dijous, 9 de juny del 2022

TERRA DE VINYES

 
Un llibre de

ROSA MARIA PRAT I BALAGUER



 







L’autora

Rosa Mª Prat i Balaguer és una dona nascuda l’any 1950 a Terrassa i des de fa anys viu a Sant Sadurní d’Anoia. La seva trajectòria professional s’ha desenvolupat en el camp de la docència. Ella ha estat mestra i directora d’educació primària i és doctora en Ciències de l’Educació i llicenciada en Pedagogia per la Universitat de Barcelona.

Tot i jubilada, manté una vida prou activa. Participa en diferents fòrums literaris i en diverses organitzacions de caire cultural. Durant quatre anys va fer tot l’itinerari de Narrativa, de Novel·la i de Novel·la històrica a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Com a escriptora ha publicat el llibre Coneguem Sant Sadurní d’Anoia i la novel·la Pedres Blanques que va ser finalista l’any 2016 del Premi Autor Revelació de l’Ateneu Barcelonès. El 2020 va presentar i publicar  El batec del temps, un recull de vint-i-quatre històries de ficció on el temps, les emocions i els sentiments es donen la mà. Terra de vinyes, la nostra novel·la de lectura, ha estat guanyadora del 6è  Premi de Novel·la Curta Celler de lletres 2020.

Segons explica[1] sempre ha sentit una forta motivació per la literatura i l’escriptura creativa. Ella pretén recuperar la memòria històrica a través d’una narrativa de ficció i, per aquesta raó, investiga les fonts primàries i busca l’assessorament dels especialistes en la matèria fins el punt que pot invertir més temps –segons ha declarat- en la investigació i contrastant dades i fets que no pas escrivint la trama.

Es confessa especialment sensible respecte de donar protagonisme i veu a les dones, com és el cas de Pedres Blanques on indica que “volia escriure sobre l’oblit, el silenci i la invisibilitat de les dones a l’època medieval.”

 

Declarava, també, en una altra entrevista[2] que acostuma a portar a la bossa una llibreta per “anotar idees, pensaments, coses que veig pel carrer, que després em poden servir per explicar històries i descriure escenaris i personatges”. Subratlla la influència rebuda de Mercè Rodoreda, Víctor Català, Marguerite Yourcenar, Mary Shelley, Per Petterson, Haruki Murakami, Almudena Grandes, Chimamanda Ngozi Adichie, entre d´altres.

A la mateixa entrevista acabada d’esmentar se li pregunta pels consells que donaria a algú que vulgui ser escriptor. Aquesta fou la seva resposta:

“Tenir un hàbit lector, aprendre tècniques narratives i escriure amb constància i disciplina cada dia unes quantes hores. Rellegir i revisar varies vegades allò que s´ha escrit. I, sobretot, no desanimar-se quan, acabada la feina, no trobes cap editorial que et publiqui. Començar i donar-te a conèixer com a escriptor és una feina de temps i de perseverança. Fins que un dia trobis un editor que confiarà en tu. I el teu somni es farà realitat”.

L’obra


 
 

 Rosa Mª Prat conta[3] que la història de la novel·la comença a la Terra Alta i acaba al Penedès, a Sant Sadurní d’Anoia. Quant a l’espai temporal, l’obra s’inicia el 1938 amb la desfeta republicana al front de l’Ebre i finalitza el 2003 a Sant Sadurní d’Anoia. L’autora ha volgut incidir especialment en les cuites per tirar endavant en situacions adverses i difícils i fer de les dones unes protagonistes destacades.

“Teresa Serra, vídua d’un soldat de la Lleva del Biberó desaparegut a la Guerra Civil, ha de lluitar per la supervivència en plena postguerra. Abandona el seu poble a les Terres de l’Ebre amb la seva filla i la seva mare al darrere i forma una nova família amb un emigrant cordovès. S’estableixen al Penedès, a Sant Sadurní d’Anoia, on treballen i viuen en unes condicions difícils. La família, com tantes d’altres, creix i es diversifica amb unions de procedències diverses”.

Per la novel·la desfilen quatre generacions amb un perfil comú, el de l’amor per la terra, l’esforç i la feina en un context de transformació econòmica i social i amb un fil conductor, la terra de vinyes i l’elaboració del vi i del cava. La novel·la ens parla de penalitats però també d’amistat i solidaritat.

Podríem considerar Terra de vinyes una novel·la històrica però a parer d’alguna lectora del club, com a novel·la li manca estil literari i l’escenografia històrica és feta a base de pinzellades, insuficients per poder copsar la profunditat del marc general d’un Estat en transformació com va ser l’Espanya franquista d’acabada la guerra a l’Espanya del postfranquisme. Aquest fet possiblement sigui resultat del contrast entre la curta extensió de la novel·la i l’ampli període històric abastat que obliga, encara que sigui de manera involuntària, a deixar desdibuixats perfils i històries.

També s’ha posat en relleu algunes incoherències en les dades relacionades amb el temps i el procés de creixement del fruits, tot i que les aportacions respecte de les característiques de les diferents classes de raïm han estat benvingudes i valorades.

Altres lectores, també, han subratllat i valorat positivament el fet que Terra de vinyes sigui de bon llegir; és a dir, que sigui un llibre planer, sense dificultats per seguir-ne el fil; un llibre amè que facilita una lectura seguida, sense interrupcions o, si és el cas, llegir-lo a estones sense perill de perdre’n el fil. La senzillesa de la seva lectura –es va comentar- el fa un llibre especialment recomanable per als estudiants de final de l’Educació Secundària Obligatòria.

 

Cap comentari:

dijous, 5 de maig del 2022

MANUAL PER A DONES DE FER FEINES

 

Un llibre de


LUCÍA BERLIN

 

 

 

 

 

 

 

 

L’autora

Lucia Berlin va néixer el 1936 a Alaska, filla d’un enginyer de mines i una mestressa de casa alcohòlica que, segons es creu, es va suïcidar. Tot i la fotografia escollida, que sembla enviar-nos un missatge de dona dolça, delicada i equilibrada, la biografia de Lucía Berlin ens descobreix un món prou diferent. La seva va ésser una vida convulsa amb marcats desequilibris emocionals i esforços constants per superar addiccions d’alcohol i drogues. Encara no tenia trenta anys i ja comptava amb tres divorcis i quatre fills. El seu itinerari vital va ésser complex i dur, de lluita constant contra tota mena d’obstacles. Tot i així, el més gran dels seus quatre fills explicava com la seva mare els narrava històries: “No importa qué cuento fuera, porque cada noche traía una historia con su dulce tonada, un acento mezcla de Texas y Santiago de Chile”[1].

Elisabeth Geoghegan[2], amiga i també escriptora, explica com els relats de Lucía Berlin descriuen, més o menys emmascarades, les seves pròpies vivències: Como la mayoría de los grandes contadores de historias, Lucia era una cotilla de primera categoría. Pero su cotilleo nunca era banal. Lo mejor siempre estaba conectado con su vida. Pero era arriesgado pensar que habías entendido su biografía, creer que sabías a qué hijo o a qué marido se refería en una determinada historia. Aún peor mezclar las aventuras amorosas, abortos y suicidios de sus relatos con lo que realmente había ocurrido. Ella había vivido por todo el mundo, hablaba varios idiomas (...) Crió a cuatro hijos varones, pasó tiempo en la escena del jazz de Nueva York, se juntó con los Beats y los poetas de Black Mountain, metió a sus hijos en un avión privado para irse a vivir a una choza con tejado de paja y suelo de arena en la costa pacífica de México. Se movió, aunque no sin problemas, entre vidas, entre mundos. Leyéndolo todo. Conociendo a todos.

El seu principal editor va comentar sobre la seva narrativa: “Berlin no escribe sobre vidas perfectas, cuenta experiencias duras, pero no victimiza a la mujer. Son relatos cortos, pero con muchas capas de significado”[3].

Lucía Berlin va escriure setanta-set contes que es varen aplegar en diferents edicions. El primer conte publicat ho fou l’any 1977 i el 1981 va publicar el seu primer llibre. No va ser fins l’any 2015 quan una de les editorials més potents dels Estats Units edità el Manual per a dones de fer feines obtenint un èxit immediat. Un èxit del que l’autora no va poder gaudir doncs havia mort el 2004.

L’amiga esmentada anteriorment escriu: Al volver a mi casa en Italia, recibí la última carta de Lucia. Era extremadamente breve, con una caligrafía caótica y apresurada. Al leerla, podía oír su maravillosa voz mientras me confesaba su prisa por poner por escrito tantas historias como pudiese, a pesar, bromeaba, del “penoso” estado de su producción literaria. Cerraba la carta como cerraba todos sus escritos, con una última frase brillante e implacable. “Epitafio para mi lápida: Sin aliento”.

L’obra

 

 Manual per a dones de fer feines és un recull de relats de la mà de Stephen Emerson amb pròleg de Lydia Davis que esdevingué un èxit clamorós indiscutible. Traduït a múltiples llengües destaca l’èxit obtingut en la versió castellana publicada per l’editorial Alfaguara l’any 2015 i que ja va per la 16na edició.

Tanmateix, al nostre club, l’obra no ha tingut tan bona rebuda. Tot i això, no ha deixat ningú indiferent. I aquest és un element a remarcar perquè explicita la seva força. Si  un llibre és capaç de provocar posicions tan radicals com les que vàrem copsar en el debat, és que és un bon llibre, independentment del fet que ens captivi o no ens captivi.  

Un lector del club va subratllar que en tractar-se d’un recull d’articles, cadascun d’ells vigorós i potent, colpidor i, sovint, amb càrrega corrosiva emmascarada per un embolcall de seda fina, el Manual per a dones de fer feines era un llibre que no permetia una lectura continuada, com una novel·la de trama única, si no s’estava disposat a entrar en la balma d’un cru realisme americà, sempre incòmode.

L’èxit del llibre, a parer dels crítics, radica en la seva tècnica narrativa i en la força interna de cada història. Lucia Berlin –es va subratllar en el club- té una capacitat especial, una habilitat indiscutible per estirar del fil d’una banalitat qualsevol i convertir-la en una narració tan incòmode com reflexiva. L’escriptora té el poder per extreure l’essència del que l’envolta i abocar-ho, com si res, damunt el lector amb la finesa del seu humor, tot i la cruesa de les vides dels personatges que protagonitzen les històries. Cap dels relats és anodí, ben al contrari. Tots ells són narracions, d’extensió variable, pensades i madurades; són relats amb una estructura equilibrada i sòlida, cadascun d’ells és una petita joia de l’art de saber escriure bé, de saber jugar amb els adjectius i els signes de puntuació. L’autora tracta la fragilitat humana fent poesia, però és una poètica sense concessions, sempre dura, algunes vegades tendra.

S’ha comparat Lucía Berlin amb Raymond Carver i Richard Yates i també se la considera hereva de la línia narrativa de Proust i Chéjov. No tothom comparteix el mateix parer. Alguna veu femenina remarca el domini del món femení, del protagonisme de les dones en la narrativa de la nostra autora. De nou, ens acollim a la veu d’Elisabeth Geoghegan perquè ens ajudi i encamini cap a un millor coneixement de la personalitat de Lucia Berlin i  la seva obra: “Leerla es perderse en su voz. Sus relatos hacen que te sientas como si estuvieses cotilleando con ella en su cocina (...) Cada uno de sus relatos se desarrolla de manera tan inesperada que uno casi olvida dónde ha empezado la narración. Luego ella de repente te trae de vuelta y te corta la respiración con una de sus singulares últimas frases”.

Tots els participants del club de lectura vàrem coincidir en la mateixa percepció: el llibre és tan intens com inquiet i no tothom va estar disposat a llegir-lo sencer. Cada història és un compendi d’energia i vitalitat, una mostra d’escriptura expansiva, ben bé com s’especifica en un pròleg ric en proporcionar pautes interpretatives que, potser, és preferible entrar-hi un cop feta la lectura dels relats.

Lucia Berlin deia que ella, en els seus escrits, feia autoficció; és a dir, manipulava la seva autobiografia, exagerava i barrejava ficció i realitat, però sense dir cap mentida.  Segurament, pensem, aquesta és una de les claus per explicar perquè el llibre desperta tota mena de passions.


[1] AGUILAR, Andrea. “La sonrisa maldita de Lucía Berlin”. El Pais. 10.11.2018.

[2] GEOGHEGAN, Elisabeth. “El libro del año: Manual para mujeres de la limpieza”. El Pais. Babelia.17.12.2016. https://elpais.com/cultura/2016/12/15/babelia/

 

[3] AGUILAR, Andrea. Ob.cit.

Cap comentari:

divendres, 1 d’abril del 2022

PEGUERA: L’ÀNIMA D’UN POBLE

 Un llibre de

RAMON SOLER I RIBA


 L’autor

Aquest mes de març, a la nostra biblioteca, hem comptat amb la presència de Ramon Soler i Riba que ens ha parlat de la seva prolífica obra i de la immensa satisfacció que significa per a ell escriure i que se’l llegeixi. L’autor ha publicat llibres d’història i treballs d’àmbit comarcal, però s’estrenà com a narrador literari amb Fil i carbó (2003) i seguí amb Peguera, l’ànima d’un poble (2004), el primer d’una saga que continua amb Peguera, l’home de gel (2015) i Estel (2020) i és a les portes el darrer que tancarà el conjunt, Llàgrimes d’estel.

Diferents pàgines webs ens presenten aquest escriptor dient-nos que és fill de la colònia tèxtil del Guixaró (Berguedà), que viu a Gironella i que va treballar durant molts anys a la fàbrica de Viladomiu Nou. Ell ens va explicar que la rauxa d’escriure va començar-li als onze anys i que des del 1964 ho fa de manera sistemàtica. Avui, per a ell, ens reconegué, omplir pàgines és guanyar en salut doncs s’ha convertit en una forma de vida. Manifestà que per escriure només hi ha un secret, estar tranquil. I va afegir: Si les dues “F” funcionen, tot marxa. Les dues “F” són: la família i la feina.

Nosaltres el que hem pogut observar és un home proper, garlaire, que estima profundament l’escriptura i, molt especialment, tot el procés de recerca de fonts i d’història oral. En aquest sentit subratllà la importància d’escoltar les veus de persones de vida senzilla, persones que se sorprenien perquè algú se’ls apropava interessant-se per ells i les seves vides:

Hem de tenir en compte que  les persones a les quals he fet la recerca mai ningú els havia demanat res, no solament de les seves vides, vivències o maneres de fer d´aquell temps, sinó que troben estrany que hi hagi qui vulgui saber d´allò tan rutinari que van viure i que avui forma part de la història de la nostra comarca del Berguedà[1].

Ramon Soler no inventa, recrea.

L’obra

Rere l’extens recorregut de la seva narrativa, Peguera, l’ànima d’un poble és una rotunda i detallada novel·la costumista d’un món rural molt concret, un poble del municipi de Fígols, un poble avui abandonat on només queda dempeus un edifici rehabilitat fa uns anys i que serveix de refugi. L’any 1968 es va tancar l’última casa, Cal Penjorell.

El poble havia tingut una grandària considerable des de les darreries del segle XIX fins ben entrada la postguerra, quan les mines de carbó eren explotades a pleret. I és una part d’aquest marc temporal i històric el que Ramon Soler ens desgrana a Peguera, l’ànima d’un poble.

Ell ens retrata tota una simfonia de personatges, ens defineix el seu caràcter a partir dels fets, aplicant aquella dita llatina que diu: Facta, non verba o, en català, fets, no paraules. Cada tipus té una identitat definida, rodona, sigui el Marxant, els Ferrer o el Pelapins, sigui la Clara o el Martí.

La novel·la, d’extensió considerable, permet diferents lectures. Per una banda acull amors i desamors en un ambient rural i de muntanya on les desigualtats socials constituïen una barrera tan inexpugnable com a ciutat. Per l’altra, ressenya amb precisió i detall tot un món d’oficis avui desapareguts i ho fa amb voluntat d’arqueòleg, analitzant-los i destriant-los amb precisió, perseverança i molta tendresa. Una tendresa que també s’esmuny entre els dits de l’escriptor quan ens descriu el cant dels ocells, el grinyol de les rodes del tren o el silenci de la neu.

Ramon Soler no improvisa ni pretén vendre sopars de duro. Cada novel·la la treballa profusament. Fa una recerca quasi antropològica del lloc, del temps i de les persones i aquesta és una qualitat a remarcar perquè ens trobem amb una narrativa sostreta majorment de fonts orals. Confessa viure intensament el que explica fins el punt de poder plorar o riure mentre escriu, es capbussa dins de cada personatge fins esmicolar-lo perquè persegueix construir una història fidedigna. Desgrana històries, investiga emocions i sentiments i els descriu.

El llibre que comentem, entre preparar l’esborrany i escriure’l, el va tenir ocupat entre quatre i cinc anys. Ell mateix va comentar[2]:

Sempre procuro ser el màxim de curós amb la realitat dels fets i per aquest motiu m´ha portat molt de temps en haver d´investigar cadascun dels oficis avui ja perduts i cercar la història en la qual es movia aquella gent que van viure a Peguera des del 1915 a les acaballes dels anys 20 del segle XX.

Ramon Soler és un home sensible que valora la disciplina i la constància, que estima les persones i el territori, un home que sap què vol i què necessita, un home que ha fet seves les paraules del seu pare quan, ja vellet, li digué:

Fill, no malgastis el temps en foteses que un dia et pot faltar i, fill, mai renunciïs als teus somnis.

I ell, aplicat, ha obeït.

Cap comentari:

divendres, 4 de març del 2022

L’AVI DE 100 ANYS QUE ES VA ESCAPAR PER LA FINESTRA

 


Un llibre de


 

JONAS JONASSON

 L’autor

Aquest escriptor suec, nascut en una ciutat del sud del país l’any 1961, es guanyà molt bé les garrofes com a empresari d’una companyia de mitjans de comunicació. L’empresa, que va arribar a tenir cent treballadors, fou el fruit d’una iniciativa originada després d’haver exercit fins a l’any 1994 com a periodista (concretament, cap de secció d’esports d’un diari suec).

Afectat el seu sistema nerviós per seriosos problemes d’estrès, l’any 2005 va prendre la decisió de fer un tomb radical a la seva vida i es va desfer de l’empresa que va vendre per 12 milions d’euros, a la vegada que  canvià el seu lloc de residència en traslladar-se a la part est de Suècia amb el seu gat Molotov, nom que recorda al ministre d’afers estrangers de l’època de Stalin, la qual cosa ja és un bon indicador d’un tret de la personalitat de l’autor: la seva fina i malèvola ironia.

Dos anys més tard es casava i anava amb la seva muller a viure a Suïssa. Fou aleshores quan, garantida sobradament la seva independència econòmica,  resolgué acabar el llibre que tenia entre mans des de feia temps i que no era altre que el titulat en català L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, publicat a Suècia l’any 2009. L’èxit de la novel·la fou rotund doncs les vendes es van disparar fins arribar a una xifra superior als vuit milions d’exemplars, tot i que fou rebutjada per cinc editorials segons explica l’autor[1].

Actualment, Jonas Jonasson, divorciat i pare d’un fill de qui ha aconseguit la custòdia, viu a l’illa de Gotland, a l’est de la península escandinava i al nord de Polònia, enmig de la mar Bàltica, en una granja on tenen porcs i gallines i des d’on continua escrivint i fent-nos arribar el seu humor sorneguer i corrosiu que ha plasmat en altres obres publicades:

2013 L’analfabeta que va salvar un país.

2016 El matón que soñaba con un lugar en el paraíso.

2018 El abuelo que volvió para salvar el mundo.

El 23 d'abril del 2013, en finalitzar la Diada de Sant Jordi –es llegeix a Viquipèdia- el Gremi de Llibreters va publicar que l'edició en català de L'analfabeta que va salvar un país havia estat la novel·la de ficció més venuda durant la jornada, mentre que l'edició en castellà havia estat la segona. L’èxit a casa nostra de la seva primera novel·la, explica l’escriptor en una entrevista[2], va fer que posés el nom de Sant Jordi a una de les seves gallines.

En una interessant entrevista titulada “L’humor és la meva manera d’evitar la depressió”[3], Jonas Jonasson conta que la seva inspiració són les  persones que no busquen arribar a l’objectiu a través del camí més curt; confessa que creu tenir instint per detectar-les i captar allò que tenen de més especial i, tot seguit, sintetitzar-ho en els seus llibres. Per aquest escriptor, l’humor no és tant una solució com un mitjà: “El humor no es la solución, el mundo es una porquería a pesar de que seamos personas graciosas. La relación es la contraria: porque el mundo es una porquería inventamos el humor, para consolarnos”.

Xavi Ayén a La Vanguardia[4] li comenta que a casa nostra s’ha mitificat el model social suec i li pregunta per la seva visió del “somni suec”. La resposta de Jonas Jonasson deixa poc marge al dubte:

¿Qué sueño era ese? ¿El de Olof Palme, al que asesinaron en la calle en 1986, en un caso que aún no se ha esclarecido? Ese sueño nunca volvió, se quedó allí tendido, sobre un charco de sangre. Yo me siento perdido políticamente desde entonces. Perdido.

 

L’obra


 

L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra no és un llibre fàcil. Entenguem-nos. És un llibre de lectura àgil, sense complicacions, és un llibre amè, i, tanmateix, ha d’agafar-te ben assegut i millor disposat. El lector ha de preparar-se mentalment per endinsar-se en una història poc convencional, sense cap ni peus, però magistralment ben articulada...i, com va dir una lectora del club, compta amb un títol molt ben trobat i una portada molt apropiada.

La ressenya oficial del llibre diu:

“L’Allan fa cent anys. A la residència on viu tots estan a punt de celebrar-ho, però ell ha decidit tocar el dos. Salta per la finestra i fuig cap a l’estació. Puja al primer autobús i s’emporta una maleta plena de diners que només havia de vigilar una estona. Immediatament té al darrere els mafiosos, la poli i els responsables de la residència, que han perdut L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. A partir d’aquí comença una rocambolesca persecució on l’Allan aconsegueix superar totes les dificultats gràcies a la seva calma estoica i a l’ajuda del grup de pintorescos amics que anirà fent pel camí.

Aquesta aventura esbojarrada s’alterna amb la història de la vida del murri Allan. Un home normal i corrent, especialista en explosius, apolític i inculte però que no s’ajup davant del poder. ¿Com pot ser que l’Allan sopi amb el futur president Truman? ¿I que conegui Churchill, Mao, Franco, De Gaulle o que, en un moment d’eufòria etílica, ajudi Stalin a fabricar la bomba atòmica?”[5].

Jonas Jonasson escriu una novel·la de trama impossible amb personatges despenjats i marginals, a anys llum de la idealitzada imatge plàcida i conservadora de la societat sueca. L’autor ens dibuixa uns protagonistes perduts en les seves pròpies vides que arriben a fer-se tendres de tan eixelebrats i innocents com són, fins i tot els “dolents”. És bona gent, pensa el lector que ressegueix el curs d’unes peripècies impossibles, però deu em guardi de tenir-los a prop meu.

Rebotat de la  política i acusadament crític amb la història més recent, Jonas Jonasson havia declarat que un dels seus objectius amb aquesta novel·la era recordar als lectors el desastrós segle XX i si, a més a més, ho podia aconseguir amb un somriure, se’n sentiria molt satisfet[6]. Aquí, les lectores del club, tenim els nostres dubtes perquè, de fet, la trama conté múltiples referències al període de la Guerra Freda (1947-1991) però si la persona que llegeix el llibre desconeix la història, segurament l’aportació de la novel·la no li serà suficient per fer-se’n capaç.

Jonas Jonasson aclareix que el seu to humorístic no defuig, ans el contrari, la crítica a la societat i a la condició humana. La ironia de l’autor, efectivament, arriba al sarcasme quan descriu i exposa el paper de la policia i del fiscal o dels mitjans de comunicació. Al llarg de tota la novel·la projecta, de manera subtil, una sorna àcida que atrapa al lector un cop ha acceptat les regles del joc de la narrativa. Un exemple: quan Allan ja porta uns dies desaparegut i tots els serveis públics semblen mobilitzats i els mitjans de comunicació fan de la notícia de la seva desaparició la informació del dia, les paraules del protagonista són:

Si no fos que tinc informació més fiable sobre aquest pobre vell, m’hauria fet pena i tot[7].

La novel·la projecta una bona dosi de thriller paròdic i més d’un crític l’ha relacionada amb la tradició de la novel·la picaresca. Preguntat l’autor, respon que si hagués de pensar en una referència aquesta seria “El bon soldat Svejk” de Jaroslav Hasek i quan l’entrevistador[8] li comenta que algú ha establert paral·lelismes amb “Forrest Gump”, Jonas Jonasson respon que en veure la pel·lícula estrenada molt abans de la publicació de la seva novel·la va exclamar: “Merda! M’han robat la meva idea”. I és ben cert. Els paral·lelismes entre l’un i l’altre són plausibles. Ambdós personatges són homes senzills, que semblen entendre poca cosa del que els envolta i que tant els fa dinar amb un president de govern com amb un pidolaire sempre que mengin bé. Una lectora del club va subratllar el perfil pla del caràcter de l’Allan, el seu tarannà avorrit i gens emotiu, com si no fos conscient ni dels seus propis actes.  Des d’aquesta perspectiva, l’Allan pren relleu pels amics, entre ells un elefant, que l’acompanyen al llarg de tota la seva estrafolària aventura:

“L’Allan i la Sonja (l’elefant) es van entendre a la primera. Tenien un munt de coses en comú. Tots dos havien decidit fer un gir radical a la seva vida, ell saltant per la finestra i ella ficant-se dins d’un llac”[9].

Aquestes imatges impossibles, aquestes associacions inversemblants, tanta riquesa mordaç, provoquen el somriure en el lector sempre que, com ja hem dit, hagi entrat en el joc de l’absurd que l’autor li proposa. No és estrany, es va subratllar en el club, que la versió cinematogràfica del llibre presentada al públic l’any 2013 i dirigida per Felix Herngren fos un despropòsit sense cap gràcia. I no és estrany perquè el secret del llibre és l’esperit punyent i corrosiu que impregna als girs, a les paraules utilitzades per descriure una escena, un moment. Un últim exemple demostratiu.

“I així va ser com el tipògraf, en plena depressió nerviosa, va afegir un versicle a l’últim capítol de la bíblia sueca que estava a punt d’entregar per entrar a màquines: (...) Vet aquí un gat, vet aquí un gos, vet aquí un conte que s’ha fos” [10]

Així, com qui no vol, Jonas Jonasson, acaba de desacreditar un llibre, per a moltes persones, sagrat.


[3] https://www.elmundo.es/papel/cultura/2021/04/23/608128a2fdddff402a8b45f5.html  Jonas Jonasson. “El humor es mi manera de evitar la depresión”. Entrevista Luis Alemany. El Mundo. 23 abril 2021

 

[5] https://lacampanaeditorial.com/llibre-368/

[7] JONASSON, Jonas. (2012). L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. Barcelona: La Campana., pàgina 114.

[9] JONASSON, Jonas. Ob.cit. pàgina 130.

[10] JONASSON, Jonas. Ob.cit., página 221-222.

Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)