Un llibre de
LAIA AGUILAR
L’autor
Nascuda a Barcelona
el 1976, la Laia Aguilar figura a Wiquipèdia com a escriptora, guionista i
professora. Si es va una mica més enllà descobrim que és Llicenciada en
Comunicació Audiovisual per la universitat Ramon Llull i que s’ha obert camí
professional com a docent de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i
també com a guionista de sèries de televisió. Ella va participar, entre altres,
a El cor de la ciutat, Vent del pla i
Merlí. Els darrers anys, però, la seva col·laboració com a guionista ha
passat a un tercer pla perquè la seva prioritat, explica, és escriure les seves
històries, fer literatura, que és el que
més de gust em ve[1] .
Com també passa amb la gran majoria d’escriptors,
l’interès per la lectura se li va despertar ben aviat: De petita m’agradava molt la ficció, llegir.
Era lectora. Recordo que els meus pares tenien tot de llibres de rondalles
mallorquines a casa. Moltes nits, abans d’anar a dormir, la meva mare me
n’explicava, i tot aquell ideari m’encantava. La ficció m’entusiasma.
Tot i això darrerament
ha fet el guió de la pel·lícula Wolfang
que és una novel·la seva, adreçada a un
públic juvenil i protagonitzada per un nen d’onze anys amb un coeficient
intel·lectual de 152 al qual li agrada fer llistes de coses impossibles, saber
com es pot viatjar a Neptú i, entre altres interessos, la il·lusió d’arribar a
ser un gran pianista. El llibre va ser premiat amb el VI
Premi Carlemany per al foment de la lectura. Aquest és un premi convocat pel Govern d’Andorra, Grup 62 i la Fundació
Enciclopèdia Catalana. Van ser nou estudiants d’entre 14 i 16 anys els que van
formar part del jurat, sota la supervisió de les seves professores de lectura,
i van escollir aquesta obra entre la selecció de tres llibres –d’entre els 26
presentats– que els va lliurar un consell lector, format per sis persones,
entre escriptors, professors i l’editora de Columna, Glòria Gasch.
La pel·lícula Wolfang ha estat filmada el 2024 i
s’estrenarà enguany. Una altra intervenció recent com a guionista ha estat la
de treballar en una sèrie de TV3 titulada Jo
mai mai, on es manifesten els primers cops que marquen la vida i el xoc
generacional entre pares i fills. La Laia reconeix que treballar en el món del
guió dóna per viure i, fins i tot, viure molt bé. El coneix a fons perquè hi va
dedicar molts anys i, com diu ella, anava
fent una sèrie darrere l’altra. Però (ai!, els “peròs”) vol donar ales al
desig d’escriure, de fer literatura. Ella diu: El món de la literatura és una aposta personal molt grossa. Vull
escriure i m’ho vull creure, però costa molt de vendre llibres. Encara costa
molt que la gent llegeixi[2].
En una altra
entrevista[3] remarca
la diferència de pressió entre escriure guions de televisió o escriure una
novel·la. La responsabilitat en una sèrie de televisió, a parer seu, queda més
diluïda perquè es forma part d’un equip nombrós entre guionistes, actors,
directors, productors...escriure una novel·la, en canvi, obliga a enfrontar-se
a un mateix davant del mirall i la pressió és molt més alta: Si t’equivoques,
t’equivoques tu sol. Si l’encertes, l’encertes tu sol. D’altra banda, l’emoció que
hi diposites és molt més gran. I no vull menystenir els projectes de sèries on
he treballat on sento que també m’hi he deixat la pell i les expectatives.
Després de Wolfgang, Laia Aguilar va publicar la
seva segona novel·la juvenil, Juno, on ens presenta la
història de solitud i desesperança que envolta la vida de molts menors
tutelats. La primera novel·la considerada per a adults va arribar l’any 2020 de
la mà de Pluja d’estels per continuar
amb Les altres mares i Tots aquells mars.
És destacable la sinceritat d’aquesta escriptora que, sense
embuts, reconeix com les seves ganes de renovar-se la van portar a apuntar-se a
un curs de dramatúrgia a la sala Beckett, un curs on es treballava molt la
creativitat a partir de somnis i simbolismes diversos. El plaer de fer d’alumne
i no de professora el va degustar amb fruïció i el curs li va mostrar un nou
llenguatge: Sóc una enamorada del teatre, però no en sé res! Aleshores, vaig
parlar amb en Marc Artigau, un amic meu escriptor i company, que va recomanar-me
el curs. Vaig anar a petar en aquest curs amb la idea d’aprendre a escriure
teatre, i tot el que vaig aprendre-hi ho vaig acabar abocant en la meva
novel·la[4].
Quant a la manera de construir la
seva narrativa, l’autora de Pluja d’estels
ens fa conèixer una part dels seus secrets. Ella “filma” mentalment les escenes
abans d’escriure-les: M’assec davant
l’ordinador i abans de posar-me a escriure intento imaginar-m’ho tot com si es
tractés d’una pel·lícula. Pensa tots els detalls, com a quadres
escenogràfics per, tot seguit, plasmar amb el màxim de concreció tant l’entorn
com el que ella en diu el món del subtext,
això és, gestualitat, mirades i expressions.
L’obra
Sóc una enamorada del mar, m’agrada. I mira que l’he descobert de
gran, perquè jo de petita sempre anava a la muntanya amb la meva família. Ara
he descobert l’Empordà, el delta de l’Ebre, he viatjat a les illes gregues…
M’entusiasma, el mar. A més, em sembla un motiu molt poètic i molt inspirador
com a escenari per a construir històries.Aquestes
paraules de la Laia Aguilar ens serveixen de peu d’entrada al comentari de la
seva novel·la Pluja d’estels, premi
Josep Pla, 2020. Alba Richart en una entrevista li remarcava que feia deu anys
que cap dona havia obtingut el premi Josep Pla i li preguntava per les raons de
tan vergonyosa diferència. La resposta de Laia Aguilar va ser un xic ambigua.
Va afirmar que li costava d’entendre aquesta realitat perquè des de la seva
percepció, cada cop hi ha més dones que reben premis de reconeixement per la
seva tasca com escriptores i formula dues suposicions: pot tractar-se d’una
qüestió de conciliació familiar o de poca fe vers la fortuna d’ésser escollides[5].
A Pluja d’estels trobem una història
protagonitzada per un teòric grup d’amics que, a iniciativa d’un d’ells, es
reuneixen en una casa de la Costa Brava, un lloc esplèndid de cara al mar, per
repetir el ritual de contemplar una pluja d’estels, costum abandonada durant
uns anys arrel d’un accident que planeja tot temps sobre l’atmosfera de la
relació.
Per
declaracions fetes a alguns mitjans[6],
la història podia tenir ressonàncies de vivències personals. Laia Aguilar afirma: Tenia un grup
d’amics als voltant dels 40 anys que es reunien després d’un incident tràgic.
La problemàtica de molts d’ells, (feina, maternitat, amor, expectatives de
futur) era una problemàtica adulta. Així que sense voler m’hi vaig trobar.
També cal remarcar que quan vaig començar tenia 40 anys i sí, era la meva generació
i suposo que parlava una mica de mi, també. Tots els personatges tenen alguna
part de mi, a Pluja d’estels.
L’autora va confessar[7] una gènesi de la novel·la de cocció lenta; es
tractava d’un projecte antic que no acabava d’arrencar però la subtrama
persistia. Els esquemes inicials van anar madurant poc a poc fins arribar un moment
–una mena de “clic”, afirma- que va marcar el punt d’inflexió, l’hora de
posar-se a la feina. Ho explica amb aquestes paraules: Primer
vaig agafar cadascun dels personatges i els vaig anar fent créixer. Volia que
tinguessin capes, que ens sorprenguessin, que no fossin en cap moment el que es
veu o s’intueix a primera vista. Un cop vaig tenir els personatges, la història
va anar sorgint poc a poc. Sabia el conflicte que volia tractar i tenia una
escena-imatge de final que sempre va ser com una mena de far. Arribar fins aquí
va ser el treball més intens de tots; el d’anar combinant les diferents trames.
Laia Aguilar destaca el caràcter coral
de la novel·la Pluja d’estels com un
tret distintiu i valuós. Està satisfeta del repte, del fet que no hi hagi un
personatge principal a la trama, sinó sis personatges en escena, un
plantejament que no havia fet mai abans, perquè sempre havia escrit en primera
persona, ficant-se dins la pell del personatge protagonista. En aquesta història
l’únic narrador possible, la Paula, no es fa mai present, sempre són els altres
els que li posen veu i pensaments, voleia per damunt dels caps sense
materialitzar-se.
Un altre objectiu subratllat per
l’autora era el de seduir el lector a partir de les vivències de cada
personatge. Volia dibuixar la diversitat de personalitats i com aquesta
diversitat encarava un fil comú, l’absència de la Paula, pensada en l’imaginari
de l’escriptora com una dona absent, però viva i magnètica. Laia Aguilar
declara la seva voluntat de jugar amb les emocions però sense traspassar la
línia. Ho expressa d’aquesta manera: vaig intentar fugir de tot allò explícit
i vaig apostar més pel subtext. Hi ha un moment de catarsi entre els
personatges que en cap moment vaig voler sobrepassar. Els queden massa coses
per dir-se, massa secrets, massa sentiments que no acaben de mostrar mai… com
la vida mateixa.
Tot escriptor, millor dit, tot creador
projecta la seva visió de la vida, el seu mapa mental, a través de la seva
obra. Laia Aguilar n’és conscient i és d’agrair perquè no tots en són. Ella
afirma i aferma la seva voluntat de no jutjar els personatges, de no
moralitzar: Senzillament, són humans i cometen errors com ens passa a tots,
no?[8]. Tampoc amaga les seves creences: Crec que no estem preparats per encarar els conflictes, ja
sigui una desaparició, una mort o
un càncer; no sabem com
actuar, no sabem com adreçar-nos a aquella persona que pateix el conflicte,
simplement fugim, l’evitem. Ens
costa, ens passa a tots, crec que és molt humà... Crec que a la vida ens
construïm un relat del que ha passat amb records que poden estar
distorsionats... Crec que
no som prou conscients que els anys d’infantesa ens condicionen tota la vida...[9].
Quant a influències, manifesta el pes
positiu dels contes de Raymon Carver, especialment, subratlla, la seva
capacitat per generar la sensació d’alerta, de moment en què ha de passar
alguna cosa que no arriba a passar mai. S’intueix la tempesta, però no es
concreta, no pren mai forma. L’escriptora admira en aquest autor la seva
capacitat per crear tensió, per mantenir el lector en una constant expectativa.
Pluja d’estels no és només una imatge és, també, l’acte final que vol donar
sentit a tota la història. Laia Aguilar
explicita que en cada novel·la hi fa aparèixer alguna imatge o personatge
secundari o un petit detall d’una novel·la anterior. És una juguesca de l’escriptora
amb ella mateixa i, n’està convençuda, li porta sort. Contemplar la pluja
d’estels era, oficialment, l’objectiu final de l’excursió dels personatges però
el subtext –ens diria l’escriptora- és utilitzar aquesta imatge com a mirall
del món interior dels personatges. En definitiva, assegura, la novel·la té a
veure amb l’amor i amb la mort i en com,
tots plegats, decidim enfrontar-nos al dolor dels altres. I es pregunta:
Ens el mirem de cara, el dolor? En fugim?
Intentem silenciar-lo? Què estem disposats a fer, per ajudar els altres? I
afirma: Aquest és el tema central de
Pluja d’estels[10].
És interessant llegir com, des de la seva perspectiva, dibuixa
la personalitat de cada protagonista. Fixem-nos-hi:
El Nis: Egòlatra,
extravertit, narcisista, interpreta un personatge.
En Jon: Caòtic, inestable, oscil·lant, el més valent i coratjós.
La Mila: auto exigent, obsessiva, anhela la perfecció… en el fons plena de
pors.
L’Olivia: intel·ligent, curiosa, aparentment ingènua… la més lúcida de tots.
La Paula està vista
i escrita des del punt de vista del grup d’amics. Així que es tracta d’una
Paula idealitzada, serena, sense fissures. Si la veiéssim de prop, si la
Paula assistís a la trobada, seria un personatge amb contradiccions i
incerteses. Però l’absència produeix aquest miratge estrany vers les persones:
idealitzem allò que no tenim. Idealitzem a qui no tenim. I si és lluny, encara
l’idealitzem més.
Laia Aguilar subratlla que el paisatge és gairebé un personatge
més de l’estructura perquè ens va indicant com se senten per dins els protagonistes:
la calma, el vent, la tempesta, altre cop la calma… i finalment la pluja
d’estels que coincideix en el moment de catarsi final. Els cels son canviants i
defineixen uns perfils marcats per un rerefons de pessimisme i malenconia, de somriures trencats, en paraules de
l’autora.
Hem insistit a remarcar la percepció i els objectius de
l’escriptora en aquesta novel·la per contrastar-la amb la del nostre club de
lectura. Pluja d’estels no va ésser
rebuda amb admiració sinó com una història adequada per evadir-se, una novel·la
distreta, de lectura fàcil, una mica reiterativa i, en paraules d’una lectora, on no hi pots buscar massa cosa. Sembla
més aviat una història plana farcida de personatges insatisfets.
No es va veure massa clara la pretesa relació d’amistat entre
els convocats a la pluja d’estels. Gairebé no s’expressen, no parlen, no hi ha
comunicació. En paraules d’una tertuliana, tots
volen dir, però no diuen. Els personatges semblen una mica estereotipats,
també es va suggerir, com si l’escriptora perseguís de connectar les vivències
dels components del grup amb temàtica social actual.
Ara bé, també es van donar coincidències amb l’autora. El club
de lectura va percebre l’Olívia com el personatge més lúcid, la persona que enceta el meló. Una lectora va
puntualitzar: és l’única figura que ve de
fora. L’Olivia no formava part del nucli d’amics originari i potser aquest
és –com també passa a l’obra de Sartre a “Porta tancada”- l’element que li
permet objectivar millor la situació i posar-hi distància emocional. Pel que fa
al Nis hi va haver unanimitat a l’hora de descriure’l com una persona incapaç
d’afrontar la realitat, una persona immadura i poc responsable, és poca cosa, amaga les cartes, es va
dir.
I a tothom va decebre la insubstancialitat del tracte de
l’eutanàsia, un element que, a criteri del club, podia haver donat lloc a
sucoses i profundes reflexions i, en canvi, figura com quelcom circumstancial i
només pren sentit per dibuixar una mica més el contrast entre el Nis i el Jon.
