DIFERENTE

 Un llibre de

ELOY MORENO

L’autor

Eloy Moreno Olaria va néixer a Castelló  de la Plana un dia de gener de l’any 1976. És, per tant, un escriptor valencià que escriu en llengua castellana. El seu nom començà a fer-se conegut arrel de la novel·la, El bolígraf de tinta verda –nom de la seva traducció al català- que és de l’any 2011. Aquesta novel·la la va autoeditar i ell mateix es va encarregar de la seva distribució.

Eloy Moreno és enginyer informàtic de professió inicial, un camp aparentment allunyat del món literari. Segons que explica, la seva trajectòria en el camp de les lletres va començar l’any 2006[1] quan va decidir que volia escriure un llibre atractiu als seus ulls, un llibre capaç d’arrelar dins la ment del lector fent denúncia de com la feina del dia a dia emmascara la vida i hipoteca el temps. Aquest és el rerefons de El bolígraf de tinta verda, una novel·la de volada a través del boca-boca fins que l’editorial Espasa es va fer càrrec de distribuir-la per tota Espanya.

Després de l’èxit obtingut, Eloy Moreno va continuar pels viaranys de l’escriptura i, dos anys més tard, el 2013 va publicar Lo que encontré bajo el sofà i va seguir el 2015 amb Cuentos para entender el mundo. L’èxit d’aquesta iniciativa literària es demostra amb la publicació de dues edicions més: Cuentos para entender el mundo 2 (2016) i Cuentos para entender el mundo 3 (2018).

A cavall entre aquestes dues edicions va veure la llum, El regalo (2015), Invisible (2018), Tierra (2019), Juntos (2021), Diferente (2021), Lo quiero todo (2022) i Cuando era divertido (2022).

El nexe o fil conductor de la seva obra és la voluntat de crítica social. Com el propi autor ha declarat: (...) Todas mis novelas son cosas ordinarias. Todos mis libros parten de historias cotidianas y lo que hago es contar lo que nadie quiere ver.

L’escriptor s’autodefineix com un optimista de l’esdevenir quotidià i de tots els seus viaranys. Quan se li planteja el caràcter moralista de la seva obra[2] dóna la raó a l’entrevistadora i li confirma que aquest és, precisament, l’objectiu final dels seus llibres i afegeix que cadascun expressa diferents àmbits de la vida.

No li agraden les contraportades dels llibres on es descobreix la trama de la història. Ho explica amb aquestes paraules: “para mí, un libro es como un regalo, por lo que si lo destripas antes de comenzar a leerlo, es como si te dieran el regalo ya desenvuelto”[3]. Subratlla la importància dels finals, la manera com cada autor clou la seva història. Ell és del parer d’acabar la narrativa de manera potent i deixant una bona sensació al lector o lectora. De fet, comenta, inicia cada història meditant el final; vol tenir-lo clar i afegeix que “es la primera parte que preparo de cada libro. Me facilita mucho las cosas porque siempre sé hacia dónde debe seguir la narración.

La seva narrativa és ràpida –segons afirmen els seus crítics- i d’escenes curtes amb l’objectiu d’atraure el lector des de la primera pàgina. Segons ell, els capítols curts permeten deixar la novel·la en qualsevol moment i, a la vegada, provoquen les ganes de llegir-ne una mica més[4].

Quan se li va demanar unes paraules adreçades a persones amb voluntat o interès per escriure, va subratllar un problema. Segons va dir, avui no hi ha cultura de l’esforç[5]. L’hipotètic escriptor o escriptora no pot esperar que tot surti bé a la primera ni amb cinc minuts. Com deia Picasso, la inspiració existeix però ha de trobar-te treballant.

Eloy Moreno ha trobat la seva pedra filosofal, la pedra que proporciona sentit a la seva vida, fent al·lusió al magnífic llibre de Viktor Frankl, perquè no dubta en assegurar-li a la periodista que si avui fos el seu darrer dia de vida seguiria fent el mateix que fa, escriure.

 L’obra

 

 Eloy Moreno parlava d’aquest llibre d’aquesta manera: “Diferente” narra la historia de una chica superdotada con varias enfermedades graves que lucha por encajar en el mundo. Por primera vez en toda mi carrera, he dejado un final un poco abierto, para que el lector piense qué sucede en realidad[6].

 A la presentació del llibre per Youtube, l’escriptor reflexiona amb la dificultat de posar-se a la pell d’un nen i exercir el procés empàtic d’explicar els fets a partir de la seva mirada. Confessa que va ajudar-se d’una professional de la psicologia per polir el llenguatge, per fer-lo més creïble. No podem afirmar amb rotunditat que se n’hagués sortit perquè alguna persona del club de lectura d’ampli currículum en el món sanitari va qüestionar tant el què com el com. Altres participants també van considerar poc creïble el personatge de la Lluna. Des de la mirada d’alguna lectora, la protagonista és dibuixada com un súper heroi de còmic amb reminiscències d’Alícia en el país de les meravelles i de la pel·lícula Amélie de Jean-Pierre Jeunet.

 La lectura de Diferente no va acabar de fer el pes. Certament hi va haver lectores emocionades per la història de la Lluna, entendrides per un relat que potser busca massa descaradament la llàgrima fàcil, però ningú va afirmar haver sentit satisfacció plena amb la lectura. Podríem resumir el debat en un “si, però...” o en un “no, però...” o, senzillament, “no”. És una història i una narrativa que no ha calat. Com a observacions de lloança es van apuntar: que és una novel·la que emociona per la capacitat d’amor, que no deix indiferent ni per a bé ni per a mal, que fa sentir el patiment de proximitat, que et fa valorar el que pots fer, que és una novel·la tendra, que fa reflexionar i pot angoixar, que fa pensar en el valor de les petites coses.

Algunes participants del club expressaren el seu cansament per una estructura feixuga, excessiva en les repeticions i capítols tan curts que semblava un homenatge a la pàgina en blanc. Tot i la brevetat de cada capítol més d’una persona va comentar que s’havia embolicat, que el format era difícil de digerir i que la part de Polònia es feia llarga i carregosa.

 Malgrat la voluntat de l’Eloy Moreno per construir un final una mica obert es va poder constatar més d’una confusió entre les participants a l’hora de donar sortida a la història. Alguna persona va apuntar la voluntat de fer un final rebuscat mentre, alguna altra, més agosarada, va afirmar que tot plegat només es tractava d’un venedor de relats commovedors mal escrits. Es va subratllar l’absència absoluta de descripcions, la construcció d’un relat centrat exclusivament en un inacabable diàleg on es barregen històries simultànies protagonitzades per personatges plans. Tots sabem que els personatges de tota obra són una creació d’un autor però quan l’obra és bona de veritat, els personatges semblen tenir vida pròpia, al marge del seu creador. No és aquest el cas de la novel·la que comentem.

 

---

[1] MORENO, Eloy. Biografía. https://www.fnac.es/Eloy-Moreno/ia267468/biografia

[2] MIQUEL, Mariaasun. “Si hoy fuese el último día no estaria haciendo nada difernte”. https://noktonmagazine.com/eloy-moreno-si-hoy-fuese-el-ultimo-dia-no-estaria-haciendo-nada-diferente/

 

[3] VALGAÑON, Sergio. “Destripar un libro al lector es darle un regalo desenvuelto”. https://www.elperiodicodearagon.com/cultura/2021/10/27/eloy-moreno-destripar-libro-lector-58887507.html

 

[4] VALGAÑON, Sergio. “Destripar un libro al lector es darle un regalo desenvuelto”. https://www.elperiodicodearagon.com/cultura/2021/10/27/eloy-moreno-destripar-libro-lector-58887507.html

 

[5] VILAR-BOU, José Miguel. “Debemos recuperar la cultura del esfuerzo de nuestros padres”. https://www.eldiario.es/murcia/entrevistas/eloy-escritor-debemos-recuperar-esfuerzo_1_1119477.html

 

[6] MIQUEL, Mariasun. Ob.cit.

EL CÀSTIG

 Un llibre de

GUILLEM SALA

L’autor

Una escarida biografia de Guillem Sala ens informa que va néixer l’any 1974 a Barcelona, que és professor de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i que és escriptor. Les seves primeres passes d’un cert ressò en el camp de la literatura les va fer amb Heu vist passar en Puça amb bicicleta? Publicada l’any 2004 és un text de narrativa infantil i juvenil. L’any 2006 guanyava el Premi Documenta de narrativa amb Imagina un carrer. Uns anys més tard, el 2019, va publicar La fuga de l’home cranc i l’any 2020 presentà El càstig.

Vicenç Altaió, crític literari entre altres facetes laborals, senyalava que Guillem Sala havia inventat la “nanoliteratura”, un nou gènere literari. Poca cosa es diu d’aquest pretès nou gènere a l’entrevista[1] on Altaió assegura que l’autor de El càstig té una gran capacitat d’observació per crear un món nou i crear metàfores amb la ciència i per tot plegat –i aquí no podem desvelar res més- Altaió proclama el naixement de “la nanoliteratura”. Ens ho creiem? Cal aclarir, primer de tot, que aquest concepte neix arrel de la lectura La fuga de l’home cranc.

Guillem Sala està convençut que tots anem amb una cuirassa pel món. Va arribar a aquesta conclusió de petit, a través d’observar els adults i veure com esdevenien rígids i durs, explica. I afegeix: Vaig tenir una mala relació amb la meva mare i el meu germà. Ells anaven a dormir a quarts d’onze i llavors començava la “zona feliç”, fugia dels problemes del dia, va ser la meva cuirassa, la fugida protectora[2].

Quant a la literatura, l’escriptor considera que la creació artística no hauria de trobar-se limitada per cap mena de norma social o política; de fet, assegura, reclamant a l’art una observació estricta de la norma lingüística correm el risc d’empobrir la cultura. I afirma sense embuts: si es desconnecta de la societat, la cultura deixa de complir la seva funció[3].

 

L’obra

 

 

 

 

 

 

 

La història se situa en un barri popular de Barcelona. La protagonista, una professora d’un institut, manté una relació íntima des de fa dos anys amb un escriptor, antic professor seu de la universitat, però no n’acaba d’estar ni satisfeta ni convençuda. Tampoc acaba de fer-li el pes un company de feina que li fa la gara-gara. En canvi farà la coneixença d’Izan, un alumne seu, menor d’edat, amb qui compartirà una certa comunió de valors de manera que forjaran una amistat tot fent-se de refugi l’un a l‘altre enmig d’un ambient que viuen com a hostil.

La novel·la va provocar una forta polèmica entre les lectores i lector del club. Hi va haver parers per a tots els gustos. Des d’una lectora entusiasta que fins i tot subratllava l’encert de la coberta del llibre qualificada com a guapa i significativa, mentre associava el rostre femení de la portada amb el de la Sandra, la protagonista, i els coloms amb els conflictes que la tenen atrapada.

Altres persones del club compartien el seu parer quan va deixar exposat que els personatges de la novel·la són reals, que és una novel·la crua però no falsa i que explica molt bé el dany emocional i la petjada que deixa aquest patiment a l’edat adulta. En aquest sentit, algunes lectores insistiren en el paper de la mare i de la germana com a persones responsables del desequilibri de la Sandra.

Sembla que aquesta novel·la, d’extensió força abastable, busca una certa provocació perquè desgrana temes punyents i sotmesos a polèmica, molts cops més emocionals que no pas racionals. La petja professional de l’autor com a professor de Sociologia hi és latent. I precisament han estat aquests temes punyents i la manera de descriure’ls el que va provocar el marcat desencís d’un altre conjunt de participants: Aquest tarannà no és el meu. Més que una novel·la curta és una novel·la incomplerta. M’he quedat amb ganes de saber més de la Sandra. La relació amb una criatura de dotze anys m’ha semblat improcedent. El llibre m’ha fet patir. És una novel·la crua i m’ha creat neguit. M’ha destarotat el vocabulari, l’ambient, contemplar l’autodestrucció de la protagonista...i també, m’ha fet pensar en el desconeixement sobre les malalties mentals.

La publicació d’aquesta novel·la va anar, des d’un inici, acompanyada de polèmica. La raó central del conflicte derivà de l’ús que Guillem Sala fa del llenguatge, alternant el català i el castellà entre els seus personatges. Està escrita en una barreja de català brut i de castellà brut. He mirat de reflectir-hi la parla real d’un entorn social determinat, els barris del Nord de Barcelona. Per davant de la norma, doncs, he prioritzat l’ús (bueno, bulto, vale, ara vengo) i fins i tot el so (micus, sang i fecha)...[4]. Defensa que la novel·la només té sentit d’aquesta manera, considera inversemblant la utilització d’un català impecable en el context descrit perquè sonaria artificial. Malgrat tot, alguna lectora va declarar que li semblava excessiva l’extensió dedicada i que podia haver aconseguit els mateixos efectes sense tanta recreació ni barreja. Per contra, un altre parer remarcava com a positiu el llenguatge atrevit, trencador, inquietant i ens dóna a entendre que el llenguatge té classes socials.

La trobada del club va fer prou evident, una vegada més, com la polèmica i els parers s’aviven quan la lectura genera ambivalències, quan el que s’explica i com s’explica provoca sensacions contràries. Ningú va qüestionar que era una història ben narrada, que era una història de perdedors i de personatges trencats que no troben el seu lloc en aquest món –tal i com va explicitar una lectora- però mentre uns lectors encaren les històries des d’una perspectiva analítica i, potser, distant, altres senten encongir-se el cor davant tanta desferra perquè Guillem Sala no aporta llum ni esperança, descriu la solitud i la incapacitat per afrontar l’existència: la Sandra està plena de vida però no sap què fer-ne. Més clar, aigua.

 

---

[1] FONT: CAMPS, Magí. Guillem Sala inventa la nanoliteratura. La Vanguardia 15/07/2019. https://www.lavanguardia.com/encatala/20190715/463469312598/guillem-sala-nanoliteratura-vicenc-altaio.html

[2] FONT: CAMPS, Magi. Ob.cit.

[3] FONT: SALA, Guillem. Castigar la llengua. El núvol 13/10/2020. https://www.nuvol.com/llengua/castigar-la-llengua-126812

[4] FONT: SALA, Guillem. Ob.cit.

 

 

EL BALL DE LES BOGES

 Un llibre de

VICTORIA MAS

 

 L’autora

Victoria Mas, una jove escriptora de trenta-sis anys, d’origen francès, filla de la cantant Jeanne Mas destaca per tenir una biografia personal reservada i continguda mentre l’impacte mediàtic de la seva novel·la El ball de les boges, publicada el 2019, ha estat aclaparador. Des d’aleshores no ha deixat d’anar sumant un premi rere altre. A dia d’avui l’obra ha estat traduïda a dotze llengües i ja s’ha passat a cinema (2020) amb adaptació i direcció de Mélanie Laurent.

L’escriptora va viure vuit anys als Estats Units on va formar-se en el camp cinematogràfic i de la literatura angloamericana. De retorn a França va prosseguir estudis a la universitat de La Sorbonne i ha treballat en el cinema com a ajudant de producció, guionista i fotògrafa. L’any 2014 va publicar un llibre dedicat a la cuina francesa considerat una excel·lent guia per als nord-americans interessants en aprofundir i conèixer de veritat els hàbits i costums gastronòmics de la preuada cuina del país veí.

Per trobar una mica més d’informació respecte de l’autora he recorregut a algunes pàgines web franceses. El 18 de novembre del 2019 la revista Arty Magazine publicava una entrevista feta pel redactor en cap, Marin Woisard[1], on li reconeixia l’èxit de El ball de les boges amb una dada indiscutible: l’editor, Albin Michel, havia decidit augmentar el tiratge de 6000 a 40000 exemplars d’un dia per l’altre davant el succés despertat. El comentari és aprofitat per l’autora per recordar que aquest èxit no va ésser immediat, que li havien rebutjat quatre manuscrits anteriors. De fet, en una altra entrevista[2] situava en els divuit anys l’inici de la seva faceta d’escriptora i afegia: quan vaig deixar d’escriure sobre mi va ésser quan vaig començar a escriure veritablement.

Quan l’entrevistador li preguntà pels tres llibres literaris de major impacte sobre ella, Victoria Mas va citar La Horla de Guy de Maupassant perquè va proporcionar-li les primeres emocions literàries i va moure-la a interessar-se per la figura i tasca de l’escriptor; L’Amant de Marguerite Duras, una novel·la llegida de joveneta i d’efectes fascinadors tant pel seu estil com per la pròpia vida de l’autora. Vaig decidir –afirma- que volia fer com ella i també escriure. I com a tercera obra anomenava Les flors del mal de Charles Baudelaire.

Una altra pregunta dins de la mateixa entrevista s’interessava per les dones que integraven el seu panteó personal, les dones que l’autora podia tenir com a referència. Excusant-se per les que podrien quedar dins del calaix, Victoria Mas citava Simone de Beauvoir, com a testimoniatge clàssic de referència, Françoise Sagan per la seva obra literària i la seva sinceritat, Camille Claudel pel seu immens talent no reconegut, Maya Angelou per la seva vida, Dorothy Parker pel seu esperit i Simone Veil per la seva incomparable herència.

Preguntada per com mesurar la vàlua d’una artista responia que l’element definidor era l’impacte que podia tenir sobre els altres, tot i reconèixer la importància de saber articular pensament i sentiment. Jo veig l’artista –afirmava- com un intermediari, més que no pas com un creador. Insistia, doncs, en el ressò de l’obra en el lector. D’immediat em van venir a la memòria unes paraules d’una lectora del club: A mi un llibre si no m’aporta res, el deixo.

Quan se li va demanar per les seves aspiracions, la resposta deuria deixar etonné més d’un: Espero trobar algun dia la serenor. Ha d’ésser agradable, suposo.

L’obra

 

 

 

 

 

El ball de les boges parla del confinament però també de la llibertat, del poder de les dones i de l’abús d’autoritat dels homes. Victoria Mas busca jugar amb les paradoxes. La seva narració evoca el destí de nombroses dones tancades a l’hospital de la Salpêtrière sota la supervisió del famós doctor Charcot que les utilitzava per als seus estudis i experiments en el París de finals del segle XIX. Dones exposades en sessions públiques a proves d’hipnosi, dones rebutjades pels seus familiars per raons i motivacions diverses... les consideraven histèriques però hi havia dones que senzillament molestaven les seves famílies. Jo pretenia –explica l’autora- comprendre quin era el context social i moral que permetia internar dones tan fàcilment.

Victoria Mas s’engrescà amb aquesta història una mica per casualitat. El propi edifici de la Salpêtrière, la seva estructura, ho propiciava. Una estructura austera, dura, pesant, no passa desapercebuda. Es diu que les pedres retenen els records del lloc –declarava l’autora- quan jo ho vaig comprendre em vaig fer capaç del meu neguit. Fou aleshores quan em vaig voler interessar i aprofundir en aquest passat desconegut de tantes dones internades[3].

També l’esoterisme ocupa un espai dins la novel·la. A finals del segle XIX era un tema de moda, un tema recurrent que Victoria Camps aprofita per incidir en la fragilitat de les fronteres entre allò visible i allò invisible, entre la racionalitat i la irracionalitat.

Tot i que l’escriptora afirma el caràcter de ficció de totes les protagonistes, l’obra respira un realisme històric notable gràcies al treball de recerca documental realitzat, sumat a un estil narratiu net i polit, emmarcat en una construcció serena dels fets que es desencadenen de manera inexorable en una societat on la histèria, la hipnosi, l’espiritisme i, també, les primeres reivindicacions feministes agafaven volada. Va ser opinió compartida per totes les participants del club de lectura que El ball de les boges és un llibre ben escrit i ben traduït. També va destacar-se el “to” narratiu; és a dir, l’escriptora és capaç de descriure vexacions i situacions d’extrema violència sense utilitzar cap adjectiu ni cap expressió ni grollera ni sobrepujada i, tanmateix, mentre les paraules es desgranen una rere l’altre sempre en un to plàcid, l’estómac del lector s’encongeix i l’ànima plora davant de tant desgavell i tanta injustícia. Sembla que no pugui ser; m’ha escandalitzat per dins; m’ha remogut tota...van ésser comentaris expressats en veu alta en el debat.

Jo experimentava una gran simpatia per aquestes dones. Elles patien. O elles rebutjaven els codis establerts. Calia “tancar-les” en vida, prohibir la seva paraula, la seva persona. Elles representen, des del meu punt de vista, la símptoma d’una societat que vol garantir l’ordre i un determinat sentit de la moral. I col·locar les dones sota el seu control d’una manera o d’una altra, expressava l’autora en una entrevista[4].

La novel·la francesa del segle XIX des de Stendhal a Flaubert és curulla d’històries on es manifesta el model de societat patriarcal fortament jerarquitzada i on la dona es veu reduïda a un estereotip precís del que no pot sortir si no vol quedar estigmatitzada no només per la societat, sinó per la pròpia família i, el més terrible de tot, per les dones de la pròpia família. Nosaltres mateixes ens traïm va comentar una participant del club. I, en efecte, a més d’una de les lectores les va horroritzar el paper de l’àvia que després de promoure la confidència de la néta, li és deslleial. Podem també retenir les paraules de la Louise, una de les protagonistes, quan després d’haver estat violada pel marit de la seva tieta diu: Més que el meu oncle em forcés, el que em va doldre va ser que la meva tieta em renyés.

El ball que dóna títol a la narració era conegut per la premsa i aplaudit per la burgesia de l’època que acudia a la Salpêtrière a contemplar com les internes es barrejaven amb la bona, alta i cristiana societat parisenca, una distracció morbosa i del tot desconsiderada però no massa allunyada d’altres descripcions igual d’amorals. Com es va comentar, la bogeria dels homes la paguen les dones i les dones la paguem sobre nosaltres mateixes. Tanmateix, es va subratllar, els conceptes morals actuals –almenys a Occident- no són, afortunadament, els mateixos que dominaven a finals del segle XIX i fins ben entrat el segle XX. Avui, a la nostra societat, se’ns fa impensable una exhibició pública d’unes dones justificada per motius científics o, sota la mateixa premissa, divulgar fotografies qüestionables quant a significat i fetes sense permís. El llibre m’ha fet qüestionar diverses coses, va apuntar una lectora. Una d’elles, potser, seria preguntar-se quins són els camins pels que els valors morals d’una societat canvien.

L’escriptora amb aquesta novel·la dóna vida a unes dones plenes de matisos i personalitats complementàries. Des de la protagonista, l’Eugénie, una dona d’esperit lliure, plena de curiositat, capaç de qüestionar-ho tot a partir del sedàs de la raó i una dona valenta apta per expressar enmig del desconhort: ja no necessito viure més en secret. Tothom sap qui sóc ara; fins a la Geneviève, la infermera que escriu cartes a la seva germana difunta. Ambdues tanquen El ball de les boges amb un final tergiversat, tal i com va posar de relleu una lectora: la sana, acaba considerada boja i la boja, sana. Una cloenda perfecta a tanta insensatesa!.

 

---

[1] WOISARD, Marin. “Interview pop avec Victoria Mas, romancière du « Bal des Folles» . https://www.artymag.com/interview-pop-avec-victoria-mas-romanciere-du-bal-des-folles/

[2] PHÉLIP, Olivia. “Victoria Mas mène le bal de la saison littéraire”. https://www.viabooks.fr/article/victoria-mas-le-bal-des-folles-interview-revelation-118337

[3] WOISARD, Marin. Ob.cit.

[4] PHÉLIP, Olivia. Ob.cit.

 

JO ERA EL MÓN

Un llibre de

MARC ARTIGAU I QUERALT

Trobada amb l'autor gràcies a l' Institució de les Lletres Catalanes

L’autor

Marc Artigau és un barceloní nascut l’any 1984. Llicenciat en Direcció escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona és dramaturg, narrador, poeta i professor. També destaca per les seves col·laboracions a Catalunya Ràdio i a El món a Rac 1. Com a professor dóna cursos a la Sala Beckett, a l’Escac i a l’Eram de la UdG. En una entrevista[1] destacaven també el seu paper com adaptador i contestava: De fet, una de les males crítiques que he tingut deia que era un bon adaptador i un mal autor. Hi ha tres adaptacions, però les altres dues són de creació. Quan m’ho pregunten, dic que soc escriptor perquè, per a mi, l’escriptura teatral és literatura.

Dels seus inicis recorda, segons explica a la mateixa entrevista, que feia teatre amateur perquè escriure el feia feliç. Va adonar-se de la dificultat de la tasca i aleshores va buscar amb quins estudis podia desenvolupar l’escriptura. D’aquesta manera va anar a parar a l’Institut del Teatre però el primer intent per accedir-hi va ser fallit. Recordo plorar, i molta ràbia i dolor, comenta. Aleshores va fer un any d’Humanitats a la UPF que va acabar sent un dels més feliços de la meva vida. Després va tornar a presentar-se a les proves per a l’Institut del Teatre i ho aconseguí. Sempre ho explico als alumnes, perquè no tot surt a la primera.

Una ullada a wiquipèdia ens demostra que Marc Artigau és un treballador incansable:

10 obres de teatre (del 2006 al 2018)

5 llibres de poesia (del 2005 al 2012)

7 obres de narrativa (del 2013 al 2021) i

9 premis literaris:

• Premis Literaris Baix Camp - Gabriel Ferrater de poesia - 2006 - Primers auxilis
• Premi Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat - 2007 - Vermella
• Premi de Poesia Estabanell Energia - 2007 - Escuma negra
• Premi Ciutat de Sagunt - Pepe Alba de teatre - 2008 - Ushuaia
• Premi Ciutat de Sagunt - Pepe Alba de teatre - 2009 - Les sense ànima
• Premi Josep Maria Ribelles - 2011 - Desterrats
• Premi Les Talúries - 2011 - Caixes
• Premi Quim Masó - 2017 - Alba (o el jardí de les delícies)
• Premi Josep Pla - 2019 - La vigília

Com a dramaturg ha treballat amb Julio Manrique, Oriol Broggi, Àngel Llàcer i Manu Guix i Juan Carlos Martel, entre d’altres.

És interessant l’àmplia entrevista de Martí Figueras a Marc Artigau publicada al Nuvol[2]  perquè hi trobem exposades les seves idees sobre l’escriptura i els escriptors. Destaca el paper de la sala Beckett de Barcelona com un indret formador més que recomanable perquè com a mínim hi ha un pla, això que tant critiquem de les indústries culturals, que no hi ha cap pla, que és campi qui pugui. En el cas de la Beckett sí que hi ha una voluntat de fer un tipus de teatre, a ensenyar un tipus d’escriptura, una manera d’explicar el món. Però, afegeix, no es pot ensenyar a escriure. Pots donar eines, pots ensenyar estructures, pots donar pistes, analitzar mecanismes (...) però la pulsió de l’escriptura ets tu davant el paper en blanc. Escriure, llegir i escoltar considera que són les claus bàsiques per aprendre a escriure.

Reflexiona que la principal solució per superar el pànic al full en blanc és tenir una idea. Però tampoc n’hi ha prou. Compara la idea amb una espurna, la llavor per iniciar el relat; ara bé, un bon relat precisa sovint d’una investigació prèvia. Marc Artigau acostuma a fer-ho sempre i quan ja té la recerca a la butxaca inicia el nou pas consistent en desenvolupar el conflicte i dibuixar els personatges. Com a professor d’un curs d’iniciació explica que cal començar pels elements bàsics per construir la casa. I el principi de tot és el conflicte. Val a dir que tot està dit i està escrit. L’únic que podem aportar –afirma- és el nostre punt de vista, la nostra mirada, quin és el nostre context.

Una bona obra, insisteix més endavant, es reconeix perquè presenta uns personatges ben definits que mostren la complexitat de l’ànima humana, capaç de fer el millor i el pitjor. Aquesta riquesa de matisos esdevé també una eina utilitzable per promoure girs argumentals: escriure personatges antagònics, éssers detestables que en la nostra vida real evitaríem i fer-los empàtics és un exercici que qualsevol autor ha de treballar.

A nivell personal confessa que els seus dos temes principals, l’esquelet de la seva obra, són la solitud i el temps. Manifesta una certa obsessió per aprehendre el temps i que no s’esmunyi entre els dits i fa llistes de tot el que ha de fer i diu ésser molt organitzat per tal d’aprofitar-lo millor. També reconeix que darrerament s’està fent espai dins del seu esquelet d’escriptor un altre tema que gira al voltant de les relacions de poder.

 

L’obra

El club de lectura va tenir la sort de poder comptar amb la presència de l’autor just el dia que ens reuníem per fer el comentari de Jo era el món. La trobada va esdevenir un plaer i un enriquiment, perquè Marc Artigau ens va eixamplar la mirada fent-nos comentaris sobre l’obra i les seves intencionalitats. Tot temps va fer ús d’un llenguatge distès, amable i ric en imatges i algunes cites memorables; l’autor ens ho va posar fàcil per aprofundir en la seva novel·la i en el seu rol d’escriptor. Agraïm molt sincerament la bona estona compartida i les seves aportacions.

Jo era el món no és una novel·la senzilla, ni plana. És una història polièdrica perquè permet estirar de molts fils tot i que, per sinopsi, és una narració sense massa complicacions aparents. Només aparents. Jo era el món explica la història de l’Ariadna, una adolescent que decideix anar-se’n de casa a l’entrada del segle XXI quan les xarxes socials encara no tenien el protagonisme actual. En comentar-ho, l’autor va remarcar la importància d’aquest fet per incidir en l’impacte que els canvis tecnològics tenen a la vida de les persones i, especialment, dels joves i, per corroborar-ho, va fer esment d’una cita de Pasolini: cada vint anys s’acaba el món i en comença un altre.

L’Ariadna és el vèrtex de la trama però no és del tot cert. Tot el discurs narratiu giravolta entorn de la desaparició d’aquesta adolescent jove de disset anys però va molt més enllà. La repercussió de l’esvaïment de la noia afecta tot el poble d’Arveda d’una manera o altra. Ningú queda indemne, encara que l’impacte és desigual. Els personatges que s’entrellacen dins la història són prou complexos, defugen la simplicitat del bo i el dolent, suggereixen, insinuen, i és el lector o lectora la responsable, si vol, de fer les valoracions morals que li semblin oportunes. La gent és molt complexa –ens diu l’autor- millor dibuixar-les sota pinzellades de color gris.

Marc Artigau va explicar-nos que tota la història és ficció, tot i que poc ens hauria sorprès si ens hagués dit el contrari perquè tant la descripció dels personatges com la seva actuació és perfectament creïble. Jo volia explicar que als disset anys un jove pot sentir-se molt fort i segur ... fins que la vida et posa al teu lloc. Talment com li succeí a la protagonista que, innocent i crèdula, cau a mans d’una secta on creu trobar, inicialment, sentit a la seva buidor existencial. Fins quin punt aquesta buidor ve motivada per un problema d’identitat generat pel fet d’ésser una jove adoptada que desconeix totalment la procedència dels seus pares biològics queda com un interrogant, com una possible motivació indirecta perquè Marc Artigau no dóna les coses fetes, apunta, deixa caure, convida el lector a entrar dins la història i construir el seu propi imaginari com quan l’Ezequiel –que no és pas un nom arbitrari com tampoc ho és el d’Ariadna- li diu a la noia: el teu jo d’abans ja no existeix. Ara ets una persona nova.

L’autor va confirmar que l’indret de l’acció (Arveda) és un homenatge al poble de la mare, Arbeca: volia que fos un homenatge perquè tinc la sensació que el Pla d’Urgell i Les Garrigues no s’han explicat gaire i tenia moltes ganes de descriure aquella terra, aquelles olors, les oliveres, els presseguers i el llenguatge particular de la zona. I, efectivament, l’estil narratiu acull un bon grapat de localismes seguint la manera fidel de la parla de la zona de les Garrigues.

Marc Artigau persevera per trobar un equilibri entre fer gaudir el lector, a la vegada que no renuncia a la qualitat literària, i fa ús d’un acurat llenguatge i modifica l’estructura narrativa amb la manifesta intenció de defugir tota simplificació excessiva. Ens cità Mercè Rodoreda (és difícil escriure bé i senzill) com una mena d’autojustificació innecessària perquè el club de lectura agraeix i aplaudeix el llenguatge poètic i literari.

El polifacètic autor busca situar el llenguatge en el centre de la novel·la: Vinc del món del teatre, on la paraula i l’economia de la paraula és importantíssima. Joan Margarit deia que sí un vers es pot treure és perquè no funciona i el mateix passa amb una rèplica de teatre que si també es pot treure és que no funciona. Ell no vol caure dins el cistell de la moda de construir frases on hi ha el subjecte, el predicat i el barret de la paraulota.

Jo era el món  es desenvolupa des del punt de vista de tres personatges diferents: la mateixa Ariadna, el seu pare, que no deixa mai de buscar-la, i la seva millor amiga, l’Esther. És una història que fa viure el dolor de l’absència, una absència que no permet fer el dol, que no permet trobar la pau perquè de l’Ariadna només se sap que ha desaparegut, no pas que s’hagi mort.

Jo era el món ens fa pensar entorn de la vulnerabilitat, l’amor, l’amistat, la pèrdua i alhora sintonitza amb el realisme màgic en el desenllaç de pare i filla. A un i altre se’ls podria aplicar les poètiques paraules de l’àvia de l’autor: No els digueu res que tenen el cor adormit.

 

---

[1] https://www.nuvol.com/teatre-i-dansa/marc-artigau-el-principi-de-tot-es-el-conflicte-20645

[2] https://www.nuvol.com/teatre-i-dansa/marc-artigau-el-principi-de-tot-es-el-conflicte-20645