Un llibre de
ANNA MARIA VILLALONGA FERNÁNDEZ
Els i les fans
del nostre club de lectura no podíem iniciar aquest nou curs amb millor peu,
doncs hem pogut comptar amb la presència enriquidora de l’autora del llibre a
comentar. L’Anna Maria s’ajusta excel·lentment a la descripció que d’ella en va
fer Pilar
Garcia[1]
quan la descriu com una dona desperta, intel·ligent i sàvia; treballadora
incansable i compromesa socialment amb el món que l’envolta, amb una
personalitat alegre, inquieta, extravertida, generosa, senzilla i propera.
Nascuda a
Barcelona l’any 1959, Anna Maria
Vilallonga és una dona amb una àmplia trajectòria professional. Llicenciada en
Filologia Hispànica i Catalana és professora i investigadora en el Departament
de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. És distingida també per
la seva tasca com a crítica literària i de cinema i, a més a més, compta amb un
reconegut blog de literatura negra: A
l’ombra del crim i altres dos blogs: El
racó de l’Anna i El fil d’Ariadna II.
Des del punt de vista de la recerca acadèmica, s'ha
dedicat bàsicament a dues àrees: la literatura catalana de l'edat moderna
(especialment el segle xviii i
el seu teatre) i la literatura catalana contemporània, amb especial atenció a
la narrativa de gènere criminal (conte i novel·la).
Autora
de dues novel·les, La dona de gris (2014)
i El somriure de Darwin (2017), ha
escrit també relats en antologies i reculls com Elles també maten (2014), Noves dames del crim (2015) i Contes per a les nits de lluna plena
(2017). Col·labora en diversos mitjans de comunicació i ha estat la comissària
de l’Any Pedrolo i directora del festival Tiana Negra des de 2019, en
substitució de Sebastià Bennasar. És membre de l'Associació en Negre per a la defensa i la
promoció de la novel·la negra en català i sòcia
fundadora de la societat EnVeuAlta, dedicada a la literatura en àudio.
En preguntar-li quan va començar el seu interès per la
literatura, respon sense embuts[2]:
Jo
sóc lectora des que vaig néixer. Abans de saber llegir, m'aprenia de memòria
els contes que em llegia la meva àvia (i pensa que jo vaig aprendre a llegir
molt aviat, als 4 anys). He llegit de tot, eclècticament (...). Vaig llegir
molts autors clàssics, alguns "suposadament" juvenils, des de
Stevenson a Poe, des de Conan Doyle a Louise May Alcott, des de Fenimore Cooper
a Johanna Spyri, des de Mark Twain a Jules Verne i a Oscar Wilde. I la llista
no s’acabaria. Després, de seguida vaig fer el salt a altres autors i obres,
més 'd’adults', per entendre'ns. En qualsevol cas, no em convenç gaire la
separació entre literatura juvenil i literatura d'adults.
(...)
De petita feia molts viatges a la llibreria. Només volia que em regalessin
llibres. He d'agrair als meus pares i als meus avis (amb els quals vivia) que
mai no em posessin impediments, que em compressin tots els llibres que volia,
que defensessin la llibertat d'aquella nena que no parava de llegir, que no
sortia de casa per llegir i escriure, que no anava a dinar a taula fins després
de molts avisos perquè estava llegint.
Vaig
començar a escriure també de seguida. Il·lustrava les meves pròpies històries
(amb molt poca traça, perquè dibuixo fatal). Escrivia novel·les i més novel·les
que li llegia al meu germà Jordi en veu alta (pobre, santa paciència) i a la
meva mare (...)
Com a bona devoradora de llibres,
llegia de tot : La
llista és inacabable, però en una part va venir conformada pels meus estudis
(...) Hi ha obres que m'han marcat molt. Recordo especialment la clatellada que
va significar llegir de molt jove tres novel·les tan dures com 'A sang freda',
de Truman Capote, 'El raïm de la ira', de John Steinbeck i 'Matar un rossinyol'
de Harper Lee. Per no parlar del que va representar 'Totes les bèsties de
càrrega' de Manuel de Pedrolo.
Endinsar-se en la
literatura catalana va venir de la mà dels seus estudis de Filologia. Fou
aleshores quan va descobrir els nostres grans autors i autores: Pedrolo,
Rodoreda, Maragall, Victor Català, Calders... i diu: (...) amb molta ràbia vaig constatar la magnitud de la tragèdia, perquè
durant la meva infantesa i joventut ningú no m’havia explicat res de la meva
història literària i cultural. Havia estat absolutament silenciada. I això és inadmissible[3].
Anna Maria Villalonga
es declara pedroliana[4]
però explicita que no és tan ràpida a l’hora d’escriure com aquest autor
perquè es considera molt primmirada abans de presentar un text i no dubta a
afirmar que el mira i el repassa moltes vegades abans de donar-li el vistiplau.
Manifesta que per a ella escriure és un acte creatiu, un compromís artístic,
una forma d’expressió.
Les idees per a confegir
una trama no segueixen un únic patró. Explica que hi ha vegades que la idea
sorgeix de cop, altres vegades es va coent lentament. El patró immutable, però,
és l’observació de l’entorn, l’observació de les persones, del seu interior,
dels seus interessos, d’allò que ens mou a actuar.
La
literatura, l’art, és sempre compromís, afirma[5]. I
afegeix: I compromís no significa la
reproducció mimètica de la realitat, l’explicació històrica. El compromís és
molt més. La creació artística sempre ha d’establir un diàleg entre emissor i
receptor i, d’aquest diàleg, se’n deriven reflexions, sensacions, commocions. I
si no és així, és que alguna cosa no funciona.
L’obra
Perquè
la novel·la ens parla de solitud, d’abandó, de dol, és –en paraules de l’autora- una
novel·la escrita des del dolor vital. I afegí: per
explicar el dolor no cal explicar la nostra vida.
El
llibre va molt més enllà del que suggereix la ressenya: A la Irene, la protagonista, fa
poc que l’han donat d’alta d’un centre on tracten trastorns mentals. El seu
psiquiatre li aconsella, a tall de teràpia constructiva, que escrigui tot allò
que l’angoixa. A banda de ser una bona font amb què treballar en el seguiment
del pacient, li permetrà reconstruir i entendre un passat dolorós.
La
Irene és una noia tan potent a nivell cognitiu com vulnerable a nivell emotiu i
sense canals de connexió entre ambdós àmbits. Com l’escriptora subratllà: ella és la més gran enemiga d’ella mateixa,
una realitat que sovinteja, potser, més del que pensem.
Segons
una lectora que diu haver seguit gairebé totes les publicacions de l’autora, la
novel·la recull tot l’univers literari de l’Anna Maria Villalonga, des dels
seus interessos socials fins a les seves dèries simbòliques amb una mirada
realista, dura i, a la vegada, entranyable, de la humanitat[6].
Preguntada respecte d’aquesta valoració, l’escriptora afirmà sense pensar-s’ho
dues vegades: jo soc una defensora de les
causes perdudes.
Per
a Anna Mª Villalonga la trama no és el més important sinó el tema de fons i
remarca expressament la solitud, no només física, ans també psíquica i
psicològica, l’aïllament social, els prejudicis, la injustícia, la pobresa,
entre els seus principals interessos literaris. Busca crear una atmosfera més
que no pas una trama més o menys complicada. M’agrada escriure de dins enfora, no de fora endins. Tanmateix
palesa que ha d’haver-hi coherència en el relat i versemblança. Perquè un llibre funcioni, ens l’hem de
creure, ha de ser creïble a tots els efectes. Quan escrivia, jo em convertia en
la Irene.
En
pensar el desenvolupament vital de la protagonista, l’autora –comentà- va voler
desestimar el típic final feliç d’històries punyents que després de fer-te
patir fan un gir per no deixar un regust amarg. Força més realista, Anna Mª
Villalonga opta per mostrar com la capacitat creativa pot ajudar a encarrilar
situacions desesperades i angoixants. La novel·la és plena de petits
indicadors, com subratllà un dels assistents, que parlen dels nostres mapes
mentals.
És
important destacar la dificultat intrínseca de l’estructura narrativa d’aquesta
novel·la per trobar la veu del personatge. Narrat en primera persona, les
vivències de la protagonista només les captem a través de la visió del sedàs de
la seva mirada però, i és remarcable, aquesta primera persona no es comunica
amb la parla sinó amb l’escriptura, la qual cosa obligava l’autora a trobar una veu que no fos un estil.
Tot i això, el llenguatge de Els dits
dels arbres és fluït, ric de matisos i natural, coherent amb el criteri de
l’escriptora quan diu: escriure bé és dir
el que vols dir amb la màxima naturalitat.
No
em puc estar d’acabar aquest escrit subratllant el plaer per l’interès de la
trobada que s’escau d’allò més amb unes paraules de l’autora que, segurament,
compartim molts de nosaltres: la vida és
una constant assignatura pendent, perquè el nostre motiu principal ha d’ésser
el d’aprendre cada dia, aprendre i aprendre. I això no s’acaba mai. Mai.
[2]
BASANTA,
Ana. El gènere negre és molt més que un
entreteniment lúdic. https://www.catalunyapress.cat/texto-diario/mostrar/1339939/gnere-negre-molt-mes-entreteniment-ludic
[3] BASANTA, Ana. El gènere negre és molt més que un entreteniment lúdic.
[6] GÁMEZ, Raquel. https://descriu.org/els-dits-dels-arbres/
