Un llibre de
HAN KANG
|
|
Han Kang, sudcoreana, va néixer a la ciutat de Gwangju el 27 de
novembre de 1970. Aquesta dada,
aparentment poc significativa, marca la seva biografia i la seva obra, com
veurem més endavant.
Xavier Ayen va entrevistar-la[1] i
d’aquella conversa n’he reproduït el següent fragment perquè ens apropa a una
personalitat tan interessant com complexa:
“(...) De niña, mi padre era un novelista joven. Éramos pobres y teníamos
que mudarnos a menudo. No teníamos muchos muebles, però sí muchos libros. Era
como estar protegida por los libros, para mi eran como una criatura en
expansión porque el número de ellos aumentaba cada semana, cada mes. Asistí a
cinco escuelas primarias distintas, pero no recuerdo haberme sentido traumatizada
porque estaba protegida por todos esos libros con los que vivía. Me pasaba, en
cada cambio de colegio, las tardes en casa leyendo libros hasta que conseguía
hacer nuevos amigos. Así que es un recuerdo muy valioso”.
Han Kang va estudiar Lletres a la Universitat Yonsei. Segons
que explica a l’entrevista de La Vanguardia, ja tenia clar als 14 anys que
volia ser escriptora. L’espurna de l’ofici va arrencar arrel d’una novel·la on
es descrivia una escena de fort impacte: era de nit, hi havia un noi en una
estació de tren, llençaven granotes en una foguera i, de sobte, el foc es
descontrolava. Aquesta escena, l’adolescent de 14 anys la va viure com si fos
màgia de tan magníficament descrita com era.
Durant un temps va treballar en diferents oficis però,
ja graduada, va estrenar la seva col·laboració en diferents mitjans amb relats
curts i contes. El seu nom va començar a ser conegut arrel de la publicació
l’any 1995 d’un recull de contes agrupats sota el títol L’amor de Yeosu però el seu nom va traspassar fronteres amb La Vegetariana, la novel·la que l’any
2016 li va fer guanyar el premi Man Booker International Prize. Va ser la seva
primera obra traduïda a l’anglès.
L’any 2024 a Han Kang li va ser concedit el Premi
Nobel de Literatura. L’acadèmia sueca va destacar la bellesa de la seva prosa
poètica i la manera com planteja i desenvolupa la fragilitat de la condició
humana i els traumes històrics arrossegats. El comitè del Premi Nobel va
subratllar l’empatia física de l’escriptora per les vides femenines vulnerables[2] i de
traumes històrics va el seu llibre titulat Actes
humans també traduït al català, així com Blanc, La classe de grec i
el darrer, Els adéus impossibles.
Aquesta darrera novel·la comença amb una escriptora
que té malsons arrel d’haver escrit un llibre sobre la massacre de l’any 1980 a
Gwangju, el poble on ella va viure fins als 11 anys. Aquesta dada no és ficció.
L’autora a Actes humans (2014)
explora les diferents cares de l’horror arrel de la massacre de 1500 estudiants
perpetrada pel govern del seu país i la tensió i angoixa creativa va
provocar-li malsons continuats que es van perllongar en el temps. Segurament
algun especialista en la interpretació dels somnis hi tindria molt a dir, però
l’escriptora hi treu ferro amb aquestes paraules:
“(...)No
siempre tengo sueños significativos. Tengo sueños normales, como los de todo el
mundo. Pero, en ocasiones, sí, me doy cuenta de que un sueño ha tenido un
significado profundo. Parece que me está contando algo. Algo importante.
Entonces, en ese momento, como resulta algo tan impactante, se marca en mi
mente, me levanto y tengo que apuntarlo[3].
Reconeix
pinzellades autobiogràfiques en les seves obres però puntualitza:
“(...)
Tengo una vida privada, conduzco un pequeño coche, compro, cocino, no paso todo
el tiempo solamente escribiendo. Me he graduado en la universidad, he trabajado
en una editorial, luego en una revista, fui profesora universitaria durante 11
años, y ahora tengo una librería en Seúl que dirijo desde hace siete años. Es
cierto que, antes, durante un tiempo, lo dejé todo porque quería concentrarme
en escribir una novela. Pero siempre he mantenido una relación con la sociedad,
con altibajos pero en general bastante intensa. Y sigo ahí. La autora del final
de Actos humanos y que luego protagoniza “Imposible decir adiós” tiene mucho de
mí, pero no soy yo al 100%. Ese personaje es un puente que une la realidad y la
ficción. Hay lectores que creen que soy yo tal cual, y eso crea equívocos. Son
mías las pesadillas, los sueños, los deseos, la obsesión por la masacre, las
reflexiones sobre lo que es la vida y los seres humanos, esas cosas sí”[4].
La seva
obra és punyent. Els arguments colpeixen però és la capacitat per fer sentir
sensacions i imatges al lector el que veritablement atrapa per la seva força,
per la seva potència descriptiva. Han Kang ho atribueix al tacte. Quan escriu,
diu ella, pensa en com descriure el tacte, la sensació física que se sentiria
si és visqués l’escena des de la pell de la protagonista:
“(…)He de
notar que mi corazón se acelera y que mi cuerpo necesita comida y agua, camino
y corro, siento el viento y la lluvia en la piel. Intento infundir en mis
frases esas sensaciones vívidas, que se vea que la sangre está recorriendo mi
cuerpo. Escribir es enviar al lector una corriente eléctrica. Y, cuando siento
que esa corriente se ha transmitido, me asombro y me conmuevo”. [5]
Un altre concepte compartit
per totes les participants en el debat va ser constatar el xoc cultural
reflectit en una manera de plantejar una temàtica molt poc occidental.
Per començar, l’autèntica protagonista de la novel·la, la jove Yeonghye no té veu. Sabem d’ella a través de la mirada del seu
marit, el seu cunyat i la seva germana. Per tant, un dels trets més definitoris
de la nostra cultura occidental, l’individualisme, la veu personal, la
identitat, a la novel·la no és que quedi desdibuixada, queda pràcticament anul·lada.
Sembla que la narrativa polifònica és una característica
de l’obra de Han Kang, així com el
recurs als somnis. La novel·la comentada ens descriu una dona que un dia decideix
deixar de menjar carn fruit d’un malson. Estructurada en tres parts, la
novel·la combina la bellesa lírica amb un contingut amarg i profund desassossec. L’escriptora utilitza
frases senzilles, gens rebuscades i capítols curts però carregats de significat.
Yeonghye
pràcticament no parla en tota la novel·la. Els lectors van seguint el curs de
la història a través de la mirada que els altres projecten sobre ella, una
mirada sempre mediatitzada per les seves pròpies obsessions i frustracions. L’elecció de la protagonista es vista per
tot el seu entorn com una decisió contraproduent, incomprensible i estúpida,
però res més lluny de la realitat.
Tota la novel·la s’ha de llegir en clau simbòlica. Cal
traspassar el plànol de la immediatesa i contemplar la història a vol d’ocell.
És aleshores quan podem comprendre que l’acte autodestructiu de Yeonghye és un acte d’autodefensa i dignitat. Per què? Perquè
l’opció cada vegada més radicalitzada de la protagonista no és fruit d’una
malaltia, ni de cap trastorn mental. Deixar de menjar carn i acabar només bevent
aigua es una opció conscient i voluntària, és un crit contra un model familiar
opressiu, patriarcal i desconsiderat; és un clam contra una vida de violència
explícita i implícita que rebutja i la rebutja. Ella aspira a l’essència de la
puresa i la identifica amb les plantes i ella vol esdevenir una planta, vol
fondre’s amb la natura i prescindir, arraconar la misèria humana.
La
polèmica despertada per l’actitud de la protagonista va conduir a algunes puntualitzacions
per part de l’escriptora davant els articles d’alguns crítics que qualificaven Yeonghye
com a víctima. Ben al revés de la intenció de Han Kang. Aquestes són les seves
paraules:
“(...)No me gusta la
palabra víctima, significa cierta derrota, pero no creo que ella fuera derrotada,
justamente se negó a ser derrotada”[1].
Algun crític ha comparat La Vegetariana amb La Metamorfosi de Kafka perquè el somni de Yeonghye és abandonar el seu cos humà. Al nostre club, la
referència aflorada –em sembla força més encertada- va ser Eugènie, la
protagonista de El ball de les boges
de Victòria Mas. Totes dues protagonistes foren víctimes d’una societat plena
de prejudicis i estereotips. Ambdues dones són com un mirall que mostra les
pressions i la violència d’una societat patriarcal i repressiva.
El
silenci de Yeonghye no és passiu, és un rebuig actiu. Llegeixo:
“La relació amb el seu cos canvia radicalment al llarg de la
novel·la. Inicialment el cos és un espai de submissió al marit, a la família, a
la societat. Però amb la seva decisió de no menjar carn i, més tard, de deixar
de menjar completament, el seu cos es transforma en un espai de desobediència i
alliberament”.
Ella
busca desfer-se del seu cos, vol esdevenir planta i fusionar-se amb la natura.
L’escriptora crea una bellíssima metàfora amb aquesta imatge perquè demostra el
rebuig absolut de la protagonista a la violència de la condició humana. Ella
escull sortir del sistema amb l’única arma que té, el seu cos. Ella no lluita
amb paraules, no intenta canviar el sistema, senzillament, es nega a acceptar-lo.
Declaracions
de Han Kang que ajuden a entendre la seva obra:
“(...)Cuando leí durante tres meses documentos
brutales sobre Gwangju, se desmoronó mi fe en la humanidad. Me sentí frustrada,
incapaz de seguir escribiendo, estuve a punto de abandonarlo todo. Pero
encontré el diario de un miembro de la milicia civil que, antes de morir,
anotó: ‘Oh, Dios, ¿por qué esta cosa llamada conciencia me atraviesa y me duele
tanto? ¡Quiero vivir!’. Vi que ese era el camino: avanzar hacia la dignidad
humana. En mis obras futuras, voy a seguir explorando ese camino. Por mucho que
aborde lo oscuro, el sufrimiento, siempre –tanto en mi vida como en mis
novelas– voy hacia la luz[6]”.
Més clar,
l’aigua.
[1] AYEN, Xavier. AYEN, Xavi. Han Kang: “Nacemos y morimos muy débiles,
y la fragilidad no nos abandona nunca”https://www.lavanguardia.com/cultura/20250126/10319974/han-kang-nobel-entrevista-imposible.html
[3] AYEN, Xavier. AYEN, Xavi. Han Kang:
“Nacemos y morimos muy débiles, y la fragilidad no nos abandona nunca”https://www.lavanguardia.com/cultura/20250126/10319974/han-kang-nobel-entrevista-imposible.html
[4] AYEN, Xavier. AYEN, Xavi. Han Kang:
“Nacemos y morimos muy débiles, y la fragilidad no nos abandona nunca”https://www.lavanguardia.com/cultura/20250126/10319974/han-kang-nobel-entrevista-imposible.html
[5] AYEN, Xavier. AYEN, Xavi. Han Kang:
“Nacemos y morimos muy débiles, y la fragilidad no nos abandona nunca”https://www.lavanguardia.com/cultura/20250126/10319974/han-kang-nobel-entrevista-imposible.html