LA PASSADORA
Un llibre de
Laia Perearnau
L’autor
Nascuda l’any 1972 a
Barcelona, més concretament al barri de Gràcia, Laia Perearnau és llicenciada
en Ciències de la Comunicació (1995) i en Història (2008). Professional de la
televisió, la seva trajectòria en aquest camp ha estat prou diversificada.
Actualment treballa a TVC i, més enllà de fer de guionista de diversos
programes, s’ha abocat de ple dins del camp de la literatura en solitari.
Abans d’endinsar-se
en la narrativa històrica, Laia Perearnau ja havia escrit llibres adreçats a
lectors infantils com El Superiaio i la
Martina en el mite d’Icar (2007) i El
Superiaio i la Martina en el mite de Cronos (2009). Però va ser la seva novel·la
Francesca de Barcelona la que li va
obrir les portes del públic adult. La novel·la va rebre el premi Nèstor Lujan
l’any 2022. Aquest premi, convocat per Columna Edicions, es va crear el 1997,
dos anys després de la mort del periodista i escriptor que li dona nom[1].
Aquest primer llibre
de narrativa històrica ja permet descobrir un valuós tret de la seva obra: l’escrupolositat,
la recerca rigorosa per donar vida i fonament a una història de ficció:
Es tracta d’un llibre que explica una història
del segle XIV, quan una noia cristiana de 15 anys, ajuda la seva àvia llevadora
en els parts. Aprèn l’ofici i també a conèixer plantes medicinals. La noia, de
condició humil, té un somni: convertir-se en metgessa i cirurgiana, encara que
ella sap bé que hi ha un gran obstacle, perquè aquesta és una professió
reservada als homes[2].
La recerca biogràfica sobre la Laia
és curta, com podeu comprovar, per manca d’informació al nostre abast però la
millor font de dades sobre la personalitat de l’autora la podem copsar a través
de la seva narrativa, per tema i per estil. Ni l’un ni l’altre són fruit de la
casualitat.
L’obra
|
|
Laia Perearnau ha sabut transmetre amb
destresa un cúmul d’emocions i d’interès per una malaurada etapa de la vida
d’Europa. La novel·la, basada en fets reals,
Explica la història
d’una dona, Sol Mentruit, que als anys quaranta va arriscar la vida contra els
nazis. La situa a la II Guerra Mundial i els llocs que recorre són, entre
d’altres, Andorra, França, i l’Est de la Península Ibèrica, és a dir, l’Empordà
(Girona): Sol ha de fugir del seu poble, després d’haver presenciat un
assassinat i es veu obligada a refugiar-se entre un grup de contrabandistes a
Andorra. A parer nostre, aquesta descripció[3] no fa
justícia a la profunditat implícita dins la història. Una altra exposició[4] ens ajuda
a contextualitzar millor la narració:
Acabada la Guerra Civil, a
Bescaran, un poblet de l'Alt Urgell, els del bàndol guanyador dominen el poble
i la família de la Sol les està passant magres perquè el seu pare ha hagut de
fugir i refugiar-se a França. Un dia, en un camí d'alta muntanya, topa amb un
perillós contrabandista i és testimoni de com viola i assassina una jueva que
fugia de la guerra d'Europa. Després d'això, és ella qui ha de fugir i
amagar-se entre un grup de contrabandistes a Andorra. Allà coneixerà el món
dels passadors i, mentre el Tercer Reich avança fins a la frontera i escampa el
terror al seu pas, anirà descobrint que entre els contrabandistes hi ha gent
disposada a arriscar la vida per salvar persones que fugen dels nazis.
La
història va corprendre de manera gairebé unànime a totes les lectores del club.
En els comentaris sovintejaren expressions com: m’ha agradat molt la història, m’ha agradat moltíssim, ben escrit,
fàcil de llegir, té una dinàmica molt activa que convida a llegir i no parar,
és ple de detalls bonics. I tampoc va mancar el reconeixement d’ésser una
narració perfectament acoblable a moltes famílies, una història propera, una
història encara avui mancada de la justícia i del reconeixement que li
correspon per dret.
La
Passadora és una història sòlida. Certament, però, no s’ha
de confondre la novel·la amb un llibre d’història. L’escriptora fa ús de la
seva creativitat per compondre una trama de ficció que, en algun moment –com va
indicar una lectora- ens recorda, per com soluciona alguna situació, el seu
caràcter novel·lat. I, insistim, res a dir; és una novel·la, no un llibre
d’història.
Tanmateix és una novel·la molt ben documentada i
estructurada. Com la mateixa autora declara, el llibre és
resultat d’una exhaustiva recerca prèvia, una recerca que va fer anant a
pobles petits, buscant l’historiador del poble, preguntant la gent[5].
Les arrels d’on neix La Passadora, la Laia Perearnau les
explica amb aquestes paraules en una entrevista[6]:
Felip
Solé ha treballat molt l’exili i ha fet molts documentals per a TV3. A “Boira
Negra”, hi surten molts passadors. Són els qui es dedicaven a fer de guia per a
gent que travessava, en aquest cas, els Pirineus, per refugiar-se en un altre
país perquè estaven amenaçats de mort. Entre el 1936 i el 1945, és a dir, entre
la guerra civil i la Segona Guerra Mundial, n’hi va haver molts. Un dels que
sortia al documental, Quim Baldrich, em va colpir, perquè parlava d’un altre
passador que li havia confessat un crim. Li va dir que havia violat les dones,
els havia mort tots i els havia enterrat. En Baldrich ho explicava enrabiat i
ofès, perquè per a ell l’ofici de passador era un orgull. A
partir d’aquesta escena terrible, es va forjar la idea de construir alguna cosa.
I, de fet, és pràcticament com comença el llibre.
No és una història de
bons i dolents. De fet, la novel·la és una excel·lent eina perquè cada lector
pugui reflexionar sobre la naturalesa humana, sobre la llum i les ombres que
conformen la nostra trajectòria vital.
Només iniciar la investigació, la Laia Perearnau es va
adonar que la història parlava d’homes passadors i gairebé no es deia una
paraula de les dones passadores. No n’hi havia? Va comprovar que, a França, es
coneixien noms i cognoms de moltes dones franceses enrotllades a les files de
la Resistència i conegudes com a passadores, però el silenci era quasi absolut
al cantó català. Una recerca enfocada de manera minuciosa, rigorosa,
respectuosa i inquisitiva la va empènyer a preguntar a tort i dret i, al final,
va poder posar també nom i cognom a vint-i-cinc dones catalanes que
l’escriptora ha col·locat al final del llibre per honrar-les. No són totes,
però les representen. La mateixa protagonista de la
novel·la, la Soledat Mentruit, la Sol, és una passadora creada per la
novel·lista com a símbol de totes les dones silenciades: dones pageses,
aïllades, sense formació acadèmica però amb la sensibilitat suficient per
entendre la injustícia i l’acte immoral que suposava el feixisme fos d’una
banda del Pirineu o de l’altra.
No totes les dones
que surten neixen de la ficció. N’hi ha tres de reals, ben reals. Paraules de
la Laia[7]:
(…) Són persones que van existir i que, per les seves
característiques, m’anava molt bé introduir-les dins de la trama de la
història. Una, per exemple, és la Lina Pla, que era andorrana, i tenia l’Hotel
Pla a Escaldes. Era una dona molt peculiar per l’època, perquè conduïa cotxes i
parlava anglès. Després una altra de les dones que surt és la Teresa Carbó, una
catalana que es va exiliar a Tolosa i allotjava a casa seva molta gent de la
resistència, molts passadors, molts fugitius. Per últim, vaig afegir una altra
dona anomenada Conxita Granger.
En un
reportatge penjat a la xarxa n’especifica una mica més. Explica, per exemple,
que Conxita Granger era una dona pallaresa que feia de correu al sud de França
i pertanyia a la Resistència, que Teresa Cambó era militant del POUM i també
formava part de la Resistència. De la seva boca en fa sortir, l’escriptora,
aquestes paraules: Aquesta
feina nostra és dura, però molt important. Ens dediquem a salvar les vides que
ningú més vol salvar, dels qui tothom ha oblidat, dels desemparats, dels
pobles, dels que són culpables de creure en el Deu equivocat i això no sempre
és fàcil i, sovint, ho paguem amb la nostra vida.
De la recerca per la
xarxa en va sorgir una altra història interessant d’introduir en aquesta
ressenya[8].
L’autora de l’escrit comenta:
La
Laia Perearnau va descobrir,
gràcies a la seva perícia en la investigació, 25 dones passadores i al llibre
va col·locar els seus noms i llocs, per honrar-les. No va arribar a conèixer la
magnífica història de Joaquina Dorado Pita, la meva amiga gallega,
anarquista, i feminista, activista republicana i antifranquista, que juntament
amb el conegudíssim maqui urbà Quico Sabater, van fer junts de
“passadors” en no poques ocasions als Pirineus entre Catalunya i França.
Joaquina després va patir anys a les presons franquistes i abans va ser
torturada fins a rebentar-li els ronyons i va haver de patir diàlisi dos dies a
la setmana durant anys en un hospital de Barcelona, una vegada alliberada i
fins a la seva mort el 15 de març de 2017, any en què li vam fer un gran
homenatge.
Nosaltres, en el
nostre club, no teníem ni els mitjans ni l’oportunitat d’homenatjar al Francesc
Vilà com convindria fer, només vam poder quedar-nos palplantades i corpreses
davant la introducció a una petita porció de la història d’un xicot jove que en
els fatídics anys entre 1939 i 1945 havia fet de passador. Aquest xicot, pare
de la Montserrat Vilà, mai va dir una paraula als seus fills de les vivències
viscudes; de fet, la primera informació els va arribar fa poc més d’un any
gràcies a la publicació en un diari digital d’una xerrada sobre les Rutes de la
Llibertat organitzada per la Fundació Reeixida, on hi havia una fotografia de Francesc
Vilà de jove.
Montserrat Vilà i la
seva família han tingut més sort que moltes famílies. El pare és mort, però la
seva veu va quedar enregistrada en les pàgines i pàgines de les seves Memòries
desconegudes per tots fins fa quatre dies, unes Memòries escrites a suggeriment
de l’historiador Josep Benet i que avui formen part d’un patrimoni inestimable
de la família i, aviat, esperem, podran ser-ho de moltes més persones. En
reprodueixo un petit tast extret de l’entrevista a Nova Conca[9]:
El
meu pare, com els seus companys de lluita, va perdre la guerra, però no va ser
mai vençut. La seva ideologia i els seus afanys de llibertat es van mantenir
durant tota la seva vida. El camp de concentració no va fer res més que avivar
més el foc d’aquest desig d’alliberament de Catalunya. Hi va entrar amb 22 anys
i se’n va escapar al cap de pocs mesos veient que allà hi deixaria la vida
(...). El meu pare, conjuntament amb tres companys de Nosaltres Sols, van ser
el primer grup que van tornar a Catalunya el 27 de juliol de 1939, burlant tots
els controls pirinencs de la guàrdia civil, la policia espanyola, els gendarmes
pro Vichy i els de la Gestapo (...).
Joana Raspall va
escriure:
Un
absolut silenci no exclou que la sang
parli
d’il·lusions
frustrades i d’amargues ferides,
però
també d’oasis de pau on la tendresa
deixà
per sempre aromes de roses generoses.
Un
club de lectura memorable. Gràcies.
[6] SAFONT, Joan. https://www.vilaweb.cat/noticies/laia-perearnau-moltes-dones-van-amagar-a-la-familia-que-havien-fet-de-passadores/ 8.04.2024.
[8]
GARRIDO, Montse. https://laindependent.cat/la-passadora-novella-historica/
[9] VILÀ, Montserrat. Entrevista a Nova Conca
9.06.2024.