divendres, 8 de març del 2024

LA NOIA SALVATGE

Un llibre de

DELIA OWENS


 L’autora

L’estudi fisonòmic de Delia Owens ens mostra una dona intensa, de mirada inquisitiva i afilada, una dona directa, segura, mentre l’esbós de somriure ens parla de contenció, de persona que ha après a callar.

Nascuda en una població relativament petita de l’estat de Geòrgia l’any 1949, va cursar estudis superiors i va llicenciar-se en Zoologia per la universitat de Geòrgia. L’any 1974 va traslladar-se amb el seu marit a l’Àfrica, concretament a Botswana. El treball de camp realitzat en aquest continent orientat a la conservació de la fauna i flora local, li va permetre aconseguir el Doctorat en Etologia per la universitat de Califòrnia, i com a resultat de les vivències i experiències dels vint-i-tres anys a l’Àfrica en va néixer el llibre El llamado del Kalahari, a més de nombrosos articles per a revistes. L’any 1986, la família Owens es va traslladar a la reserva de North Luangwa, a Zàmbia, una reserva d’uns 13.000 km2 des d’on van participar de manera activa en la lluita contra la caça furtiva d’elefants i altres animals salvatges. Actualment Delia Owens viu als Estats Units.

L’any 1996 la ABC News va emetre un documental titulat “Joc mortal: la història de Mark i Dèlia Owens”. El reportatge es feia ressò de la presumpta responsabilitat de la família respecte de la mort d’un caçador furtiu ocorreguda a Zàmbia. Sembla ser que les autoritats d’aquest país culpabilitzaven el fill del matrimoni, Christopher, d’haver-lo comès. Dèlia Owens sempre ha negat l’incident i defensa que ni ella ni els seu marit hi van tenir res a veure[1].

En una entrevista en el marc del XV Festival Internacional d’Escriptors i Literatura a San Miguel de Allende, Delia Owens va explicar, des del seu vessant científic, el que havia après dels vincles afectius després de viure tants anys a la sabana africana a través d’estudiar el comportament animal[2]:

“No podemos medir ni contabilizar el amor, pero una vez estando en el Kilimanjaro tuve el honor de ver el reencuentro de dos leonas que no se habían visto durante diez meses porque el clima las separó. Se vieron a cinco metros de distancia, corrieron, se abalanzaron una contra la otra, enroscaron sus cuerpos, se tumbaron, rodaron, se lamieron las caras, y yo pensé: si esto no es amor, entonces no sé qué lo sea. El amor es difícil de definir pero muy simple de ver. No puedo decir que es un instinto, pero sí una sensación de ansiedad que nos arrastra a hacer cosas maravillosas o cosas que quizá no deberíamos hacer”.

I afegeix,

“Durante millones de años hemos quitado del camino a otras especies para quedarnos con las últimas gotas de agua en la temporada de sequía. Vivimos a través de nuestros instintos pero también con un código de conducta. Tendríamos que vernos a nosotros mismos como parte de la naturaleza para cambiar la historia”.

De la seva vida, Delia Owen ha subratllat el paper que va tenir la seva mare fent-li néixer l’interès per l’aventura i la natura. La seva infància va ésser més aviat solitària però la valoració d’aquest fet no és negativa. Explica[3]:

“(...)pocos se dan cuenta de cómo la soledad puede cambiar a una persona, pues nuestra genética nos lleva a vivir en grupos. Cuando perdemos este contacto, también nos abandona la confianza, pero muchas veces tenemos más de lo que creemos que poseemos. No tienes que vivir en una ciénaga para estar sola. Hay quienes viven en ciudades con millones de personas y se sienten abandonados”.

Delia Owen ha escrit, conjuntament amb el seu marit, tres llibres de caire científic sobre la vida animal a l’Àfrica. Va obtenir el premi John Burroughs, el premi Golden Ark i el premi a l’Excel·lència de la Universitat de Califòrnia. El llibre La noia salvatge el va escriure i publicar quan ja havia celebrat els 70 anys de vida.

 

 

L’obra


 La noia salvatge s’ha convertit en un bestseller, amb una venda que supera els quinze milions d’exemplars. Ha estat traduïda a més de 40 llengües i també ha estat adaptada, de manera força satisfactòria, al cinema.

El centre temàtic és la història de Kya Clark, una jove abandonada per la seva família quan tenia sis anys i que sobreviu sola enmig de la natura. Ella és coneguda pels homes i dones del poble pescador dels voltants com “la noia del pantà”. Ja adulta, Kya serà acusada d’haver assassinat el seu amant, Chase Andrews. La segona meitat de la història gira entorn del judici per demostrar la culpabilitat o innocència de la noia i, tot i que serà absolta i declarada innocent, anys més tard es descobrirà la seva culpabilitat[4].

En llegir aquest resum és inevitable establir una certa connexió amb la vida de l’autora i les acusacions rebudes respecte de la mort del caçador furtiu.

Les crítiques vers el llibre no poden ser més positives. Té el seu interès subratllar en negreta els adjectius que s’utilitzen:

ü Una magistral novel·la que ens parla dels secrets de l’ésser humà, les pulsions que ens mouen i la veritable naturalesa de l’amor i l’odi.

ü Una novel·la exquisida, un cant a la natura salvatge.

ü Un llibre bellíssim.

ü Una novel·la evocadora.

ü Una meravellosa novel·la.

ü Una novel·la fascinant.

ü Una novel·la de bella prosa lírica. Un èxit esplèndid, ambiciós i creïble.

ü Una història punyent.

ü Una nova gran novel·la americana. Un debut líric.

ü Una preciosa novel·la.

ü Una novel·la commovedora..

Delia Owens, més discreta, va declarar: se suposava que als 70 anys havia d’estar retirada però ara estic fent una segona carrera. És fantàstic escriure amb tot el camí fet perquè he après molt de la vida i si mai més torno a tenir un èxit similar al de “La noia salvatge” no em sentiré ni pressionada ni decebuda.

En el debat del nostre club de lectura la novel·la també va rebre una bona acollida, encara que no afloressin adjectius tan contundents com els acabats de senyalar. Hi va haver força unanimitat pel que fa a considerar la novel·la un cant a la natura i a l’esperit de supervivència. Més d’una lectora, però, va trobar una mica massa feixuga tanta recreació de l’entorn natural, tot i acceptar-ne una possible justificació com és la de fer viure més íntimament l’entorn al lector.

La dinàmica del debat va palesar el criteri general de considerar els personatges molt ben dibuixats i perfilats. Són pocs i  s’acosten a arquetips. La protagonista principal, la Kya, té una projecció d’heroïna potser una mica massa pujada de to, es va comentar, alhora que es dubtava que una criatura de sis anys sigui capaç de tenir els recursos necessaris per avançar sola enmig d’un indret tan inhòspit com feréstec. Es va plasmar un parer força general quant a considerar que l’edat està fora de lloc. Per contra, ningú va qüestionar que la solitud i una vida definida pels rebutjos fossin els trets més rellevants d’una personalitat acostumada a viure i comparar-se amb els animals més que no pas amb les persones, elements estranys i feridors a la mirada de la protagonista.

 

Alguna persona va apuntar que no s’havia cregut l’argument i aquest fet li havia tret part de l’interès. Altres van manifestar la manca de versemblança de la història com, per exemple, donar per fet que poden escriure’s llibres de biologia sense formació reglada. La qüestió de la versemblança o inversemblança va donar peu a fer més d’una reflexió: és va dir que convé tenir present que és l’escriptor o escriptora, en aquest cas, qui construeix la història i qui en determina els ets i uts; per tant, els lectors potser hauríem d’acceptar el planteig que se’ns fa i no pretendre canviar-ne el contingut, doncs aleshores es tractaria d’una altra història, no pas la que Delia Owens ens vol explicar. L’arrel de la qüestió segurament rau en el fet d’entrar tant dins la narrativa com per confondre realitat i ficció.

La novel·la, redactada de manera clara i concisa, entenedora, potser acusa algun problema de traducció, doncs alguna veu va subratllar que, tenint en compte el significat desprès del context, hi ha paraules poc encertades en la seva interpretació.

Adjectius utilitzats a l’hora d’avaluar la novel·la varen ser: La noia salvatge és una història agradable, intrigant, interessant, documentada, distreta, bonica, encertada, sentimental. I, igualment, expressions versemblants com capacitat per despertar l’interès per una trama inusual, capacitat per emocionar i entendrir davant tanta solitud, sorpresa pel final inesperat i, també, enllaços de referents com Jack London i la seva obra Colmillo blanco perquè, es va dir, la novel·la de Delia Owens no deixa de ser una crida a la llei de la selva.

 

 

 

 

 

 

 

 

 


dimecres, 28 de febrer del 2024

SERÉ EL TEU MIRALL

 Un llibre de

LLUÍS-ANTON BAULENAS SETÓ


 L’autor

Escriptor, traductor i crític literari, Lluís-Anton Baulenas, de 65 anys, ha destacat com a novel·lista, autor teatral i traductor d’autors com Ray Bradbury, Truman Capote, George Orwell i Lawrence Durrell, entre altres. Se’l considera un dels autors més solvents i menys sorollosos del panorama literari català dels darrers 30 anys[1]. A més d’una entrevista es fa el comentari que és dels pocs escriptors que viuen de la literatura catalana sense diversificar massa els seus fronts laborals. S’ha de dir, també, que  publica molt: hem comptat 19 novel·les, 5 peces de teatre, 1 llibre infantil i juvenil, 3 llibres de no-ficció i tres pel·lícules.

Lluís-Anton Baulenas no és un rostre que sovintegi entre els mitjans. Ell ho justifica adduint que no li agrada parlar del que desconeix i, per tant, per participar en programes d’àmbit general hauria de dedicar temps a preparar-los i no li acaba de veure la gràcia. També comenta que alguna vegada l’han cridat però després no han insistit: suposo que no sóc prou atractiu perquè no dic res sobre allò que no conec. Entre els que no m’han tornat a trucar i els que he rebutjat suposo que es van tancant portes[2].  Afirma tenir un caràcter més aviat introvertit, de treballar i quedar-se tancat moltes hores a casa escrivint i aquesta manera de ser i de fer no es compagina massa bé amb la visibilitat als mitjans.

Autor de novel·les com Càlida nit, El fil de plata, El nas de Mussolini o La felicitat, Lluís-Anton Baulenas ha guanyat pràcticament tots els grans premis de la literatura catalana[3]:

(2023) Premi Santa Eulàlia

(2008)  Premi Sant Jordi de novel·la

(2005)  premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull

(2000)  Premi Prudenci Bertrana de novel·la

(1999)  Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig

(1998)  Premi Carlemany per al foment de la lectura

(1989)  Premi Documenta de narrativa

En una altra entrevista[4] reconeix que hi ha una destacada proliferació de premis i ho atribueix a una herència del passat quan calia fomentar que la gent escrivís en català. I afegeix: Actualment crec que s'haurien de reduir els premis per a obra inèdita i augmentar els d'obra publicada. Jo em dedico a escriure professionalment, m'hi vull dedicar i en les condicions que jo vull, i ara mateix el mercat no em dóna prou per poder-ho fer: l'única manera és presentar-me a premis i intentar guanyar-los per tal de guanyar uns diners i una individualització del producte que ofereixes, separar-lo de la resta per tal que la gent sàpiga que hi és. Hi ha un component de promoció molt gran, i això m'interessa, perquè vull continuar: sóc ambiciós en el sentit noble de la paraula (...) Quan jo em presento a un premi no sé si el guanyaré o no, però m'hi presento amb la consciència tranquil·la: ningú em podrà dir que no presento una oferta digna i literàriament ben elaborada. No m'han regalat res.

Quant a influències en la seva producció literària reconeix el pes de la literatura nord-americana entesa globalment. Des del seu punt de vista és una literatura variada, de regeneració contínua i molt directa perquè té molt present el servei social. I puntualitza: No és una literatura feta per elitistes i destinada a elitistes, i per això m'agrada. No m'agrada la literatura concebuda estrictament com un joc literari, artificial o artístic.

Fa trenta anys repicats que va triar l’opció de fer de la literatura la seva vida. Ell diu considerar-se un artesà que fa novel·les. Les seves novel·les són, segons parer seu, de factura clàssica, amb personatges, història i missatge; el seu desig és escriure novel·les de caire popular però amb voluntat de fer literatura[5]. En una altra entrevista reafirma la mateixa idea, ell persegueix explicar una història de personatges i, sovint, són històries de supervivents, de gent lluitadora a qui els costa obrir-se camí[6]. Persegueix crear personatges rics en matisos encara que comporti dedicar-hi molt de temps i perfilar la documentació. Lluís-Anton Baulenas diu: Jo ho sé tot sobre els meus personatges, però a la novel·la només hi apareix un 1%, és com un iceberg. El personatge ha de saber qui és i ha de saber relacionar-se amb altres personatges, que també saben qui són. Això fa que els personatges siguin molt verídics i, en general, el lector acostuma a estimar-se’ls encara que siguin “dolents”, perquè són humans.

Pretén escriure novel·les sense etiquetes, on l’argument, els personatges, els ambients i les històries és el principal. Considera que el conflicte de la identitat és el gran tema de la nostra contemporaneïtat i afirma:

Hi ha una crisi d'identitat molt gran, la gent està molt desvalguda, els referents es perden i se substitueixen per informació que és propaganda, no saps fins a quin punt hi ha propaganda i no saps on és la veritat... però tot i això continues vivint. Per això vivim en una societat de desequilibrats; tots n'estem una mica. És interessant tractar el tema, sigui des d'una recreació històrica o des del món contemporani.


L’obra


Aquesta novel·la ha estat guardonada amb el Premi Santa Eulàlia 2023, premi impulsat per Comanegra i Àfora Focus Edicions. Totes les persones integrants del club de lectura van poder completar la visió personal del llibre gràcies a la intercessió d’Òmnium Cultural Conca de Barberà que va propiciar la visita de Lluís- Anton Baulenas a la Biblioteca. L’escriptor va desplegar i completar la seva visió sobre les remuntes a Barcelona ajudat per imatges i música molt ben triada.

La sinopsi de la història centrada en l’entorn barceloní és la següent:


En Jaume Pedrol és un professor de literatura retirat abans d’hora i de mala manera. Després de perdre un amic i una orella amb pocs dies de marge, ho deixa tot i acaba treballant en un bar de mala mort del Raval. Allà, per atzar, li salva la pell a un personatge tèrbol que està ficat en una teranyina de negocis corruptes. Com a «agraïment», aquest home li ofereix una feina en una immobiliària fantasma que es dedica a blanquejar diners de grans fortunes. En Jaume accepta l’oferta, i allà topa amb en Vallès, un arquitecte milionari obsedit en comprar una colla de remuntes aberrants que afecten edificis històrics de la ciutat. Vol enderrocar-les, esborrar-les del mapa, i en Jaume s’haurà de barallar amb aquest caprici. Tots dos, com la mateixa ciutat, intenten redimir-se dels pecats del passat, i això no és fàcil...

El context de la novel·la és el d’una Barcelona amb "síndrome d’abstinència" de grans esdeveniments, a la qual ja li queden lluny les Olimpíades i s’empesca el Fòrum de les Cultures. Lluís-Anton Baulenas situa l’espurna del procés creatiu de la novel·la en la mort de Floquet de neu la tardor del 2003. Segons se’ns diu7, el llibre és narrat amb to irònic i fa ús d’escenes cinematogràfiques i també se’ns diu que és una novel·la de molta acció i molt visual.

La majoria de participants del club de lectura ha posat èmfasi en el fet de les remuntes, com un to d’alerta i sensibilització de quelcom que pot observar-se a moltes de les nostres ciutats. Per dir-ho ras i curt, sembla que la novel·la ha ajudat a mirar els edificis d’una altra manera i la xerrada de l’autor amb el recull d’imatges ha donat significat a la frase: Val més una imatge que mil paraules.

Quant al contingut de la novel·la s’ha subratllat una certa atonia, un ritme literari massa pla, feixuc. S’ha remarcat l’encert en les descripcions, l’ús d’un llenguatge corrent, sense sofisticacions de cap mena, amb descripcions prou visuals i amb una història que no ha acabat de convèncer. Algunes lectores han subratllat que Seré el teu mirall sembla perseguir l’etiqueta de novel·la negra sense ser-ho ni poc ni massa.

El novel·lista ha comentat la seva novel·la amb aquestes paraules:

El relat de la Barcelona franquista, aquesta realitat horrible de fer malbé una ciutat, em donava peu a fer un argument amb corrupcions i una reflexió sobre l’art. La diferència entre aquest art que dura —l’arquitectura— i l’art efímer va ser per mi molt fructífera: se’m va acudir la idea d’algú que havia creat i que alhora volgués destruir, convertint allò que era art per sempre en art efímer. I ho vaig justificar amb una redempció: algú que ja gran no vol que el seu nom quedi tacat per la seva actuació de quan era jove i es vol redimir mitjançant una acció que és gairebé una performance.

Els protagonistes de la història traspuen un desencís vital anorreador. Cap d’ells exsuda una engruna d’esperança, sembla que visquin perquè no saben morir o no tinguin coratge per a fer-ho. Hi ha un patetisme, una resignació, una claudicació a la vida, un negar-se a un mateix que complica el poder establir una empatia o, almenys, un vincle de confort, de ganes de llegir. Tanmateix, com es va comentar, la novel·la té detalls, moments d’humor absurd que desperten el lector i donen peu a comentar-ne possibles significats, com el fet de tallar l’orella del protagonista.

El títol del llibre neix inspirat per una cançó de Lou Reed, I’ll be your mirror. Lluis- Anton Baulenas assegura que els ciutadans miren la ciutat però quan es miren al mirall es veuen a ells mateixos i veuen també la ciutat, mentre la ciutat també els veu a ells. És un mirall doble i no pots escapar del mirall, l’has de trencar si el que veus no t’agrada8.

Agraïm la presència entre nosaltres de Lluís-Anton Baulenas i agraïm a Òmnium Cultural Conca de Barberà que ho hagi facilitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

,

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


1 SEGRE 8/12/2019. https://www.segre.com/ca/lectura/entrevista/191208/lluis-anton-baulenas-escric- obres-ambientades-catalunya-amb-missatge-universal_265584.html

2 SEGRE 8/12/2019.


[2] SEGRE 8/12/2019.

 

[3] Lluís-Anton Baulenas. Wiquipèdia.

 

[4]  Francesc Bombí-Vilaseca: fragment de l'entrevista "Sempre escric històries de supervivents", Avui. Cultura, 14 d'abril de 2005 https://www.escriptors.cat/autors/baulenasla/entrevistes-baulenas

 

[5] ALIAGA, Xavier. Lluís-Anton Baulenas: “El contracte mental i emocional amb el lector m’agrada molt”. Entrevista a El Temps, 20/01/2020. https://www.eltemps.cat/article/9147/lluis-anton-baulenas-el-contracte-mental-i-emocional-amb-el-lector-magrada-molt

 

[6] Ada Castells: fragment de l'entrevista "Sé per què escric: per construir un àmbit íntim en un món uniforme", Avui Cultura, 28 de febrer de 2009, p. 10-11 https://www.escriptors.cat/autors/baulenasla/entrevistes-baulenas

 

[7] FRANCH, Neila. “Lluís-Anton Baulenas, em considero un artesà”. El Núvol. 6/03/2023. https://www.nuvol.com/llibres/lluis-anton-baulenas-em-considero-un-artesa-308247

 

[8] FRANCH, Neila. “Lluís-Anton Baulenas, em considero un artesà”. El Núvol. 6/03/2023.