divendres, 4 d’abril del 2025

ESMORZAR A TIFFANY’S

Un llibre de

TRUMAN CAPOTE


L’autor

Truman Capote és immortal. No sé si els deus el volen per compartir l’ambrosia a l’Olimp o van decidir que el seu lloc és l’Hades, l’inframon, però la seva obra literària trenca les barreres del temps i de l’espai. La seva personalitat tan complicada, tan complexa, segurament es va forjar en una infància desafortunada i s’hi va sumar una aparença física poc agraciada, una veu aflautada i una realitat homosexual en uns temps poc propicis per entendre-la i tolerar-la.

Truman Capote era veí i amic de Harper Lee, l’autora de Matar un rossinyol. Més d’una vegada l’escriptora va comentar que Capote va començar a escriure –als 11 anys!- per canalitzar la seva insatisfacció i angúnia vital. En algun lloc es va explicar –ara imitarem al personatge tan amant de les xafarderies- que l’escriptor estava gelós de Harper Lee perquè ella havia guanyat el Premi Pulitzer mentre ell no i, en un rampell, va arribar a dir que l’autor de l’obra era ell, comentari del que la família de Lee mai va fer cas i ho va atribuir a una de les seves múltiples borratxeres.

Truman Capote va néixer l’any 1924 i va morir a Los Angeles l’any 1984. Tenia, doncs, 60 anys. Massa jove si atenem la cronologia, massa vell si pensem en la fatiga acumulada. La diagnosi de les causes de la seva mort ho palesen prou clarament: insuficiència hepàtica i drogues. Podem aplicar-li les paraules de Ciceró: La vellesa és l’últim acte d’una obra de teatre. Quan estem cansats i farts és que ha arribat l’hora de marxar[1].

 

Truman Capote tenia 23 anys quan va publicar la seva primera i exitosa novel·la: Otras voces, otros ámbitos. Era l’any 1948. La història, en una constant que es repetirà en gairebé tota la seva producció literària, és una reflexió sobre ell mateix embolcallada sota el parany de la ficció. L’èxit clamorós arribaria divuit anys més tard en publicar A sang freda, parcialment escrita a Platja d’Aro i Palamós, una obra batejada pel propi autor com “una novel·la de no ficció”.

Truman Capote podia sentir-se satisfet de l’acceptació social del seu rol com escriptor, doncs les seves obres han estat reconegudes per successives generacions i adaptades a més de vint pel·lícules i diferents sèries de televisió, però en ell es complien les profètiques paraules d’Oscar Wilde: en aquest món hi ha dues tragèdies; una, no aconseguir el que desitges i l’altra, aconseguir-ho. Aquesta és l’autèntica tragèdia[2].

Truman Capote em recorda Salvador Dalí, persones capaces de crear un jo social, autèntics fantasmes d’ells mateixos, autèntics autors teatrals de la seva pròpia identitat, venedors de carnestoltes tot l’any... una vegada va reconèixer en veu alta a un periodista: no saps el que és ser jo. Em pregunto: ho sabia ell qui era? La representació del personatge acaba engolint el propi jo.

Truman Capote, polèmic, extravagant, d’intel·lecte agut i afilat va ser rebut amb els braços oberts per l’elit política, social i il·lustrada de Nova York; l’excèntric Capote els divertia, els distreia de les seves pròpies misèries fins que, sense permís, les exposà amb virulència a l’ull públic. I allí es va acabar la funció. Parlem de Plegarias atendidas. Sembla ser que des de la publicació el 1958 d’ Esmorzar a Tiffany’s, dins el caparró de l’escriptor havia començat a ballar el projecte de construir un retrat de no ficció sobre els seus amics, siguem precisos!, sobre les seves amigues. La idea va prendre forma de decisió quan va haver de superar la ressaca literària produïda per l’escriptura de A sang freda, si més no és el que ens dóna a entendre la sèrie de Ryan Murphy: Feud, Capote vs. The Swans. El resultat es va concretar l’any 1975 quan es van publicar dos capítols del llibre a la revista Esquire, l’impacte va ésser tan virulent que es van tancar les portes de la redempció.

Truman Capote, quatre anys abans de morir, va escriure Música para camaleones i no va tenir inconvenient en fer una presentació despullada de si mateix: Sóc alcohòlic, sóc drogadicte, sóc homosexual, sóc un geni. Només faltava afegir... i vosaltres, què?

La publicació de A sang freda l’any 1966 l’havia consagrat com a escriptor, els dos capítols de Plegarias atendidas (la novel·la sencera no veuria la llum fins l’any 1986) va marcar el seu ostracisme social i la baixada definitiva als inferns. Només nou anys separen les dues creacions literàries. Seria desproporcionat parlar d’autodestrucció?

L’obra



 La darrera trobada del club de lletraeixerides va tenir doblet. Ens ho vam passar d’allò més bé amb l’adaptació al cinema de la novel·la Esmorzar a Tiffany’s dirigida per Blake Edwards l’any 1961 tenint com a protagonistes principals Audrey Hepburn i George Peppard. Es tractava de fer la comparativa entre ambdues activitats creatives –el llibre i el cinema- i l’experiència va resultar agradable i atractiva. L’inexorable Cronos, però, va limitar la nostra amable i habitualment intensa tertúlia.

La novel·la no va convèncer a tothom. Segurament la temàtica, tan aliena a la nostra realitat, hi va contribuir, tot i això, a uns pocs, la curta història de la Holly Golightly els va captivar. Un esperit lliure per a uns, una irresponsable per a altres, la protagonista busca el seu lloc en el món (si algun dia trobés a la vida real un lloc on em sentís com em sento a Tiffany’s em compraria uns quants mobles i li posaria nom al gat...)i mentrestant sobreviu amb els pocs recursos de què disposa en una ciutat inabastable com és Nova York.

Coneixem la Holly a través de la mirada de l’escriptor, observador curiós, veí d’escala i, poc a poc, amic de l’heroïna lluitadora contra un destí que la condemnava a una vida anodina en una granja perduda en un bocí de món i un marit que podia ser el seu pare. En aquesta vida tots juguem amb les cartes que ens han tocat en sort, però la partida, tot i estar sotmesa a unes regles inexorables, pot jugar-se de moltes maneres. Mentre l’escriptor, Fred o Paul, com preferiu, observa la vida dels altres, la Holly ha pres la decisió de viure-la i tirar endavant a la seva manera. La Holly pot no saber què vol, però coneix molt bé què no vol.

Esmorzar a Tiffany’s és una novel·la curta, sintètica i clara, amb un domini extraordinari del llenguatge. Truman Capote ha tingut l’habilitat de dir molt amb molt poques paraules. La seva prosa és amena i molt visual. Respon, a la perfecció, a la regla de les tres “C”: curt, concís, concret.

Quant a la seva adaptació cinematogràfica no podem deixar d’aplaudir l’elecció d’Audrey Hepburn i George Peppard. L’elegància natural de l’actriu, la fragilitat de la seva figura, l’espontaneïtat de la seva gestualitat i la innocència de les seves expressions responen divinament al dibuix de la protagonista, tot i que el novel·lista volia per aquest paper a Marilyn Monroe. La insipidesa de George Peppard, una carona amable d’ulls blaus, també està prou encertada perquè indirectament dona rellevància i amplifica la força vital de la Holly.

Hollywood però és Hollywood. A la novel·la qui ens parla de la Holly no és cap mantingut redimit per l’amor ni el final feliç, romanticoide, hi és enlloc. El George Peppard de la novel·la ens parla de la Holly a través de la conversa mantinguda amb l’amo del bar. I en parla en passat. El llibre de Truman Capote era, per la seva mateixa concepció, la seva extensió i la seva claredat, un guió cinematogràfic. Segurament Blake Edwards va pensar que el públic agrairia un final de confits més que no pas la imatge d’una dona a la caça d’un marit ric o la imatge d’una aventurera perduda a la recerca de la cova d’Ali Babà.

Sembla que Truman Capote no va quedar massa satisfet amb les alteracions de guió de la seva obra perquè va declarar que la pel·lícula i el llibre s’assemblaven tant com una banda de rock i una cantant d’òpera.

I un interrogant: fins quin punt la Holly Golightly no és l’alter ego de l’autor? Recordem aquelles paraules... No entreguis mai el teu cor a un ésser salvatge perquè, si ho fas, es torna més i més fort fins que obté la força suficient per tornar al bosc o volar cap a un arbre.

 

 



[1] CICERON.(2020) El arte de envejecer. Ed. Koan, pàg 75.

[2] PARRA, Ana. Capote o el peligro de conseguir lo que deseas. https://blogs.uned.es/marcapaginas/2024/09/03/capote-o-el-peligro-de-conseguir-lo-que-deseas/

 

dilluns, 24 de març del 2025

LA RECTORIA

 

Un llibre de

Roser Vidal Font


 

L’autor

A “La finestra lectora”[1] llegeixo unes paraules, si fa no fa, exactes a les pronunciades per Roser Vidal el proppassat dilluns al club de lletraeixerides de la nostra biblioteca:

Ginecòloga jubilada, aprofita el coneixement de la naturalesa humana que ha acumulat gràcies a la seva professió i als anys viscuts, per crear personatges, sovint polièdrics i contradictoris, en els quals tots ens podríem reconèixer en algun moment.

Nascuda a Madrid el 12 d’abril de 1954, Roser Vidal s’estableix a Catalunya just acabats els estudis de Medecina. Les seves primeres passes professionals són com a metgessa rural a Santa Coloma de Queralt i a Vilanova de Bellpuig. Més tard va venir la seva especialització com a ginecòloga i el seu treball a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona.

Roser Vidal ha començat a publicar les seves novel·les de misteri a partir de la seva jubilació però, reconeix, que el cuquet d’escriure va començar força més aviat. Segons ens confessà, la seva primera obra, inèdita, la va compondre als trenta anys. Eren novel·les intimistes, apunta. De fàcil paraula, aquesta autora declara passar-ho d’allò més bé quan s’endinsa en la construcció d’una nova història. No necessito gairebé res, només estar sola i m’hi poso. Quan reprenc l’escriptura de gran m’oblido d’aquells primers escrits i busco més la tragicomèdia. En un altre indret llegeixo: escric perquè és un exercici mental divertit i engrescador.

Abans d’iniciar l’escriptura d’una nova novel·la la seva actitud és més de recopilació que no pas de recerca en el sentit d’investigació. L’autora dibuixa l’esquelet de la trama: qui, perquè, com, quan... però, a vegades, els personatges prenen la iniciativa i s’enduen un protagonisme no definit de bon principi. Aquest és el cas, per exemple, del Lluís de la nostra novel·la.

Declara sentir-se atreta pels transfons psicològics però, en canvi, no li plau moure’s entre sang i fetge. Es reconeix en escriptors clàssics com Arthur Conan Doyle, Patricia Highsmith o, en el cas concret de La Rectoria, la novel·la Solitud de Caterina Albert (àlies Victor Català) hi va tenir el seu impacte. Roser Vidal es mostra crítica amb la manera de plantejar el misteri fent ús d’un llenguatge reduït, fent sortir el conill del barret de copa, diu, a l’estil d’Agatha Christie. A mi m’agrada anar donant pistes i girar les paraules, retorçar-les. I remembrant Umberto Eco va dir: Hi ha coses tan importants que només es poden dir en format de novel·la.

Roser Vidal ens va parlar de dos tipus de lectura davant una novel·la de misteri.  Una manera és llegir de tirada, com un entreteniment, i un altre model de lectura es llegir amb l’interès per buscar-hi més transfons. I puntualitza: un llibre no està acabat fins que no està llegit. És el lector qui acaba, de fet, el llibre amb la seva visió.

 

L’obra


 

A La Rectoria, novel·la publicada l’any 2022 s’hi troba, com la mateixa autora ens va explicar, la majoria de les constants que caracteritzen la seva obra. Fem-nos ressò de les paraules de la Roser Vidal en descriure la seva producció narrativa centrada en novel·les de misteri:

Les cinc obres publicades mantenen el fil conductor de la trama a través de les mans de l’inspector Manel Font i la forense Gemma Caldentey, bo i sabent que no són els personatges principals: Ells estan però no són els que llueixen més.

Hi ha, sempre, un interès per descriure personatges reals, fugint de l’esquematisme de bons i dolents; es cauria aleshores en figures estereotipades i simplistes, irreals i, a la vegada, mancades de la pluralitat dels matisos que ens caracteritzen com a éssers humans. La majoria dels personatges de les seves novel·les, ens va dir, estan inspirats, recullen, trets de persones conegudes.

La localització de l’entramat és voluntàriament de proximitat, el Camp de Tarragona. Paraules de l’autora: Busquem reconèixer-nos en el que escrivim.

Cada novel·la tracta un problema: A vegades hi ha temes que només insinuo, no els toco, comenta.

L’argument mai no és baladí. Roser Vidal s’inspira en temàtiques actuals, d’impacte social: Agafo les idees de la realitat però els baixo una mica el to perquè, sinó, no em creurien. I posa un exemple: La troballa d’ossos en una doble paret, entre l’església i la rectoria d’un poble mig abandonat –tema de La Rectoria- se li va ocórrer abans no aparegués publicat un fet similar en els mitjans de comunicació.

La novel·la, la quarta publicada -sempre a Quorum Llibres- conforma amb les anteriors, Cops amagats (2017), Nexes (2019) i Cassandra (2021) i l’última, La colla dels dimarts (2025) un lligam d’històries del que no s’escapen les referències històriques. En el cas de La Rectoria la història balla entre l’època medieval i la guerra civil, fet suggeridor a ulls de l’autora. Cal deixar clar que, tot i el fort component històric, la novel·la no podem catalogar-la com a novel·la històrica. La voluntat de l’autora és combinar llegenda i realitat. Paraules seves són: M’invento històries basades en coses que jo vull dir.

I a La Rectoria, Roser Vidal planteja o suggereix més d’un interrogant: sota determinades circumstàncies, és justificable l’assassinat? I la Tresina (no Teresina) ens ve a la ment. Quin és el límit de l’amor quan els maltractaments són el pa de cada dia? ... i podríem seguir, però deixem que siguin les paraules de l’escriptora les que tanquin aquesta ressenya mentre li agraïm la seva companyia i les seves aportacions al nostre estimat club de lectura:

Compartir el que s’escriu és el que transforma un cercle viciós en una espiral creativa i, sobretot, és l’estímul per començar una nova novel·la.

 

 

dilluns, 10 de febrer del 2025

LA PASSADORA

 

LA PASSADORA

Un llibre de

Laia Perearnau



L’autor

Nascuda l’any 1972 a Barcelona, més concretament al barri de Gràcia, Laia Perearnau és llicenciada en Ciències de la Comunicació (1995) i en Història (2008). Professional de la televisió, la seva trajectòria en aquest camp ha estat prou diversificada. Actualment treballa a TVC i, més enllà de fer de guionista de diversos programes, s’ha abocat de ple dins del camp de la literatura en solitari.

Abans d’endinsar-se en la narrativa històrica, Laia Perearnau ja havia escrit llibres adreçats a lectors infantils com El Superiaio i la Martina en el mite d’Icar (2007) i El Superiaio i la Martina en el mite de Cronos (2009). Però va ser la seva novel·la Francesca de Barcelona la que li va obrir les portes del públic adult. La novel·la va rebre el premi Nèstor Lujan l’any 2022. Aquest premi, convocat per Columna Edicions, es va crear el 1997, dos anys després de la mort del periodista i escriptor que li dona nom[1].

Aquest primer llibre de narrativa històrica ja permet descobrir un valuós tret de la seva obra: l’escrupolositat, la recerca rigorosa per donar vida i fonament a una història de ficció:

Es tracta d’un llibre que explica una història del segle XIV, quan una noia cristiana de 15 anys, ajuda la seva àvia llevadora en els parts. Aprèn l’ofici i també a conèixer plantes medicinals. La noia, de condició humil, té un somni: convertir-se en metgessa i cirurgiana, encara que ella sap bé que hi ha un gran obstacle, perquè aquesta és una professió reservada als homes[2].

La recerca biogràfica sobre la Laia és curta, com podeu comprovar, per manca d’informació al nostre abast però la millor font de dades sobre la personalitat de l’autora la podem copsar a través de la seva narrativa, per tema i per estil. Ni l’un ni l’altre són fruit de la casualitat.

 

L’obra



 Es tracta d’un llibre recent (febrer del 2024), de més de 500 pàgines que va tenir una càlida i valorada acollida en la nostra tertúlia de Lletraeixerides. No és habitual trobar-se davant una novel·la que aculli tanta aquiescència en el nostre club de lectura. I per certificar encara més el verisme del relat vam comptar entre nosaltres amb la presència de Montserrat Vilà, un testimoniatge viu de les Memòries del seu pare.

Laia Perearnau ha sabut transmetre amb destresa un cúmul d’emocions i d’interès per una malaurada etapa de la vida d’Europa. La novel·la, basada en fets reals,

Explica la història d’una dona, Sol Mentruit, que als anys quaranta va arriscar la vida contra els nazis. La situa a la II Guerra Mundial i els llocs que recorre són, entre d’altres, Andorra, França, i l’Est de la Península Ibèrica, és a dir, l’Empordà (Girona): Sol ha de fugir del seu poble, després d’haver presenciat un assassinat i es veu obligada a refugiar-se entre un grup de contrabandistes a Andorra. A parer nostre, aquesta descripció[3] no fa justícia a la profunditat implícita dins la història. Una altra exposició[4] ens ajuda a contextualitzar millor la narració:

Acabada la Guerra Civil, a Bescaran, un poblet de l'Alt Urgell, els del bàndol guanyador dominen el poble i la família de la Sol les està passant magres perquè el seu pare ha hagut de fugir i refugiar-se a França. Un dia, en un camí d'alta muntanya, topa amb un perillós contrabandista i és testimoni de com viola i assassina una jueva que fugia de la guerra d'Europa. Després d'això, és ella qui ha de fugir i amagar-se entre un grup de contrabandistes a Andorra. Allà coneixerà el món dels passadors i, mentre el Tercer Reich avança fins a la frontera i escampa el terror al seu pas, anirà descobrint que entre els contrabandistes hi ha gent disposada a arriscar la vida per salvar persones que fugen dels nazis.

La història va corprendre de manera gairebé unànime a totes les lectores del club. En els comentaris sovintejaren expressions com: m’ha agradat molt la història, m’ha agradat moltíssim, ben escrit, fàcil de llegir, té una dinàmica molt activa que convida a llegir i no parar, és ple de detalls bonics. I tampoc va mancar el reconeixement d’ésser una narració perfectament acoblable a moltes famílies, una història propera, una història encara avui mancada de la justícia i del reconeixement que li correspon per dret.

La Passadora és una història sòlida. Certament, però, no s’ha de confondre la novel·la amb un llibre d’història. L’escriptora fa ús de la seva creativitat per compondre una trama de ficció que, en algun moment –com va indicar una lectora- ens recorda, per com soluciona alguna situació, el seu caràcter novel·lat. I, insistim, res a dir; és una novel·la, no un llibre d’història.

Tanmateix és una novel·la molt ben documentada i estructurada. Com la mateixa autora declara, el llibre és resultat d’una exhaustiva recerca prèvia, una recerca que va fer  anant a pobles petits, buscant l’historiador del poble, preguntant la gent[5].

Les arrels d’on neix La Passadora, la Laia Perearnau les explica amb aquestes paraules en una entrevista[6]:

Felip Solé ha treballat molt l’exili i ha fet molts documentals per a TV3. A “Boira Negra”, hi surten molts passadors. Són els qui es dedicaven a fer de guia per a gent que travessava, en aquest cas, els Pirineus, per refugiar-se en un altre país perquè estaven amenaçats de mort. Entre el 1936 i el 1945, és a dir, entre la guerra civil i la Segona Guerra Mundial, n’hi va haver molts. Un dels que sortia al documental, Quim Baldrich, em va colpir, perquè parlava d’un altre passador que li havia confessat un crim. Li va dir que havia violat les dones, els havia mort tots i els havia enterrat. En Baldrich ho explicava enrabiat i ofès, perquè per a ell l’ofici de passador era un orgull. A partir d’aquesta escena terrible, es va forjar la idea de construir alguna cosa. I, de fet, és pràcticament com comença el llibre.

No és una història de bons i dolents. De fet, la novel·la és una excel·lent eina perquè cada lector pugui reflexionar sobre la naturalesa humana, sobre la llum i les ombres que conformen la nostra trajectòria vital.

Només iniciar la investigació, la Laia Perearnau es va adonar que la història parlava d’homes passadors i gairebé no es deia una paraula de les dones passadores. No n’hi havia? Va comprovar que, a França, es coneixien noms i cognoms de moltes dones franceses enrotllades a les files de la Resistència i conegudes com a passadores, però el silenci era quasi absolut al cantó català. Una recerca enfocada de manera minuciosa, rigorosa, respectuosa i inquisitiva la va empènyer a preguntar a tort i dret i, al final, va poder posar també nom i cognom a vint-i-cinc dones catalanes que l’escriptora ha col·locat al final del llibre per honrar-les. No són totes, però les representen. La mateixa protagonista de la novel·la, la Soledat Mentruit, la Sol, és una passadora creada per la novel·lista com a símbol de totes les dones silenciades: dones pageses, aïllades, sense formació acadèmica però amb la sensibilitat suficient per entendre la injustícia i l’acte immoral que suposava el feixisme fos d’una banda del Pirineu o de l’altra.

No totes les dones que surten neixen de la ficció. N’hi ha tres de reals, ben reals. Paraules de la Laia[7]:

(…) Són persones que van existir i que, per les seves característiques, m’anava molt bé introduir-les dins de la trama de la història. Una, per exemple, és la Lina Pla, que era andorrana, i tenia l’Hotel Pla a Escaldes. Era una dona molt peculiar per l’època, perquè conduïa cotxes i parlava anglès. Després una altra de les dones que surt és la Teresa Carbó, una catalana que es va exiliar a Tolosa i allotjava a casa seva molta gent de la resistència, molts passadors, molts fugitius. Per últim, vaig afegir una altra dona anomenada Conxita Granger.

En un reportatge penjat a la xarxa n’especifica una mica més. Explica, per exemple, que Conxita Granger era una dona pallaresa que feia de correu al sud de França i pertanyia a la Resistència, que Teresa Cambó era militant del POUM i també formava part de la Resistència. De la seva boca en fa sortir, l’escriptora, aquestes paraules: Aquesta feina nostra és dura, però molt important. Ens dediquem a salvar les vides que ningú més vol salvar, dels qui tothom ha oblidat, dels desemparats, dels pobles, dels que són culpables de creure en el Deu equivocat i això no sempre és fàcil i, sovint, ho paguem amb la nostra vida.

De la recerca per la xarxa en va sorgir una altra història interessant d’introduir en aquesta ressenya[8]. L’autora de l’escrit comenta:

La Laia Perearnau va descobrir, gràcies a la seva perícia en la investigació, 25 dones passadores i al llibre va col·locar els seus noms i llocs, per honrar-les. No va arribar a conèixer la magnífica història de Joaquina Dorado Pita, la meva amiga gallega, anarquista, i feminista, activista republicana i antifranquista, que juntament amb el conegudíssim maqui urbà Quico Sabater, van fer junts de “passadors” en no poques ocasions als Pirineus entre Catalunya i França. Joaquina després va patir anys a les presons franquistes i abans va ser torturada fins a rebentar-li els ronyons i va haver de patir diàlisi dos dies a la setmana durant anys en un hospital de Barcelona, una vegada alliberada i fins a la seva mort el 15 de març de 2017, any en què li vam fer un gran homenatge.

Nosaltres, en el nostre club, no teníem ni els mitjans ni l’oportunitat d’homenatjar al Francesc Vilà com convindria fer, només vam poder quedar-nos palplantades i corpreses davant la introducció a una petita porció de la història d’un xicot jove que en els fatídics anys entre 1939 i 1945 havia fet de passador. Aquest xicot, pare de la Montserrat Vilà, mai va dir una paraula als seus fills de les vivències viscudes; de fet, la primera informació els va arribar fa poc més d’un any gràcies a la publicació en un diari digital d’una xerrada sobre les Rutes de la Llibertat organitzada per la Fundació Reeixida, on hi havia una fotografia de Francesc Vilà de jove.

Montserrat Vilà i la seva família han tingut més sort que moltes famílies. El pare és mort, però la seva veu va quedar enregistrada en les pàgines i pàgines de les seves Memòries desconegudes per tots fins fa quatre dies, unes Memòries escrites a suggeriment de l’historiador Josep Benet i que avui formen part d’un patrimoni inestimable de la família i, aviat, esperem, podran ser-ho de moltes més persones. En reprodueixo un petit tast extret de l’entrevista a Nova Conca[9]:

El meu pare, com els seus companys de lluita, va perdre la guerra, però no va ser mai vençut. La seva ideologia i els seus afanys de llibertat es van mantenir durant tota la seva vida. El camp de concentració no va fer res més que avivar més el foc d’aquest desig d’alliberament de Catalunya. Hi va entrar amb 22 anys i se’n va escapar al cap de pocs mesos veient que allà hi deixaria la vida (...). El meu pare, conjuntament amb tres companys de Nosaltres Sols, van ser el primer grup que van tornar a Catalunya el 27 de juliol de 1939, burlant tots els controls pirinencs de la guàrdia civil, la policia espanyola, els gendarmes pro Vichy i els de la Gestapo (...).

Joana Raspall va escriure:

Un absolut silenci no exclou  que la sang parli

d’il·lusions frustrades i d’amargues ferides,

però també d’oasis de pau on la tendresa

deixà per sempre aromes de roses generoses.

 

Un club de lectura memorable. Gràcies.