dimecres, 8 d’octubre del 2025

32 DE MARÇ

Un llibre de

XAVIER BOSCH

L’autor

Xavier Bosch és un barceloní nascut un 21 de juliol de 1967 que aviat va descobrir l’atracció del món de la comunicació. La seva biografia professional és llarga i variada però com la nostra intenció no és pas fer un llarg estudi de vida i obra, anirem per feina i tirarem pel dret.

Xavier Bosch es va llicenciar en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i, en el seu recorregut professional, ha cobert tots els mitjans: ràdio, televisió i premsa. Ha estat creador de formats audiovisuals de remarcable èxit com Alguna pregunta més? emesa a Catalunya ràdio i també El món a RAC 1, El gran dictat o el Barça juga a RAC 1. A TV3 també ha dirigit programes com Un tomb per la vida i Àgora. I durant un any i mig va ser director del diari Avui fins que un bon dia va decidir plegar veles i posar-se a escriure en solitari:

A la vida hem de decidir quins ponts hem de travessar i quins ponts hem de dinamitar. I en la mesura que endevinem moltes vegades els ponts que travessem i els que deixem de banda, la vida ens va d’una manera o d’una altra i anem marcant la nostra drecera (...) en qualsevol moment podem fer un clic i canviar i buscar un nou camí a la nostra vida. I ser valents i entendre que només en tenim una, de vida. Per tant, o ho fem ara, o ja no ho farem mai[1].

I en una altra entrevista explica:

La meva mare es va morir molt jove, quan tenia quaranta-sis anys i jo, dinou. El meu pare es va morir el 2008 i, al cap d’un any, jo era director de l’Avui. Un dia, vaig tornar al lloc del riu on havíem dipositat les seves cendres, al Solsonès, i vaig pensar: “No estic fent el que em ve de gust.” Dirigia un diari molt important en la meva llengua, això és una sort, professionalment, però no era el que volia fer. El que volia era escriure novel·les, ficció. Si me’n sortia, bé; si no, ho hauria provat. Però aquesta oportunitat no me la volia deixar perdre. Ara la vida va per mi[2].

L’autor es mostra satisfet amb la decisió presa i no és estrany, porta un rànquing de deu novel·les i un barem entre exitoses i molt exitoses. El seu nom va agafar embranzida en el món literari a partir de la trilogia del periodista Dani Santana, formada pels llibres Se sabrà tot (Premi Sant Jordi, 2009), Homes d’honor (2012) i Eufòria (2014). Indiscutiblement, Xavier Bosch és –entre moltes altres coses- un home treballador. Amb l’obra Algú com tu va rebre el Premi Ramon Llull el 2015. A aquesta obra va seguir Nosaltres dos (2017), Paraules que tu entendràs (2019), La dona de la seva vida (2021), 32 de març (2023) i Barcelona-Manhattan (2025). Efectivament, si resseguim els anys de publicació, podem comprovar el verisme de la seva paraula quan, en el club de lectura, ens va dir: Més o menys, tardo dos anys per escriure un llibre: 2017, 2019, 2021, 2023, 2025. Una es pregunta: Tan metòdic és? I, per la xarxa trobem la resposta:

"Soc molt quadriculat, gairebé tant com el Pla Cerdà de Barcelona”[3]

I en aquesta mateixa entrevista, quan la periodista s’interessa pel seu mètode de treball comenta:

Primer pensar quin tema vull explicar, després pensar una trama i uns personatges, dotar-los de vida, imaginar-me’ls complets. És a dir, no només físicament, sinó de caràcter, de veritat. On van estudiar, quants idiomes parlen, què els agrada menjar, quins actors i actrius de cinema els agraden, què els fa riure, qui els va desvirgar, si saben conduir o no, si fumen o no fumen... És a dir, faig una entrevista molt profunda als meus personatges i em faig unes fitxes per a cadascun d’ells.

Xavier Bosch és un home de paraula fàcil i bon observador, ràpid en les respostes i amb unes quantes idees clares que, fàcilment, troben el canal de comunicació. A la tertúlia de lletreseixerides ens va explicar el seu mètode de treball que també hem pogut localitzar en premsa escrita:

(Quan escric) el que faig és dosificar la informació. És a dir, com vull que comenci la història, com vull que acabi, com vull que comenci cada personatge, com vull que acabi... Si una novel·la té tres parts: plantejament, nus i desenllaç, i cada part ha de tenir uns deu capítols, miro quina informació mínima vital ha de passar a cada capítol, perquè el lector no descobreixi qui és l'assassí al capítol dos si vull que ho descobreixi al 28. Fer una novel·la és com fer un cistell de vímet: ho has d’anar entrellaçant tot molt bé per donar pistes al lector, per fer-ho prou atractiu perquè vulgui continuar llegint, perquè tingui la necessitat de continuar llegint, perquè hi hagi acció i, a la nit, no vulgui apagar el llum de la tauleta de nit per continuar llegint. Tot això, jo només ho sé fer si abans m’ho planifico molt. I aquestes fitxes dels personatges, els dos o tres primers mesos que et poses a redactar, les has d’anar mirant[4].

Però, al nostre club va fer una puntualització que no he vist impresa. Va dir: hi ha autors de brúixola i autors de mapa, jo sóc d’aquests.

Xavier Bosch afirma que cada nova obra la comença sempre de zero, en el tema, en la trama, en la història i, cada vegada –afirma- amb la il·lusió renovada[5]. També assegura que no és dels escriptors que mantenen converses amb els seus personatges, tot i que durant dos anys, aquests formen una família dins la família. La darrera novel·la, Diagonal-Manhattan (2025) ha estat un èxit de vendes, però aquest fet ja no és una novetat per un autor que ha estat fins a cinc vegades l’autor de Sant Jordi més venut. Podem preguntar-nos, quina és la clau del seu èxit? Segurament n’hi ha més d’una. Ell destaca que tots ens movem per quatre grans temes:

(...) el pas del temps, la felicitat, l’amor i la mort. És en aquests quatre temes que tots els escriptors donem voltes, ho hem fet durant tota la història de la literatura i de la humanitat. Tots busquem la felicitat, però no ens posaríem d’acord ni en la seva definició! Per alguns, són moments de joia, d’alegria, de diversió, de sopar amb els amics o de celebrar un gol de Lamine Yamal. Per altres –entre els quals m’incloc– la felicitat és un estat de l’ànim més perenne...[6]

I també ha comentat:

Parlant de la felicitat: a Harvard fan un estudi científic d’ençà del 1930 sobre la felicitat, el Harvard Happiness Study, que diu que la felicitat no depèn ni de la feina, ni de la salut, ni dels diners, sinó de les relacions humanes significatives. Tenir aquestes relacions no garanteix la felicitat, però sense, no n’hi ha[7]
L’obra

Pel Sant Jordi del 2023 aquesta novel·la va encapçalar la llista dels llibres més venuts. L’èxit ha traspassat fronteres i ha estat traduït a l’anglès sota el títol What the light touches. Xavier Bosch comentava:

(...) el fet inesperat és que és Amazon qui està distribuint la novel·la per xarxes, i en dos mesos i mig s’han venut 12.000 llibres. A més a més, cada dia em fan arribar un informe amb els llibres venuts aquell dia. Tant de bo les editorials d’aquí ho fessin algun dia amb un sistema informàtic que ho permetés. És absolutament inesperat això dels Estats Units, més encara quan veus que també es venen llibres en anglès al Canadà, a Austràlia... A les Antípodes![8]

Les participants del club de lectura vàrem passar una estona molt plaent escoltant de molt bon grat els comentaris que Xavier Bosch anava desgranant a partir de les preguntes que se li feien. Amable, planer, directe, Xavier Bosch ho fa molt fàcil perquè els interlocutors es trobin a gust i distesos. Llavors, la conversa flueix de manera plàcida i esdevé molt profitosa, especialment si s’afila bé l’orella i l’atenció perquè, com qui no vol, el novel·lista deixa anar frases que abraçades individualment donarien cadascuna per tota una dissertació:

ü Un escriptor a diferència d’un esportista, guanya amb el pas del temps.

ü Una novel·la és com un petó, necessites dues persones.

ü Acció i descripció són els dos pilars d’una història. S’ha de mesurar sempre l’equilibri.

ü El diàleg fa la novel·la àgil.

ü A una novel·la li has de passar el rasclet perquè cap personatge no quedi penjat.

ü La mirada endins m’ha fet guanyar lectors.

ü Després de deu novel·les m’he adonat que el risc és el mateix de quan agafes l’avió: el moment d’enlairar-se i el moment d’aterrar.

I tot amanit amb un bon toc d’humor:

ü L’elogi que més m’han fet: gràcies per fer la lletra més grossa.

Xavier Bosch sol barrejar ficció amb elements que tenen connexió amb la realitat social, amb especial atenció a temes de família, d’amor, d’intimitat i, també, les  repercussions de silenciar fets del passat i, 32 de Març segueix el rastre d’aquests interessos perquè hi trobem ben palesa una combinació de memòria, amor, història i periodisme.

La novel·la combina dos espais temporals; per una banda, el París del 2008 i la Bàrbara negociant el seu present  i intentant superar el passat i, per altra banda, el París de 1940 quan els nazis van ocupar la ciutat. Rere la història de la relació entre la protagonista principal, la Bàrbara, i l’àvia Margaux hi ha un homenatge a les relacions àvia-néta que –com ens va explicar l’autor- no deixen de tenir un cert rerefons autobiogràfic. Clara Ardèvol[9] fixava el punt de partida de la història al 2008, quan la Barbara s’instal·la a París, a casa de la seva àvia Margaux. Allà coneix en Roger, un fotògraf que l’ajudarà a descobrir coses que no sabia del seu propi passat familiar. La relació entre ambdós és consolidarà arrel d’una gran nevada que atura la ciutat i els “condemna” a conviure i a parlar:

Fins que no puguin tornar a fer vida normal cada dia serà 32 de març, una data irreal, un parèntesi que permet que en Roger i la Barbara es coneguin millor a través de moltes converses confinats a casa. El pis té una ràdio antiga, un sofà vermell, un cactus i un sol llibre, i no hi ha cap fotografia. Les vides de la Barbara i de la Margaux donen joc a Bosch per tractar literàriament un dels seus temes predilectes, el pas del temps[10].

 

 

El títol de la novel·la va cridar l’atenció de les assistents: 32 de març? No és absurd? Doncs, no, en absolut. Més aviat és una clucada d’ullet al món del màrqueting, tema que l’autor desenvoluparia a la següent novel·la Barcelona-Manhattan. Les paraules de l’autor ho dibuixen ben clarament:

Volia desorientar i descol·locar el lector, que quan va a una taula de novetats o a un aparador tots els títols que veu són molt metafòrics i s’assemblen molt entre ells. Fins i tot n’hi ha d’intercanviables (…) Sabia que “32 de març” seria diferent i també volia dir que és un dia que la vida ens regala, que no és al calendari, en què el temps es congela i que hem d’aprofitar per conversar llargament i tranquil·lament.

Com que Xavier Bosch cerca el rigor com a eina estructural, aquest rigor l’aplica també en l’aspecte històric, no només fent una acurada descripció de la ciutat i de l’ambient sinó buscant aspectes significatius per desmuntar i denunciar, encara que sigui indirectament, la desinformació o els biaixos informatius tendenciosos, passats i presents. Aquest és el cas d’una exposició feta l’any 2008 a París en què solament s’ensenyaven dues-centes diapositives en color de fotografies molt boniques en què tan sols es veia felicitat, gent de moda, cinemes plens, nens patinant pel carrer i anant amb bicicleta davant el Trocadero, els bars plens el diumenge fent l’aperitiu… La polèmica va esclatar perquè es va criticar que això era la part de la realitat que li convenia ensenyar als alemanys, que són els qui feien les fotografies. Però, i la gana? I la misèria? I la por? I els morts? I els búnquers i les sirenes?

Xavier Bosch també ens va parlar i ens va mostrar la revista Signal, una revista editada i publicada des de Berlin amb una tirada, cada quinze dies, de dos milions i mig d’exemplars. La revista s’enviava als països envaïts pels alemanys i, a cada lloc, amb la seva llengua i incloent-hi algunes de les seves particularitats. Com diu Anna Carreras, els alemanys sabien utilitzar el fotoperiodisme com una arma de seducció massiva[11].

Per últim, no podem oblidar de comentar l’important rol de la música en tot el seu trajecte novel·lístic. A la tertúlia ens va dir:

La música és un instrument de salvació. La música és el llenguatge que fem servir per comunicar-nos amb els que ja no són en aquest món. I 32 de març acaba amb un codi QR d’una llista de reproducció que conté tota la música de la novel·la.

Gràcies, Xavier per acompanyar-nos. Gràcies, Xavier, per les històries tan ben explicades. Joana Raspall va escriure un haiku que va com anell al dit a la teva obra:


Cada paraula

és un batec de vida

que vol donar-se

 

[2] GRANYER, Emma. Entrevista a Xavier Bosch. 23.03.25. https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-xavier-bosch-diagonal-manhattan/

 

[3] RODRIGUEZ, Oriol. Ob. Cit.

 

[4] RODRIGUEZ, Oriol. Ob. Cit.

 

[5] GRANYER, Emma.  Ob. Cit

 

[6] GRANYER, Emma. Ob.cit.

 

[7] GRANYER, Emma. Ob cit.

[9] ARDÈVOL MALLOL, Clara. Entrevista a Vilaweb a Xavier Bosch 3.04.2023. https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-xavier-bosch-32-de-marc/

 

[11] CARRERAS, Anna. Ob. Cit.

Cap comentari:

dimarts, 15 de juliol del 2025

APUNTS SOBRE PINTURA DEL MONJO CARBASSA AMARGA

 

Un llibre de

SHITAO
 L’autor

Shitao va ser un pintor, poeta, cal·lígraf xinès i teòric de l’art que va viure a la segona meitat del segle XVII (1642-1707). Ell era membre de la família imperial Ming però quan ell era petit el poder passà a unes altres mans i una nova dinastia, la Qing, va ocupar la corona imperial. Per preservar la vida del petit Shitao se’l va adreçar a un monestir budista.  De fet, Shitao no sabria de les seves arrels familiars fins els vint-i-cinc anys. No és estrany ni sorprenent que el pes de les circumstàncies viscudes i el desconeixement dels seus propis orígens, l’encaminessin cap a un recorregut d’autoconeixement i de creixement espiritual sota el nom de Monjo Carbassa Amarga. Un bon dia, però, va abandonar el seu trànsit per la vida monàstica i va encaminar-se a través de boscos, rius i serralades cap a la regió del Iangtsé. Va ser a la ciutat de Yangzhou on va establir-se i on va introduir-se en els cercles artístics mentre s’apropava a l’espiritualitat taoista.

Seguidor del budisme chan que explora el contacte amb la naturalesa com a camí de sublimació espiritual, Shitao va desenvolupar les seves reflexions i la seva pintura com una cerca constant entorn del misteri mateix de la creació artística i del destí de l’home. Ell va ser un dels impulsors de l’anomenat grup dels quatre monjos que qüestionaven el costum de limitar-se a copiar dels grans mestres. Monjo d’àmplia formació va ser capaç de combinar el pensament taoista, la filosofia del budisme chan i el pensament confucià per construir un pensament propi, lluny de qualsevol mena de dogmatisme.

L’obra




 Apunts sobre pintura del monjo Carbassa Amarga van ser escrits al final de la seva vida, a l’inici del segle XVIII (Shitao va morir cap al 1707) quan havia adquirit la seva maduresa artística i intel·lectual. El llibre, delicadament traduït per Manel Ollé i publicat l’any 2024 per l’editorial Tres Portals, ens ofereix el regal de poder endinsar-nos en el bo i millor d’un artista i cal·lígraf xinès d’una època majoritàriament desconeguda per tots nosaltres. L’edició combina el text original i dibuixos amb pròleg i glossari del traductor, el que contribueix a arrodonir el seu interès i la seva vàlua.

Apunts sobre pintura...és un tractat teòric de gran influència per la reflexió estètica implícita però també i, molt especialment, perquè rere seu s’hi conté tota una filosofia de vida. El concepte del traç d’un sol pinzell és l’eix estructurador del seu pensament perquè representa l’origen primigeni de tota forma i conforma la unitat base de l’acte creatiu. El concepte del traç únic simbolitza la conciliació entre el caos originari i l’ordre que prové del traç. Shitao defensa que l’artista ha de despullar-se de les regles o convencions apreses i pintar des de l’esperit, de manera natural, establint un diàleg entre el jo interior i l’exterior. La pintura ha d’ésser viva, renovadora, defensa.

Les reflexions de Shitao remeten, d’alguna manera, a La novel·la de Genji de Murasaki Shikibu, una escriptora japonesa del primer quart del segle XI. Aquesta obra es considera clau per entendre la sensibilitat estètica del període Heian (794-1185) on la cal·ligrafia hi juga un paper importantíssim, no només com a mitjà de comunicació sinó com a expressió de l’ànima. Ambdues obres presenten punts de connexió com la filosofia estètica i la relació entre art i esperit. Per a Shitao pintar és un acte de presència, on el gest transmet l’univers interior, per a Murasaki Shikibu, la manera com està traçada una cal·ligrafia revela l’estat emocional, la sensibilitat i fins i tot el caràcter de qui l’escriu; per tant, tant per l’un com per l’altre, la pinzellada és una forma de presència espiritual i emocional.

Un altre tret comú a les dues obres és la manera de viure la natura. Tant la cal·ligrafia de Genji com la pintura de Shitao són vehicles per sentir i transmetre l’emoció a través de la natura. I més enllà de la natura, rere les dues obres hi ha una consideració explícita cap el valor de l’experiència subjectiva i efímera; és a dir, ambdues focalitzen la importància de l’espontaneïtat, la impermanència i el gest o traç de manera que endinsar-se dins l’art –sigui a través de la cal·ligrafia o del traç únic- és una via de meditació i un camí a la saviesa.

Entre La novel·la de Genji de Murasaki Shikibu i Apunts sobre pintura del monjo Carbassa Amarga de Shitao s’estén un extens període de cinc-cents anys i un oceà i, tanmateix, la seva lectura conté una atemporalitat que els apropa i ens apropa a nosaltres, lectores del segle XXI.

Sens dubte ha estat una deliciosa manera de cloure el club de lletraeixerides d’aquest curs 2024/2025. Molt bon estiu per a tothom.

 

 

 

Cap comentari:

dilluns, 2 de juny del 2025

LA VEGETARIANA

 Un llibre de

HAN KANG
 L’autor

Han Kang, sudcoreana,  va néixer a la ciutat de Gwangju el 27 de novembre de 1970.  Aquesta dada, aparentment poc significativa, marca la seva biografia i la seva obra, com veurem més endavant.

Xavier Ayen va entrevistar-la[1] i d’aquella conversa n’he reproduït el següent fragment perquè ens apropa a una personalitat tan interessant com complexa:

“(...) De niña, mi padre era un novelista joven. Éramos pobres y teníamos que mudarnos a menudo. No teníamos muchos muebles, però sí muchos libros. Era como estar protegida por los libros, para mi eran como una criatura en expansión porque el número de ellos aumentaba cada semana, cada mes. Asistí a cinco escuelas primarias distintas, pero no recuerdo haberme sentido traumatizada porque estaba protegida por todos esos libros con los que vivía. Me pasaba, en cada cambio de colegio, las tardes en casa leyendo libros hasta que conseguía hacer nuevos amigos. Así que es un recuerdo muy valioso”.

Han Kang va estudiar Lletres a la Universitat Yonsei. Segons que explica a l’entrevista de La Vanguardia, ja tenia clar als 14 anys que volia ser escriptora. L’espurna de l’ofici va arrencar arrel d’una novel·la on es descrivia una escena de fort impacte: era de nit, hi havia un noi en una estació de tren, llençaven granotes en una foguera i, de sobte, el foc es descontrolava. Aquesta escena, l’adolescent de 14 anys la va viure com si fos màgia de tan magníficament descrita com era.

Durant un temps va treballar en diferents oficis però, ja graduada, va estrenar la seva col·laboració en diferents mitjans amb relats curts i contes. El seu nom va començar a ser conegut arrel de la publicació l’any 1995 d’un recull de contes agrupats sota el títol L’amor de Yeosu però el seu nom va traspassar fronteres amb La Vegetariana, la novel·la que l’any 2016 li va fer guanyar el premi Man Booker International Prize. Va ser la seva primera obra traduïda a l’anglès.

L’any 2024 a Han Kang li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura. L’acadèmia sueca va destacar la bellesa de la seva prosa poètica i la manera com planteja i desenvolupa la fragilitat de la condició humana i els traumes històrics arrossegats. El comitè del Premi Nobel va subratllar l’empatia física de l’escriptora per les vides femenines vulnerables[2] i de traumes històrics va el seu llibre titulat Actes humans també traduït al català, així com Blanc, La classe de grec i el darrer, Els adéus impossibles.

Aquesta darrera novel·la comença amb una escriptora que té malsons arrel d’haver escrit un llibre sobre la massacre de l’any 1980 a Gwangju, el poble on ella va viure fins als 11 anys. Aquesta dada no és ficció. L’autora a Actes humans (2014) explora les diferents cares de l’horror arrel de la massacre de 1500 estudiants perpetrada pel govern del seu país i la tensió i angoixa creativa va provocar-li malsons continuats que es van perllongar en el temps. Segurament algun especialista en la interpretació dels somnis hi tindria molt a dir, però l’escriptora hi treu ferro amb aquestes paraules:

“(...)No siempre tengo sueños significativos. Tengo sueños normales, como los de todo el mundo. Pero, en ocasiones, sí, me doy cuenta de que un sueño ha tenido un significado profundo. Parece que me está contando algo. Algo importante. Entonces, en ese momento, como resulta algo tan impactante, se marca en mi mente, me levanto y tengo que apuntarlo[3].

Reconeix pinzellades autobiogràfiques en les seves obres però puntualitza:

“(...) Tengo una vida privada, conduzco un pequeño coche, compro, cocino, no paso todo el tiempo solamente escribiendo. Me he graduado en la universidad, he trabajado en una editorial, luego en una revista, fui profesora universitaria durante 11 años, y ahora tengo una librería en Seúl que dirijo desde hace siete años. Es cierto que, antes, durante un tiempo, lo dejé todo porque quería concentrarme en escribir una novela. Pero siempre he mantenido una relación con la sociedad, con altibajos pero en general bastante intensa. Y sigo ahí. La autora del final de Actos humanos y que luego protagoniza “Imposible decir adiós” tiene mucho de mí, pero no soy yo al 100%. Ese personaje es un puente que une la realidad y la ficción. Hay lectores que ­creen que soy yo tal cual, y eso crea equívocos. Son mías las pesadillas, los sueños, los deseos, la obsesión por la masacre, las reflexiones sobre lo que es la vida y los seres humanos, esas cosas sí”[4].

La seva obra és punyent. Els arguments colpeixen però és la capacitat per fer sentir sensacions i imatges al lector el que veritablement atrapa per la seva força, per la seva potència descriptiva. Han Kang ho atribueix al tacte. Quan escriu, diu ella, pensa en com descriure el tacte, la sensació física que se sentiria si és visqués l’escena des de la pell de la protagonista:

“(…)He de notar que mi corazón se acelera y que mi cuerpo necesita comida y agua, camino y corro, siento el viento y la lluvia en la piel. Intento infundir en mis frases esas sensaciones vívidas, que se vea que la sangre está recorriendo mi cuerpo. Escribir es enviar al lector una corriente eléctrica. Y, cuando siento que esa corriente se ha transmitido, me asombro y me conmuevo”. [5]

 L’obra


 Han Kang va publicar La vegetariana  al seu país l’any 2007 i seria deu anys més tard quan es traduiria a l’anglès i la novel·la seria coneguda arreu del món, com qui diu. Al nostre club de Lletraeixerides, La vegetariana va promoure un bon debat. Per començar es va manifestar una sensació generalitzada de trobar-nos davant una obra peculiar, especial, una obra on el m’agrada o no m’agrada no era massa significatiu perquè l’argument és dur, punyent i cru i no es fa agradable de llegir; ara bé, el plantejament, la tècnica narrativa i la temàtica no van deixar indiferent a ningú. I això que no sabíem que les arrels del llibre es forgen a partir d’un vers del poeta Yi Sang que diu: Crec que els humans hauríem d’ésser plantes.

Un altre concepte compartit per totes les participants en el debat va ser constatar el xoc cultural reflectit en una manera de plantejar una temàtica molt poc occidental. Per començar, l’autèntica protagonista de la novel·la, la jove Yeonghye no té veu. Sabem d’ella a través de la mirada del seu marit, el seu cunyat i la seva germana. Per tant, un dels trets més definitoris de la nostra cultura occidental, l’individualisme, la veu personal, la identitat, a la novel·la no és que quedi desdibuixada, queda pràcticament anul·lada.

Sembla que la narrativa polifònica és una característica de l’obra  de Han Kang, així com el recurs als somnis. La novel·la comentada ens descriu una dona que un dia decideix deixar de menjar carn fruit d’un malson. Estructurada en tres parts, la novel·la combina la bellesa lírica amb un contingut amarg i  profund desassossec. L’escriptora utilitza frases senzilles, gens rebuscades i capítols curts però carregats de significat.

Yeonghye pràcticament no parla en tota la novel·la. Els lectors van seguint el curs de la història a través de la mirada que els altres projecten sobre ella, una mirada sempre mediatitzada per les seves pròpies obsessions i frustracions. L’elecció de la protagonista es vista per tot el seu entorn com una decisió contraproduent, incomprensible i estúpida, però res més lluny de la realitat.

Tota la novel·la s’ha de llegir en clau simbòlica. Cal traspassar el plànol de la immediatesa i contemplar la història a vol d’ocell. És aleshores quan podem comprendre que l’acte autodestructiu de Yeonghye és un acte d’autodefensa i dignitat. Per què? Perquè l’opció cada vegada més radicalitzada de la protagonista no és fruit d’una malaltia, ni de cap trastorn mental. Deixar de menjar carn i acabar només bevent aigua es una opció conscient i voluntària, és un crit contra un model familiar opressiu, patriarcal i desconsiderat; és un clam contra una vida de violència explícita i implícita que rebutja i la rebutja. Ella aspira a l’essència de la puresa i la identifica amb les plantes i ella vol esdevenir una planta, vol fondre’s amb la natura i prescindir, arraconar la misèria humana.

La polèmica despertada per l’actitud de la protagonista va conduir a algunes puntualitzacions per part de l’escriptora davant els articles d’alguns crítics que qualificaven Yeonghye com a víctima. Ben al revés de la intenció de Han Kang. Aquestes són les seves paraules:

“(...)No me gusta la palabra víctima, significa cierta derrota, pero no creo que ella fuera derrotada, justamente se negó a ser derrotada”[1].

Algun crític ha comparat La Vegetariana amb La Metamorfosi de Kafka perquè el somni de Yeonghye és abandonar el seu cos humà. Al nostre club, la referència aflorada –em sembla força més encertada- va ser Eugènie, la protagonista de El ball de les boges de Victòria Mas. Totes dues protagonistes foren víctimes d’una societat plena de prejudicis i estereotips. Ambdues dones són com un mirall que mostra les pressions i la violència d’una societat patriarcal i repressiva.

El silenci de Yeonghye no és passiu, és un rebuig actiu. Llegeixo:

“La relació amb el seu cos canvia radicalment al llarg de la novel·la. Inicialment el cos és un espai de submissió al marit, a la família, a la societat. Però amb la seva decisió de no menjar carn i, més tard, de deixar de menjar completament, el seu cos es transforma en un espai de desobediència i alliberament”.

Ella busca desfer-se del seu cos, vol esdevenir planta i fusionar-se amb la natura. L’escriptora crea una bellíssima metàfora amb aquesta imatge perquè demostra el rebuig absolut de la protagonista a la violència de la condició humana. Ella escull sortir del sistema amb l’única arma que té, el seu cos. Ella no lluita amb paraules, no intenta canviar el sistema, senzillament, es nega a acceptar-lo.

Declaracions de Han Kang que ajuden a entendre la seva obra:

“(...)Cuando leí durante tres meses documentos brutales sobre Gwangju, se desmoronó mi fe en la humanidad. Me sentí frustrada, incapaz de seguir escribiendo, estuve a punto de abandonarlo todo. Pero encontré el diario de un miembro de la milicia civil que, antes de morir, anotó: ‘Oh, Dios, ¿por qué esta cosa llamada conciencia me atraviesa y me duele tanto? ¡Quiero vivir!’. Vi que ese era el camino: avanzar hacia la dignidad humana. En mis obras futuras, voy a seguir explorando ese camino. Por mucho que aborde lo oscuro, el sufrimiento, siempre –tanto en mi vida como en mis novelas– voy hacia la luz[6]”.

 

Més clar, l’aigua.


 


[1] AYEN, Xavier. AYEN, Xavi. Han Kang: “Nacemos y morimos muy débiles, y la fragilidad no nos abandona nunca”https://www.lavanguardia.com/cultura/20250126/10319974/han-kang-nobel-entrevista-imposible.html

 

[3] AYEN, Xavier. AYEN, Xavi. Han Kang: “Nacemos y morimos muy débiles, y la fragilidad no nos abandona nunca”https://www.lavanguardia.com/cultura/20250126/10319974/han-kang-nobel-entrevista-imposible.html

 

[4] AYEN, Xavier. AYEN, Xavi. Han Kang: “Nacemos y morimos muy débiles, y la fragilidad no nos abandona nunca”https://www.lavanguardia.com/cultura/20250126/10319974/han-kang-nobel-entrevista-imposible.html

 

[5] AYEN, Xavier. AYEN, Xavi. Han Kang: “Nacemos y morimos muy débiles, y la fragilidad no nos abandona nunca”https://www.lavanguardia.com/cultura/20250126/10319974/han-kang-nobel-entrevista-imposible.html

 

Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)