriure Música para camaleones i no va tenir
inconvenient en fer una presentació despullada de si mateix: Sóc alcohòlic, sóc drogadicte, sóc
homosexual, sóc un geni. Només faltava afegir... i vosaltres, què?
La publicació de A sang freda l’any
1966 l’havia consagrat com a escriptor, els dos capítols de Plegarias atendidas (la novel·la sencera
no veuria la llum fins l’any 1986) va marcar el seu ostracisme social i la
baixada definitiva als inferns. Només nou anys separen les dues creacions
literàries. Seria desproporcionat parlar d’autodestrucció?
L’obra
|
La
novel·la no va convèncer a tothom. Segurament la temàtica, tan aliena a la
nostra realitat, hi va contribuir, tot i això, a uns pocs, la curta història de
la Holly Golightly els va captivar. Un esperit lliure per a uns, una
irresponsable per a altres, la protagonista busca el seu lloc en el món (si algun dia trobés a la vida real un lloc
on em sentís com em sento a Tiffany’s em compraria uns quants mobles i li
posaria nom al gat...)i mentrestant sobreviu amb els pocs recursos de què
disposa en una ciutat inabastable com és Nova York.
Coneixem
la Holly a través de la mirada de l’escriptor, observador curiós, veí d’escala
i, poc a poc, amic de l’heroïna lluitadora contra un destí que la condemnava a
una vida anodina en una granja perduda en un bocí de món i un marit que podia
ser el seu pare. En aquesta vida tots juguem amb les cartes que ens han tocat
en sort, però la partida, tot i estar sotmesa a unes regles inexorables, pot
jugar-se de moltes maneres. Mentre l’escriptor, Fred o Paul, com preferiu,
observa la vida dels altres, la Holly ha pres la decisió de viure-la i tirar
endavant a la seva manera. La Holly pot no saber què vol, però coneix molt bé
què no vol.
Esmorzar a Tiffany’s és
una novel·la curta, sintètica i clara, amb un domini extraordinari del
llenguatge. Truman Capote ha tingut l’habilitat de dir molt amb molt poques
paraules. La seva prosa és amena i molt visual. Respon, a la perfecció, a la
regla de les tres “C”: curt, concís, concret.
Quant
a la seva adaptació cinematogràfica no podem deixar d’aplaudir l’elecció d’Audrey
Hepburn i George Peppard. L’elegància natural de l’actriu, la fragilitat de la
seva figura, l’espontaneïtat de la seva gestualitat i la innocència de les
seves expressions responen divinament al dibuix de la protagonista, tot i que
el novel·lista volia per aquest paper a Marilyn Monroe. La insipidesa de George
Peppard, una carona amable d’ulls blaus, també està prou encertada perquè
indirectament dona rellevància i amplifica la força vital de la Holly.
Hollywood
però és Hollywood. A la novel·la qui ens parla de la Holly no és cap mantingut
redimit per l’amor ni el final feliç, romanticoide,
hi és enlloc. El George Peppard de la novel·la ens parla de la Holly a través
de la conversa mantinguda amb l’amo del bar. I en parla en passat. El llibre de
Truman Capote era, per la seva mateixa concepció, la seva extensió i la seva
claredat, un guió cinematogràfic. Segurament Blake Edwards va pensar que el
públic agrairia un final de confits més que no pas la imatge d’una dona a la caça
d’un marit ric o la imatge d’una aventurera perduda a la recerca de la cova
d’Ali Babà.
Sembla que Truman
Capote no va quedar massa satisfet amb les alteracions de guió de la seva obra
perquè va declarar que la pel·lícula i el llibre s’assemblaven tant com una banda de rock i una cantant d’òpera.
I un interrogant:
fins quin punt la Holly Golightly no és
l’alter ego de l’autor? Recordem aquelles paraules... No entreguis mai el teu cor a un ésser salvatge perquè, si ho fas, es
torna més i més fort fins que obté la força suficient per tornar al bosc o
volar cap a un arbre.
[1]
CICERON.(2020) El arte de envejecer. Ed. Koan,
pàg 75.
[2] PARRA, Ana. Capote o el peligro de conseguir lo que deseas. https://blogs.uned.es/marcapaginas/2024/09/03/capote-o-el-peligro-de-conseguir-lo-que-deseas/