Un llibre de
BETTY SMITH
 |
L’autora
Betty
Smith és el pseudònim de Lilian Elizabeth Wehner, una dona de família més que
humil d’un barri pobre de Brooklyn, ciutat que aleshores encara no formava part
de Nova York. Va néixer al desembre de 1896 i morí a Shelton, Carolina del
Nord, al gener de 1972.
Filla
d’emigrants alemanys amb escassos recursos, va haver d’espavilar-se des de ben
joveneta per sortir endavant. Durant molts anys la seva vida va transcórrer
molt allunyada del benestar de la classe mitja nord-americana.
La
seva formació inicial la va fer a l’escola del barri on vivia i a catorze anys
la va haver d’abandonar per posar-se a treballar. Va provar diferents oficis
d’escassa qualificació professional com ajudant de cuina, caixera d’un
magatzem, lectora de cartes de reclamació d’una empresa de vendes per correu o
operadora de teletipus. Fou aquest treball, desenvolupat en horari nocturn, el
que li va permetre reiniciar els estudis.
L’any
1918 va guanyar unes oposicions a Correus i la misèria que fins aleshores li
havia fet costat semblava haver quedat enrere, almenys per un temps. L’any
següent va casar-se i aviat fou mare de dues nenes, Nancy (1922) i Mary (1924).
Tot i aquesta nova responsabilitat, Betty Smith decidí continuar la seva
formació intel·lectual i anà a classes a la Universitat, interessada pel
periodisme, la literatura i l’art dramàtic. Va ser aleshores quan va posar-se a
escriure de debò. Una obra, Jonica Starrs,
va obtenir l’any 1931, quan Estats Units estava immers enmig del daltabaix del
crack del 29, un important premi de 1000 dòlars. Aquesta sucosa gratificació li
va permetre matricular-se a l’Escola d’Art Dramàtic de la Universitat de Yale.
L’any
1933 se separaria del seu marit i iniciaria relacions amb un company amb qui
compartia interessos literaris, Robert Finch, i a qui consideraria, segons va
reconèixer públicament, l’amor de la seva vida. Poc temps després, l’any 1938,
adoptaria el pseudònim de Betty pel que seria coneguda a nivell mundial.
L’esclat
de la Segona Guerra Mundial capgirà la seva vida, com a tantes altres persones,
i els problemes econòmics novament van passar a formar part del seu dia a dia.
Interrompuda la relació amb Robert Finch es casà amb Joseph Jones, periodista i
escriptor.
El
casament arribà amb un pa sota el braç perquè, quasi d’immediat, es publicà la
seva primera novel·la, Un arbre creix a
Brooklyn, una obra de forta petja autobiogràfica. L’èxit de la novel·la va
ser enorme. Publicada l’any 1943, a finals de 1945 ja havia venut tres milions
d’exemplars, només en anglès, i va arribar a ser traduïda a disset llengües.
Poc temps més tard, Un arbre creix a
Brooklyn, va ser adaptada per Elia Kazan al cinema.
Betty
Smith va escriure altres novel·les però cap d’elles va tenir un ressò similar a
la primera[1].
L’obra
 |
Al
club de lectura vàrem començar per visionar la pel·lícula d’Èlia Kazan, “Lazos humanos” per tal de comparar-la
amb l’obra escrita. El director, d’origen grec
emigrat als Estats Units, va saber mantenir –a parer de les
participants- tot el rerefons de tendresa i esforç que traspua el llibre, així
com el perfil psicològic dels personatges principals. Les limitacions pròpies
del temps de durada d’una pel·lícula, però, no permet plasmar moltes de les
significatives anècdotes que formiguegen per les pàgines del llibre ni tampoc
permet atendre la narrativa temporal en tota la seva plenitud. En aquest
sentit, la pel·lícula de l’Èlia Kazan se centra bàsicament en els anys
d’infància i preadolescència de la principal protagonista, la pròpia Betty
Smith, àlies Francie. Tanmateix, el director compensa aquesta mancança amb la
vivesa dels acurats ambients interiors i exteriors, així com en els curosos
diàlegs dels protagonistes.
Betty Smith escriu una novel·la de personatges on les dones
hi tenen un pes rellevant perquè representen la força, l’empenta, la rotunda
voluntat de sortir d’una pobresa que mai esdevé misèria perquè els seus valors
morals constitueixen el pilar de la seva dignitat. Francie pretén llegir tots
els llibres de la biblioteca i es guia per l’alfabet; la seva àvia, analfabeta,
recomana a la senyora Nolan, filla seva i mare de Francie, que cada dia faci
llegir als seus fills un fragment de la Bíblia i un fragment de Sakeaspeare. Es
defensa la lectura com un aprenentatge de vida. Com va subratllar una de les
lectores del club, la Francie és una nena més aviat solitària però que no està
mai sola gràcies a les seves lectures.
No
ha de desestimar-se, tampoc, el paper del pare de la protagonista. Certament és
un home que viu d’il·lusions, una mena de somiatruites però amb una gran
capacitat per estimar i imaginar. Ell transporta la seva Prima donna a un paradís de fantasia i de color. La Francie troba
en el seu pare aquell aliment intangible que nodreix l’ànima i que és capaç de
transformar la realitat més anodina. I, des d’aquesta perspectiva, no sé fins
quin punt compartiria la nostra protagonista les paraules d’una de les seves
mestres: Els somiadors són persones molt
agradables però no ajuden ningú, ni tan sols a ells mateixos.
Pare
i mare viuen la vida des d’òptiques contraposades i molt marcades. El pes de la
realitat material força la mare a tocar de peus a terra i comptar cada cèntim
que entra a la llar, i el seu realisme, forçat per les circumstàncies, li
provoca un regust amarg d’infelicitat que la Francie capta en tota la seva
cruesa.
“Creix un arbre a Brooklyn”, és un clàssic de la literatura
nord-americana. És de subratllar la visió de terra promesa, de terra
d’oportunitats que per als emigrants de la vella Europa representaven els
Estats Units. En aquest sentit, la figura de l’àvia –com més d’una participant
va constatar- és especialment rellevant perquè és el símbol de la generació de
la memòria que fa de pont entre el passat sense futur i l’esperança oberta pel
país de les oportunitats. Contemplat des de l’òptica actual és difícil
sostreure’s al somriure.
La novel·la,
a diferència de la pel·lícula, et permet contemplar el pas del temps. El tempo, el ritme de la composició de la
vida de Francie és lent, pausat; Betty Smith s’entreté en els petits detalls,
et fa descobrir sense explicitar-ho, que la felicitat es troba en les petites coses
i en la solidaritat de l’entorn.
L’estil
narratiu recorda John Steinbeck per la seva cruesa i Charles Dickens per la
seva tendresa[2].
La història reafirma valors tan preuats com la voluntat aplicada a l’esforç de
superació, la solidaritat i la protecció front la violència ambiental i
particular. La vida com a batalla per aconseguir el somni americà i l’educació
com instrument per a guanyar-la.
L’escriptor Paul Auster va
comentar d’aquesta obra:
“Un llibre preciós d’una novel·lista meravellosa i oblidada”.
I el New York Times va posar
èmfasi en el substracte d’honestedat del contingut i la força expressiva de la
narració[3].
Una altra veu ha escrit:
“És un llibre punyent, que t’abraça, que no voldries que acabés, amb
una protagonista que roman al catàleg de personatges preferits”[4].
I l’arbre. L’arbre que neix sense que el planti ningú. L’arbre que
emergeix entre l’asfalt. L’arbre que tallen i reviscola. L’arbre com a símbol
de renaixement i fe en la força de la voluntat per créixer i avançar.
[1] Tota aquesta informació és una readaptació
de la web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Betty_Smith. He cosultat altres pàgines però totes
les que he mirat beuen de la mateixa font.
[2]
JAVIER.
Mis críticas: un árbol crece en Brooklyn http://www.lalibreriadejavier.com/?p=589
