divendres, 29 d’octubre del 2021

LA DRECERA

 

Un llibre de

MIQUEL MARTIN I SERRA



 
 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’autor

Miquel Martin i Serra (Begur, 1969) és escriptor i llicenciat en filosofia. Ha treballat en el camp de la docència i de la gestió cultural, però des de fa tres o quatre anys es guanya la vida amb l’escriptura: “Combino la escritura con talleres de escritura, clubs de lectura, doy charlas, alguna colaboración en prensa, pero todo en torno a la actividad literaria. Soy más pobre, pero soy más feliz”[1].

El llibre de lectura que se’ns proposa, La drecera, no és pas la seva primera aportació en el món literari. Un cop d’ull a wiquipèdia ho palesa prou a les clares [2]:

Narrativa

·         1996 - Hi ha amors que maten. Barcelona: Columna

·         1999 - L'estratègia de la gallina. Barcelona: Columna. (Finalista Premi Ramon Llull)

·         2007 - Cabells de medusa.. (Premi Romà Comamala de narrativa pel relat «Salabror», inclòs dins la novel·la)

·         2007 - Dictadors de butxaca. Premsa d'Osona. (Premi Maspons i Safont d'humor i sàtira)

·         2009 - Converses amb en Xico Florian (coautor). Ajuntament de Begur / Diputació de Girona

·         2012 - Els pobles perduts (coautor). La Bisbal d'Empordà: Edicions Sidillà

·         2013 - Llegendes de mar de la Costa Brava. La Bisbal d'Empordà: Edicions Sidillà (Segona edició, abril 2013)

·         2014 - Els pobles oblidats (coautor). La Bisbal d'Empordà: Edicions Sidillà

·         2017 - La Costa Brava. Àlbum guia 1925 (coautor). La Bisbal d'Empordà: Edicions Sidillà

·         2017 - El riu encès. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa

·         2017 - Proses reposades. Diputació de Girona: Col·lecció Josep Pla

·         2019 - Llegendes de nit. La Bisbal d'Empordà: Edicions Sidillà

·         2020 - La drecera. Barcelona: Edicions del Periscopi

Assaig

·         2015 - Vent d'Aram. Joan Vinyoli (Estudi preliminar i complements didàctics). Barcelona: Edicions 62, Col·lecció Educació 62

·         2016 - Joan Vinyoli i la poètica postsimbolista (coautor). Barcelona: L'Avenç

·         2021 - Vinyoli trasbalsa la bellesa com el vi. Vibop Edicions

Premis i reconeixements

·         1994. Premi Joan Fuster per a autors joves

·         1999 - Finalista al Premi Ramon Llull per L'estratègia de la gallina

·         2007 - Premi Romà Comamala de narrativa pel relat «Sota els vents», inclòs dins la novel·la Cabells de medusa.

·         2007 - Premi Jaume Maspons d'humor i sàtira per Dictadors de butxaca

·         2018 - Finalista al Premis Casero per La drecera

·         2019 - Premi Recull de Retrat Literari per Joan Vinyoli, el gall salvatge 

·         2021 - Finalista al Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l'Any per La drecera

 

Una producció tan exhaustiva i considerada és, per ella mateixa, una immillorable carta de presentació però, pel que s’ha escrit, és amb La drecera quan aquest autor ha aconseguit un ampli ressò. Tot i això, ell ha dit: M'és igual que l'interès per la meva obra hagi arribat ara, però La drecera no és un bolet. Abans n'he publicat moltes altres, i amb totes n'he après[3].

Si voleu aprofundir en una visió més personal de l’autor es pot consultar la seva pàgina miquelmartin.blogspot.com on hi podeu trobar interessants articles publicats al Diari de Girona.

L’obra


 
 

 La petjada  de referents com Pla, Gaziel, Ruyra, Foix i Vinyoli es percep a La Drecera, una novel·la publicada l’any 2020 que se’ns presenta com una narració sobre el final de la infantesa ambientada a l'Empordà on l’autor va passar els seus primers anys. L’obra no concreta ni el poble ni el moment en què transcorre la història. Les cales i els boscos de la Costa Brava configuren l’entorn per on es mou el protagonista[4]. Però la novel·la és també, com subratllaren les participants del Club de lectura, un bon document d’empremta social. La narració està feta des de l’òptica d’un nen que creix amb plena consciència social del lloc que ocupa ell i la seva família dins d’una casa que canvia de fesomia si hi ha els amos.

 

Miquel Martín fa ús d’una narrativa molt acurada i expressiva. Utilitza un vocabulari ric amb tocs propis del lloc; sens dubte –com es va destacar- expressions peculiars que enriqueixen i complementen el llenguatge acurat vestit per l’autor. Miquel Martín s’entreté en fer descripcions acurades, de detallisme tan viu que el lector o lectora no té cap mena de dificultat per visualitzar l’escena, sigui d’un paisatge, sigui d’una cassola d’arròs, sigui de les cuites entre la quitxalla dels senyors i la dels masovers.

 

 

L’autor central de la novel·la és un nen adolescent que desperta a la vida, la seva mirada s’obre a la consciència del seu entorn que busca de comprendre i explicar-se de la mateixa manera que fa amb la seva pròpia identitat.

 

Preguntat l’escriptor per les raons que podrien explicar les causes de l’èxit d’aquesta seva darrera obra, Miquel Martin ha dit: Si hi hagués una fórmula, tothom l'aplicaria. He treballat amb el mateix rigor durant tots aquests anys[5]. I en una altra entrevista afegeix: “No me interesa tanto llegar a un lugar como el camino a seguir”[6]. Considera que el procés creatiu és molt difícil de dominar i que pot ser tan  important com el resultat final del llibre. Nosaltres, lectors, no sabem de la dificultat del trajecte però assaborim rotundament els seus resultats.

 

I, per si calen més arguments per arrodonir l’interès intrínsec de la novel·la, tenim les paraules de Màrius Serra quan explica que és una obra on no passen moltes coses, només passa la vida.

 

 


[3] JUANICO, Núria. Miquel Martin Serra, l’escriptor descoberta d’aquest estiu. https://llegim.ara.cat/actualitat/miquel-martin-serra-la-drecera-escriptor-descoberta-emporda_1_1060293.html

[4] JUANICO, Núria. Miquel Martin Serra, l’escriptor descoberta d’aquest estiu.

[5] JUANICO, Núria. Miquel Martin Serra, l’escriptor descoberta d’aquest estiu. Ob. Cit.

[6] CAMPS, Magí. Ob. Cit.

 

Cap comentari:

dimecres, 29 de setembre del 2021

ELS DITS DELS ARBRES

 Un llibre de

ANNA MARIA VILLALONGA FERNÁNDEZ


 
 

 L’autora

Els i les fans del nostre club de lectura no podíem iniciar aquest nou curs amb millor peu, doncs hem pogut comptar amb la presència enriquidora de l’autora del llibre a comentar. L’Anna Maria s’ajusta excel·lentment a la descripció que d’ella en va fer Pilar Garcia[1] quan la descriu com una dona desperta, intel·ligent i sàvia; treballadora incansable i compromesa socialment amb el món que l’envolta, amb una personalitat alegre, inquieta, extravertida, generosa, senzilla i propera.

Nascuda a Barcelona  l’any 1959, Anna Maria Vilallonga és una dona amb una àmplia trajectòria professional. Llicenciada en Filologia Hispànica i Catalana és professora i investigadora en el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. És distingida també per la seva tasca com a crítica literària i de cinema i, a més a més, compta amb un reconegut blog de literatura negra: A l’ombra del crim i altres dos blogs: El racó de l’Anna i El fil d’Ariadna II.

Des del punt de vista de la recerca acadèmica, s'ha dedicat bàsicament a dues àrees: la literatura catalana de l'edat moderna (especialment el segle xviii i el seu teatre) i la literatura catalana contemporània, amb especial atenció a la narrativa de gènere criminal (conte i novel·la). Autora de dues novel·les, La dona de gris (2014) i El somriure de Darwin (2017), ha escrit també relats en antologies i reculls com Elles també maten (2014),  Noves dames del crim (2015) i Contes per a les nits de lluna plena (2017). Col·labora en diversos mitjans de comunicació i ha estat la comissària de l’Any Pedrolo i directora del festival Tiana Negra des de 2019, en substitució de Sebastià Bennasar. És membre de l'Associació en Negre per a la defensa i la promoció de la novel·la negra en català i sòcia fundadora de la societat EnVeuAlta, dedicada a la literatura en àudio.

En preguntar-li quan va començar el seu interès per la literatura, respon sense embuts[2]:

Jo sóc lectora des que vaig néixer. Abans de saber llegir, m'aprenia de memòria els contes que em llegia la meva àvia (i pensa que jo vaig aprendre a llegir molt aviat, als 4 anys). He llegit de tot, eclècticament (...). Vaig llegir molts autors clàssics, alguns "suposadament" juvenils, des de Stevenson a Poe, des de Conan Doyle a Louise May Alcott, des de Fenimore Cooper a Johanna Spyri, des de Mark Twain a Jules Verne i a Oscar Wilde. I la llista no s’acabaria. Després, de seguida vaig fer el salt a altres autors i obres, més 'd’adults', per entendre'ns. En qualsevol cas, no em convenç gaire la separació entre literatura juvenil i literatura d'adults.

 

(...) De petita feia molts viatges a la llibreria. Només volia que em regalessin llibres. He d'agrair als meus pares i als meus avis (amb els quals vivia) que mai no em posessin impediments, que em compressin tots els llibres que volia, que defensessin la llibertat d'aquella nena que no parava de llegir, que no sortia de casa per llegir i escriure, que no anava a dinar a taula fins després de molts avisos perquè estava llegint.

 

Vaig començar a escriure també de seguida. Il·lustrava les meves pròpies històries (amb molt poca traça, perquè dibuixo fatal). Escrivia novel·les i més novel·les que li llegia al meu germà Jordi en veu alta (pobre, santa paciència) i a la meva mare (...)

 

Com a bona devoradora de llibres, llegia de tot : La llista és inacabable, però en una part va venir conformada pels meus estudis (...) Hi ha obres que m'han marcat molt. Recordo especialment la clatellada que va significar llegir de molt jove tres novel·les tan dures com 'A sang freda', de Truman Capote, 'El raïm de la ira', de John Steinbeck i 'Matar un rossinyol' de Harper Lee. Per no parlar del que va representar 'Totes les bèsties de càrrega' de Manuel de Pedrolo.

 

Endinsar-se en la literatura catalana va venir de la mà dels seus estudis de Filologia. Fou aleshores quan va descobrir els nostres grans autors i autores: Pedrolo, Rodoreda, Maragall, Victor Català, Calders... i diu: (...) amb molta ràbia vaig constatar la magnitud de la tragèdia, perquè durant la meva infantesa i joventut ningú no m’havia explicat res de la meva història literària i cultural. Havia estat absolutament silenciada. I  això és inadmissible[3].

 

Anna Maria Villalonga es declara pedroliana[4] però explicita que no és tan ràpida a l’hora d’escriure com aquest autor perquè es considera molt primmirada abans de presentar un text i no dubta a afirmar que el mira i el repassa moltes vegades abans de donar-li el vistiplau. Manifesta que per a ella escriure és un acte creatiu, un compromís artístic, una forma d’expressió.

Les idees per a confegir una trama no segueixen un únic patró. Explica que hi ha vegades que la idea sorgeix de cop, altres vegades es va coent lentament. El patró immutable, però, és l’observació de l’entorn, l’observació de les persones, del seu interior, dels seus interessos, d’allò que ens mou a actuar.

La literatura, l’art, és sempre compromís, afirma[5]. I afegeix: I compromís no significa la reproducció mimètica de la realitat, l’explicació històrica. El compromís és molt més. La creació artística sempre ha d’establir un diàleg entre emissor i receptor i, d’aquest diàleg, se’n deriven reflexions, sensacions, commocions. I si no és així, és que alguna cosa no funciona.

L’obra


 
 

 Els dits dels arbres és la tercera novel·la de l’Anna Maria Villalonga i la primera que no és de gènere negre. Va ser publicada l’any 2020. El títol, de ressonància tan poètica, li va venir, segons ens explicà, com un flash, mentre passejava pel carrer i s’adonà de la distància física existent entre els arbres...i, aleshores, la seva ment va fer una associació d’idees i  va configurar la metàfora: els arbres, quan són plantats aïllats els uns dels altres, li recordaven la incapacitat per comunicar-se de tantes i tantes persones i, més en concret, de la protagonista del llibre.

Perquè la novel·la ens parla de solitud, d’abandó, de dol, és –en paraules de l’autora- una novel·la escrita des del dolor vital.  I afegí: per explicar el dolor no cal explicar la nostra vida.

El llibre va molt més enllà del que suggereix la ressenya: A la Irene, la protagonista, fa poc que l’han donat d’alta d’un centre on tracten trastorns mentals. El seu psiquiatre li aconsella, a tall de teràpia constructiva, que escrigui tot allò que l’angoixa. A banda de ser una bona font amb què treballar en el seguiment del pacient, li permetrà reconstruir i entendre un passat dolorós.

La Irene és una noia tan potent a nivell cognitiu com vulnerable a nivell emotiu i sense canals de connexió entre ambdós àmbits. Com l’escriptora subratllà: ella és la més gran enemiga d’ella mateixa, una realitat que sovinteja, potser, més del que pensem.

Segons una lectora que diu haver seguit gairebé totes les publicacions de l’autora, la novel·la recull tot l’univers literari de l’Anna Maria Villalonga, des dels seus interessos socials fins a les seves dèries simbòliques amb una mirada realista, dura i, a la vegada, entranyable, de la humanitat[6]. Preguntada respecte d’aquesta valoració, l’escriptora afirmà sense pensar-s’ho dues vegades: jo soc una defensora de les causes perdudes.

Per a Anna Mª Villalonga la trama no és el més important sinó el tema de fons i remarca expressament la solitud, no només física, ans també psíquica i psicològica, l’aïllament social, els prejudicis, la injustícia, la pobresa, entre els seus principals interessos literaris. Busca crear una atmosfera més que no pas una trama més o menys complicada. M’agrada escriure de dins enfora, no de fora endins. Tanmateix palesa que ha d’haver-hi coherència en el relat i versemblança. Perquè un llibre funcioni, ens l’hem de creure, ha de ser creïble a tots els efectes. Quan escrivia, jo em convertia en la Irene.

En pensar el desenvolupament vital de la protagonista, l’autora –comentà- va voler desestimar el típic final feliç d’històries punyents que després de fer-te patir fan un gir per no deixar un regust amarg. Força més realista, Anna Mª Villalonga opta per mostrar com la capacitat creativa pot ajudar a encarrilar situacions desesperades i angoixants. La novel·la és plena de petits indicadors, com subratllà un dels assistents, que parlen dels nostres mapes mentals.

És important destacar la dificultat intrínseca de l’estructura narrativa d’aquesta novel·la per trobar la veu del personatge. Narrat en primera persona, les vivències de la protagonista només les captem a través de la visió del sedàs de la seva mirada però, i és remarcable, aquesta primera persona no es comunica amb la parla sinó amb l’escriptura, la qual cosa obligava l’autora a trobar una veu que no fos un estil. Tot i això, el llenguatge de Els dits dels arbres és fluït, ric de matisos i natural, coherent amb el criteri de l’escriptora quan diu: escriure bé és dir el que vols dir amb la màxima naturalitat.

No em puc estar d’acabar aquest escrit subratllant el plaer per l’interès de la trobada que s’escau d’allò més amb unes paraules de l’autora que, segurament, compartim molts de nosaltres: la vida és una constant assignatura pendent, perquè el nostre motiu principal ha d’ésser el d’aprendre cada dia, aprendre i aprendre. I això no s’acaba mai. Mai.

 

 

Cap comentari:

dilluns, 12 de juliol del 2021

ÒPERA: LOHENGRIN de Richard Wagner

 

UNA TARDA FANTÀSTICA DE LA MÀ DE WAGNER

El passat dilluns, dia 5 de juliol, els membres del club de lectura de l’Espluga més altres persones amants de la música, vam tenir el privilegi de poder assaborir  una tarda d’òpera inoblidable al Casalet.  Allí, cordialment atesos per la Nuri de la biblioteca, responsable de tota l’excel·lent organització, vam gaudir de la representació de l’òpera Lohengrin, de Wagner. Feia unes poques setmanes, al pati de la biblioteca, havíem pogut fruir d’una conferència introductòria sobre l’obra i l’autor a càrrec de l’especialista Pol Avinyó. La seva presentació va ser tan interessant que a molts assistents se’ns va fer massa curta.

Si hi teniu interès us proposo d’escoltar el programa de Ramon Gener titulat Wagner i els catalans que és un dels capítols del seu conegut projecte de TV3 Òpera en texans. En aquest programa explica que l’any 1862 va sonar, per primera vegada, la música de Wagner a Barcelona i que l’impacte va ser tan gran que des d’aleshores Barcelona és la segona capital de Wagner després de Bayreuth, una petita ciutat del sud d’Alemanya a l’estat de Baviera,  on hi ha un teatre inaugurat l’any 1876 dissenyat pel propi Wagner per a representar exclusivament les seves obres.
 

 

 

 

 

 

 

 


Haver pogut tenir aquesta magnífica oportunitat de contemplar i escoltar una òpera de la categoria de Lohengrin, amb subtítols per poder comprendre en tot moment l’acció escenogràfica, va ser possible gràcies al projecte impulsat pel Departament de Cultura de la Generalitat en col·laboració amb el Liceu. La finalitat d’aquesta iniciativa no és altra que la de promoure el coneixement i la difusió de l’òpera i de la literatura a través de la xarxa de biblioteques de Catalunya. El projecte s’inicià el curs 2016/2017 amb l’adhesió de 28 biblioteques; enguany ja n’hi ha 38 i, una d’elles, la biblioteca Mossèn Ramon Muntanyola de l’Espluga, fet del que ens felicitem. 

El Liceu ofereix una conferència gratuïta a cada biblioteca a càrrec de Pol Avinyó, selecciona recursos d’interès atenent les sessions del club, ofereix avantatges per assistir a les òperes que es representen en el Liceu i difon el projecte entre els seus canals habituals. El Departament de Cultura coordina el projecte, facilita els lots de llibres i els materials de suport a les biblioteques inscrites i aquestes trien l’òpera, gestionen el funcionament i planifiquen l’enfoc de les lectures. Per a la propera temporada tindrem el plaer i l’oportunitat d’assaborir una òpera de Giuseppe Verdi i una altra de Wolfang Amadeus Mozart.

Els entesos expliquen que la primera òpera data de 1607 quan Monteverdi (1567-1643), per encàrrec del senyor de Màntua, escriu i musica Orfeu. Monteverdi fou, també, l’introductor de l’obertura, la peça musical que precedeix o prepara l’inici de l’obra i de la seva representació. Segons explica Ramon Gener a This is opera (TV2) el sentit inicial de l’obertura era per captar l’atenció dels espectadors i dirigir-los els sentits cap a l’escenari. Doncs bé, us podem assegurar, sense cap mena de dubte, que l’atenció i l’interès dels assistents a la representació de Lohengrin va ser absoluta des del primer moment perquè ens va captivar.

 

                                                                                  Dolors Sanahuja

 

 

Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)