EL CÀSTIG

 Un llibre de

GUILLEM SALA

L’autor

Una escarida biografia de Guillem Sala ens informa que va néixer l’any 1974 a Barcelona, que és professor de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i que és escriptor. Les seves primeres passes d’un cert ressò en el camp de la literatura les va fer amb Heu vist passar en Puça amb bicicleta? Publicada l’any 2004 és un text de narrativa infantil i juvenil. L’any 2006 guanyava el Premi Documenta de narrativa amb Imagina un carrer. Uns anys més tard, el 2019, va publicar La fuga de l’home cranc i l’any 2020 presentà El càstig.

Vicenç Altaió, crític literari entre altres facetes laborals, senyalava que Guillem Sala havia inventat la “nanoliteratura”, un nou gènere literari. Poca cosa es diu d’aquest pretès nou gènere a l’entrevista[1] on Altaió assegura que l’autor de El càstig té una gran capacitat d’observació per crear un món nou i crear metàfores amb la ciència i per tot plegat –i aquí no podem desvelar res més- Altaió proclama el naixement de “la nanoliteratura”. Ens ho creiem? Cal aclarir, primer de tot, que aquest concepte neix arrel de la lectura La fuga de l’home cranc.

Guillem Sala està convençut que tots anem amb una cuirassa pel món. Va arribar a aquesta conclusió de petit, a través d’observar els adults i veure com esdevenien rígids i durs, explica. I afegeix: Vaig tenir una mala relació amb la meva mare i el meu germà. Ells anaven a dormir a quarts d’onze i llavors començava la “zona feliç”, fugia dels problemes del dia, va ser la meva cuirassa, la fugida protectora[2].

Quant a la literatura, l’escriptor considera que la creació artística no hauria de trobar-se limitada per cap mena de norma social o política; de fet, assegura, reclamant a l’art una observació estricta de la norma lingüística correm el risc d’empobrir la cultura. I afirma sense embuts: si es desconnecta de la societat, la cultura deixa de complir la seva funció[3].

 

L’obra

 

 

 

 

 

 

 

La història se situa en un barri popular de Barcelona. La protagonista, una professora d’un institut, manté una relació íntima des de fa dos anys amb un escriptor, antic professor seu de la universitat, però no n’acaba d’estar ni satisfeta ni convençuda. Tampoc acaba de fer-li el pes un company de feina que li fa la gara-gara. En canvi farà la coneixença d’Izan, un alumne seu, menor d’edat, amb qui compartirà una certa comunió de valors de manera que forjaran una amistat tot fent-se de refugi l’un a l‘altre enmig d’un ambient que viuen com a hostil.

La novel·la va provocar una forta polèmica entre les lectores i lector del club. Hi va haver parers per a tots els gustos. Des d’una lectora entusiasta que fins i tot subratllava l’encert de la coberta del llibre qualificada com a guapa i significativa, mentre associava el rostre femení de la portada amb el de la Sandra, la protagonista, i els coloms amb els conflictes que la tenen atrapada.

Altres persones del club compartien el seu parer quan va deixar exposat que els personatges de la novel·la són reals, que és una novel·la crua però no falsa i que explica molt bé el dany emocional i la petjada que deixa aquest patiment a l’edat adulta. En aquest sentit, algunes lectores insistiren en el paper de la mare i de la germana com a persones responsables del desequilibri de la Sandra.

Sembla que aquesta novel·la, d’extensió força abastable, busca una certa provocació perquè desgrana temes punyents i sotmesos a polèmica, molts cops més emocionals que no pas racionals. La petja professional de l’autor com a professor de Sociologia hi és latent. I precisament han estat aquests temes punyents i la manera de descriure’ls el que va provocar el marcat desencís d’un altre conjunt de participants: Aquest tarannà no és el meu. Més que una novel·la curta és una novel·la incomplerta. M’he quedat amb ganes de saber més de la Sandra. La relació amb una criatura de dotze anys m’ha semblat improcedent. El llibre m’ha fet patir. És una novel·la crua i m’ha creat neguit. M’ha destarotat el vocabulari, l’ambient, contemplar l’autodestrucció de la protagonista...i també, m’ha fet pensar en el desconeixement sobre les malalties mentals.

La publicació d’aquesta novel·la va anar, des d’un inici, acompanyada de polèmica. La raó central del conflicte derivà de l’ús que Guillem Sala fa del llenguatge, alternant el català i el castellà entre els seus personatges. Està escrita en una barreja de català brut i de castellà brut. He mirat de reflectir-hi la parla real d’un entorn social determinat, els barris del Nord de Barcelona. Per davant de la norma, doncs, he prioritzat l’ús (bueno, bulto, vale, ara vengo) i fins i tot el so (micus, sang i fecha)...[4]. Defensa que la novel·la només té sentit d’aquesta manera, considera inversemblant la utilització d’un català impecable en el context descrit perquè sonaria artificial. Malgrat tot, alguna lectora va declarar que li semblava excessiva l’extensió dedicada i que podia haver aconseguit els mateixos efectes sense tanta recreació ni barreja. Per contra, un altre parer remarcava com a positiu el llenguatge atrevit, trencador, inquietant i ens dóna a entendre que el llenguatge té classes socials.

La trobada del club va fer prou evident, una vegada més, com la polèmica i els parers s’aviven quan la lectura genera ambivalències, quan el que s’explica i com s’explica provoca sensacions contràries. Ningú va qüestionar que era una història ben narrada, que era una història de perdedors i de personatges trencats que no troben el seu lloc en aquest món –tal i com va explicitar una lectora- però mentre uns lectors encaren les històries des d’una perspectiva analítica i, potser, distant, altres senten encongir-se el cor davant tanta desferra perquè Guillem Sala no aporta llum ni esperança, descriu la solitud i la incapacitat per afrontar l’existència: la Sandra està plena de vida però no sap què fer-ne. Més clar, aigua.

 

---

[1] FONT: CAMPS, Magí. Guillem Sala inventa la nanoliteratura. La Vanguardia 15/07/2019. https://www.lavanguardia.com/encatala/20190715/463469312598/guillem-sala-nanoliteratura-vicenc-altaio.html

[2] FONT: CAMPS, Magi. Ob.cit.

[3] FONT: SALA, Guillem. Castigar la llengua. El núvol 13/10/2020. https://www.nuvol.com/llengua/castigar-la-llengua-126812

[4] FONT: SALA, Guillem. Ob.cit.

 

 

EL BALL DE LES BOGES

 Un llibre de

VICTORIA MAS

 

 L’autora

Victoria Mas, una jove escriptora de trenta-sis anys, d’origen francès, filla de la cantant Jeanne Mas destaca per tenir una biografia personal reservada i continguda mentre l’impacte mediàtic de la seva novel·la El ball de les boges, publicada el 2019, ha estat aclaparador. Des d’aleshores no ha deixat d’anar sumant un premi rere altre. A dia d’avui l’obra ha estat traduïda a dotze llengües i ja s’ha passat a cinema (2020) amb adaptació i direcció de Mélanie Laurent.

L’escriptora va viure vuit anys als Estats Units on va formar-se en el camp cinematogràfic i de la literatura angloamericana. De retorn a França va prosseguir estudis a la universitat de La Sorbonne i ha treballat en el cinema com a ajudant de producció, guionista i fotògrafa. L’any 2014 va publicar un llibre dedicat a la cuina francesa considerat una excel·lent guia per als nord-americans interessants en aprofundir i conèixer de veritat els hàbits i costums gastronòmics de la preuada cuina del país veí.

Per trobar una mica més d’informació respecte de l’autora he recorregut a algunes pàgines web franceses. El 18 de novembre del 2019 la revista Arty Magazine publicava una entrevista feta pel redactor en cap, Marin Woisard[1], on li reconeixia l’èxit de El ball de les boges amb una dada indiscutible: l’editor, Albin Michel, havia decidit augmentar el tiratge de 6000 a 40000 exemplars d’un dia per l’altre davant el succés despertat. El comentari és aprofitat per l’autora per recordar que aquest èxit no va ésser immediat, que li havien rebutjat quatre manuscrits anteriors. De fet, en una altra entrevista[2] situava en els divuit anys l’inici de la seva faceta d’escriptora i afegia: quan vaig deixar d’escriure sobre mi va ésser quan vaig començar a escriure veritablement.

Quan l’entrevistador li preguntà pels tres llibres literaris de major impacte sobre ella, Victoria Mas va citar La Horla de Guy de Maupassant perquè va proporcionar-li les primeres emocions literàries i va moure-la a interessar-se per la figura i tasca de l’escriptor; L’Amant de Marguerite Duras, una novel·la llegida de joveneta i d’efectes fascinadors tant pel seu estil com per la pròpia vida de l’autora. Vaig decidir –afirma- que volia fer com ella i també escriure. I com a tercera obra anomenava Les flors del mal de Charles Baudelaire.

Una altra pregunta dins de la mateixa entrevista s’interessava per les dones que integraven el seu panteó personal, les dones que l’autora podia tenir com a referència. Excusant-se per les que podrien quedar dins del calaix, Victoria Mas citava Simone de Beauvoir, com a testimoniatge clàssic de referència, Françoise Sagan per la seva obra literària i la seva sinceritat, Camille Claudel pel seu immens talent no reconegut, Maya Angelou per la seva vida, Dorothy Parker pel seu esperit i Simone Veil per la seva incomparable herència.

Preguntada per com mesurar la vàlua d’una artista responia que l’element definidor era l’impacte que podia tenir sobre els altres, tot i reconèixer la importància de saber articular pensament i sentiment. Jo veig l’artista –afirmava- com un intermediari, més que no pas com un creador. Insistia, doncs, en el ressò de l’obra en el lector. D’immediat em van venir a la memòria unes paraules d’una lectora del club: A mi un llibre si no m’aporta res, el deixo.

Quan se li va demanar per les seves aspiracions, la resposta deuria deixar etonné més d’un: Espero trobar algun dia la serenor. Ha d’ésser agradable, suposo.

L’obra

 

 

 

 

 

El ball de les boges parla del confinament però també de la llibertat, del poder de les dones i de l’abús d’autoritat dels homes. Victoria Mas busca jugar amb les paradoxes. La seva narració evoca el destí de nombroses dones tancades a l’hospital de la Salpêtrière sota la supervisió del famós doctor Charcot que les utilitzava per als seus estudis i experiments en el París de finals del segle XIX. Dones exposades en sessions públiques a proves d’hipnosi, dones rebutjades pels seus familiars per raons i motivacions diverses... les consideraven histèriques però hi havia dones que senzillament molestaven les seves famílies. Jo pretenia –explica l’autora- comprendre quin era el context social i moral que permetia internar dones tan fàcilment.

Victoria Mas s’engrescà amb aquesta història una mica per casualitat. El propi edifici de la Salpêtrière, la seva estructura, ho propiciava. Una estructura austera, dura, pesant, no passa desapercebuda. Es diu que les pedres retenen els records del lloc –declarava l’autora- quan jo ho vaig comprendre em vaig fer capaç del meu neguit. Fou aleshores quan em vaig voler interessar i aprofundir en aquest passat desconegut de tantes dones internades[3].

També l’esoterisme ocupa un espai dins la novel·la. A finals del segle XIX era un tema de moda, un tema recurrent que Victoria Camps aprofita per incidir en la fragilitat de les fronteres entre allò visible i allò invisible, entre la racionalitat i la irracionalitat.

Tot i que l’escriptora afirma el caràcter de ficció de totes les protagonistes, l’obra respira un realisme històric notable gràcies al treball de recerca documental realitzat, sumat a un estil narratiu net i polit, emmarcat en una construcció serena dels fets que es desencadenen de manera inexorable en una societat on la histèria, la hipnosi, l’espiritisme i, també, les primeres reivindicacions feministes agafaven volada. Va ser opinió compartida per totes les participants del club de lectura que El ball de les boges és un llibre ben escrit i ben traduït. També va destacar-se el “to” narratiu; és a dir, l’escriptora és capaç de descriure vexacions i situacions d’extrema violència sense utilitzar cap adjectiu ni cap expressió ni grollera ni sobrepujada i, tanmateix, mentre les paraules es desgranen una rere l’altre sempre en un to plàcid, l’estómac del lector s’encongeix i l’ànima plora davant de tant desgavell i tanta injustícia. Sembla que no pugui ser; m’ha escandalitzat per dins; m’ha remogut tota...van ésser comentaris expressats en veu alta en el debat.

Jo experimentava una gran simpatia per aquestes dones. Elles patien. O elles rebutjaven els codis establerts. Calia “tancar-les” en vida, prohibir la seva paraula, la seva persona. Elles representen, des del meu punt de vista, la símptoma d’una societat que vol garantir l’ordre i un determinat sentit de la moral. I col·locar les dones sota el seu control d’una manera o d’una altra, expressava l’autora en una entrevista[4].

La novel·la francesa del segle XIX des de Stendhal a Flaubert és curulla d’històries on es manifesta el model de societat patriarcal fortament jerarquitzada i on la dona es veu reduïda a un estereotip precís del que no pot sortir si no vol quedar estigmatitzada no només per la societat, sinó per la pròpia família i, el més terrible de tot, per les dones de la pròpia família. Nosaltres mateixes ens traïm va comentar una participant del club. I, en efecte, a més d’una de les lectores les va horroritzar el paper de l’àvia que després de promoure la confidència de la néta, li és deslleial. Podem també retenir les paraules de la Louise, una de les protagonistes, quan després d’haver estat violada pel marit de la seva tieta diu: Més que el meu oncle em forcés, el que em va doldre va ser que la meva tieta em renyés.

El ball que dóna títol a la narració era conegut per la premsa i aplaudit per la burgesia de l’època que acudia a la Salpêtrière a contemplar com les internes es barrejaven amb la bona, alta i cristiana societat parisenca, una distracció morbosa i del tot desconsiderada però no massa allunyada d’altres descripcions igual d’amorals. Com es va comentar, la bogeria dels homes la paguen les dones i les dones la paguem sobre nosaltres mateixes. Tanmateix, es va subratllar, els conceptes morals actuals –almenys a Occident- no són, afortunadament, els mateixos que dominaven a finals del segle XIX i fins ben entrat el segle XX. Avui, a la nostra societat, se’ns fa impensable una exhibició pública d’unes dones justificada per motius científics o, sota la mateixa premissa, divulgar fotografies qüestionables quant a significat i fetes sense permís. El llibre m’ha fet qüestionar diverses coses, va apuntar una lectora. Una d’elles, potser, seria preguntar-se quins són els camins pels que els valors morals d’una societat canvien.

L’escriptora amb aquesta novel·la dóna vida a unes dones plenes de matisos i personalitats complementàries. Des de la protagonista, l’Eugénie, una dona d’esperit lliure, plena de curiositat, capaç de qüestionar-ho tot a partir del sedàs de la raó i una dona valenta apta per expressar enmig del desconhort: ja no necessito viure més en secret. Tothom sap qui sóc ara; fins a la Geneviève, la infermera que escriu cartes a la seva germana difunta. Ambdues tanquen El ball de les boges amb un final tergiversat, tal i com va posar de relleu una lectora: la sana, acaba considerada boja i la boja, sana. Una cloenda perfecta a tanta insensatesa!.

 

---

[1] WOISARD, Marin. “Interview pop avec Victoria Mas, romancière du « Bal des Folles» . https://www.artymag.com/interview-pop-avec-victoria-mas-romanciere-du-bal-des-folles/

[2] PHÉLIP, Olivia. “Victoria Mas mène le bal de la saison littéraire”. https://www.viabooks.fr/article/victoria-mas-le-bal-des-folles-interview-revelation-118337

[3] WOISARD, Marin. Ob.cit.

[4] PHÉLIP, Olivia. Ob.cit.

 

JO ERA EL MÓN

Un llibre de

MARC ARTIGAU I QUERALT

Trobada amb l'autor gràcies a l' Institució de les Lletres Catalanes

L’autor

Marc Artigau és un barceloní nascut l’any 1984. Llicenciat en Direcció escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona és dramaturg, narrador, poeta i professor. També destaca per les seves col·laboracions a Catalunya Ràdio i a El món a Rac 1. Com a professor dóna cursos a la Sala Beckett, a l’Escac i a l’Eram de la UdG. En una entrevista[1] destacaven també el seu paper com adaptador i contestava: De fet, una de les males crítiques que he tingut deia que era un bon adaptador i un mal autor. Hi ha tres adaptacions, però les altres dues són de creació. Quan m’ho pregunten, dic que soc escriptor perquè, per a mi, l’escriptura teatral és literatura.

Dels seus inicis recorda, segons explica a la mateixa entrevista, que feia teatre amateur perquè escriure el feia feliç. Va adonar-se de la dificultat de la tasca i aleshores va buscar amb quins estudis podia desenvolupar l’escriptura. D’aquesta manera va anar a parar a l’Institut del Teatre però el primer intent per accedir-hi va ser fallit. Recordo plorar, i molta ràbia i dolor, comenta. Aleshores va fer un any d’Humanitats a la UPF que va acabar sent un dels més feliços de la meva vida. Després va tornar a presentar-se a les proves per a l’Institut del Teatre i ho aconseguí. Sempre ho explico als alumnes, perquè no tot surt a la primera.

Una ullada a wiquipèdia ens demostra que Marc Artigau és un treballador incansable:

10 obres de teatre (del 2006 al 2018)

5 llibres de poesia (del 2005 al 2012)

7 obres de narrativa (del 2013 al 2021) i

9 premis literaris:

• Premis Literaris Baix Camp - Gabriel Ferrater de poesia - 2006 - Primers auxilis
• Premi Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat - 2007 - Vermella
• Premi de Poesia Estabanell Energia - 2007 - Escuma negra
• Premi Ciutat de Sagunt - Pepe Alba de teatre - 2008 - Ushuaia
• Premi Ciutat de Sagunt - Pepe Alba de teatre - 2009 - Les sense ànima
• Premi Josep Maria Ribelles - 2011 - Desterrats
• Premi Les Talúries - 2011 - Caixes
• Premi Quim Masó - 2017 - Alba (o el jardí de les delícies)
• Premi Josep Pla - 2019 - La vigília

Com a dramaturg ha treballat amb Julio Manrique, Oriol Broggi, Àngel Llàcer i Manu Guix i Juan Carlos Martel, entre d’altres.

És interessant l’àmplia entrevista de Martí Figueras a Marc Artigau publicada al Nuvol[2]  perquè hi trobem exposades les seves idees sobre l’escriptura i els escriptors. Destaca el paper de la sala Beckett de Barcelona com un indret formador més que recomanable perquè com a mínim hi ha un pla, això que tant critiquem de les indústries culturals, que no hi ha cap pla, que és campi qui pugui. En el cas de la Beckett sí que hi ha una voluntat de fer un tipus de teatre, a ensenyar un tipus d’escriptura, una manera d’explicar el món. Però, afegeix, no es pot ensenyar a escriure. Pots donar eines, pots ensenyar estructures, pots donar pistes, analitzar mecanismes (...) però la pulsió de l’escriptura ets tu davant el paper en blanc. Escriure, llegir i escoltar considera que són les claus bàsiques per aprendre a escriure.

Reflexiona que la principal solució per superar el pànic al full en blanc és tenir una idea. Però tampoc n’hi ha prou. Compara la idea amb una espurna, la llavor per iniciar el relat; ara bé, un bon relat precisa sovint d’una investigació prèvia. Marc Artigau acostuma a fer-ho sempre i quan ja té la recerca a la butxaca inicia el nou pas consistent en desenvolupar el conflicte i dibuixar els personatges. Com a professor d’un curs d’iniciació explica que cal començar pels elements bàsics per construir la casa. I el principi de tot és el conflicte. Val a dir que tot està dit i està escrit. L’únic que podem aportar –afirma- és el nostre punt de vista, la nostra mirada, quin és el nostre context.

Una bona obra, insisteix més endavant, es reconeix perquè presenta uns personatges ben definits que mostren la complexitat de l’ànima humana, capaç de fer el millor i el pitjor. Aquesta riquesa de matisos esdevé també una eina utilitzable per promoure girs argumentals: escriure personatges antagònics, éssers detestables que en la nostra vida real evitaríem i fer-los empàtics és un exercici que qualsevol autor ha de treballar.

A nivell personal confessa que els seus dos temes principals, l’esquelet de la seva obra, són la solitud i el temps. Manifesta una certa obsessió per aprehendre el temps i que no s’esmunyi entre els dits i fa llistes de tot el que ha de fer i diu ésser molt organitzat per tal d’aprofitar-lo millor. També reconeix que darrerament s’està fent espai dins del seu esquelet d’escriptor un altre tema que gira al voltant de les relacions de poder.

 

L’obra

El club de lectura va tenir la sort de poder comptar amb la presència de l’autor just el dia que ens reuníem per fer el comentari de Jo era el món. La trobada va esdevenir un plaer i un enriquiment, perquè Marc Artigau ens va eixamplar la mirada fent-nos comentaris sobre l’obra i les seves intencionalitats. Tot temps va fer ús d’un llenguatge distès, amable i ric en imatges i algunes cites memorables; l’autor ens ho va posar fàcil per aprofundir en la seva novel·la i en el seu rol d’escriptor. Agraïm molt sincerament la bona estona compartida i les seves aportacions.

Jo era el món no és una novel·la senzilla, ni plana. És una història polièdrica perquè permet estirar de molts fils tot i que, per sinopsi, és una narració sense massa complicacions aparents. Només aparents. Jo era el món explica la història de l’Ariadna, una adolescent que decideix anar-se’n de casa a l’entrada del segle XXI quan les xarxes socials encara no tenien el protagonisme actual. En comentar-ho, l’autor va remarcar la importància d’aquest fet per incidir en l’impacte que els canvis tecnològics tenen a la vida de les persones i, especialment, dels joves i, per corroborar-ho, va fer esment d’una cita de Pasolini: cada vint anys s’acaba el món i en comença un altre.

L’Ariadna és el vèrtex de la trama però no és del tot cert. Tot el discurs narratiu giravolta entorn de la desaparició d’aquesta adolescent jove de disset anys però va molt més enllà. La repercussió de l’esvaïment de la noia afecta tot el poble d’Arveda d’una manera o altra. Ningú queda indemne, encara que l’impacte és desigual. Els personatges que s’entrellacen dins la història són prou complexos, defugen la simplicitat del bo i el dolent, suggereixen, insinuen, i és el lector o lectora la responsable, si vol, de fer les valoracions morals que li semblin oportunes. La gent és molt complexa –ens diu l’autor- millor dibuixar-les sota pinzellades de color gris.

Marc Artigau va explicar-nos que tota la història és ficció, tot i que poc ens hauria sorprès si ens hagués dit el contrari perquè tant la descripció dels personatges com la seva actuació és perfectament creïble. Jo volia explicar que als disset anys un jove pot sentir-se molt fort i segur ... fins que la vida et posa al teu lloc. Talment com li succeí a la protagonista que, innocent i crèdula, cau a mans d’una secta on creu trobar, inicialment, sentit a la seva buidor existencial. Fins quin punt aquesta buidor ve motivada per un problema d’identitat generat pel fet d’ésser una jove adoptada que desconeix totalment la procedència dels seus pares biològics queda com un interrogant, com una possible motivació indirecta perquè Marc Artigau no dóna les coses fetes, apunta, deixa caure, convida el lector a entrar dins la història i construir el seu propi imaginari com quan l’Ezequiel –que no és pas un nom arbitrari com tampoc ho és el d’Ariadna- li diu a la noia: el teu jo d’abans ja no existeix. Ara ets una persona nova.

L’autor va confirmar que l’indret de l’acció (Arveda) és un homenatge al poble de la mare, Arbeca: volia que fos un homenatge perquè tinc la sensació que el Pla d’Urgell i Les Garrigues no s’han explicat gaire i tenia moltes ganes de descriure aquella terra, aquelles olors, les oliveres, els presseguers i el llenguatge particular de la zona. I, efectivament, l’estil narratiu acull un bon grapat de localismes seguint la manera fidel de la parla de la zona de les Garrigues.

Marc Artigau persevera per trobar un equilibri entre fer gaudir el lector, a la vegada que no renuncia a la qualitat literària, i fa ús d’un acurat llenguatge i modifica l’estructura narrativa amb la manifesta intenció de defugir tota simplificació excessiva. Ens cità Mercè Rodoreda (és difícil escriure bé i senzill) com una mena d’autojustificació innecessària perquè el club de lectura agraeix i aplaudeix el llenguatge poètic i literari.

El polifacètic autor busca situar el llenguatge en el centre de la novel·la: Vinc del món del teatre, on la paraula i l’economia de la paraula és importantíssima. Joan Margarit deia que sí un vers es pot treure és perquè no funciona i el mateix passa amb una rèplica de teatre que si també es pot treure és que no funciona. Ell no vol caure dins el cistell de la moda de construir frases on hi ha el subjecte, el predicat i el barret de la paraulota.

Jo era el món  es desenvolupa des del punt de vista de tres personatges diferents: la mateixa Ariadna, el seu pare, que no deixa mai de buscar-la, i la seva millor amiga, l’Esther. És una història que fa viure el dolor de l’absència, una absència que no permet fer el dol, que no permet trobar la pau perquè de l’Ariadna només se sap que ha desaparegut, no pas que s’hagi mort.

Jo era el món ens fa pensar entorn de la vulnerabilitat, l’amor, l’amistat, la pèrdua i alhora sintonitza amb el realisme màgic en el desenllaç de pare i filla. A un i altre se’ls podria aplicar les poètiques paraules de l’àvia de l’autor: No els digueu res que tenen el cor adormit.

 

---

[1] https://www.nuvol.com/teatre-i-dansa/marc-artigau-el-principi-de-tot-es-el-conflicte-20645

[2] https://www.nuvol.com/teatre-i-dansa/marc-artigau-el-principi-de-tot-es-el-conflicte-20645

LA LLUVIA AMARILLA

 Un llibre de

JULIO LLAMAZARES

 

L’autor

Julio Llamazares va néixer a un poble de Lleó el 28 de març de 1955. Ha estat dues vegades finalista del “Premio Nacional de Literatura de España” per les seves novel·les titulades “Luna de Lobos” i, la que llegim, “La lluvia amarilla”, publicada l’any 1988.

Va cursar la carrera d’advocat però va decantar-se ben aviat pel periodisme. Ell mateix ha reconegut que escriure era la seva vocació des de ben petit, i ho valida fent referència a una infància viscuda en un poble miner on els llibres eren una excepció, a més a més de tenir un entorn familiar poc afavoridor per obrir aquest interès per la literatura[i].

L’escriptor és col·laborador habitual de diferents diaris i revistes. Ha treballat també en el món radiofònic i televisiu. Ha escrit onze obres de narrativa entre 1981 i 2015 alternant els relats amb la novel·la. Així mateix, dins de la seva obra primerenca, compta amb dos llibres de poesia. Ha escrit vuit llibres de viatges i guions cinematogràfics, set dels quals han estat portats a la pantalla. Destaquem, entre ells, el guió de “Flores de otro mundo” (1999), una pel·lícula dirigida per Icíar Bollaín.

Llegim una entrevista a Infolibre dirigida per Antonio Contreras[ii], on l’escriptor manifesta la seva preocupació per l’augment de la crispació social, per la desqualificació de la conversa entesa com el que hauria d’ésser, un diàleg entre les parts. És, aquesta, una entrevista on Julio Llamazares expressa sense embuts el seu desencís, com correspon a tot humanista, davant la realitat sociològica i política que ens envolta. Heus ací, alguns fragments:

(...) El otro día escribí en un artículo que el papa Juan Pablo II se precipitó al decir que el infierno no existe. El infierno son las redes sociales pero no exactamente las redes sociales, sino la gente que habla desde el anonimato y desde la impunidad (...)

(...) si la libertad es una cerveza en una terraza o caminar sin encontrarte a un exnovio o una exnovia por la calle, entonces entramos ya en el terreno del disparate (...)

(...)El periodismo es una tierra de nadie en la que cualquiera puede decir lo que quiera sin tener ninguna responsabilidad y eso es muy difícil de controlar (...)

(...)La gente va al kiosco a que le den la razón o ponen la cadena de televisión que le da la razón. No busca que le den ideas para pensar. Se plantea entonces aquello que decía Emilio Lledó de que "la duda es la luz del pensamiento". Tú empiezas a pensar cuando tienes dudas. Si tú crees que tienes la razón y buscas reafirmarte continuamente en ella, al final acabas convertido en un hooligan de la política o de lo que sea, igual que los hooligans en el fútbol (...)

(...) Cuando se pierde el respeto al otro entramos ya en un terreno de arenas movedizas que convendría repensar (...).

Julio Llamazares declarava que la seva pàtria és la literatura mentre Yolanda Delgado[iii] el definia com un “narrador d’històries” i li preguntava perquè a la majoria de les persones els plau d’escoltar-ne i l’escriptor li responia amb una dualitat: perquè escoltar històries permet oblidar les pròpies o perquè escoltar històries permet repensar les pròpies.

El bagatge personal de Julio Llamazares és ampli. Ell es defineix com una persona de tendència solitària i gens amant de la vida social pública. Home despert i receptiu, reflexiu i introvertit, argumenta com entén ell la feina de l’escriptor:

(...) Yo creo que la labor de un escritor es contar de la mejor manera posible; de los miles de millones de formas de contar una historia, tratar de contarla de la mejor manera posible. No se trata de contar una historia por contarla, sino de sacarle el máximo jugo a esa historia, y eso solo se consigue a través de la manipulación del lenguaje. Otros trabajan manipulando hierro, manipulando la piedra…, el escritor trabaja manipulando el lenguaje y creo que la labor del escritor, en cierto modo, es como la labor de los ríos que van puliendo las piedras hasta que producen una música determinada en el agua. Los escritores hacemos eso, lo que yo entiendo por escritor: limamos, pulimos las palabras como si fueran piedras hasta que producen una música y una poesía determinada que es la que uno pretende (...).

 

L’obra

 

 El club de lectura d’aquest mes ha estat tan especial com interessant perquè el vàrem fer en col·laboració amb el Museu de la Vida Rural i, més concretament, amb els responsables -l’Anna Andavert i l’Alex Rebollo- de l’exposició titulada Generacićo (Re). Continuïtat o canvi?.

La lluvia amarilla és un llibre que, difícilment, et deixa indiferent. Magistralment escrit, amb una narrativa poètica indiscutible, Julio Llamazares ens descriu el drama o els drames que omplen el rerefons dels pobles abandonats. En aquest cas, tota la trama es condensa en un monòleg protagonitzat per Andrés, un pastor d’Ainielle, un poble abandonat del Pirineu Aragonès del que ell és l’únic habitant. Potser rere la història s’amaga indirectament la del propi Julio Llamazares, doncs la seva família va haver d’abandonar el lloc on va néixer, Vegamián, perquè va quedar negat per les aigües de l’embassament de Porna.

Les obres de Julio Llamazares es caracteritzen per un marcat intimisme i l’ús d’un llenguatge precís, memorable, quan descriu. La cerca via internet per poder fer la presentació de la lectura parlava de la solitud, del temps, de la mort, del seny i de la bogeria. Aspectes, tots ells, manifestats quan vàrem iniciar el debat.

La conversa sobre el llibre va ser molt rica. Tothom –i  és difícil trobar tanta unanimitat en un grup de lectores superior a les vint persones- va coincidir a destacar la bellesa de les descripcions, el ritme contingut de la narrativa, la precisió d’un llenguatge tan ple de matisos que, mentalment, construeixes l’escenari sense dificultat. El lector veu i viu Ainielle, el poble que, segons s’explica a la introducció, va quedar completament abandonat l’any 1970.

La dinàmica del temps narratiu és pausada, quasi immutable en el seu ritme. Julio Llamazares -va puntualitzar una participant del club- fa una personificació dels objectes i de la natura. La casa, la seva vivenda, la descriu i es viu com un cos humà.

Més diversitat de parers van sorgir en centrar-nos en el contingut de la història i exposar les emocions i sentiments remoguts. Una lectora va dir: és un llibre que cal llegir-lo a la planta baixa perquè l’angoixa que desperta convida a llençar-te pel balcó. Una altra lectora, en canvi, subratllava com la solitud era viscuda a la manera d’una declaració d’amor, de lligam, a la terra.

L’autor planteja un paral·lelisme entre la mort del poble i la mort de l’únic habitant. La història comença quan Andrés imagina una visita turística al poble i la sorpresa inesperada de trobar-lo mort. I el darrer capítol és la mort pròpiament del protagonista. Entre el primer i el darrer capítol es tanca el cercle.

El protagonista viu la mort com una alliberació: Mi padre me había enseñado con su ejemplo que la muerte es solo un primer paso en nuestro viaje sin retorno hacia el silencio (...) sabiendo que es en ella donde, al fin, encontraré consuelo a tanto olvido y tanta ausencia.

El pes del poble buit de persones es fa molt més feixuc amb la mort de Sabina, la seva muller. I, certament, la relació entre ambdós no es caracteritzava –com es va comentar- per la comunicació; més aviat eren dues persones que convivien costat a costat però cadascuna tancada en la seva pròpia solitud. Yo buscaba una razón a la tristeza de Sabina diu l’Andrés, però no era capaç de preguntar-li-ho directament.

Quan Sabina mor, el seu món es capgira. Només Andrés i el gos resten per fer-se companyia. Seran deu anys de profunda solitud, olvidado de todos, condenado a roer mi memoria y mis huesos (...) diez larguísimos años de total soledad. De Sabina li quedarà el bocí de soga que porta lligada a la cintura perquè la soga era el alma sin dueño de Sabina.

Andrés queda atrapat en el seu món i els seus records. El seu no deixa d’ésser un arrelament destructiu. El pes del passat, la càrrega feixuga de l’herència familiar, la resignació, la incapacitat de perdonar el fill que un dia va decidir emigrar cap a altres terres i a qui li  va dir que si marxava mai més tornaria a entrar a la casa familiar, mai més tornaria a ser vist com un fill. Viure com una traïció el que és el dret de tot jove a una vida digna és prou significatiu per captar la mentalitat del protagonista. Com va dir una participant del club: estimar la terra, el lloc, els orígens, arrelar-se, està molt bé, però en el cas dels fills –i per això dic que li falta esperança- has de fer-los lliures, que aprenguin més que tu, que es formin i tornin –si és el cas- per millorar el lloc, la terra, el negoci, la vida, agafant les coses del pare més les que ha après.

Quan ens vam trobar el mes passat per comentar el llibre de la Silvia Soler es va formular la pregunta de què esperem d’una novel·la. L’interrogant és interessant perquè hi ha novel·les amb remor d’històries mentre l’estil pròpiament literari es distreu amb tanta acció; per contra, el llibre de Julio Llamazares  et permet assaborir la història en cada paraula, cada adjectiu, cada imatge.

Una darrera cita: (...) Andrés, el protagonista de ‘La lluvia amarilla’, poco antes de morir, se compara a un perro abandonado por todos, que aguarda paciente al cazador de perros. Si Julio Llamazares tiene razón y es la obra la que elige a su autor, la realidad de Andrés y de Ainielle es la excusa para hablar del pesimismo de una generación a través de otra en la que se refleja, asumiéndola (...) [1].

---

[1] CARRASCO, José Javier. “El pesimismo y la Lluvia Amarilla”. https://www.lanuevacronica.com/el-pesimismo-y-la-lluvia-amarilla

 

---

[i] NAVARRO, Yolanda. “Mi visión de la realidad es poètica”. https://webs.ucm.es/info/especulo/numero12/llamazar.html

 

 

[ii] CONTRERAS, Antonio. “Como lo ve”. https://www.infolibre.es/videolibre/como-lo-ve/julio-llamazares

 

[iii] NAVARRO, Yolanda. “Mi visión de la realidad es poètica”. https://webs.ucm.es/info/especulo/numero12/llamazar.html