dilluns, 6 de novembre del 2023

SI VAS A PARÍS, PAPÀ...

 Un llibre de

TERESA PÀMIES BERTRAN
 L’autora

Teresa Pàmies i Bertran va néixer a Balaguer, poble de la comarca de La Noguera, el 8 d’octubre de l’any 1919. Filla d’un home compromès amb la lluita social, Tomàs Pàmies, dirigent del Bloc Obrer i Camperol, Teresa Pàmies va viure des de ben petita la convulsa societat dels darrers anys de la Restauració. En comptava deu i ja es dedicava a vendre La Batalla, revista política de marcat signe revolucionari. En el llibre Testament a Praga (1971) escriu el següent[1]:

"A vós, pare, si mai us fan un homenatge a Balaguer, no serà amb placa a la porta d'un hotel, sinó a les muralles de la presó, on tantes vegades fóreu tancat per haver gosat demanar la terra per al qui la treballa, la nacionalització de les propietats de monges i capellans, la separació de l'Església de l'Estat, l'escola laica i gratuïta, l'emancipació de la dona, la recuperació de les prostitutes, l'amor lliure i tantes barbaritats per vós somiades. I si calia escriure un epitafi, podria dir: –Aquí reposen les despulles d'un gran somiatruites–".

Poc abans de l’esclat de la Guerra Civil (1936-1939), Teresa Pàmies es va fer militant del partit socialista i inicià la seva intervenció política en un míting a la plaça monumental de Barcelona. Poc temps després ingressà a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i, junt amb altres militants, va fundar, enmig de la guerra, l’Aliança Nacional de la Dona Jove.

Com va passar en el si de tantes famílies, el desgraciat conflicte bèl·lic va dividir la família de Teresa Pàmies i mentre ella i el seu pare s’exiliaren a França el 1939, la mare i els seus tres germans es van quedar a Balaguer. Ja no es tornaren a veure mai més. Des de l’exili, l’escriptora col·laborà en les revistes Serra d’Or i Oriflama i, durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), va militar dins les files de la Resistència, tal i com varen fer tants i tants republicans convençuts que la caiguda de Hitler comportaria la caiguda de Franco[2].

El seu periple d’exiliada no s’aturà a França. Des d’aquest país va passar a la República Dominicana, Cuba i Mèxic on va establir-se fins a l’any 1947, moment de retorn a Europa i de fixar la seva residència durant dotze anys a la capital de la república txecoslovaca, Praga, per, després, tornar a França. Durant la seva estada a Praga va ésser redactora de les emissions en castellà i en català de Ràdio Praga.

De formació autodidacta va ser a l’exili mexicà quan es va treure el títol de periodisme i desenvolupà la seva tasca d’escriptora sempre compromesa. Com ja va evidenciar la nostra ponent del club, Maria Roig, i com també recull l’article de Jordi Nopca[3], l'obra de Teresa Pàmies és una mostra permanent de compromís social, de testimoni de la Guerra Civil, de la clandestinitat i l'exili a partir de llibres com Quan érem capitans, Testament a Praga i Jardí enfonsat, entre altres. Per l’obra Testament a Praga –escrit en col·laboració amb el seu pare- va rebre el premi Josep Pla de narrativa (1970) i el Crítica Serra d’Or de prosa narrativa (1972). Una participant del nostre club va remarcar l’interès pel llibre Cròniques de nàufrags publicat per Destino l’any 1977, un llibre on la Teresa Pàmies recull els testimonis dels perdedors i perdedores de la guerra. En una conferència a l’Ateneu Barcelonès realitzada al gener de 1978 va parlar de la seva intenció a l’hora d’escriure aquest llibre[4]:

"He volgut donar la paraula als meus lectors, però no perquè opinin sobre els meus llibres —seria una mica pretensiós fer un llibre amb cartes de lectors que elogien la meva obra—, sinó perquè parlin de com va transcórrer la seva vida mentre jo era a l'exili. És a dir, he volgut començar a reconstruir la crònica de la postguerra, d'aquells vençuts que es van haver de quedar, de com han sobreviscut (que no va ser gens fàcil) i de com, malgrat tot, no s'han envilit, que és el que hagués volgut el franquisme. Cada una d'aquestes cartes podria donar lloc a un llibre, perquè cada persona podria omplir un llibre amb la seva vida, però per a mi ha estat una manera de comunicar-me amb els milers de lectors que he arribat a fer a Catalunya."    

Va tornar de l’exili el juliol de 1971. Casada amb el secretari general del PSUC a Catalunya, Gregorio López Raimundo i mare de cinc fills, va guanyar-se les garrofes fent traduccions i col·laboracions en diferents diaris i revistes. Fruit dels complicats anys de relació secreta amb el dirigent polític va escriure Amor clandestí (1976).

Va col·laborar al diari Avui durant més de trenta anys. Resultat d’aquesta tasca, l’any 2003 va publicar un recull d’articles titulat Opinió inconformista: Vuitanta-set dilluns a l’Avui. Uns anys abans havia vist la llum Opinions de dona (1983) i La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (1999). Igualment va participar com a tertuliana a les emissores de ràdio Ona Catalana i Catalunya Ràdio.

L’any 2000 Teresa Pàmies va rebre la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona i ,un any més tard, la seva tasca com a escriptora fou reconeguda amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Era la segona dona distingida, després de Mercè Rodoreda, amb aquest premi, fet que va provocar aquestes paraules de boca de l’escriptora: És una llàstima que no s'hagi premiat a més dones. És injust, però no crec que sigui premeditat. És un reflex de la nostra societat[5].

L’any 2005 Teresa Pàmies va publicar Estem en guerra. Escrits 1936-1939. L’obra és un recull d’articles, discursos, declaracions i reportatges d’aquells anys i d’aquell conflicte. Segons s’explica a Vilaweb[6], l’escriptora va comentar:

“Rellegir els meus escrits d’aquella etapa, les meves arengues als mítings d’agitació, les opinions expressades francament en entrevistes publicades per la premsa catalana, espanyola i estrangera, dóna la mesura de les limitacions culturals, teòriques i organitzatives dels dirigents de la JSUC, però també demostra l’entusiasme, la voluntat, la generositat i l’autenticitat dels nostres ideals.’ I continua: ‘És el conjunt dels testimonis escrits o evocats oralment que permet reconstruir la peripècia de la meva generació, que jo assumeixo, fins i tot allò que avui no diria, ni escriuria, ni pensaria”.

Teresa Pàmies mor a Granada el 13 de març de 2012 a l'edat de 92 anys. Ens deixava un llegat i tota una definició de la seva essència:

“El meu codi, els meus principis, són la meva única religió. La militància per a aconseguir un món millor és l’única transcendència en la que crec”.

Com va dir una lectora del club, Teresa Pàmies és tot un referent com a dona valenta, pionera i decidida.


L’obra
 El club de Lectura va tenir el plaer de comptar amb la participació de Maria Roig, regidora per ERC a l’Ajuntament de Tarragona i creadora i programadora cultural. Ella ha centrat la seva activitat professional entre la comunicació, les lletres i el cinema, concretament amb l'escriptura de guions[7].

Maria Roig es va presentar com una dona a qui li agrada parlar de literatura, lletres i reflexions. I així ho va demostrar. Va començar la seva exposició dient que Teresa Pàmies és una dona que ha estat poc reivindicada, quan és una dona que ha viscut el segle XX de manera molt intensa. No es va plantejar, però, el perquè o els perquès d’aquest fet. Afirma que se la llegeix poc i que ha estat poc reconeguda. Ella mateixa manifesta haver-la descobert en una fira de brocanters on va trobar Testament a Praga. I afirma: Teresa Pàmies no és només una dona catalana dedicada a la política, és una dona que deixa testimoni del pas del temps.

Maria Roig apunta: En aquest llibre veiem la visió subjectiva d’una dona exiliada a França que contempla el maig del 68. La Teresa Pàmies fa com retrats, testimonis, documenta els fets històrics. Com afirmaria algun dels participants en el club de lectura, el llibre no és una novel·la, és un dietari i, per explicar els fets, l’autora va recórrer sovint a testimonis i plasmà tots aquells esdeveniments i les seves impressions de l'11 de maig al 2 de juliol d'aquell any. En l'últim tram del seu exili polític (1960-1971), Teresa Pàmies havia residit a París, al barri immigrant de Gennevilliers. Això li va permetre observar des d'una privilegiada primera fila l'esclat del maig francès del 68.

El llibre Si vas a París, papá va veure la llum set anys més tard, quan l’autora ja s'havia instal·lat definitivament a Catalunya[8].  

El títol del llibre és tot un indicador. Teresa Pàmies fa seu el títol del cuplé de 1929 d’autoria incerta però de feliç recorregut de la mà de Celia Gámez i Marujita Díaz...i no és casualitat. Pot establir-se un cert paral·lelisme carregat de fina ironia entre els fets del maig de 1968, eix estructural de l’obra, i la tornada de la cançó que diu:

Si vas a París, papá,

cuidado con los apaches,

si en juerga de taxis vas

procurar salvar los baches.

Els “apaches” d’aquest cuplé eren delinqüents que controlaven els carrers dels barris baixos de París, sempre a la recerca de baralles i aldarulls. Escrit de manera planera, fent ús d’un to emocional variable, volent descriure i comprendre la realitat, la Teresa Pàmies, se’ns diu, narra el dia a dia de dos mesos convulsos que van sacsejar París, i’l’Estat francès en la seva totalitat, i bona part de les societats del continent europeu. Teresa Pàmies ens parla dels estudiants revoltats, de les vagues obreres, del paper del Partit Comunista Francès, de la reacció de la burgesia, i de com la comunitat catalana exiliada vivia els fets, oscil·lant entre la participació activa i un aïllament intel·lectual.

Per copsar la vàlua d’aquest Dietari és forçós saber una mica d’història, de context. El maig francès del 68 venia precedit per altres convulsions polítiques i socials: a inicis del mes de gener d’aquell mateix any havia començat la Primavera de Praga, un intent del govern de Dubcek de distanciar-se del Pacte de Varsòvia;  Dubcek i el seu govern defensaven el socialisme democràtic però, el que es va conèixer com a revolució des de dalt, va acabar el 20 d’agost amb una invasió de l’exèrcit soviètic i un canvi polític radical, caracteritzat per una dura dictadura. En paral·lel, la guerra del Vietnam promoguda pels Estats Units tenia en plena convulsió les universitats nord-americanes. Per tant, els fets del maig francès no s’han d’entendre com a realitats deslligades, independents, del que estava passant en unes societats dominades per la Guerra Freda amb un moviment estudiantil nombrós –per primera vegada a la història- i majoritàriament despreocupat per cobrir les necessitats bàsiques que ja tenien garantides.

Hi ha un llibre molt interessant de Manuel Castells[9] que, en el primer capítol titulat “Érase una vez la Revolución: París, Mayo de 1968” escriu:

“El movimiento de Mayo francès empezó en marzo. Exactamente el 22 de marzo. Y ese fue el nombre que adoptaron, Movimiento 22 de marzo, sus iniciadores en el campus de Nanterre de la Universidad de París. Ese día llegaron –ell hi era- varias furgonetas de policía para detener a algunos estudiantes que habían participado en el asalto al consulado del gobierno fantoche de Vietnam del Sur en París respondiendo al llamamiento del Comité contra la Guerra de Vietnam (...)

Teresa Pàmies era comunista. I una comunista convençuda i, per tant, dogmàtica. Ser comunista significava creure en els escrits de Marx i Engels i creure en el paper dirigent que en qualsevol procés revolucionari havia de tenir el Partit Comunista. Teresa Pàmies ja rondava els cinquanta anys quan s’esdevenen els fets; no era una nena  que pogués quedar-se bocabadada per com s’esdevenien les coses, aldarulls sense una direcció jeràrquica organitzada, sense dirigents cohesionats entre sí, més aviat com una revolta que s’escapava de les mans dels propis dirigents i que va acabar com el rosari de l’aurora:

(...) Arriba un dia que porten benzina i fa sol: la revolució ja s’ha acabat. I Maria Roig afegeix: (...) és el dia de l’atemptat de Robert Kennedey... (Teresa Pàmies) analitza les conseqüències de les vagues, parla del cost turístic que suposarà, dels sous perduts dels obrers, dels immigrants que no podran enviar diners a casa seva. Tothom hi té alguna cosa a perdre, menys els estudiants i exclama:

 -Si jo fos francesa, em preocuparia tot això; com no sóc res, no tinc ni veu ni vot. De cop descobreixo el Mediterrani. Sóc una apàtrida sense drets cívics.

Des d’aquesta òptica es comprenen millor les dues parts del llibre. A la primera part trobem una Teresa Pàmies desconcertada. No entén res. El catecisme de la revolució tenia molt ben pautades les etapes i els mecanismes per fer-la possible: l’aliança de treballadors i estudiants, el Partit Comunista com a eix vertebrador... El dogmatisme ideològic no és patrimoni exclusiu de l’església; com molt bé va subratllar el senyor del club, la premsa on Teresa Pàmies busca informació és sempre del mateix color i tendència. Com es pot analitzar un fet si es perd la perspectiva de la pluralitat? Teresa Pàmies no entén res i es refugia en la burda excusa de no ésser francesa, com si ser-ho, impliqués, necessàriament, un canvi de perspectiva.

Quan el seu fill li pregunta: Mare, tu vols la revolució? La criatura no fa altra cosa que evidenciar la crisi ideològica de l’autora, fins que –llesta i desperta com és- comença, a la segona part del Dietari, a contemplar l’escenari amb uns altres ulls. S’ha despertat la seva curiositat i s’apropa a la Universitat a veure com s'organitzaven els estudiants, assistia a col·loquis i xerrades, i seguia amb atenció les notícies que en donava la ràdio.    

Que aquesta obra estigui amenitzada amb pinzellades de personatges significatius com De Gaulle o Mitterrand, ens treu l’aspror que, de tot plegat, ens ha deixat el pas del temps.

Aquest és un llibre per llegir i rellegir, per dibuixar un somriure a mig camí de la comprensió i la desil·lusió. Els personatges catalans que desfilen per les pàgines de Si vas a París papà, contemplats des de la distància, mostren una imatge que no sempre és agradable. Molts dels participants en els fets del Maig francès eren més espectadors i curiosos que no pas revolucionaris avant la lettre. Molt especialment els que venien de l’altra banda dels Pirineus, com la història ha demostrat.

Acabaré aquesta ressenya amb una cita extreta del llibre citat de Manuel Castells:

“(...)Aceptamos la presencia de Alain Touraine[10], que no estaba en el movimiento pero era respetado por todo el mundo. Nuestra postura, en la clásica tradición anarquista, era el boicot a las elecciones porque en una situación así la gente vota con miedo a las opciones de orden. Touraine nos pidió que fuéramos razonables, que hacían falta cambios, pero democráticos y no revolucionarios. Cohn-Bendit[11] le contestó con una frase que se me quedó grabada e inspiró toda mi vida: Amigo Touraine, para que los reformistas como usted tengan éxito, los revolucionarios como nosotros debemos intentar revoluciones fallidas”[12].

Fins aquí… per avui.

 


[1] Associació d’escriptors en llengua catalana. Teresa Pàmies 1919-2012. https://www.escriptors.cat/autors/pamiest/biografia

 

 

[2] SANTOS, Félix (2017). 1939-1945. Españoles en la liberación de Francia. Cuadernos de la Fundación Españoles en el Mundo. https://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/espanoles-en-la-liberacion-de-francia-1939194

 

[3] NOPCA, Jordi (2011). Teresa Pàmies, l’última veu de l’exili català. Diari Ara. 24/12/2012. https://www.ara.cat/cultura/teresa-pamies-adeu-2012_1_2372210.html

 

[5] Associació de dones periodistes de Catalunya. http://periodistesentempsdificils.adpc.cat/?p=100

 

[6] Redacció Wilaweb (2012) S’ha mort l’escriptora Teresa Pàmies. https://www.vilaweb.cat/noticia/3994505/20120314/mort-lescriptora-teresa-pamies.html

 

[9] CASTELLS, Manuel (2023). Testimonio. Viviendo historia. Madrid: Alianza editorial.

 

[10] Alain Touraine, sociòleg francés.

 

[11] Cohn-Bendit, eurodiputat des del 1994 i portaveu del Partit Verd Europeu des del 2004. Favorable a una Europa federal, el setembre del 2010 va cofundar el Grup Spinelli per a treballar en aquesta direcció.

 

[12] CASTELLS, Manuel (2023). Ob.cit. página 22.

Cap comentari:

dimarts, 3 d’octubre del 2023

LA LLEI DE L’HIVERN

 Un llibre de

GEMMA VENTURA FARRÉ
 

L’autora

Gemma Ventura i Farré, una xicota nascuda al Vendrell el 5 de novembre de 1990, ha entrat per la porta gran de la literatura catalana en obtenir aquest any el premi Josep Pla de narrativa amb la novel·la La llei de l’hivern. Recordem que aquest premi ja té una respectable trajectòria de cinquanta-quatre anys i que Terenci Moix fou el primer guardonat l’any 1969 amb l’obra Onades sobre una roca deserta. Gemma Ventura ens va acompanyar a la primera trobada de la temporada 2023/2024 del Club de lectura i va ser un autèntic plaer gaudir de la seva conversa i de la seva filosofia de vida que, en essència, es traspua entre les imatges, les paraules i el sentir del seu llibre.

La seva titulació com a mestra de primària especialitzada en música no sabem fins a quin punt li ha estat útil per endinsar-se en el món de l’escriptura. En l’article[1] que ens serveix de guia per a fer aquest escrit explica que des de petita tenia una llibreta i hi anava escrivint. Ella es recorda d’adolescent com una criatura més aviat tímida que va començar a treballar amb tretze anys fent factures en una empresa de construcció. Allí –comenta- robava llibretes i escrivia poemes. I afegeix: (...) sempre havia pensat que era impossible que m’hi pogués arribar a dedicar. Pensava, “no tens ni periodisme i no et coneix ni Crist”. M’agrada recordar aquesta situació per no perdre l’agraïment. Els miracles existeixen.[2]

En recordar els seus inicis com a mestra de primària afirma que fou aleshores quan va fer-se conscient de com és d’important aquest ofici. I, rotunda, assegura: No tothom pot ser mestre/a. I com he estat del gremi no em puc estar de solidaritzar-me amb les seves paraules:

És massa fàcil ser mestre, el nivell d’exigència és baix i és un ofici en què s’hauria d’exigir molt més, perquè ens hi juguem molt. Ens hauríem de replantejar qui pot ser mestre i qui no. Hi ha mestres que fan faltes d’ortografia i n’hi ha que van amb una arrogància… L’impacte que tenen en els nens és molt gran. Els condicionen la vida. Ser mestre és molt més que ensenyar que dos més dos són quatre. És entendre la singularitat de cadascú, cal una ment molt oberta.

Gemma Ventura va fer de mestra només un any perquè en apuntar-se a un taller d’escriptura d’Eva Piquer, editora i directora de la revista Catorze, ja li van començar a publicar els seus escrits i va trobar feina. A Catorze fa entrevistes i també escrits. Ella es reconeix deutora dels valors transmesos pels seus dos avis i subratlla especialment el de donar valor a la feina ben feta, independentment de la que sigui; l’important és fer les coses bé. I, contundent, assegura: La feina ben feta té un impacte i la feina mal feta també el té. Es reconeix deutora i agraïda amb els consells de Josep M. Espinàs perquè li va ensenyar el que ella considera la clau de la seva escriptura: observar, escriure amb claredat i senzillesa. També confessa la influència de Mercè Rodoreda, William Faulkner, Fiódor Dostoievski i David Lynch.

Per entendre millor la seva personalitat i els valors que la guien destacarem algunes de les afirmacions fetes a l’entrevista de Vilaweb i que va repetir al nostre club. Gemma Ventura afirma:

ü El pitjor jutge que tenim som nosaltres mateixos. I ens assegurà: Tenia el desig d’escriure i m’autocensurava. Jo era el meu enemic.

ü Amb la inseguretat s’ha d’aprendre a conviure-hi.

ü La imaginació és la cosa més valuosa que tenim els humans. Amb la imaginació pots fer el que vulguis. És bo que les criatures s’avorreixin. Si s’avorreixen, comencen a imaginar.

ü La imaginació et protegeix de la soledat. Sempre estic en un altre planeta.

ü Sento que dintre meu hi ha un munt de persones i que gairebé tot el que m’envolta té una presència. No puc dir mai que em sento sola. Si saps valorar allò que tens a fora i allò que tens a dins, sempre estàs acompanyat. No visc la solitud. Hi ha dos mons, el que tu ensenyes a fora i el que vius dins teu.

ü Sempre penso que has de tenir una fe absoluta en la força que et neix de dins i que et diu coses. Cada vegada que li he fet cas, ha tingut raó.

ü Ens hem de mirar la vida, malgrat el dolor i malgrat tot el que pugui passar, amb agraïment. Sóc presentista. Els daus de la vida són així. Ens passaran coses bones i ens passaran coses dolentes. Res no passa dues vegades; a mi, això, em cura de l’apatia.

ü Totes les coses que tens són de pas. Tot. Les coses duren el que duren i no passa res si s’acaben, perquè voldrà dir que han existit.

 

L’obra
 Aquesta novel·la, escrita sota el pseudònim de Laura Vallclara, explora el tema de la solitud i com fer front a les absències mitjançant la memòria i la imaginació. Però les lectores del club ens atrevim a anar més enllà i afirmem que aquesta novel·la és tot un tractat de vida, de filosofia de vida, que va dibuixant-se a través d’un llenguatge acurat, precís i subtil. La Gemma té la capacitat de fer aturar el lector en llegir mitja línia. Què m’està dient ...? Quants suggeriments em desperta només en tres paraules? Cap paraula és gratuïta, cap descripció és fútil, ni tan sols el pseudònim utilitzat és balder. Va escollir “Laura” perquè li agradava i “Vallclara” perquè és un poble que estima i visita.

Les ressenyes de les editorials tenen tota la raó quan certifiquen que és una història intimista i màgica, una història que ens parla de les persones que ja no es troben físicament entre nosaltres tot i sentir-les i, molts cops, esdevenir la nostra guia[3]. Se’ns diu que Gemma Ventura és capaç de fer visible l’invisible. I, insistim, tenen raó.

L’autora reflexiona en el llibre sobre les relacions que ens deixen empremta, sobre els entrebancs del camí, emfatitza el pes de la memòria, afirma que és incontrolable, que hi ha records adormits que una guspira inesperada pot fer aflorar de sobte. Subratlla que ens movem en la dualitat; per una banda, la memòria pot ésser un refugi, per d’altra banda la memòria viscuda com a nostàlgia pot esdevenir una trampa. Com a escriptora, afirma: A través d’un record, fas una persona. Una de les lectores del club subratlla la capacitat per generar imatges i donar visibilitat a petites coses, a petits detalls: Miro el puny, i el botó està cosit en creu. O la contundència, la rotunditat d’un sentir: Una espurna, un incendi; un aglà, fa un bosc; un record pot fer una persona.

L’autora assegura que front una societat dominada pel materialisme, per una societat que no para de generar necessitats innecessàries, ella volia donar valor a allò que no es veu perquè és el que realment compta:  Hi ha moltes coses que no es veuen i que ens fan ser com som. Hi ha moltes coses que no veiem, però existeixen, com la intuïció. Contrària al món aparador, com els filòsofs estoics, afirma que el seu ideal de vida seria viure amb allò que ens cap a les butxaques, sense aferrar-me a res ni a ningú. El personatge del rodamón de la seva novel·la no s’allunya massa d’aquest sentir. És a través de la boca d’aquest personatge que l’autora afirma: No és el mateix el silenci del bosc que el silenci de l’església.

La proximitat, la naturalitat, l’espontaneïtat de l’autora en parlar davant les lectores del club ens atrapa i posem els cinc sentits en l’escolta de les seves paraules que, com a la novel·la, s’encavalquen, s’entrelliguen i flueixen en idees i imatges. A preguntes d’una participant en el col·loqui explica que, per a ella, escriure és com pintar un quadre o com compondre música: Veig una persona i l’obro i, en obrir-la, descobreixo la multiplicitat.

Gemma Ventura assegura que l’única possessió veritable de cada individu és el que és, res més. I, contundent, assegura: Tu no ets la víctima, tu ets la responsable. L’autora defensa que només la imaginació permet la veritable llibertat i que hem d’estar agraïts i agraïdes a aquelles persones que ens obren finestres enlloc de posar-nos pals a les rodes.

Xavier Grasset entrevistà l’autora a “Més 324” i descriu la novel·la com una reflexió sobre el pas del temps i la memòria. En comentar-li, la Gemma féu una observació tan afortunada com aguda: Hi ha el temps de la memòria i hi ha el temps del rellotge.

A l’entrevista, l’escriptora remarcava el significat del disseny de la portada per reforçar la petja de la invisibilitat. Va tornar a insistir-hi entre nosaltres. Va subratllar que, en mirar els arbres, nosaltres els veiem com elements individuals per a prop que estiguin els uns dels altres i, tanmateix, per sota, les arrels s’entrelliguen com tan magistralment ha explicat el neurobiòleg Stefano Mancuso. Feliç i agraïda, explica que el disseny li va fer un seu veí, que el títol es va posar després d’escriure el llibre i que ja se n’està fent la traducció al castellà i la versió per àudio...quan algú li pregunta si ja està escrivint un segon llibre, diu que la seva resposta és:

No, ara estic amb tu.

Perquè, com diu la Gemma, “acollir” no és una paraula, és una manera de fer.

Ben cert que no podíem haver començat millor la nova temporada del club de lectura.

 


[1] ARBÓS, Marina. Entrevista a Gemma Ventura Farré. Vilaweb. https://www.vilaweb.cat/noticies/gemma-ventura-entrevista/

[3] FERNANDEZ, Victor. “La debutante Gemma Ventura obtiene el Premio Josep Pla.

Cap comentari:

dimarts, 11 de juliol del 2023

LA MEITAT EVANESCENT.

 Un llibre de

BRIT BENNETT

L’autora

Aquesta jove escriptora afroamericana va néixer fa poc més de 33 anys a Califòrnia. Ha estudiat a la universitat de Stanford, Michigan i Oxford i va ésser durant l’estada a Michigan quan va escriure un assaig per a una pàgina web que va tenir un ampli ressò mediàtic perquè en tres dies la pàgina va rebre més d’un milió de visites. A més a més, en aquesta època també va guanyar un Premi Hopwood per un conte de ficció i el 2014 va guanyar un Premi Hurston/Wright per escriptors de la universitat.

De la recerca sobre l’itinerari professional de l’autora a Wiquipèdia n’extreiem el següent paràgraf :

El 2016, l'editorial Riverhead Books va publicar la seva primera novel·la, The Mothers, que va ser aclamada per la crítica. The New York Times va dir que The Mothers havia estat "un dels debuts literaris més importants, amb una impressió inicial de 108,000 còpies i crítiques a Booklist, Library Journal i Publishers Weeklyt." La National Book Foundation la va situar en el cinquè lloc de les millors novel·listes debutants. El març de 2017 es va informar que la Warner Bros havia adquirit els drets de la novel·la per a fer-ne una pel·lícula produïda per Kerry Washington. L'obra va guanyar el premi de la revista francesa Lire a la millor novel·la estrangera de l'any.

Segons els crítics, Brit Bennett és un dels nous talents indiscutibles de la literatura nord-americana. La comparen amb Toni Morrison i James Baldwin de qui ella es confessa admiradora.

Del seu procés de creació literària aquesta jove escriptora ha declarat: Quan començo una novel·la no tinc un guió perquè crec que fer un esquema previ abans és com posar-te deures[1]. I afegeix que inicia les novel·les amb el que li interessa i, a partir d’aquí només és qüestió d’estirar del fil: Quan he finalitzat aquesta primera etapa, si que tinc una pissarra o poso cartellets i fitxes i llavors intento que el meu projecte arribi a la seva conclusió, però a l’inici em moc per l’instint.

Respecte de la novel·la La meitat evanescent explica en una entrevista que: Tot va sorgir d’una conversa que vaig tenir un dia amb la meva mare. Em va dir que, a Louisiana, on ella va créixer, hi havia un poble on tots es casaven per tenir fills més blancs. Vaig investigar i vaig descobrir que hi va haver no un sinó diversos llocs així. I casos de persones negres que van fingir ser blanques per gaudir de certs avantatges. Em vaig proposar d’explorar el que era créixer en aquell tipus d’ambient, les conseqüències que això tenia en la teva identitat. És un entorn realista, molt històric, no mitològic sinó cultural. Es tracta d’un enclavament imaginari molt petit, una vila que ni tan sols apareix als mapes[2].

Brit Bennett no reconeix l’existència d’elements autobiogràfics dins la novel·la, a tot estirar, lleus referències a la història i llocs de pertinença dels seus pares i al fet que la seva mare, de jove, va ser l’única que va abandonar la família per anar a provar sort a Califòrnia. I puntualitza: Soc escriptora, el meu ofici és seure i explicar-los una història perquè hi gaudeixin, perquè visquin amb els personatges i es traslladin a un món ple de detalls, hi fabrico una atmosfera on experimentar felicitat.

L’autora declara que La meitat evanescent no busca ésser una novel·la política; no és aquesta la seva intenció, sinó la creació dels personatges, la descripció de l’ambient, la recreació emocional. I  afirma: La ficció planteja preguntes, no dona respostes, explora idees més que troba solucions.

La cadena HBO ha comprat els drets per adaptar la novel·la en forma de sèrie de televisió. La producció, assegura, està en l’inici del procés i seré la productora executiva i no escriuré el guió, però estaré ajudant en la part més creativa. Estic molt il·lusionada.

La novel·la, publicada en català per l’editorial Periscopi compta amb l’excel·lent traducció de Marc Rubió.

L’obra
 

 Brit Bennett, arrenca la novel·la La meitat evanescent amb la Stella i la Desiree, dues germanes bessones idèntiques, que decideixen fugir de Mallard, una comunitat negra de Louisiana que, generació rere generació i mitjançant matrimonis mixtos, intenten fer cada vegada més clar el color de la seva pell. Al cap d’uns anys, una d’elles viu a Califòrnia fent-se passar per blanca, mentre que l’altra ha tornat a Mallard amb la seva filla, fosca com el carbó. Tot i la distància i les mentides que les separen, les seves vides i les de les seves filles es tornaran a creuar[3].

La gran majoria de les lectores del club han quedat embadalides amb la novel·la. S’ha subratllat l’interès de la temàtica i, també, l’estil narratiu. Es va qualificar de lectura àgil i absorbent, amb personatges molt ben construïts i una història del tot versemblant.

Una lectora va destacar que era una novel·la de múltiples lectures, molt polièdrica i extensiva a altres temàtiques. Es va subratllar el caràcter viu dels personatges fins el punt de despertar en el lector o lectora emocions de tota mena però tot temps, intenses.

Brit Bennett reflexiona sobre si allò que som és innat o bé ens fem a nosaltres mateixos, i com els orígens poden marcar les nostres vides. Ens parla de racisme i d’identitat i, indirectament, ens porta a repensar la visió que tenim dels altres, el perill de posar etiquetes o a reflexionar sobre la nostra pròpia autoimatge. La història planteja també fins quin punt una persona pot reinventar-se a si mateixa i acceptar-se en una nova identitat. La novel·la va donar peu a reflexionar sobre el pes determinant de la identitat personal a l’hora de fer camí per la vida. Es va interpretar la incapacitat de la Stella per donar resposta a les preguntes de la seva filla com un bloqueig personal en negar els seus orígens i construir-se una vida basada en la mentida i l’aparença.

La novel·la tracta també la qüestió de la transsexualitat, una qüestió gens fàcil d’afrontar i que és descrita de manera natural i sana però sense embuts, amb un naturalisme a vegades força cru. Brit Bennett mostra com cada protagonista fa el seu propi viatge d’acceptació, les seves contradiccions, el pes de la mirada dels altres. Com es va dir en el club, la novel·la és una història de dones lluitadores, cadascuna a la seva manera.

Una altra visió interessant del llibre ens la proporciona l’article de Carlota Rubio al Núvol[4]:

“La meitat evanescent” és una d’aquelles novel·les que, a partir d’una història híper localitzada i una estructura bastant clàssica, aconsegueix reflectir moltíssims aspectes de la història, en aquest cas, l’estatunidenca d’entre els 60 i els 80. Bennett aprofita un gènere tan gastat com el de les bessones separades per posar el focus en el concepte d’identitat des de molts prismes diferents (...).

En aquest article, s’explica com fa anys que la literatura del pàssing és present als Estats Units. Autors com ara Charles W. Chesnutt, James Weldon Johnson, Fannie Hurst o Nella Larsen han escrit històries que repeteixen el mateix arc narratiu amb poca variació: una protagonista (generalment dona) mestissa que fa vida com a blanca fins que, sentint-se traïdora, torna a casa i és castigada amb un destí fatal. El que fa Brit Bennett a “La meitat evanescent”, doncs, és recolzar-se en dos tòpics novel·lístics, el dels bessons i el del pàssing, per desdibuixar-los amb els seus personatges.

Els personatges poden sonar estereotípics, però el que tenen d’interessant és que tots basculen entre contraris com ric-pobre, blanc-negre, home-dona, ciutat-poble o seny-sentiment sense acabar de caure en cap. A la novel·la, els calaixets amb categories els aporta el context, però els personatges els desordenen amb actitud contemporània. La gràcia de Bennett és que narra tot això sense forçar-ho ni convertir la seva novel·la en un pamflet. El pàssing ja no és només un acte de supervivència dels personatges en un context opressiu, sinó també un mecanisme per mostrar l’atzucac en què s’ha convertit el concepte d’identitat.

La novel·la va propiciar un animat debat. Cadascuna de les lectores (el lector, aquest cop, no es va pronunciar) va expressar la seva valoració i punt de vista. Va ésser una posada en comú enriquidora i és que la qualitat de la novel·la ho feia propici. A tall d’exemple anotarem algunes opinions expressades que potser no han quedat prou paleses en el redactat:

-És important creure’s el que un és.

-La Stella pot generar rebuig en un inici, però acabes sentint llàstima per ella.

-És més important l’estimació que el mateix sexe.

-El concepte de clan, de família.

-L’autora crea situacions límit.

-L’estructura, amb anades i vingudes, i la complexitat de l’acció fa de la novel·la un llibre que requereix estones llargues de lectura per poder entrar-hi.

-El desenllaç i com tornen a trobar-se les germanes pot semblar una mica forçat. Dona la sensació que l’autora s’ho fa venir bé. És com trobar una agulla en un paller, clar que la ficció ho permet tot.

-És un llibre ple de matisos. Et recorda que cadascú ha de construir-se i guanyar-se el seu propi espai i també et fa pensar en la llibertat que et dona el fet de marxar de la casa dels pares i com aquesta llibertat també té un cost.

Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)