Un llibre de:
José Luis
Sampedro
José Luis
Sampedro (1917–2013)
va ser un escriptor, economista i humanista espanyol, reconegut tant per la
seva obra literària com pel seu compromís ètic i social. Al llarg de la seva
trajectòria va defensar una visió profundament humana de l’economia i de la
vida, posant sempre les persones al centre per damunt dels interessos
materials.
La seva obra
literària es caracteritza per una mirada crítica però tendra, amb una gran sensibilitat
envers el pas del temps, la vellesa, l’amor i la dignitat humana. Sampedro
escriu amb senzillesa aparent, però amb una gran profunditat emocional i
filosòfica. La sonrisa etrusca és, sens dubte, una de les seves
novel·les més estimades i llegides.
El llibre i la pel-lícula: La sonrisa etrusca
Publicada l’any 1985, La sonrisa etrusca narra la història de Salvatore Roncone, un vell camperol del sud d’Itàlia, rude, orgullós i de fort caràcter, que es veu obligat a traslladar-se a Milà per sotmetre’s a un tractament mèdic. Aquest canvi d’entorn —del món rural a la ciutat moderna— accentua el seu sentiment de desarrelament i la seva resistència al progrés.
La seva vida
fa un gir inesperat amb el naixement del seu nét Bruno, amb qui
estableix una relació profundament emotiva. A través d’aquest vincle, Salvatore
redescobreix la tendresa, la fragilitat i el sentit de la vida. El nen esdevé
un pont entre generacions i una font de llum en els últims anys del
protagonista.
La novel·la
aborda temes universals com la vellesa, la mort, l’amor, la família i la
memòria, però ho fa amb una humanitat extraordinària, sense caure en el
sentimentalisme fàcil. El títol fa referència al somriure serè de les
escultures etrusques, símbol d’acceptació de la vida i de la mort amb saviesa i
serenor.
Valoració
La sonrisa
etrusca és una
novel·la commovedora i profunda, que convida el lector a reflexionar sobre el
pas del temps i sobre allò que realment dona sentit a l’existència. Amb una
prosa clara i emotiva, José Luis Sampedro ens ofereix una història plena de
sensibilitat, capaç de tocar el cor sense artificis.
És una
lectura molt recomanable per a totes les edats, especialment per aquells que
busquen una obra humana, íntima i plena de veritat.
Des del club
de lectura, l’experiència amb La sonrisa etrusca ha estat doblement
enriquidora, ja que primer es va veure la pel·lícula i després es va
comentar el llibre. Aquesta comparació ha generat un debat interessant. Un
dels primers aspectes destacats és que la història no se situa al mateix
país: mentre que al llibre l’acció transcorre a Itàlia, la pel·lícula
l’adapta a un altre context, fet que modifica alguns matisos culturals.
Pel que fa
al protagonista, s’ha comentat que Salvatore és un home de muntanya, de
caràcter fort, una mica masclista i molt fidel a la seva manera de veure el món,
cosa que el fa tossut però també molt coherent amb el seu origen rural. En
relació amb el personatge d’Hortènsia, es valora que a la pel·lícula
sembla massa jove pel paper que representa, mentre que al llibre es
percep com una dona més gran i més madura, fet que encaixa millor amb la
història.
Un dels
aspectes més ben valorats tant en el llibre com en la pel·lícula és el
tracte de l’avi cap al nét, una relació tendra i profunda que transmet
amor, aprenentatge i complicitat entre generacions. També es destaca que el
llibre està molt ben escrit, amb una prosa clara i emotiva.
Especialment
emotiva resulta, a la pel·lícula, l’escena en què es parla del parlar
autòcton de l’avi a la universitat, un moment molt bonic que reflecteix una
realitat molt present als pobles petits, quan els joves marxen a estudiar a les
ciutats i es produeix un xoc cultural i lingüístic.
Com a punt
més crític, s’ha comentat que el llibre pot resultar una mica repetitiu en
alguns moments i que la part relacionada amb la guerra es fa una mica
pesada, tot i que ajuda a entendre el passat i la manera de ser del
protagonista.
En conjunt, La
sonrisa etrusca és una obra emotiva i humana, que convida a la reflexió i
que, tant en llibre com en pel·lícula, genera debat i emoció.
