Un llibre de
ALEJANDRO PALOMA
L’autor
Alejandro Palomas (Barcelona,
1967) és una persona de mirada directa i expressió trista, una rèmora, tal
vegada, d’una infància complicada pels abusos sexuals comesos per un capellà i
que ell ha denunciat sense embuts a diversos mitjans de comunicació. Ell és una
de les veus de la plataforma Tolerància 0 fundada per víctimes d’abusos per
part de l’església catòlica. Seves són aquestes paraules: Soy un tío mermado, a los ocho años me convertí en un superviviente[1].
Llicenciat en
Filologia anglesa ha fet de traductor de clàssics anglosaxons com Katherine
Mansfield, Willa Carther, Oscar Wilde, Jack London o Gertrude Stein. Dins el
seu currículum destaca també la direcció de la col·lecció “Pérfidos e iluminadas” i amb
el pseudònim de Cassandra Leytton va acabar com a finalista del premi de
novel·la Ciudad de Torrevieja l’any 2008. L’any 2011 va tornar a ser finalista
del premi Primavera de Novel·la i el 2016 va ser guardonat amb el Premi
Nacional de Literatura infantil i juvenil per la seva obra Un fill publicada en català i castellà. Aquesta obra forma part
d’una trilogia junt amb les titulades Una
madre i Un perro. L’any 2018 va
obtenir el Premi Nadal amb la novel·la Un
amor. El jurat va fonamentar la seva decisió basant-se en “(...) su obra polifónica, profunda y emotiva que trata con
originalidad temas actuales. Sus personajes van creciendo dentro de una trama
que engancha al lector".
Subratllar, també,
que la seva obra ha estat traduïda a vuit llengües.
En una entrevista[2]
publicada l’any 2018 es definia com una persona amante de los perros, de la buena gente y de la risa. Dotat d’una
fina ironia i un cert humor negre que emergeix en les respostes als
periodistes, Alejandro Palomas confessava que es va fer escriptor perquè de nen
resava i resava però no hi havia manera de ser Mary Poppins. En preguntar-li
com imaginaria la seva vida en una dimensió paral·lela, la seva resposta és
contundent:. Con las (vides) que tengo entre libros, perros, familia y el
pánico a ser pobre autónomo ya voy sobrado, créeme.
La trajectòria vital
d’aquest escriptor és densa. Els seus malsons són els records de l’assetjament
patit a la infantesa, la sensació diària d´ésser diferent i l’antídot per
combatre’ls és la intolerància cap als maltractes vers tota criatura indefensa.
Creu en la bondat però –afirma- se la menysprea perquè no se la considera
socialment.
Accepta que se sent
lliure quan escriu i es compara amb Billy
Elliot quan balla perquè “siento que
me arde la piel”. El seu procés d’escriptura és com una immersió, molt
intensa i de curta durada. Necessita tancar-se i aïllar-se i saber que res ni
ningú interferirà. No planifica, escriu i escriu, i la història emergeix, els
personatges afloren i els va creant i dibuixant a mesura que els fa seus.
Explica: “(...) estoy muy
metido en lo que hago, vivo lo que hago, vivo lo que estoy escribiendo como si
realmente lo estuviera viviendo, como si formara parte de mi vida, con lo cual
es vivir una realidad que no te pertenece, es un poco locura y hay una linea un
poco roja que voy cruzando de un lado a otro”[3].
Altres dades del seu
perfil a destacar serien:
Que no suporta d’una
persona la manca de curiositat.
Que d’una llibreria
el primer que mira és la il·luminació.
Que no té llibre de
capçalera però recomana, des de fa temps, La
Puerta de Magda Szabo.
Que escriu pensant en
els altres més que en ell: “(...)yo soy
muy lector de mis novelas, es decir, las escribo como lector, como me gustaría
leerlas, por eso creo que llegan así, las escribo siempre pensando en el otro
no pensando en el Alejandro escritor”.
Que sempre ha anat
per lliure, a la vida i com a escriptor.
L’obra
Un
país amb el teu nom té dos protagonistes principals, Jon
i Edith, dues persones que volen complir el seus somnis d’una vida diferent,
viscuda enmig de la naturalesa i tenint com a companys de viatge les bestioles
del bosc. Jon i Edith són dues persones solitàries, potser un pèl inadaptades,
rebels i crítiques amb una societat que engabia els animals en zoos i en
granges industrials.
L’Edith és un
personatge molt potent. Té 76 anys i una gran vitalitat, moltes ganes de viure
i de canviar coses i molta imaginació. Però aquesta personalitat –es va
considerar dins del club- pot arribar a fer-se massa extrema, la porta massa al
límit i, sovint, no se la sap gestionar. Quan a l’Edith se li esquerda el seu
món exterior, l’interior pateix un cataclisme, com quan creu que han de venir a
viure més persones al seu entorn i se li fa tot un món la por a veure’s
destorbada i que quedi alterada la seva intimitat. Atenent l’edat podria ésser
una dona invisible, quan tot és ben al contrari. Els anys poden treure la força
però no treuen, necessàriament, les il·lusions ni la capacitat d’estimar. En
aquest sentit –es va remarcar- cal subratllar la tendresa que l’Edith mostra
cap a la seva companya, com l’acomboia quan la malaltia l’empenyia i com es dol
de la seva absència. Per contrast, del pare de la seva filla en parla poc i més
aviat viu com una sort haver-se’n desempallegat.
La personalitat d’en
Jon és més feble, com més desdibuixada per manca de traces poderoses, potents.
És un home desorientat, perdut, sense confiança ni en ell ni en els altres; la
força i la seguretat l’obtenia a través de la Mer, la seva germana. L’amor
quasi obsessiu per l’elefanta s’explica –es va opinar- perquè el Jon i
l’elefanta comparteixen el mateix sentiment de pèrdua, d’abandó. En Jon per la
mort de la germana estimada, l’elefanta per la vida que ha tingut de
maltractaments i solitud.
L’Edith i el Jon són
diferents però sumen. La seva relació té com a pilar compartit, el respecte, i
és des d’ell com es va construint poc a poc la bastida d’amistat que esdevé
positiva per ambdós.
Per altra banda, l’elefanta
Susi complementa el Jon i la Violeta complementa l’Edith. Aquesta filla que hi
és i no hi és, que la telefona però no la visita, que sovint té l’excusa als
llavis per justificar-se del perquè no la va a veure, que estima la mare però
no l’acaba d’entendre ni comprendre, que li fa retrets, però es calla la raó
fonda del seu dolor. I l’Edith, la mare. La mare que afirma conèixer la filla,
però mai li ha preguntat pels seus somnis. Entre ambdues, la Violeta sembla
tocar més de peus a terra, qüestiona les dèries de la seva mare i li posa
contres. És una filla amb mancances d’afecte matern i aquesta relació, tan ben
dibuixada per Alejandro Palomas, ens porta a autointerrogar-nos: arribem als
neguits importants dels nostres fills i parelles?
Un país amb el teu nom no és llibre per llegir-lo d’una tirada, vol calma, es va comentar en el club. Rere una història d’aparença senzilla hi ha tot un marc filosòfic i reflexiu. Llegit de manera pausada, s’hi troben frases força potents, frases per subratllar i comentar com, per exemple, quan sobre el rinoceront escriu: la república independent de la tristesa o quan posa en boca de l’Andrea una excel·lent reflexió sobre la mentida: la mentida és un mal enemic, però el silenci és pitjor perquè ni tan sols ofereix el compromís de la veu...
Alejandro
Palomas va més enllà d’explicar-nos una història. Ell utilitza la història com
un mitjà per qüestionar-se i perquè el lector o lectora també s’interpel·li, es
pugui replantejar punts de vista o algunes de les seves decisions. És plausible
creure que a més d’una persona li pot haver vingut de nou la descripció de la
solitud dels animals al zoo i el respecte per la naturalesa que traspuen les
pàgines d’aquesta història.
I les
reflexions de l’autor encaren, també, la vida personal: Tens
somnis? Il·lusions? Projectes? O vas fent i t’omples de tot, amb molta feina,
sense plantejar-te el que realment vols? Vas a la teva? Fins a quin punt ho has
de fer? Fins a quin punt ho pots fer quan tens fills i parella?
L’escriptor ens
diu: “Volia reflectir que, a vegades, els
moments de recolliment obligat o de catàstrofe són moments per a repensar-se i
sortir d’una forma diferent”. La
mort, l’abandó i el dol són elements recurrents en tot el trajecte d’aquesta
història i no ens sembla un fet casual, especialment quan el mateix Alejandro Palomas
afirma que ha començat amb un nou elenc de personatges i un univers totalment
diferent perquè “no podia escriure sobre
un planeta que ja no hi és” perquè la seva mare i el seu pare van morir amb
pocs dies de diferència. “M’havia de
preparar i invocar la creació d’una família nova tant en el terreny personal
com en el creatiu i van aparèixer el Jon i l’Edith”.
Un
país amb el teu nom és una novel·la clara i entenedora,
mesurada i en equilibri, tant per contingut com per tècnica. Ha estat una
opinió generalitzada la de considerar-lo una obra ben escrita. Algun
articulista[4]
ha afegit que la novel·la es
caracteritza per una marcada habilitat quant a fixar el temps narratiu i la
intriga. Se’ns diu que és una novel·la d’amor i d’amistat. Se’ns diu que és una
novel·la sobre els somnis i les segones oportunitats.
.jpg)
