dimarts, 3 d’octubre del 2023

LA LLEI DE L’HIVERN

 Un llibre de

GEMMA VENTURA FARRÉ
 

L’autora

Gemma Ventura i Farré, una xicota nascuda al Vendrell el 5 de novembre de 1990, ha entrat per la porta gran de la literatura catalana en obtenir aquest any el premi Josep Pla de narrativa amb la novel·la La llei de l’hivern. Recordem que aquest premi ja té una respectable trajectòria de cinquanta-quatre anys i que Terenci Moix fou el primer guardonat l’any 1969 amb l’obra Onades sobre una roca deserta. Gemma Ventura ens va acompanyar a la primera trobada de la temporada 2023/2024 del Club de lectura i va ser un autèntic plaer gaudir de la seva conversa i de la seva filosofia de vida que, en essència, es traspua entre les imatges, les paraules i el sentir del seu llibre.

La seva titulació com a mestra de primària especialitzada en música no sabem fins a quin punt li ha estat útil per endinsar-se en el món de l’escriptura. En l’article[1] que ens serveix de guia per a fer aquest escrit explica que des de petita tenia una llibreta i hi anava escrivint. Ella es recorda d’adolescent com una criatura més aviat tímida que va començar a treballar amb tretze anys fent factures en una empresa de construcció. Allí –comenta- robava llibretes i escrivia poemes. I afegeix: (...) sempre havia pensat que era impossible que m’hi pogués arribar a dedicar. Pensava, “no tens ni periodisme i no et coneix ni Crist”. M’agrada recordar aquesta situació per no perdre l’agraïment. Els miracles existeixen.[2]

En recordar els seus inicis com a mestra de primària afirma que fou aleshores quan va fer-se conscient de com és d’important aquest ofici. I, rotunda, assegura: No tothom pot ser mestre/a. I com he estat del gremi no em puc estar de solidaritzar-me amb les seves paraules:

És massa fàcil ser mestre, el nivell d’exigència és baix i és un ofici en què s’hauria d’exigir molt més, perquè ens hi juguem molt. Ens hauríem de replantejar qui pot ser mestre i qui no. Hi ha mestres que fan faltes d’ortografia i n’hi ha que van amb una arrogància… L’impacte que tenen en els nens és molt gran. Els condicionen la vida. Ser mestre és molt més que ensenyar que dos més dos són quatre. És entendre la singularitat de cadascú, cal una ment molt oberta.

Gemma Ventura va fer de mestra només un any perquè en apuntar-se a un taller d’escriptura d’Eva Piquer, editora i directora de la revista Catorze, ja li van començar a publicar els seus escrits i va trobar feina. A Catorze fa entrevistes i també escrits. Ella es reconeix deutora dels valors transmesos pels seus dos avis i subratlla especialment el de donar valor a la feina ben feta, independentment de la que sigui; l’important és fer les coses bé. I, contundent, assegura: La feina ben feta té un impacte i la feina mal feta també el té. Es reconeix deutora i agraïda amb els consells de Josep M. Espinàs perquè li va ensenyar el que ella considera la clau de la seva escriptura: observar, escriure amb claredat i senzillesa. També confessa la influència de Mercè Rodoreda, William Faulkner, Fiódor Dostoievski i David Lynch.

Per entendre millor la seva personalitat i els valors que la guien destacarem algunes de les afirmacions fetes a l’entrevista de Vilaweb i que va repetir al nostre club. Gemma Ventura afirma:

ü El pitjor jutge que tenim som nosaltres mateixos. I ens assegurà: Tenia el desig d’escriure i m’autocensurava. Jo era el meu enemic.

ü Amb la inseguretat s’ha d’aprendre a conviure-hi.

ü La imaginació és la cosa més valuosa que tenim els humans. Amb la imaginació pots fer el que vulguis. És bo que les criatures s’avorreixin. Si s’avorreixen, comencen a imaginar.

ü La imaginació et protegeix de la soledat. Sempre estic en un altre planeta.

ü Sento que dintre meu hi ha un munt de persones i que gairebé tot el que m’envolta té una presència. No puc dir mai que em sento sola. Si saps valorar allò que tens a fora i allò que tens a dins, sempre estàs acompanyat. No visc la solitud. Hi ha dos mons, el que tu ensenyes a fora i el que vius dins teu.

ü Sempre penso que has de tenir una fe absoluta en la força que et neix de dins i que et diu coses. Cada vegada que li he fet cas, ha tingut raó.

ü Ens hem de mirar la vida, malgrat el dolor i malgrat tot el que pugui passar, amb agraïment. Sóc presentista. Els daus de la vida són així. Ens passaran coses bones i ens passaran coses dolentes. Res no passa dues vegades; a mi, això, em cura de l’apatia.

ü Totes les coses que tens són de pas. Tot. Les coses duren el que duren i no passa res si s’acaben, perquè voldrà dir que han existit.

 

L’obra
 Aquesta novel·la, escrita sota el pseudònim de Laura Vallclara, explora el tema de la solitud i com fer front a les absències mitjançant la memòria i la imaginació. Però les lectores del club ens atrevim a anar més enllà i afirmem que aquesta novel·la és tot un tractat de vida, de filosofia de vida, que va dibuixant-se a través d’un llenguatge acurat, precís i subtil. La Gemma té la capacitat de fer aturar el lector en llegir mitja línia. Què m’està dient ...? Quants suggeriments em desperta només en tres paraules? Cap paraula és gratuïta, cap descripció és fútil, ni tan sols el pseudònim utilitzat és balder. Va escollir “Laura” perquè li agradava i “Vallclara” perquè és un poble que estima i visita.

Les ressenyes de les editorials tenen tota la raó quan certifiquen que és una història intimista i màgica, una història que ens parla de les persones que ja no es troben físicament entre nosaltres tot i sentir-les i, molts cops, esdevenir la nostra guia[3]. Se’ns diu que Gemma Ventura és capaç de fer visible l’invisible. I, insistim, tenen raó.

L’autora reflexiona en el llibre sobre les relacions que ens deixen empremta, sobre els entrebancs del camí, emfatitza el pes de la memòria, afirma que és incontrolable, que hi ha records adormits que una guspira inesperada pot fer aflorar de sobte. Subratlla que ens movem en la dualitat; per una banda, la memòria pot ésser un refugi, per d’altra banda la memòria viscuda com a nostàlgia pot esdevenir una trampa. Com a escriptora, afirma: A través d’un record, fas una persona. Una de les lectores del club subratlla la capacitat per generar imatges i donar visibilitat a petites coses, a petits detalls: Miro el puny, i el botó està cosit en creu. O la contundència, la rotunditat d’un sentir: Una espurna, un incendi; un aglà, fa un bosc; un record pot fer una persona.

L’autora assegura que front una societat dominada pel materialisme, per una societat que no para de generar necessitats innecessàries, ella volia donar valor a allò que no es veu perquè és el que realment compta:  Hi ha moltes coses que no es veuen i que ens fan ser com som. Hi ha moltes coses que no veiem, però existeixen, com la intuïció. Contrària al món aparador, com els filòsofs estoics, afirma que el seu ideal de vida seria viure amb allò que ens cap a les butxaques, sense aferrar-me a res ni a ningú. El personatge del rodamón de la seva novel·la no s’allunya massa d’aquest sentir. És a través de la boca d’aquest personatge que l’autora afirma: No és el mateix el silenci del bosc que el silenci de l’església.

La proximitat, la naturalitat, l’espontaneïtat de l’autora en parlar davant les lectores del club ens atrapa i posem els cinc sentits en l’escolta de les seves paraules que, com a la novel·la, s’encavalquen, s’entrelliguen i flueixen en idees i imatges. A preguntes d’una participant en el col·loqui explica que, per a ella, escriure és com pintar un quadre o com compondre música: Veig una persona i l’obro i, en obrir-la, descobreixo la multiplicitat.

Gemma Ventura assegura que l’única possessió veritable de cada individu és el que és, res més. I, contundent, assegura: Tu no ets la víctima, tu ets la responsable. L’autora defensa que només la imaginació permet la veritable llibertat i que hem d’estar agraïts i agraïdes a aquelles persones que ens obren finestres enlloc de posar-nos pals a les rodes.

Xavier Grasset entrevistà l’autora a “Més 324” i descriu la novel·la com una reflexió sobre el pas del temps i la memòria. En comentar-li, la Gemma féu una observació tan afortunada com aguda: Hi ha el temps de la memòria i hi ha el temps del rellotge.

A l’entrevista, l’escriptora remarcava el significat del disseny de la portada per reforçar la petja de la invisibilitat. Va tornar a insistir-hi entre nosaltres. Va subratllar que, en mirar els arbres, nosaltres els veiem com elements individuals per a prop que estiguin els uns dels altres i, tanmateix, per sota, les arrels s’entrelliguen com tan magistralment ha explicat el neurobiòleg Stefano Mancuso. Feliç i agraïda, explica que el disseny li va fer un seu veí, que el títol es va posar després d’escriure el llibre i que ja se n’està fent la traducció al castellà i la versió per àudio...quan algú li pregunta si ja està escrivint un segon llibre, diu que la seva resposta és:

No, ara estic amb tu.

Perquè, com diu la Gemma, “acollir” no és una paraula, és una manera de fer.

Ben cert que no podíem haver començat millor la nova temporada del club de lectura.

 


[1] ARBÓS, Marina. Entrevista a Gemma Ventura Farré. Vilaweb. https://www.vilaweb.cat/noticies/gemma-ventura-entrevista/

[3] FERNANDEZ, Victor. “La debutante Gemma Ventura obtiene el Premio Josep Pla.

Cap comentari:

dimarts, 11 de juliol del 2023

LA MEITAT EVANESCENT.

 Un llibre de

BRIT BENNETT

L’autora

Aquesta jove escriptora afroamericana va néixer fa poc més de 33 anys a Califòrnia. Ha estudiat a la universitat de Stanford, Michigan i Oxford i va ésser durant l’estada a Michigan quan va escriure un assaig per a una pàgina web que va tenir un ampli ressò mediàtic perquè en tres dies la pàgina va rebre més d’un milió de visites. A més a més, en aquesta època també va guanyar un Premi Hopwood per un conte de ficció i el 2014 va guanyar un Premi Hurston/Wright per escriptors de la universitat.

De la recerca sobre l’itinerari professional de l’autora a Wiquipèdia n’extreiem el següent paràgraf :

El 2016, l'editorial Riverhead Books va publicar la seva primera novel·la, The Mothers, que va ser aclamada per la crítica. The New York Times va dir que The Mothers havia estat "un dels debuts literaris més importants, amb una impressió inicial de 108,000 còpies i crítiques a Booklist, Library Journal i Publishers Weeklyt." La National Book Foundation la va situar en el cinquè lloc de les millors novel·listes debutants. El març de 2017 es va informar que la Warner Bros havia adquirit els drets de la novel·la per a fer-ne una pel·lícula produïda per Kerry Washington. L'obra va guanyar el premi de la revista francesa Lire a la millor novel·la estrangera de l'any.

Segons els crítics, Brit Bennett és un dels nous talents indiscutibles de la literatura nord-americana. La comparen amb Toni Morrison i James Baldwin de qui ella es confessa admiradora.

Del seu procés de creació literària aquesta jove escriptora ha declarat: Quan començo una novel·la no tinc un guió perquè crec que fer un esquema previ abans és com posar-te deures[1]. I afegeix que inicia les novel·les amb el que li interessa i, a partir d’aquí només és qüestió d’estirar del fil: Quan he finalitzat aquesta primera etapa, si que tinc una pissarra o poso cartellets i fitxes i llavors intento que el meu projecte arribi a la seva conclusió, però a l’inici em moc per l’instint.

Respecte de la novel·la La meitat evanescent explica en una entrevista que: Tot va sorgir d’una conversa que vaig tenir un dia amb la meva mare. Em va dir que, a Louisiana, on ella va créixer, hi havia un poble on tots es casaven per tenir fills més blancs. Vaig investigar i vaig descobrir que hi va haver no un sinó diversos llocs així. I casos de persones negres que van fingir ser blanques per gaudir de certs avantatges. Em vaig proposar d’explorar el que era créixer en aquell tipus d’ambient, les conseqüències que això tenia en la teva identitat. És un entorn realista, molt històric, no mitològic sinó cultural. Es tracta d’un enclavament imaginari molt petit, una vila que ni tan sols apareix als mapes[2].

Brit Bennett no reconeix l’existència d’elements autobiogràfics dins la novel·la, a tot estirar, lleus referències a la història i llocs de pertinença dels seus pares i al fet que la seva mare, de jove, va ser l’única que va abandonar la família per anar a provar sort a Califòrnia. I puntualitza: Soc escriptora, el meu ofici és seure i explicar-los una història perquè hi gaudeixin, perquè visquin amb els personatges i es traslladin a un món ple de detalls, hi fabrico una atmosfera on experimentar felicitat.

L’autora declara que La meitat evanescent no busca ésser una novel·la política; no és aquesta la seva intenció, sinó la creació dels personatges, la descripció de l’ambient, la recreació emocional. I  afirma: La ficció planteja preguntes, no dona respostes, explora idees més que troba solucions.

La cadena HBO ha comprat els drets per adaptar la novel·la en forma de sèrie de televisió. La producció, assegura, està en l’inici del procés i seré la productora executiva i no escriuré el guió, però estaré ajudant en la part més creativa. Estic molt il·lusionada.

La novel·la, publicada en català per l’editorial Periscopi compta amb l’excel·lent traducció de Marc Rubió.

L’obra
 

 Brit Bennett, arrenca la novel·la La meitat evanescent amb la Stella i la Desiree, dues germanes bessones idèntiques, que decideixen fugir de Mallard, una comunitat negra de Louisiana que, generació rere generació i mitjançant matrimonis mixtos, intenten fer cada vegada més clar el color de la seva pell. Al cap d’uns anys, una d’elles viu a Califòrnia fent-se passar per blanca, mentre que l’altra ha tornat a Mallard amb la seva filla, fosca com el carbó. Tot i la distància i les mentides que les separen, les seves vides i les de les seves filles es tornaran a creuar[3].

La gran majoria de les lectores del club han quedat embadalides amb la novel·la. S’ha subratllat l’interès de la temàtica i, també, l’estil narratiu. Es va qualificar de lectura àgil i absorbent, amb personatges molt ben construïts i una història del tot versemblant.

Una lectora va destacar que era una novel·la de múltiples lectures, molt polièdrica i extensiva a altres temàtiques. Es va subratllar el caràcter viu dels personatges fins el punt de despertar en el lector o lectora emocions de tota mena però tot temps, intenses.

Brit Bennett reflexiona sobre si allò que som és innat o bé ens fem a nosaltres mateixos, i com els orígens poden marcar les nostres vides. Ens parla de racisme i d’identitat i, indirectament, ens porta a repensar la visió que tenim dels altres, el perill de posar etiquetes o a reflexionar sobre la nostra pròpia autoimatge. La història planteja també fins quin punt una persona pot reinventar-se a si mateixa i acceptar-se en una nova identitat. La novel·la va donar peu a reflexionar sobre el pes determinant de la identitat personal a l’hora de fer camí per la vida. Es va interpretar la incapacitat de la Stella per donar resposta a les preguntes de la seva filla com un bloqueig personal en negar els seus orígens i construir-se una vida basada en la mentida i l’aparença.

La novel·la tracta també la qüestió de la transsexualitat, una qüestió gens fàcil d’afrontar i que és descrita de manera natural i sana però sense embuts, amb un naturalisme a vegades força cru. Brit Bennett mostra com cada protagonista fa el seu propi viatge d’acceptació, les seves contradiccions, el pes de la mirada dels altres. Com es va dir en el club, la novel·la és una història de dones lluitadores, cadascuna a la seva manera.

Una altra visió interessant del llibre ens la proporciona l’article de Carlota Rubio al Núvol[4]:

“La meitat evanescent” és una d’aquelles novel·les que, a partir d’una història híper localitzada i una estructura bastant clàssica, aconsegueix reflectir moltíssims aspectes de la història, en aquest cas, l’estatunidenca d’entre els 60 i els 80. Bennett aprofita un gènere tan gastat com el de les bessones separades per posar el focus en el concepte d’identitat des de molts prismes diferents (...).

En aquest article, s’explica com fa anys que la literatura del pàssing és present als Estats Units. Autors com ara Charles W. Chesnutt, James Weldon Johnson, Fannie Hurst o Nella Larsen han escrit històries que repeteixen el mateix arc narratiu amb poca variació: una protagonista (generalment dona) mestissa que fa vida com a blanca fins que, sentint-se traïdora, torna a casa i és castigada amb un destí fatal. El que fa Brit Bennett a “La meitat evanescent”, doncs, és recolzar-se en dos tòpics novel·lístics, el dels bessons i el del pàssing, per desdibuixar-los amb els seus personatges.

Els personatges poden sonar estereotípics, però el que tenen d’interessant és que tots basculen entre contraris com ric-pobre, blanc-negre, home-dona, ciutat-poble o seny-sentiment sense acabar de caure en cap. A la novel·la, els calaixets amb categories els aporta el context, però els personatges els desordenen amb actitud contemporània. La gràcia de Bennett és que narra tot això sense forçar-ho ni convertir la seva novel·la en un pamflet. El pàssing ja no és només un acte de supervivència dels personatges en un context opressiu, sinó també un mecanisme per mostrar l’atzucac en què s’ha convertit el concepte d’identitat.

La novel·la va propiciar un animat debat. Cadascuna de les lectores (el lector, aquest cop, no es va pronunciar) va expressar la seva valoració i punt de vista. Va ésser una posada en comú enriquidora i és que la qualitat de la novel·la ho feia propici. A tall d’exemple anotarem algunes opinions expressades que potser no han quedat prou paleses en el redactat:

-És important creure’s el que un és.

-La Stella pot generar rebuig en un inici, però acabes sentint llàstima per ella.

-És més important l’estimació que el mateix sexe.

-El concepte de clan, de família.

-L’autora crea situacions límit.

-L’estructura, amb anades i vingudes, i la complexitat de l’acció fa de la novel·la un llibre que requereix estones llargues de lectura per poder entrar-hi.

-El desenllaç i com tornen a trobar-se les germanes pot semblar una mica forçat. Dona la sensació que l’autora s’ho fa venir bé. És com trobar una agulla en un paller, clar que la ficció ho permet tot.

-És un llibre ple de matisos. Et recorda que cadascú ha de construir-se i guanyar-se el seu propi espai i també et fa pensar en la llibertat que et dona el fet de marxar de la casa dels pares i com aquesta llibertat també té un cost.

Cap comentari:

dijous, 1 de juny del 2023

LA TRENA DE LA MEVA ÀVIA.

 Un llibre de

ALINA BRONSKY


L’autora

Aquesta dona de mirada tan incisiva com intensa és una escriptora relativament jove –quaranta-cinc anys- i plena de matisos. Els seu pares, un jueu rus, físic de professió i una mare astrònoma, emigraren als noranta cap a Alemanya, fent ús de les facilitats que el govern de Helmut Kohl va propiciar en aquells anys de traspàs entre el desastre nuclear de Txernòbil (1986), la unificació d’Alemanya i l’ensorrada de la Unió Soviètica (1991).

Alina Bronsky va néixer l’any 1978 al costat asiàtic dels Urals. Va iniciar estudis de Medecina, ja a Alemanya, uns estudis que no va acabar perquè va escollir el periodisme, la que ha demostrat ésser la seva autèntica vocació.

Assentada a prop de Frankfurt és mare de quatre fills i una escriptora de prestigi internacional. La seva primera novel·la (Scherbenpark) publicada l’any 2008 va esdevenir tot un best-seller a Alemanya. És una lectura recomanada a les escoles i també se n’ha fet una pel·lícula. El diari Der Spiegel va escriure que Alina Bronsky era “el debut literari més interessant de la temporada”.

Aquesta autora ha publicat diverses novel·les i contes infantils. Els crítics en destaquen la destresa en la caracterització dels personatges i en l’ús d’un llenguatge enginyós i poètic. Segons aquests crítics, la doble pertinença cultural, russa i alemanya, es tradueix també a la seva obra doncs, segons manifesten, aquesta reflecteix com una mena de doble visió que enriqueix la seva literatura. En una entrevista a la Vanguardia, Magí Camps[1] li preguntava si continuava parlant en rus i va respondre: el parlo amb la meva família, pares i fills i utilitzo l’alemany en l’àmbit professional, però he de reconèixer que els meus fills no el parlen massa bé.

Alina Bronsky ha rebut nombrosos reconeixements i premis. La novel·la L’últim amor de Baba Dúnia publicada l’any 2015 ha rebut crítiques immillorables. En cito una que m’ha semblat prou significativa en relació al nostre llibre d’aquest mes:

Escrita amb una prosa molt directa, a vegades quasi poètica, l’Alina Bronsky, posa sobre la taula temes tan actuals com la vellesa, la por a les malalties, els prejudicis o el rebuig cap a certes accions que s’escapen del nostre enteniment. La Baba Dúnia és el clar exemple de tot això, ella no vol començar de nou enlloc, no vol marxar de casa seva, del que ella coneix, vol viure a la seva llar fins que arribi la seva hora[2].

L’obra
 

 La trena de la meva àvia (2019, Les hores 2022), és la darrera novel·la publicada d’Alina Bronsky. Les editorials presenten un resum de l’obra amb aquestes paraules:

En Max viu amb l'àvia, una matriarca russa, aterridora i tossuda, que imposa les seves normes amb mà de ferro. Quan va emigrar de la Pàtria va ser a la recerca d'un món millor. Però no està gens satisfeta amb el funcionament de les coses a Alemanya. Ella està convençuda que en Max és un nen dèbil i malaltís, i el té sota una supervisió constant per protegir-lo. Ara, en Max s'ha adonat que el seu avi viu enamorat de la veïna, la Nina. La dinàmica familiar canvia radicalment quan la Nina dona a llum un nadó que és la viva imatge de l'avi. Aleshores, tothom haurà d'aprendre a defensar-se de l'àvia.

Doncs, no. No és aquesta la conclusió de la lectura realitzada. Almenys no ho és en la seva totalitat. Acceptem que la Margo és una àvia tossuda i autoritària, però no aterridora. Ni de bon tros. Una dona aterridora no és capaç de mostrar tendresa cap al seu net ni cap a la Nina i el seu fill. Si és una matriarca, amb tot el poder del terme. Tota la família, mínima, per altra banda, gira al voltant de la seva persona, una persona carregada de manies i prejudicis i tristament convençuda de tenir raó. Però la Margo no deixa d’ésser una dona estimada, tant pel marit com pel seu net. La comunicació entre ells no és fluïda més enllà de les qüestions d’intendència bàsiques, però és que les emocions i els sentiments els viuen internament, no els comparteixen:

(...) l’àvia tenia els ulls tancats i es recolzava en l’avi. Ell la tenia abraçada, amb la galta contra la seva templa. L’avi tenia les espatlles i els braços esgarrapats, com si hagués travessat un esbarzer (pàg. 62).

(...) L’avi va treure-li l’altra sabata i la va deixar ben posada a l’altre costat. Amb compte li va acariciar els peus (pàg. 76).

Núria Martínez, a la pàgina web de Taradell.com[3],  puntualitza:

Bronsky torna a condensar en poques pàgines tot un món: el de la família d’en Max i tots els que els rodegen. Hem de llegir una mica entre línies, només una micona de res, per entendre tot l’abast de la història d’aquesta família d’exiliats russos a Alemanya. I és que ser exiliat no és fàcil. Deixar-ho tot enrere: vida, amics, familiars, records…, per començar de zero en un lloc estrany (...)

Les primeres pàgines del llibre estan plenes d’una ironia i uns tocs d’humor que arrencaran més d’un somriure i una rialla al lector. L’humor es va diluint a mesura que avança la trama, però no la ironia que salpebrarà totes i cada una de les pàgines.

Bronsky ens torna a mostrar una dona forta, dura, que mana i dona ordres sense aturador per tal d’aconseguir allò que es proposa. I la torna a rodejar d’un elenc de secundaris de luxe, que sembla que no tinguin un paper important, però que esdevindran cabdals per entendre la realitat de la Margo i què s’amaga darrere aquesta façana d’intolerància, xenofòbia i ràbia mal continguda: l’intent de superar el dol i la culpa que fa anys que l’acompanyen.

Les lectores del club, tot i mostrar el malestar generat per una figura amb una personalitat difícil d’encalçar, reconegueren l’habilitat de l’escriptora, l’ús d’un estil literari marcat per una finíssima ironia, capaç de treure ferro a l’acidesa, a la duresa d’una història travada de vides on el terme felicitat sembla desconegut. Hem d’endinsar-nos ben bé dins la narració per trobar una afirmació de felicitat rotunda:

No vaig explicar-ho a ningú. L’àvia era massa feliç. Ho deia ella mateixa: Soc tan feliç, Max. No sé què he fet per mereixe-m’ho (...) Mira, Max. Ho tinc tot. Tinc nens. Tinc un home que em respecta i que m’ha muntat una escola de dansa, i tinc l’oportunitat de regalar a Alemanya una mica de bellesa i de gust. Què més vull? (pàg 129).

La sensació de benestar era tan gran com insòlita, per això el net no volia trencar-li el moment. Com ella expressa més endavant:

(...) Jo no he pres mai cap decisió per plaer, sinó sempre només per sentit del deure (pàg. 157).

Els adults, marit, muller i Nina són supervivents del dia a dia i els petits són supervivents de les frustracions, dels desencisos, de les manies, de les impotències dels adults. La trena de la meva àvia és un novel·la curta però densa, rotunda en imatges i plena d’elements –com una lectora va indicar en el seu comentari- per a poder-ne parlar. Per exemple, moltes lectores es van sorprendre per com la Margo va poder acceptar i acollir l’amant del marit i el fill resultat de la relació sense organitzar cap terrabastall. També fou motiu de comentari la figura del marit, callat, submís i atent que estima Margo perquè l’accepta tal i com és i es manifesta.

Alina Bronsky perfila històries i personatges, els dibuixa, els descriu, els dona vida i és tasca dels lectors i lectores analitzar-los i entendre’ls en la seva complexitat. Acceptar-los o no ja són figues d’un altre paner.

La història ens l’explica Max, el net i, només començar, les paraules ja ens embolcallen dins la teranyina:

Puc recordar amb exactitud el moment en què el meu avi es va enamorar (...) Fins llavors jo m’havia considerat l’únic problema dels meus avis. Intuïa que l’àvia no s’havia d’assabentar de res. Per qüestions menys importants ja havia amenaçat de matar l’avi, per exemple quan ell esmicolava el pa durant el sopar (pàgina 9).

El títol de la novel·la és igualment significatiu i simbòlic. La trena de l’àvia ens acompanya tota la narració i quan se la talla se’ns suggereix l’entrada a un altre capítol de vida, ni millor ni pitjor, diferent:

L’àvia s’havia sortit finalment amb la seva. La trena em va caure a les mans com un animal mort.

-Lliga la punta amb una goma –va ordenar- Embolica-la amb paper de diari. Emporta-te-la com a record. Aviat em deixaràs (...) (pàg 187).

  

Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)