dimecres, 24 de febrer del 2021

BARCELONA COMPTE ENRERE


Un llibre de

POL MARSÀ


 

 

 L’autor

Nascut a Barcelona l’any 1979, Pol Marsà és un jove periodista que se’ns presenta amb una mirada directa, un rostre afable i una actitud postural estudiada, sabedor de la importància de la imatge, com a bon comunicador destacat per la seva trajectòria professional molt centrada en l’entorn televisiu.

No es troba gaire informació de Pol Marsà per Internet; la majoria de pàgines juguen a copiar-se les unes de les altres i repeteixen les mateixes dades, si fa no fa, de la del doblec de la coberta del seu primer i únic llibre publicat fins ara: Barcelona compte enrere (2010).

Josep Cuní va entrevistar l’autor al terrat de l’hotel Arts de Barcelona, el mateix escenari on s’inicia el guió del tràngol dels dos protagonistes de la història: l’Arnau i el Roger.  La conversa[i] és àgil i aporta alguns elements d’interès. L’autor afirma, per exemple, que la novel·la no tracta del suïcidi, ni tampoc considera dramàtic el seu contingut. Declara que se sent atret per situacions límits com a eina de reflexió sobre la vida i que va escollir l’hotel Arts com a centre de l’acció perquè sempre l’ha viscut com un lloc emblemàtic de Barcelona.

A preguntes de l’entrevistador, Pol Marsà especifica que no hi ha res a la novel·la que pugui considerar-se voluntàriament de caràcter autobiogràfic. Precisa la seva intenció d’especular entorn de vides que no són el que s’esperaven, vides entre fracassos i decepcions però, afirma: «Diuen que en la pri­mera novel·la es parla molt d'un mateix i jo tenia l'obsessió que això no em passés»[ii].

 

L’obra

 


 

 

 

 Barcelona compte enrere és considerada una obra de ficció i d’intriga, un thriller barceloní [iii]. Com comentaren algunes de les lectores del Club és una novel·la sense pretensions, ben estructurada, distreta, de lectura fàcil i trama entretinguda.

Els protagonistes són dos homes (l’Arnau i el Roger) que es troben per casualitat dalt el terrat de l’Hotel Arts. Els dos hi són perquè han decidit suïcidar-se i, coses del destí, coincideixen en l’indret i en la determinació d’estimbar-se des de dalt de la torre.

Pol Marsà utilitza una dinàmica de flashback per fer entendre al lector perquè són allà, per fer comprendre les raons que els aboquen a un determini tan tràgic com és el suïcidi.

Cap dels dos protagonistes coneixia l’altre i la trobada, casual o causal, en un moment tan trans­cen­dent, marca l'inici d'un relat en què el lec­tor anirà esbri­nant, capítol rere capítol, si hi ha alguna cosa que els uneix sense que ells ho sàpiguen.

Com apunta Raül Maigí[iv], l’autor planteja el relat a tres nivells. Hi ha la tensa situació viscuda pels protagonistes dalt el terrat de l’hotel, tensió intensificada per la pressió d’haver estat descoberts tant per la policia com per les càmeres de televisió. Hi ha la narració de l’Arnau i el Roger explicant-se el respectiu sentiment de fracàs de les seves vides, un rerefons emocional de desastre amorós i hi ha un  nexe, la Dana, que proporciona sentit a tanta casualitat o causalitat.

Quant a tècnica narrativa, quant a ritme, pot dir-se, a parer de totes les participants del Club de lectura, que és una obra de lectura agraïda, amb capítols curs i estudiats, molt pensats perquè cada un sigui rodó, perquè cada un tingui sentit per ell mateix. El propi Pol Marsà va manifestar el seu interès per posar especial cura en l’estructura; buscava la síntesi de la trama i ho justificava dient: «He lle­git molt en trans­ports públics i m'agrada que pas­sin coses en poques pàgines»[v] i continuava: “en el relat no hi ha res que no sigui necessari per entendre la història”.

Barcelona compte enrere és una història lligada que esdevé juganera quan el novel·lista posa a mans del lector la decisió final. Pol Marsà ens fa l’ullet mentre ens deixa l’últim capítol obert i amb un interrogant.

La resposta, entre les participants del Club, no fou pas unànime. En canvi, fou un sentir majoritari la convicció que la trama amb protagonistes femenines no hauria aconseguit el mateix to de verisme perquè, segons s’expressà, les dones tenim més recursos, ens mouen més coses, no acabem tan desesperades. O, almenys, ens ho volem creure.



[iv] MAIGÍ, Raül. “ Marsà enfronta dos suïcides en el seu debut novel·lístic”. http://www.elpuntavui.cat/article/149473

[v] MAIGÍ, Raül. Ob. Cit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada