Un llibre de
CARE SANTOS
 |
L’autora
Macarena Santos, més coneguda com a
Care Santos, dona de mirada intensa i inquisitiva, va néixer a Mataró el 8
d’abril de 1970. Va fer Dret a la UB i,
també, Filologia Hispànica. La seva vocació literària va iniciar-se ben aviat,
als vuit anys, i als catorze obtenia el seu primer premi literari, emprenent un
camí sense aturador. Va rebre el Premi Nadal de novel·la (2017) amb Media vida, una obra sobre
la culpa i el perdó i recentment ha estat guardonada amb el Premi Cervantes Chico (2020)
pel conjunt de la seva obra juvenil.
En una entrevista[1] confessa que, de petita,
la literatura la va redimir d’un avorriment total i li va significar una
finestra oberta a una realitat paral·lela més atractiva que no pas el seu món
real. Fer el salt, crear el seu propi univers, esdevingué un procés natural.
Care Santos és una lectora i una escriptora incansable[2]. Es considera una lectora omnívora, amb una preferència
ininterrompuda per Mercè Rodoreda però especifica: No hay mayor refugio contra la tormenta que un poema[3].
El seu currículum professional,
tant en el marc de les publicacions
literàries com en el camp periodístic, és generós i extens. El seu nom el
trobem com a col·laboradora i crítica literària en un ampli ventall de diaris i
revistes. La seva producció és diversa i diversificada. Es va donar a conèixer
amb un llibre de relats, Cuentos
cítricos, l’any 1995 i, des d’aleshores, el seu viatge literari no ha parat
i la seva projecció entre la població que estima la lectura, tampoc. Com ella
subratlla, sumen vint-i-cinc anys ininterromputs de publicacions.
El més important que ha de tenir un
escriptor –va declarar- és tenacitat i capacitat de resistència. La clau de la
seva àmplia producció es troba –diu ella- en la constància centrada en un hàbit
de treball consolidat. També reconeix que aquesta regularitat creativa la veu
facilitada pel fet de tenir una vida sòlida i arrelada en una relació de
parella de vint anys de convivència amb tres fills adolescents que accepten la
seva manera de fer i de ser.
Quan se li pregunta per aquest hàbit
de treball explica que té el costum de posar-se a la feina pel matí, en el seu
estudi, vestida còmodament i amb música de Bach[4].
Quant a mètode, abans d’encetar a escriure, cobreix la fase de documentació que
acostuma a preparar a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona. Llesta per començar,
improvisa poc i planifica molt. Quan s’hi posa ja té tota la trama ben lligada,
els personatges estructurats i tan definits com per fer-los reals: me’ls conec molt bé, com si me’ls hagués de
trobar al forn de pa[5].
De fet explica que hi ha personatges que sempre l’acompanyen i acaben formant
com un joc de família de tant verídics com resulten.
Care Santos fa seva aquella frase
atribuïda a Pablo Picasso que diu: La
inspiració existeix, però ha de trobar-te treballant.
I treballar se li dóna molt bé a aquesta
escriptora. Pel cap baix són 21 novel·les en castellà de 1997 a 2017; 6 relats
en castellà entre 1995 i 2009 i 15 obres en català des del 2000 a
2020 i un total de 13 premis. Utilitza indistintament ambdues llengües, un fet
que ella mateixa defineix com paranoia
idiomàtica[6].
Arreu es diu que escriu per adults i per a joves però aquesta dicotomia
l’horroritza tant com haver de suportar comentaris de l’estil: Ah! Ja fas novel·les per adults perquè ja
n’has après... una interpretació que, a més d’inconvenient i desconsiderada
vers l’escriptora, menysté els adolescents. Com molt bé comenta, els joves són
molt exigents i desperts, capten les intencions de l’escriptor i, uns i altres,
comparteixen històries i emocions perquè un adolescent, com a lector, és una
persona adulta.
L’obra de Care Santos ha estat traduïda a 23 llengües que
inclouen l’anglès, l’alemany, l’italià, el francès, el romanès, el polac, el
suec, l’holandès, el coreà, el persa i el xinès[7].
L’obra
 |
El passat 22 de març, Care Santos va participar per
videoconferència en el comentari d’aquest llibre amb el nostre Club de Lectura.
La sessió va ser d’allò més enriquidora i l’autora es mostrà directa, planera, amb
la mateixa naturalitat que es desprèn de la seva obra, una dona sense embuts, posicionada
respecte de la vida i els seus trasbalsos.
El
llibre, Tot el bé i tot el mal, va
ser publicat l’any 2018. El títol s’inspira en el fragment d’un bolero de
Carlos Eleta Almarán que va repetint i forma part de la banda
sonora de la novel·la.
‘Es la historia de un amor
como no hay otro igual
que me hizo comprender
todo el bien todo el mal
que le dio luz a mi vida
apagándola después….’
Tot el bé i
tot el mal és una novel·la on es toquen moltes tecles. Hi són
mesurades les sorpreses i les emocions amb una voluntat expressa per part de
l’autora d’emocionar, però d’emocionar on toca. “Yo me comporto como si mis personajes pudieran salir del libro y
pedirme explicaciones” declarava en una entrevista[8].
Tots els personatges volen alguna cosa i treballen per aconseguir-la i la
temàtica de rerefons va més enllà d’una maternitat esglaiada per un intent de
suïcidi del fill. La novel·la constitueix una història d’històries perfectament
encavalcades i no resoltes del tot perquè cada lector pugui construir-se el seu propi
mapa mental amb les seves explicacions: intento
que els personatges no arribin jutjats a casa, ens va comentar.
La protagonista indiscutible de la novel·la, però, és
la Reina, un nom que no sabem si és del tot intencionat doncs és un personatge amb
presència d’embolcall. La Reina és una dona autònoma, independent, aparentment
molt poderosa i segura, acostumada a fer
el que vol perquè pot[9],
té potència, té força i fàcilment se
la podria identificar com un estereotip masculí passat a dona. Potser aquesta
és la raó per la que el personatge genera rebuig en moltes dones, va
comentar-nos l’autora. Difícil d’encaixar en cap esquema conductual, la Reina
és la reina. Sembla dominar i controlar tots els qui l’envolten, tant a la
feina com a casa. La seva figura de matriarca, tal i com es va interpretar en
el debat, sembla indiscutible.
I la Reina té un fill de disset anys que ha intentat
suïcidar-se mentre ella, lluny de casa, està acompanyada per un amic ocasional
convidat per ella, que l’espera a l’hotel com a premi per després d’una jornada
laboral intensa. La nostra protagonista treballa en una gran empresa fent selecció
de personal gràcies a disposar de profunds coneixements sobre llenguatge no
verbal, un altre fil, un altre ham de l’autora cap al lector inquiet i
interessat per un tema tan desconegut com seductor.
La novel·la està farcida d’elements per reflexionar i
debatre perquè, com la pròpia autora va manifestar, les novel·les, la ficció literària, serveixen per dir el que ningú vol
dir... i un tema tabú de la nostra societat és el del suïcidi d’adolescents,
la primera causa de mort entre els joves menors de 24 anys. L’Albert de la
nostra novel·la no va arrencar-se la vida, però ho va intentar i l’Albert era
un jove d’una família benestant i estructurada, protectora -potser massa i tot
a parer d’algunes lectores- i de qui ningú s’esperava una acció tan
desesperada.
Què s’amaga rere el pensament dels joves? Per què pot
ser tan difícil detectar un fill amb problemes, se li va preguntar? Com a mare
de tres fills situats en aquesta franja d’edat, Care Santos va manifestar que
es planteja les mateixes preguntes de la Reina i, justament per aquest motiu,
ens va explicar que va voler escriure una novel·la actual, una novel·la
diferent a altres de la seva autoria; un relat sobre adolescents però no per a
adolescents, amb una narrativa plenament contemporània i escassa part
històrica. I va afegir com a resposta directa a la pregunta formulada: créixer és descobrir que hi ha més coses a
banda de les que tens a casa.
El cúmul de vivències, el reguitzell de preguntes que
s’acumulen en la ment de la Reina, fins aleshores empoderada, es formulen dins
d’un espai de temps molt concret i limitat. Davant la inesperada nova, la Reina
aparca el rol d’eficiència laboral i d’amant ocasional per córrer cap a casa
mentre mira d’entendre què ha passat a
través del mòbil i l’ordinador, atrapada a l’aeroport de Bucarest[10],
perduda enmig del no res, un lloc de vulnerabilitat extrema en coherència amb
un estat personal de completa indefensió. Allí, sola i desprotegida, la Reina
només és mare.
Però és una mare amb recursos tecnològics. L’ús del
mòbil, una realitat indiscutible en els nostres dies però impensable només fa
trenta anys, li permet a la nostra matriarca buscar solucions a la seva manera,
via cop de telèfon i posant tothom en dansa. Com va comentar una lectora del
club, tanta conversa telefònica es troba molt ben resolta quant a tècnica
narrativa perquè mai es fa feixuga, no es necessita la resposta de
l’interlocutor per saber què ha dit, com si fos el propi lector la persona que
mantingués la conversa per telèfon. L’agilitat
és una de les meves preocupacions –expressà Care Santos- doncs en hem acostumat a una mirada ràpida i
el ritme no té res a veure amb la
narrativa del segle XIX, per exemple. Jo m’ho vaig plantejar com si es tractés
d’un format de thriller.
“Es también una
novela de silencios y secretos por miedo”[11]
explicà temps enrere l’autora en referir-se a la història familiar de la
protagonista i al “secret” a mitges de la paternitat del fill. Es podria
debatre abastament sobre la relació existent entre l’exmarit, el marit i la
Reina com també sobre el rol de la paternitat i com aquest rol es modifica en redefinir-se
la maternitat...
La novel·la compta també amb uns altres personatges,
aparentment més secundaris però amb un pes específic notable; ens referim a l’Ulf
Everink i l’Ester Parra. L’Ulf és un personatge tèrbol, amb pocs escrúpols que
compleix la funció de generar efectes diferents, és un personatge difícil de
classificar però que li permet a Care Santos introduir o, millor dit, insinuar
la foscor del món dels diners i les farmacèutiques i com expressà una lectora
del club, mostra a les clares com els
diners donen poder i permeten fer abús dels dèbils. El paper de l’Ester es
tan galdós com menyspreable però, llastimosament, real. Acostumats a escoltar
un dia rere un altre casos d’assetjament masculí, oblidem que també n’hi ha a
l’inrevés i l’autora dóna visibilitat a aquesta altra cara de la violència de
gènere, de la que no es parla en veu alta però hi és present i també actua
sobre la vulnerabilitat dels més febles.
En definitiva, Tot
el bé i tot el mal és un llibre d’emocions i sentiments, de vides i valors
tractats de manera directa, fluïda i valenta. Fa venir ganes de llegir-ne el
seu complement, que no segona part, ja publicat recentment, Seguiré els teus passos.
Per acabar, només afegir: Gràcies, Care, pel llibre i
pel plaer d’haver-lo pogut compartir amb tu.
[1] GELI, Carles. Care Santos: “Este país tiene unos cuantos perdones pendientes”. https://elpais.com/ccaa/2017/01/07/catalunya
[2] Mis palabras con letras. Entrevista Care Santos. https://mispalabrasconletras.com/
[3] https://www.elperiodico.com/es/opinion/2012
[4] Mis palabras con letras. Ob. Cit.
[5] Entrevista de Gemma Tomàs per videotrucada a la diada de sant Jordi 2020. Ob.cit.
[6] Entrevista de Gemma Tomàs per videotrucada a la diada de sant Jordi 2020. Ob. Cit.
[8] Mix: el coleccionista de mundos. Entrevista a Care Santos. https://www.youtube.com/watch?v=g5YgRyd5Ukc
[9] Entrevista de Gemma Tomàs per videotrucada a la diada de sant Jordi 2020. Ob.cit.
[10] Care Santos ens va explicar que havia triat Romania i Bucarest perquè és un país amb el qual hi té molta relació. És el país on li han traduït tota la seva obra i hi té molts lectors i lectores.
