dilluns, 14 de novembre del 2022

LA LLUVIA AMARILLA

 Un llibre de

JULIO LLAMAZARES


 

L’autor

Julio Llamazares va néixer a un poble de Lleó el 28 de març de 1955. Ha estat dues vegades finalista del “Premio Nacional de Literatura de España” per les seves novel·les titulades “Luna de Lobos” i, la que llegim, “La lluvia amarilla”, publicada l’any 1988.

Va cursar la carrera d’advocat però va decantar-se ben aviat pel periodisme. Ell mateix ha reconegut que escriure era la seva vocació des de ben petit, i ho valida fent referència a una infància viscuda en un poble miner on els llibres eren una excepció, a més a més de tenir un entorn familiar poc afavoridor per obrir aquest interès per la literatura[i].

L’escriptor és col·laborador habitual de diferents diaris i revistes. Ha treballat també en el món radiofònic i televisiu. Ha escrit onze obres de narrativa entre 1981 i 2015 alternant els relats amb la novel·la. Així mateix, dins de la seva obra primerenca, compta amb dos llibres de poesia. Ha escrit vuit llibres de viatges i guions cinematogràfics, set dels quals han estat portats a la pantalla. Destaquem, entre ells, el guió de “Flores de otro mundo” (1999), una pel·lícula dirigida per Icíar Bollaín.

Llegim una entrevista a Infolibre dirigida per Antonio Contreras[ii], on l’escriptor manifesta la seva preocupació per l’augment de la crispació social, per la desqualificació de la conversa entesa com el que hauria d’ésser, un diàleg entre les parts. És, aquesta, una entrevista on Julio Llamazares expressa sense embuts el seu desencís, com correspon a tot humanista, davant la realitat sociològica i política que ens envolta. Heus ací, alguns fragments:

(...) El otro día escribí en un artículo que el papa Juan Pablo II se precipitó al decir que el infierno no existe. El infierno son las redes sociales pero no exactamente las redes sociales, sino la gente que habla desde el anonimato y desde la impunidad (...)

(...) si la libertad es una cerveza en una terraza o caminar sin encontrarte a un exnovio o una exnovia por la calle, entonces entramos ya en el terreno del disparate (...)

(...)El periodismo es una tierra de nadie en la que cualquiera puede decir lo que quiera sin tener ninguna responsabilidad y eso es muy difícil de controlar (...)

(...)La gente va al kiosco a que le den la razón o ponen la cadena de televisión que le da la razón. No busca que le den ideas para pensar. Se plantea entonces aquello que decía Emilio Lledó de que "la duda es la luz del pensamiento". Tú empiezas a pensar cuando tienes dudas. Si tú crees que tienes la razón y buscas reafirmarte continuamente en ella, al final acabas convertido en un hooligan de la política o de lo que sea, igual que los hooligans en el fútbol (...)

(...) Cuando se pierde el respeto al otro entramos ya en un terreno de arenas movedizas que convendría repensar (...).

Julio Llamazares declarava que la seva pàtria és la literatura mentre Yolanda Delgado[iii] el definia com un “narrador d’històries” i li preguntava perquè a la majoria de les persones els plau d’escoltar-ne i l’escriptor li responia amb una dualitat: perquè escoltar històries permet oblidar les pròpies o perquè escoltar històries permet repensar les pròpies.

El bagatge personal de Julio Llamazares és ampli. Ell es defineix com una persona de tendència solitària i gens amant de la vida social pública. Home despert i receptiu, reflexiu i introvertit, argumenta com entén ell la feina de l’escriptor:

(...) Yo creo que la labor de un escritor es contar de la mejor manera posible; de los miles de millones de formas de contar una historia, tratar de contarla de la mejor manera posible. No se trata de contar una historia por contarla, sino de sacarle el máximo jugo a esa historia, y eso solo se consigue a través de la manipulación del lenguaje. Otros trabajan manipulando hierro, manipulando la piedra…, el escritor trabaja manipulando el lenguaje y creo que la labor del escritor, en cierto modo, es como la labor de los ríos que van puliendo las piedras hasta que producen una música determinada en el agua. Los escritores hacemos eso, lo que yo entiendo por escritor: limamos, pulimos las palabras como si fueran piedras hasta que producen una música y una poesía determinada que es la que uno pretende (...).

 

L’obra

 

 El club de lectura d’aquest mes ha estat tan especial com interessant perquè el vàrem fer en col·laboració amb el Museu de la Vida Rural i, més concretament, amb els responsables -l’Anna Andavert i l’Alex Rebollo- de l’exposició titulada Generacićo (Re). Continuïtat o canvi?.

La lluvia amarilla és un llibre que, difícilment, et deixa indiferent. Magistralment escrit, amb una narrativa poètica indiscutible, Julio Llamazares ens descriu el drama o els drames que omplen el rerefons dels pobles abandonats. En aquest cas, tota la trama es condensa en un monòleg protagonitzat per Andrés, un pastor d’Ainielle, un poble abandonat del Pirineu Aragonès del que ell és l’únic habitant. Potser rere la història s’amaga indirectament la del propi Julio Llamazares, doncs la seva família va haver d’abandonar el lloc on va néixer, Vegamián, perquè va quedar negat per les aigües de l’embassament de Porna.

Les obres de Julio Llamazares es caracteritzen per un marcat intimisme i l’ús d’un llenguatge precís, memorable, quan descriu. La cerca via internet per poder fer la presentació de la lectura parlava de la solitud, del temps, de la mort, del seny i de la bogeria. Aspectes, tots ells, manifestats quan vàrem iniciar el debat.

La conversa sobre el llibre va ser molt rica. Tothom –i  és difícil trobar tanta unanimitat en un grup de lectores superior a les vint persones- va coincidir a destacar la bellesa de les descripcions, el ritme contingut de la narrativa, la precisió d’un llenguatge tan ple de matisos que, mentalment, construeixes l’escenari sense dificultat. El lector veu i viu Ainielle, el poble que, segons s’explica a la introducció, va quedar completament abandonat l’any 1970.

La dinàmica del temps narratiu és pausada, quasi immutable en el seu ritme. Julio Llamazares -va puntualitzar una participant del club- fa una personificació dels objectes i de la natura. La casa, la seva vivenda, la descriu i es viu com un cos humà.

Més diversitat de parers van sorgir en centrar-nos en el contingut de la història i exposar les emocions i sentiments remoguts. Una lectora va dir: és un llibre que cal llegir-lo a la planta baixa perquè l’angoixa que desperta convida a llençar-te pel balcó. Una altra lectora, en canvi, subratllava com la solitud era viscuda a la manera d’una declaració d’amor, de lligam, a la terra.

L’autor planteja un paral·lelisme entre la mort del poble i la mort de l’únic habitant. La història comença quan Andrés imagina una visita turística al poble i la sorpresa inesperada de trobar-lo mort. I el darrer capítol és la mort pròpiament del protagonista. Entre el primer i el darrer capítol es tanca el cercle.

El protagonista viu la mort com una alliberació: Mi padre me había enseñado con su ejemplo que la muerte es solo un primer paso en nuestro viaje sin retorno hacia el silencio (...) sabiendo que es en ella donde, al fin, encontraré consuelo a tanto olvido y tanta ausencia.

El pes del poble buit de persones es fa molt més feixuc amb la mort de Sabina, la seva muller. I, certament, la relació entre ambdós no es caracteritzava –com es va comentar- per la comunicació; més aviat eren dues persones que convivien costat a costat però cadascuna tancada en la seva pròpia solitud. Yo buscaba una razón a la tristeza de Sabina diu l’Andrés, però no era capaç de preguntar-li-ho directament.

Quan Sabina mor, el seu món es capgira. Només Andrés i el gos resten per fer-se companyia. Seran deu anys de profunda solitud, olvidado de todos, condenado a roer mi memoria y mis huesos (...) diez larguísimos años de total soledad. De Sabina li quedarà el bocí de soga que porta lligada a la cintura perquè la soga era el alma sin dueño de Sabina.

Andrés queda atrapat en el seu món i els seus records. El seu no deixa d’ésser un arrelament destructiu. El pes del passat, la càrrega feixuga de l’herència familiar, la resignació, la incapacitat de perdonar el fill que un dia va decidir emigrar cap a altres terres i a qui li  va dir que si marxava mai més tornaria a entrar a la casa familiar, mai més tornaria a ser vist com un fill. Viure com una traïció el que és el dret de tot jove a una vida digna és prou significatiu per captar la mentalitat del protagonista. Com va dir una participant del club: estimar la terra, el lloc, els orígens, arrelar-se, està molt bé, però en el cas dels fills –i per això dic que li falta esperança- has de fer-los lliures, que aprenguin més que tu, que es formin i tornin –si és el cas- per millorar el lloc, la terra, el negoci, la vida, agafant les coses del pare més les que ha après.

Quan ens vam trobar el mes passat per comentar el llibre de la Silvia Soler es va formular la pregunta de què esperem d’una novel·la. L’interrogant és interessant perquè hi ha novel·les amb remor d’històries mentre l’estil pròpiament literari es distreu amb tanta acció; per contra, el llibre de Julio Llamazares  et permet assaborir la història en cada paraula, cada adjectiu, cada imatge.

Una darrera cita: (...) Andrés, el protagonista de ‘La lluvia amarilla’, poco antes de morir, se compara a un perro abandonado por todos, que aguarda paciente al cazador de perros. Si Julio Llamazares tiene razón y es la obra la que elige a su autor, la realidad de Andrés y de Ainielle es la excusa para hablar del pesimismo de una generación a través de otra en la que se refleja, asumiéndola (...) [1].

[1] CARRASCO, José Javier. “El pesimismo y la Lluvia Amarilla”. https://www.lanuevacronica.com/el-pesimismo-y-la-lluvia-amarilla

 


[i] NAVARRO, Yolanda. “Mi visión de la realidad es poètica”. https://webs.ucm.es/info/especulo/numero12/llamazar.html

 

 

[iii] NAVARRO, Yolanda. “Mi visión de la realidad es poètica”. https://webs.ucm.es/info/especulo/numero12/llamazar.html

 

Cap comentari:

dilluns, 3 d’octubre del 2022

NOSALTRES, DESPRÉS

Un llibre de

SÍLVIA SOLER



 

 

 

 

 


L’autora

Comencem amb un esbós del perfil tècnic de l’escriptora per passar, poc a poc, a dibuixar una identitat més humana i accessible, tal i com suggereix la seva imatge fotogràfica.

Sílvia Soler és una periodista i escriptora catalana nascuda a Figueres el 5 d’octubre de 1961. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona va iniciar la seva trajectòria professional en el món de la ràdio i, més concretament, a Ràdio Ciutat de Badalona i, un temps més tard, a Catalunya Ràdio on hi ha col·laborat sota diferents formats; un d’ells, fent de guionista d’El matí de Josep Cuní. Altres han estat Diccionari dalinià, Estimada Rodoreda, Les Hores d’en Pla o Els Matins de TV3. Igualment és columnista del diari Ara[1] i també de El Punt i de l’Avui.

És autora d’un bon grapat de llibres. A l’Enciclopèdia Catalana[2] es llegeix: Després de guanyar el premi Recull per la narració “Semblava de vidre” (1984), ha publicat els volums de narracions “Arriben els ocells de nit” (1985), “Ramblejar” (1992) i les novel·les “El centre exacte de la nit” (1992), “El son dels volcans” (1999), “L’arbre de Judes” (2001), “Mira’m als ulls” (2004) Premi Fiter i Rossell, “39+1” (2005), “Enamorar-se és fàcil si saps com” (2007), “Petons de diumenge (2008) premi Prudenci Bertrana, “Una família fora de sèrie” (2010), “Un creuer fora de sèrie” (2012), “L’estiu que comença” (2013) premi Ramon Llull, “Un any i mig” (2015), “Els vells amics” (2017), “Rellotges de sol” (2018), que reflecteixen una visió irònica de la vida quotidiana. “El fibló” (2019), “Nosaltres, després” (2021). També és autora del reportatge “Angel Casas show, anecdotari secret” (1983), de les reflexions “El gust de ser mare” (2004) i de la novel·la juvenil “Bàsquet, scrabble i tu” (2012) escrita conjuntament amb el seu fill.

Un cop resseguit tot aquest reguitzell de publicacions ens resulta difícil deixar de plantejar-nos preguntes com:  Escriu tot el dia? Escriu cada dia? Es pot escriure tant sense perdre qualitat literària? Per altra banda, tenir qualitat literària és un do o un aprenentatge? O cal una mica de les dues coses?Irene Dalmases en un article publicat pel Diari de Girona[3] l’any 2013, arran de rebre la nostra autora el premi Ramon Llull, s’hi llegeix que Sílvia Soler “(...) es va iniciar en el món literari amb la recopilació de contes “Arriben els ocells de nit” el 1985 i és coneguda pel gran públic, especialment per dones que caminen entre els quaranta i els cinquanta anys, per les seves desenfadades novel·les de la saga del 39+1, protagonitzades per un grup d'amigues que un dia se senten Donetes i altres són com Thelma i Louise”.

Més endavant, en aquest mateix article, i també en el subtítol, s’assegura que en un inici se la coneixia per ésser la “germana de” però, poc a poc, va aconseguir identitat pròpia i esdevenir, senzillament, Sílvia Soler.

I la Sílvia Soler escriu, sobretot, de relacions entre homes i dones, de relacions familiars i d’amistats, d’amors i desamors, de la inacabable temàtica de les emocions i sentiments humans. La mateixa autora afirma en una entrevista[4]  que els escriptors sempre escriuen la mateixa novel·la només que alguns ho dissimulen. Declara admirar els escriptors que volen experimentar però no és pas el seu cas. Assegura que, de bon començament, se sentia acomplexada per aquesta qüestió fins quan va reconèixer la comoditat reportada per aquest registre seu i, atenent la rebuda feta a la seva obra, tot fa pensar que també els lectors n’estan satisfets. Així, doncs, tots contents.

En una altra entrevista concedida a Jordi Nopca al Diari Ara a l’agost del 2021, Sílvia Soler  s’autodefineix com una persona positiva i optimista. I assegura: “La vida es muy bestia, pero vale más reconciliarse con ella” i, per aconseguir-ho, cal alliberar-se dels prejudicis i no fer massa cas del què diran, afirma.

Quant a la novel·la Nosaltres, després assegura: Em diuen que és la meva millor novel·la amb molta diferència[5].

L’obra



 

 

 

 


Nosaltres, després és una novel·la publicada l’any 2021, però la seva història, el seu procés de gestació és complex. Sílvia Soler va iniciar el relat poc abans de la pandèmia –la Covid marca un abans i un després en el còmput temporal històric de tothom- i va quedar en suspens perquè al problema col·lectiu s’hi va afegir un de personal, la detecció d’un càncer que, ella mateixa ho explica, la va apartar de tot durant set o vuit mesos[6] fins descobrir que escriure, submergir-se en la història dels personatges de Nosaltres, després li feia oblidar la malaltia.

L’autora afirma: M’agrada dir que és un llibre que parla de l’amor, però un amor que té moltes cares. Els personatges d’aquesta novel·la s’estimen, i això és la cosa que importa. Que s’estimin com amics o com a parella, és secundari. Dit això, estic d’acord que sí que és més madura, la novel·la, perquè parla de diverses etapes. De fet, parla des de la infantesa. Però sempre des de la perspectiva de la maduresa[7].

La novel·la compta amb quatre protagonistes principals: la Marta, la Rita, el Guillem i el Jim. Els lectors anirem sabent de les seves trajectòries a través d’una estructura narrativa que va fent salts endavant i endarrere tot i partir d’una situació molt present: un sopar, un convit, que reuneix, després de quinze anys de distanciament, els quatre protagonistes, amics, amants, marits i mullers, pares i mares  dins l’auca de la vida.

Sílvia Soler va declarar: La primera idea de la novel·la estava centrada en una de les quatre infàncies. Això era la primera guspira. Vaig començar escrivint primer les infàncies dels protagonistes. Quan les vaig tenir escrites, vaig fer allò de desconstruir i tornar a muntar.

Els quatre personatges d’infància complicada i vides independents i traces vitals prou diferents van trobant-se pel camí. Els quatre personatges arrosseguen una ferida d’infància, l’abandó. A parer de l’autora, Marta és la protagonista més marcada per la ferida de vida, mentre la Rita i el Jim els defineix com més vitals, apassionats i impulsius. L’escriptora puntualitza: Marta es a quien le cuesta más reconciliarse con la vida, quizás por eso es quien lleva el mensaje de la novela, si es que se puede decir así.

Joan Rios a Nova Conca/Baixa Segarra[8] escriu: (és) una història coral, descrita per l’autora com a novel·la circular (...) va i ve des del present d’una nit de juliol a l’Empordà, en la maduresa dels voltants dels cinquanta anys dels protagonistes i viatja pel passat dels que van ser criatures i joves. Una història rodona que en moments concrets agafarà certa forma d’un quadrilàter, perquè cadascun d’ells n’ocuparà un dels vèrtexs.

Silvia Soler justifica les coincidències a  raons d’atzar, mentre algú altre potser pensaria en causalitats més que no pas casualitats, però l’escriptora és qui mana, ella és qui dibuixa els personatges i crea les relacions tan intenses que, com més d’una lectora del club va destacar, enlloc de dues parelles heterosexuals independents semblava  una comuna a quatre, excepte en el llit. I per aquí, justament, van començar els problemes!...

Quan a l’escriptora se li pregunta sobre què pesa més dins la trama, si l’amor o l’amistat, ella dona la següent resposta: Todo son varias caras de lo mismo. Puedes querer a una misma persona de varias maneras, como amante o como amigo. Pero, como decía Emily Dickinson, "el amor es todo lo que hay". I en aquest sentit una lectora del club va incidir en la importància d’una conversa que mantenen Marta i Rita quan reconeixen i es dolen del cost de la ruptura que els va significar trencar el vincle d’amistat tan estret entre elles dues.

I és que, com indica l’autora en una altra entrevista[9]: (...) sé que sonarà molt tòpic, però els amics són la família que han acabat triant. I en Guillem aposta per ells. Aquests personatges han estat abandonats en la infància i ho compensen triant qui volen a la seva vida.

Sílvia Soler redunda en l’atzar i les coincidències i, per això, pica l’ullet al lector fent que els personatges de la trama es preguntin I si...no s’hagués actuat així i haguéssim actuat aixà? I si...en definitiva, una reflexió de com podria ésser la vida de cadascú si enlloc de prendre una decisió n’haguéssim pres una altra. La vida no permet rebobinar-la per poder canviar el guió, millor pensar bé la presa de decisions, especialment si són importants.

Nosaltres, després és una novel·la de reconciliació a diferents nivells; per un cantó, cadascú amb si mateix, per l’altre, entre tots ells. Silvia Soler ha declarat que no suporta la paraula “perdó” perquè li recorda les monges i prefereix utilitzar el terme “reconciliació”. Algunes lectores del club encara anirien un pas més enllà hi parlarien de “acceptació”.

El desenllaç de la novel·la no totes les participants el van veure factible. La mateixa escriptora expressa una realitat semblant quan afirma a Txell Partal: Ara que m’han arribat les primeres impressions dels lectors, t’he de dir que n’hi ha molts que em diuen que ells serien incapaços de reconciliar-se. Jo també crec que són generosos. I no puc dir-te si jo seria capaç de tenir aquesta actitud, però sí que crec que és la més desitjable, perquè si estimes una persona, en el sentit més profund, ha de pesar molt més que no tot allò que ha passat. Per mi, aquesta gent que diu: “Me l’estimava molt, però em va fer tal cosa i mai més”, crec que s’equivoca.

Pel que fa a tècnica i estil narratiu, tota la comunitat del club de lectura va coincidir a afirmar que l’escriptora té un estil clar i planer, de lectura fàcil i amè. Algunes veus van fer la distinció entre una narrativa ben estructurada i amb coherència interna i una manca de narrativa literària faltada d’imatges poètiques i llenguatge més elaborat. Tot i això, Sílvia Soler havia declarat que Nosaltres, després era la novel·la que més havia treballat.

 


[3] DALMASES, Irene. “La figuerenca Silvia Soler obté el Llull amb una de les seves novel·les serioses”. Diari de Girona. https://www.diaridegirona.cat/cultura/2013/02/01/figuerenca-silvia-soler-obte-llull-49335192.html

 

[5] PARTAL, Txell. “Aquesta novel·la no hagués estat la mateixa si no hagués passat per un càncer”. Entre vista a Vilaweb. https://www.vilaweb.cat/noticies/silvia-soler-nosaltres-despres-cancer/

[6] NOPCA, Jordi. Ob. Cit.

[7] PARTAL, Txell.  Ob. Cit.

[8] RIOS, Joan. “Amat Amic”. Diari Nova Conca/Baixa Segarra, 3 dejuny 2022.

[9] PARTAL, Txell. Ob.cit.

Cap comentari:

dilluns, 18 de juliol del 2022

UN PAÍS AMB EL TEU NOM


Un llibre de

ALEJANDRO PALOMA


L’autor

Alejandro Palomas (Barcelona, 1967) és una persona de mirada directa i expressió trista, una rèmora, tal vegada, d’una infància complicada pels abusos sexuals comesos per un capellà i que ell ha denunciat sense embuts a diversos mitjans de comunicació. Ell és una de les veus de la plataforma Tolerància 0 fundada per víctimes d’abusos per part de l’església catòlica. Seves són aquestes paraules: Soy un tío mermado, a los ocho años me convertí en un superviviente[1].

Llicenciat en Filologia anglesa ha fet de traductor de clàssics anglosaxons com Katherine Mansfield, Willa Carther, Oscar Wilde, Jack London o Gertrude Stein. Dins el seu currículum destaca també la direcció de la col·lecció “Pérfidos e iluminadas”  i amb el pseudònim de Cassandra Leytton va acabar com a finalista del premi de novel·la Ciudad de Torrevieja l’any 2008. L’any 2011 va tornar a ser finalista del premi Primavera de Novel·la i el 2016 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Literatura infantil i juvenil per la seva obra Un fill publicada en català i castellà. Aquesta obra forma part d’una trilogia junt amb les titulades Una madre i Un perro. L’any 2018 va obtenir el Premi Nadal amb la novel·la Un amor. El jurat va fonamentar la seva decisió basant-se en “(...) su obra polifónica, profunda y emotiva que trata con originalidad temas actuales. Sus personajes van creciendo dentro de una trama que engancha al lector".

Subratllar, també, que la seva obra ha estat traduïda a vuit llengües.

En una entrevista[2] publicada l’any 2018 es definia com una persona amante de los perros, de la buena gente y de la risa. Dotat d’una fina ironia i un cert humor negre que emergeix en les respostes als periodistes, Alejandro Palomas confessava que es va fer escriptor perquè de nen resava i resava però no hi havia manera de ser Mary Poppins. En preguntar-li com imaginaria la seva vida en una dimensió paral·lela, la seva resposta és contundent:. Con las (vides) que tengo entre libros, perros, familia y el pánico a ser pobre autónomo ya voy sobrado, créeme.

La trajectòria vital d’aquest escriptor és densa. Els seus malsons són els records de l’assetjament patit a la infantesa, la sensació diària d´ésser diferent i l’antídot per combatre’ls és la intolerància cap als maltractes vers tota criatura indefensa. Creu en la bondat però –afirma- se la menysprea perquè no se la considera socialment.

Accepta que se sent lliure quan escriu i es compara amb Billy Elliot quan balla perquè “siento que me arde la piel”. El seu procés d’escriptura és com una immersió, molt intensa i de curta durada. Necessita tancar-se i aïllar-se i saber que res ni ningú interferirà. No planifica, escriu i escriu, i la història emergeix, els personatges afloren i els va creant i dibuixant a mesura que els fa seus. Explica: “(...) estoy muy metido en lo que hago, vivo lo que hago, vivo lo que estoy escribiendo como si realmente lo estuviera viviendo, como si formara parte de mi vida, con lo cual es vivir una realidad que no te pertenece, es un poco locura y hay una linea un poco roja que voy cruzando de un lado a otro”[3].

Altres dades del seu perfil a destacar serien:

Que no suporta d’una persona la manca de curiositat.

Que d’una llibreria el primer que mira és la il·luminació.

Que no té llibre de capçalera però recomana, des de fa temps, La Puerta de Magda Szabo.

Que escriu pensant en els altres més que en ell: “(...)yo soy muy lector de mis novelas, es decir, las escribo como lector, como me gustaría leerlas, por eso creo que llegan así, las escribo siempre pensando en el otro no pensando en el Alejandro escritor”.

Que sempre ha anat per lliure, a la vida i com a escriptor.

 

L’obra


 


Un país amb el teu nom té dos protagonistes principals, Jon i Edith, dues persones que volen complir el seus somnis d’una vida diferent, viscuda enmig de la naturalesa i tenint com a companys de viatge les bestioles del bosc. Jon i Edith són dues persones solitàries, potser un pèl inadaptades, rebels i crítiques amb una societat que engabia els animals en zoos i en granges industrials.

L’Edith és un personatge molt potent. Té 76 anys i una gran vitalitat, moltes ganes de viure i de canviar coses i molta imaginació. Però aquesta personalitat –es va considerar dins del club- pot arribar a fer-se massa extrema, la porta massa al límit i, sovint, no se la sap gestionar. Quan a l’Edith se li esquerda el seu món exterior, l’interior pateix un cataclisme, com quan creu que han de venir a viure més persones al seu entorn i se li fa tot un món la por a veure’s destorbada i que quedi alterada la seva intimitat. Atenent l’edat podria ésser una dona invisible, quan tot és ben al contrari. Els anys poden treure la força però no treuen, necessàriament, les il·lusions ni la capacitat d’estimar. En aquest sentit –es va remarcar- cal subratllar la tendresa que l’Edith mostra cap a la seva companya, com l’acomboia quan la malaltia l’empenyia i com es dol de la seva absència. Per contrast, del pare de la seva filla en parla poc i més aviat viu com una sort haver-se’n desempallegat.

La personalitat d’en Jon és més feble, com més desdibuixada per manca de traces poderoses, potents. És un home desorientat, perdut, sense confiança ni en ell ni en els altres; la força i la seguretat l’obtenia a través de la Mer, la seva germana. L’amor quasi obsessiu per l’elefanta s’explica –es va opinar- perquè el Jon i l’elefanta comparteixen el mateix sentiment de pèrdua, d’abandó. En Jon per la mort de la germana estimada, l’elefanta per la vida que ha tingut de maltractaments i solitud.

L’Edith i el Jon són diferents però sumen. La seva relació té com a pilar compartit, el respecte, i és des d’ell com es va construint poc a poc la bastida d’amistat que esdevé positiva per ambdós.

Per altra banda, l’elefanta Susi complementa el Jon i la Violeta complementa l’Edith. Aquesta filla que hi és i no hi és, que la telefona però no la visita, que sovint té l’excusa als llavis per justificar-se del perquè no la va a veure, que estima la mare però no l’acaba d’entendre ni comprendre, que li fa retrets, però es calla la raó fonda del seu dolor. I l’Edith, la mare. La mare que afirma conèixer la filla, però mai li ha preguntat pels seus somnis. Entre ambdues, la Violeta sembla tocar més de peus a terra, qüestiona les dèries de la seva mare i li posa contres. És una filla amb mancances d’afecte matern i aquesta relació, tan ben dibuixada per Alejandro Palomas, ens porta a autointerrogar-nos: arribem als neguits importants dels nostres fills i parelles?

Un país amb el teu nom  no és llibre per llegir-lo d’una tirada, vol calma, es va comentar en el club. Rere una història d’aparença senzilla hi ha tot un marc filosòfic i reflexiu. Llegit de manera pausada, s’hi troben frases força potents, frases per subratllar i comentar com, per exemple, quan sobre el rinoceront escriu: la república independent de la tristesa o quan posa en boca de l’Andrea una excel·lent reflexió sobre la mentida: la mentida és un mal enemic, però el silenci és pitjor perquè ni tan sols ofereix el compromís de la veu...

Alejandro Palomas va més enllà d’explicar-nos una història. Ell utilitza la història com un mitjà per qüestionar-se i perquè el lector o lectora també s’interpel·li, es pugui replantejar punts de vista o algunes de les seves decisions. És plausible creure que a més d’una persona li pot haver vingut de nou la descripció de la solitud dels animals al zoo i el respecte per la naturalesa que traspuen les pàgines d’aquesta història.

I les reflexions de l’autor encaren, també, la vida personal: Tens somnis? Il·lusions? Projectes? O vas fent i t’omples de tot, amb molta feina, sense plantejar-te el que realment vols? Vas a la teva? Fins a quin punt ho has de fer? Fins a quin punt ho pots fer quan tens fills i parella?

L’escriptor ens diu: “Volia reflectir que, a vegades, els moments de recolliment obligat o de catàstrofe són moments per a repensar-se i sortir d’una forma diferent”.  La mort, l’abandó i el dol són elements recurrents en tot el trajecte d’aquesta història i no ens sembla un fet casual, especialment quan el mateix Alejandro Palomas afirma que ha començat amb un nou elenc de personatges i un univers totalment diferent perquè “no podia escriure sobre un planeta que ja no hi és” perquè la seva mare i el seu pare van morir amb pocs dies de diferència. “M’havia de preparar i invocar la creació d’una família nova tant en el terreny personal com en el creatiu i van aparèixer el Jon i l’Edith”.

Un país amb el teu nom és una novel·la clara i entenedora, mesurada i en equilibri, tant per contingut com per tècnica. Ha estat una opinió generalitzada la de considerar-lo una obra ben escrita. Algun articulista[4] ha afegit que la novel·la es caracteritza per una marcada habilitat quant a fixar el temps narratiu i la intriga. Se’ns diu que és una novel·la d’amor i d’amistat. Se’ns diu que és una novel·la sobre els somnis i les segones oportunitats.

 

 

 

 

Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)