Un llibre de
Roser Vidal Font
|
|
L’autor
A “La finestra
lectora”[1] llegeixo
unes paraules, si fa no fa, exactes a les pronunciades per Roser Vidal el
proppassat dilluns al club de lletraeixerides de la nostra biblioteca:
Ginecòloga
jubilada, aprofita el coneixement de la naturalesa humana que ha acumulat
gràcies a la seva professió i als anys viscuts, per crear personatges, sovint
polièdrics i contradictoris, en els quals tots ens podríem reconèixer en algun
moment.
Nascuda a Madrid el
12 d’abril de 1954, Roser Vidal s’estableix a Catalunya just acabats els
estudis de Medecina. Les seves primeres passes professionals són com a metgessa
rural a Santa Coloma de Queralt i a Vilanova de Bellpuig. Més tard va venir la
seva especialització com a ginecòloga i el seu treball a l’Hospital Joan XXIII
de Tarragona.
Roser Vidal ha començat a publicar les seves novel·les de
misteri a partir de la seva jubilació però, reconeix, que el cuquet d’escriure
va començar força més aviat. Segons ens confessà, la seva primera obra,
inèdita, la va compondre als trenta anys. Eren
novel·les intimistes, apunta. De fàcil paraula, aquesta autora declara
passar-ho d’allò més bé quan s’endinsa en la construcció d’una nova història. No necessito gairebé res, només estar sola i
m’hi poso. Quan reprenc l’escriptura de gran m’oblido d’aquells primers escrits
i busco més la tragicomèdia. En un altre indret llegeixo: escric perquè és un exercici mental divertit
i engrescador.
Abans d’iniciar
l’escriptura d’una nova novel·la la seva actitud és més de recopilació que no
pas de recerca en el sentit d’investigació. L’autora dibuixa l’esquelet de la
trama: qui, perquè, com, quan... però, a vegades, els personatges prenen la
iniciativa i s’enduen un protagonisme no definit de bon principi. Aquest és el
cas, per exemple, del Lluís de la nostra novel·la.
Declara sentir-se
atreta pels transfons psicològics però, en canvi, no li plau moure’s entre sang
i fetge. Es reconeix en escriptors clàssics com Arthur Conan Doyle, Patricia
Highsmith o, en el cas concret de La
Rectoria, la novel·la Solitud de
Caterina Albert (àlies Victor Català) hi va tenir el seu impacte. Roser Vidal
es mostra crítica amb la manera de plantejar el misteri fent ús d’un llenguatge
reduït, fent sortir el conill del barret
de copa, diu, a l’estil d’Agatha Christie. A mi m’agrada anar donant pistes i girar les paraules, retorçar-les.
I remembrant Umberto Eco va dir: Hi ha
coses tan importants que només es poden dir en format de novel·la.
Roser Vidal ens va
parlar de dos tipus de lectura davant una novel·la de misteri. Una manera és llegir de tirada, com un
entreteniment, i un altre model de lectura es llegir amb l’interès per
buscar-hi més transfons. I puntualitza: un
llibre no està acabat fins que no està llegit. És el lector qui acaba, de fet,
el llibre amb la seva visió.
L’obra
|
|
A La Rectoria, novel·la publicada l’any
2022 s’hi troba, com la mateixa autora ens va explicar, la majoria de les
constants que caracteritzen la seva obra. Fem-nos ressò de les paraules de la
Roser Vidal en descriure la seva producció narrativa centrada en novel·les de
misteri:
Les cinc obres
publicades mantenen el fil conductor de la trama a través de les mans de
l’inspector Manel Font i la forense Gemma Caldentey, bo i sabent que no són els
personatges principals: Ells estan però
no són els que llueixen més.
Hi ha, sempre, un interès
per descriure personatges reals, fugint de l’esquematisme de bons i dolents; es
cauria aleshores en figures estereotipades i simplistes, irreals i, a la
vegada, mancades de la pluralitat dels matisos que ens caracteritzen com a
éssers humans. La majoria dels personatges de les seves novel·les, ens va dir,
estan inspirats, recullen, trets de persones conegudes.
La localització de
l’entramat és voluntàriament de proximitat, el Camp de Tarragona. Paraules de
l’autora: Busquem reconèixer-nos en el
que escrivim.
Cada novel·la tracta
un problema: A vegades hi ha temes que
només insinuo, no els toco,
comenta.
L’argument mai no és
baladí. Roser Vidal s’inspira en temàtiques actuals, d’impacte social: Agafo les idees de la realitat però els
baixo una mica el to perquè, sinó, no em creurien. I posa un exemple: La
troballa d’ossos en una doble paret, entre l’església i la rectoria d’un poble
mig abandonat –tema de La Rectoria-
se li va ocórrer abans no aparegués publicat un fet similar en els mitjans de
comunicació.
La novel·la, la
quarta publicada -sempre a Quorum Llibres- conforma amb les anteriors, Cops amagats (2017), Nexes (2019) i Cassandra (2021)
i l’última, La colla dels dimarts (2025)
un lligam d’històries del que no s’escapen les referències històriques. En el
cas de La Rectoria la història balla
entre l’època medieval i la guerra civil, fet suggeridor a ulls de l’autora.
Cal deixar clar que, tot i el fort component històric, la novel·la no podem
catalogar-la com a novel·la històrica. La voluntat de l’autora és combinar llegenda i realitat. Paraules seves són: M’invento històries basades en coses que jo vull dir.
I a La Rectoria, Roser
Vidal planteja o suggereix més d’un interrogant: sota determinades
circumstàncies, és justificable l’assassinat? I la Tresina (no Teresina) ens ve
a la ment. Quin és el límit de l’amor quan els maltractaments són el pa de cada
dia? ... i podríem seguir, però deixem que siguin les paraules de l’escriptora
les que tanquin aquesta ressenya mentre li agraïm la seva companyia i les seves
aportacions al nostre estimat club de lectura:
Compartir el que s’escriu és el que transforma
un cercle viciós en una espiral creativa i, sobretot, és l’estímul per començar
una nova novel·la.