divendres, 1 d’abril del 2022

PEGUERA: L’ÀNIMA D’UN POBLE

 Un llibre de

RAMON SOLER I RIBA


 L’autor

Aquest mes de març, a la nostra biblioteca, hem comptat amb la presència de Ramon Soler i Riba que ens ha parlat de la seva prolífica obra i de la immensa satisfacció que significa per a ell escriure i que se’l llegeixi. L’autor ha publicat llibres d’història i treballs d’àmbit comarcal, però s’estrenà com a narrador literari amb Fil i carbó (2003) i seguí amb Peguera, l’ànima d’un poble (2004), el primer d’una saga que continua amb Peguera, l’home de gel (2015) i Estel (2020) i és a les portes el darrer que tancarà el conjunt, Llàgrimes d’estel.

Diferents pàgines webs ens presenten aquest escriptor dient-nos que és fill de la colònia tèxtil del Guixaró (Berguedà), que viu a Gironella i que va treballar durant molts anys a la fàbrica de Viladomiu Nou. Ell ens va explicar que la rauxa d’escriure va començar-li als onze anys i que des del 1964 ho fa de manera sistemàtica. Avui, per a ell, ens reconegué, omplir pàgines és guanyar en salut doncs s’ha convertit en una forma de vida. Manifestà que per escriure només hi ha un secret, estar tranquil. I va afegir: Si les dues “F” funcionen, tot marxa. Les dues “F” són: la família i la feina.

Nosaltres el que hem pogut observar és un home proper, garlaire, que estima profundament l’escriptura i, molt especialment, tot el procés de recerca de fonts i d’història oral. En aquest sentit subratllà la importància d’escoltar les veus de persones de vida senzilla, persones que se sorprenien perquè algú se’ls apropava interessant-se per ells i les seves vides:

Hem de tenir en compte que  les persones a les quals he fet la recerca mai ningú els havia demanat res, no solament de les seves vides, vivències o maneres de fer d´aquell temps, sinó que troben estrany que hi hagi qui vulgui saber d´allò tan rutinari que van viure i que avui forma part de la història de la nostra comarca del Berguedà[1].

Ramon Soler no inventa, recrea.

L’obra

Rere l’extens recorregut de la seva narrativa, Peguera, l’ànima d’un poble és una rotunda i detallada novel·la costumista d’un món rural molt concret, un poble del municipi de Fígols, un poble avui abandonat on només queda dempeus un edifici rehabilitat fa uns anys i que serveix de refugi. L’any 1968 es va tancar l’última casa, Cal Penjorell.

El poble havia tingut una grandària considerable des de les darreries del segle XIX fins ben entrada la postguerra, quan les mines de carbó eren explotades a pleret. I és una part d’aquest marc temporal i històric el que Ramon Soler ens desgrana a Peguera, l’ànima d’un poble.

Ell ens retrata tota una simfonia de personatges, ens defineix el seu caràcter a partir dels fets, aplicant aquella dita llatina que diu: Facta, non verba o, en català, fets, no paraules. Cada tipus té una identitat definida, rodona, sigui el Marxant, els Ferrer o el Pelapins, sigui la Clara o el Martí.

La novel·la, d’extensió considerable, permet diferents lectures. Per una banda acull amors i desamors en un ambient rural i de muntanya on les desigualtats socials constituïen una barrera tan inexpugnable com a ciutat. Per l’altra, ressenya amb precisió i detall tot un món d’oficis avui desapareguts i ho fa amb voluntat d’arqueòleg, analitzant-los i destriant-los amb precisió, perseverança i molta tendresa. Una tendresa que també s’esmuny entre els dits de l’escriptor quan ens descriu el cant dels ocells, el grinyol de les rodes del tren o el silenci de la neu.

Ramon Soler no improvisa ni pretén vendre sopars de duro. Cada novel·la la treballa profusament. Fa una recerca quasi antropològica del lloc, del temps i de les persones i aquesta és una qualitat a remarcar perquè ens trobem amb una narrativa sostreta majorment de fonts orals. Confessa viure intensament el que explica fins el punt de poder plorar o riure mentre escriu, es capbussa dins de cada personatge fins esmicolar-lo perquè persegueix construir una història fidedigna. Desgrana històries, investiga emocions i sentiments i els descriu.

El llibre que comentem, entre preparar l’esborrany i escriure’l, el va tenir ocupat entre quatre i cinc anys. Ell mateix va comentar[2]:

Sempre procuro ser el màxim de curós amb la realitat dels fets i per aquest motiu m´ha portat molt de temps en haver d´investigar cadascun dels oficis avui ja perduts i cercar la història en la qual es movia aquella gent que van viure a Peguera des del 1915 a les acaballes dels anys 20 del segle XX.

Ramon Soler és un home sensible que valora la disciplina i la constància, que estima les persones i el territori, un home que sap què vol i què necessita, un home que ha fet seves les paraules del seu pare quan, ja vellet, li digué:

Fill, no malgastis el temps en foteses que un dia et pot faltar i, fill, mai renunciïs als teus somnis.

I ell, aplicat, ha obeït.

Cap comentari:

divendres, 4 de març del 2022

L’AVI DE 100 ANYS QUE ES VA ESCAPAR PER LA FINESTRA

 


Un llibre de


 

JONAS JONASSON

 L’autor

Aquest escriptor suec, nascut en una ciutat del sud del país l’any 1961, es guanyà molt bé les garrofes com a empresari d’una companyia de mitjans de comunicació. L’empresa, que va arribar a tenir cent treballadors, fou el fruit d’una iniciativa originada després d’haver exercit fins a l’any 1994 com a periodista (concretament, cap de secció d’esports d’un diari suec).

Afectat el seu sistema nerviós per seriosos problemes d’estrès, l’any 2005 va prendre la decisió de fer un tomb radical a la seva vida i es va desfer de l’empresa que va vendre per 12 milions d’euros, a la vegada que  canvià el seu lloc de residència en traslladar-se a la part est de Suècia amb el seu gat Molotov, nom que recorda al ministre d’afers estrangers de l’època de Stalin, la qual cosa ja és un bon indicador d’un tret de la personalitat de l’autor: la seva fina i malèvola ironia.

Dos anys més tard es casava i anava amb la seva muller a viure a Suïssa. Fou aleshores quan, garantida sobradament la seva independència econòmica,  resolgué acabar el llibre que tenia entre mans des de feia temps i que no era altre que el titulat en català L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, publicat a Suècia l’any 2009. L’èxit de la novel·la fou rotund doncs les vendes es van disparar fins arribar a una xifra superior als vuit milions d’exemplars, tot i que fou rebutjada per cinc editorials segons explica l’autor[1].

Actualment, Jonas Jonasson, divorciat i pare d’un fill de qui ha aconseguit la custòdia, viu a l’illa de Gotland, a l’est de la península escandinava i al nord de Polònia, enmig de la mar Bàltica, en una granja on tenen porcs i gallines i des d’on continua escrivint i fent-nos arribar el seu humor sorneguer i corrosiu que ha plasmat en altres obres publicades:

2013 L’analfabeta que va salvar un país.

2016 El matón que soñaba con un lugar en el paraíso.

2018 El abuelo que volvió para salvar el mundo.

El 23 d'abril del 2013, en finalitzar la Diada de Sant Jordi –es llegeix a Viquipèdia- el Gremi de Llibreters va publicar que l'edició en català de L'analfabeta que va salvar un país havia estat la novel·la de ficció més venuda durant la jornada, mentre que l'edició en castellà havia estat la segona. L’èxit a casa nostra de la seva primera novel·la, explica l’escriptor en una entrevista[2], va fer que posés el nom de Sant Jordi a una de les seves gallines.

En una interessant entrevista titulada “L’humor és la meva manera d’evitar la depressió”[3], Jonas Jonasson conta que la seva inspiració són les  persones que no busquen arribar a l’objectiu a través del camí més curt; confessa que creu tenir instint per detectar-les i captar allò que tenen de més especial i, tot seguit, sintetitzar-ho en els seus llibres. Per aquest escriptor, l’humor no és tant una solució com un mitjà: “El humor no es la solución, el mundo es una porquería a pesar de que seamos personas graciosas. La relación es la contraria: porque el mundo es una porquería inventamos el humor, para consolarnos”.

Xavi Ayén a La Vanguardia[4] li comenta que a casa nostra s’ha mitificat el model social suec i li pregunta per la seva visió del “somni suec”. La resposta de Jonas Jonasson deixa poc marge al dubte:

¿Qué sueño era ese? ¿El de Olof Palme, al que asesinaron en la calle en 1986, en un caso que aún no se ha esclarecido? Ese sueño nunca volvió, se quedó allí tendido, sobre un charco de sangre. Yo me siento perdido políticamente desde entonces. Perdido.

 

L’obra


 

L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra no és un llibre fàcil. Entenguem-nos. És un llibre de lectura àgil, sense complicacions, és un llibre amè, i, tanmateix, ha d’agafar-te ben assegut i millor disposat. El lector ha de preparar-se mentalment per endinsar-se en una història poc convencional, sense cap ni peus, però magistralment ben articulada...i, com va dir una lectora del club, compta amb un títol molt ben trobat i una portada molt apropiada.

La ressenya oficial del llibre diu:

“L’Allan fa cent anys. A la residència on viu tots estan a punt de celebrar-ho, però ell ha decidit tocar el dos. Salta per la finestra i fuig cap a l’estació. Puja al primer autobús i s’emporta una maleta plena de diners que només havia de vigilar una estona. Immediatament té al darrere els mafiosos, la poli i els responsables de la residència, que han perdut L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. A partir d’aquí comença una rocambolesca persecució on l’Allan aconsegueix superar totes les dificultats gràcies a la seva calma estoica i a l’ajuda del grup de pintorescos amics que anirà fent pel camí.

Aquesta aventura esbojarrada s’alterna amb la història de la vida del murri Allan. Un home normal i corrent, especialista en explosius, apolític i inculte però que no s’ajup davant del poder. ¿Com pot ser que l’Allan sopi amb el futur president Truman? ¿I que conegui Churchill, Mao, Franco, De Gaulle o que, en un moment d’eufòria etílica, ajudi Stalin a fabricar la bomba atòmica?”[5].

Jonas Jonasson escriu una novel·la de trama impossible amb personatges despenjats i marginals, a anys llum de la idealitzada imatge plàcida i conservadora de la societat sueca. L’autor ens dibuixa uns protagonistes perduts en les seves pròpies vides que arriben a fer-se tendres de tan eixelebrats i innocents com són, fins i tot els “dolents”. És bona gent, pensa el lector que ressegueix el curs d’unes peripècies impossibles, però deu em guardi de tenir-los a prop meu.

Rebotat de la  política i acusadament crític amb la història més recent, Jonas Jonasson havia declarat que un dels seus objectius amb aquesta novel·la era recordar als lectors el desastrós segle XX i si, a més a més, ho podia aconseguir amb un somriure, se’n sentiria molt satisfet[6]. Aquí, les lectores del club, tenim els nostres dubtes perquè, de fet, la trama conté múltiples referències al període de la Guerra Freda (1947-1991) però si la persona que llegeix el llibre desconeix la història, segurament l’aportació de la novel·la no li serà suficient per fer-se’n capaç.

Jonas Jonasson aclareix que el seu to humorístic no defuig, ans el contrari, la crítica a la societat i a la condició humana. La ironia de l’autor, efectivament, arriba al sarcasme quan descriu i exposa el paper de la policia i del fiscal o dels mitjans de comunicació. Al llarg de tota la novel·la projecta, de manera subtil, una sorna àcida que atrapa al lector un cop ha acceptat les regles del joc de la narrativa. Un exemple: quan Allan ja porta uns dies desaparegut i tots els serveis públics semblen mobilitzats i els mitjans de comunicació fan de la notícia de la seva desaparició la informació del dia, les paraules del protagonista són:

Si no fos que tinc informació més fiable sobre aquest pobre vell, m’hauria fet pena i tot[7].

La novel·la projecta una bona dosi de thriller paròdic i més d’un crític l’ha relacionada amb la tradició de la novel·la picaresca. Preguntat l’autor, respon que si hagués de pensar en una referència aquesta seria “El bon soldat Svejk” de Jaroslav Hasek i quan l’entrevistador[8] li comenta que algú ha establert paral·lelismes amb “Forrest Gump”, Jonas Jonasson respon que en veure la pel·lícula estrenada molt abans de la publicació de la seva novel·la va exclamar: “Merda! M’han robat la meva idea”. I és ben cert. Els paral·lelismes entre l’un i l’altre són plausibles. Ambdós personatges són homes senzills, que semblen entendre poca cosa del que els envolta i que tant els fa dinar amb un president de govern com amb un pidolaire sempre que mengin bé. Una lectora del club va subratllar el perfil pla del caràcter de l’Allan, el seu tarannà avorrit i gens emotiu, com si no fos conscient ni dels seus propis actes.  Des d’aquesta perspectiva, l’Allan pren relleu pels amics, entre ells un elefant, que l’acompanyen al llarg de tota la seva estrafolària aventura:

“L’Allan i la Sonja (l’elefant) es van entendre a la primera. Tenien un munt de coses en comú. Tots dos havien decidit fer un gir radical a la seva vida, ell saltant per la finestra i ella ficant-se dins d’un llac”[9].

Aquestes imatges impossibles, aquestes associacions inversemblants, tanta riquesa mordaç, provoquen el somriure en el lector sempre que, com ja hem dit, hagi entrat en el joc de l’absurd que l’autor li proposa. No és estrany, es va subratllar en el club, que la versió cinematogràfica del llibre presentada al públic l’any 2013 i dirigida per Felix Herngren fos un despropòsit sense cap gràcia. I no és estrany perquè el secret del llibre és l’esperit punyent i corrosiu que impregna als girs, a les paraules utilitzades per descriure una escena, un moment. Un últim exemple demostratiu.

“I així va ser com el tipògraf, en plena depressió nerviosa, va afegir un versicle a l’últim capítol de la bíblia sueca que estava a punt d’entregar per entrar a màquines: (...) Vet aquí un gat, vet aquí un gos, vet aquí un conte que s’ha fos” [10]

Així, com qui no vol, Jonas Jonasson, acaba de desacreditar un llibre, per a moltes persones, sagrat.


[3] https://www.elmundo.es/papel/cultura/2021/04/23/608128a2fdddff402a8b45f5.html  Jonas Jonasson. “El humor es mi manera de evitar la depresión”. Entrevista Luis Alemany. El Mundo. 23 abril 2021

 

[5] https://lacampanaeditorial.com/llibre-368/

[7] JONASSON, Jonas. (2012). L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. Barcelona: La Campana., pàgina 114.

[9] JONASSON, Jonas. Ob.cit. pàgina 130.

[10] JONASSON, Jonas. Ob.cit., página 221-222.

Cap comentari:

dijous, 3 de febrer del 2022

CREIX UN ARBRE A BROOKLYN

Un llibre de

BETTY SMITH


 


L’autora

Betty Smith és el pseudònim de Lilian Elizabeth Wehner, una dona de família més que humil d’un barri pobre de Brooklyn, ciutat que aleshores encara no formava part de Nova York. Va néixer al desembre de 1896 i morí a Shelton, Carolina del Nord, al gener de 1972.

Filla d’emigrants alemanys amb escassos recursos, va haver d’espavilar-se des de ben joveneta per sortir endavant. Durant molts anys la seva vida va transcórrer molt allunyada del benestar de la classe mitja nord-americana. 

La seva formació inicial la va fer a l’escola del barri on vivia i a catorze anys la va haver d’abandonar per posar-se a treballar. Va provar diferents oficis d’escassa qualificació professional com ajudant de cuina, caixera d’un magatzem, lectora de cartes de reclamació d’una empresa de vendes per correu o operadora de teletipus. Fou aquest treball, desenvolupat en horari nocturn, el que li va permetre reiniciar els estudis.

L’any 1918 va guanyar unes oposicions a Correus i la misèria que fins aleshores li havia fet costat semblava haver quedat enrere, almenys per un temps. L’any següent va casar-se i aviat fou mare de dues nenes, Nancy (1922) i Mary (1924). Tot i aquesta nova responsabilitat, Betty Smith decidí continuar la seva formació intel·lectual i anà a classes a la Universitat, interessada pel periodisme, la literatura i l’art dramàtic. Va ser aleshores quan va posar-se a escriure de debò. Una obra, Jonica Starrs, va obtenir l’any 1931, quan Estats Units estava immers enmig del daltabaix del crack del 29, un important premi de 1000 dòlars. Aquesta sucosa gratificació li va permetre matricular-se a l’Escola d’Art Dramàtic de la Universitat de Yale.

L’any 1933 se separaria del seu marit i iniciaria relacions amb un company amb qui compartia interessos literaris, Robert Finch, i a qui consideraria, segons va reconèixer públicament, l’amor de la seva vida. Poc temps després, l’any 1938, adoptaria el pseudònim de Betty pel que seria coneguda a nivell mundial.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial capgirà la seva vida, com a tantes altres persones, i els problemes econòmics novament van passar a formar part del seu dia a dia. Interrompuda la relació amb Robert Finch es casà amb Joseph Jones, periodista i escriptor.

El casament arribà amb un pa sota el braç perquè, quasi d’immediat, es publicà la seva primera novel·la, Un arbre creix a Brooklyn, una obra de forta petja autobiogràfica. L’èxit de la novel·la va ser enorme. Publicada l’any 1943, a finals de 1945 ja havia venut tres milions d’exemplars, només en anglès, i va arribar a ser traduïda a disset llengües. Poc temps més tard, Un arbre creix a Brooklyn, va ser adaptada per Elia Kazan al cinema.

Betty Smith va escriure altres novel·les però cap d’elles va tenir un ressò similar a la primera[1].

L’obra


 
   Creix un arbre a Brooklyn ens explica la història de la família Nolan, ens narra la lluita ferotge per sobreviure i també l’esperança de poder progressar a través de la formació, dels estudis. Francie Nolan, la filla gran del matrimoni Nolan, ens descriu les vicissituds de la seva família però, també, l’ambient, el clima del seu barri. Betty Smith pinta un quadre de costums on la tendresa, la consideració i, també, el dolor, es palpen i es posen dins del lector a través de petits detalls, d’encertades paraules escrites en el moment precís.

Al club de lectura vàrem començar per visionar la pel·lícula d’Èlia Kazan, “Lazos humanos” per tal de comparar-la amb l’obra escrita. El director, d’origen grec  emigrat als Estats Units, va saber mantenir –a parer de les participants- tot el rerefons de tendresa i esforç que traspua el llibre, així com el perfil psicològic dels personatges principals. Les limitacions pròpies del temps de durada d’una pel·lícula, però, no permet plasmar moltes de les significatives anècdotes que formiguegen per les pàgines del llibre ni tampoc permet atendre la narrativa temporal en tota la seva plenitud. En aquest sentit, la pel·lícula de l’Èlia Kazan se centra bàsicament en els anys d’infància i preadolescència de la principal protagonista, la pròpia Betty Smith, àlies Francie. Tanmateix, el director compensa aquesta mancança amb la vivesa dels acurats ambients interiors i exteriors, així com en els curosos diàlegs dels protagonistes.

Betty Smith escriu una novel·la de personatges on les dones hi tenen un pes rellevant perquè representen la força, l’empenta, la rotunda voluntat de sortir d’una pobresa que mai esdevé misèria perquè els seus valors morals constitueixen el pilar de la seva dignitat. Francie pretén llegir tots els llibres de la biblioteca i es guia per l’alfabet; la seva àvia, analfabeta, recomana a la senyora Nolan, filla seva i mare de Francie, que cada dia faci llegir als seus fills un fragment de la Bíblia i un fragment de Sakeaspeare. Es defensa la lectura com un aprenentatge de vida. Com va subratllar una de les lectores del club, la Francie és una nena més aviat solitària però que no està mai sola gràcies a les seves lectures.

No ha de desestimar-se, tampoc, el paper del pare de la protagonista. Certament és un home que viu d’il·lusions, una mena de somiatruites però amb una gran capacitat per estimar i imaginar. Ell transporta la seva Prima donna a un paradís de fantasia i de color. La Francie troba en el seu pare aquell aliment intangible que nodreix l’ànima i que és capaç de transformar la realitat més anodina. I, des d’aquesta perspectiva, no sé fins quin punt compartiria la nostra protagonista les paraules d’una de les seves mestres: Els somiadors són persones molt agradables però no ajuden ningú, ni tan sols a ells mateixos.

Pare i mare viuen la vida des d’òptiques contraposades i molt marcades. El pes de la realitat material força la mare a tocar de peus a terra i comptar cada cèntim que entra a la llar, i el seu realisme, forçat per les circumstàncies, li provoca un regust amarg d’infelicitat que la Francie capta en tota la seva cruesa.

 “Creix un arbre a Brooklyn”, és un clàssic de la literatura nord-americana. És de subratllar la visió de terra promesa, de terra d’oportunitats que per als emigrants de la vella Europa representaven els Estats Units. En aquest sentit, la figura de l’àvia –com més d’una participant va constatar- és especialment rellevant perquè és el símbol de la generació de la memòria que fa de pont entre el passat sense futur i l’esperança oberta pel país de les oportunitats. Contemplat des de l’òptica actual és difícil sostreure’s al somriure.

La novel·la, a diferència de la pel·lícula, et permet contemplar el pas del temps. El tempo, el ritme de la composició de la vida de Francie és lent, pausat; Betty Smith s’entreté en els petits detalls, et fa descobrir sense explicitar-ho, que la felicitat es troba en les petites coses i en la solidaritat de l’entorn.

L’estil narratiu recorda John Steinbeck per la seva cruesa i Charles Dickens per la seva tendresa[2]. La història reafirma valors tan preuats com la voluntat aplicada a l’esforç de superació, la solidaritat i la protecció front la violència ambiental i particular. La vida com a batalla per aconseguir el somni americà i l’educació com instrument per a guanyar-la.

L’escriptor Paul Auster va comentar d’aquesta obra:

“Un llibre preciós d’una novel·lista meravellosa i oblidada”.

I el New York Times va posar èmfasi en el substracte d’honestedat del contingut i la força expressiva de la narració[3].

Una altra veu ha escrit:

“És un llibre punyent, que t’abraça, que no voldries que acabés, amb una protagonista que roman al catàleg de personatges preferits”[4].

I l’arbre. L’arbre que neix sense que el planti ningú. L’arbre que emergeix entre l’asfalt. L’arbre que tallen i reviscola. L’arbre com a símbol de renaixement i fe en la força de la voluntat per créixer i avançar.


[1] Tota aquesta informació és una readaptació de la web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Betty_Smith. He cosultat altres pàgines però totes les que he mirat beuen de la mateixa font.

[2] JAVIER. Mis críticas: un árbol crece en Brooklyn http://www.lalibreriadejavier.com/?p=589


Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)