Un llibre de
MONTSERRAT VENDRELL BARDAJÍ
L’autora
La biografia
de Montse Vendrell accessible des de la xarxa és minsa. Hi trobem que va néixer
a Alguaire l’any 1963 i que va cursar estudis
per dedicar-se al món educatiu. En haver acabat, va ser mestra de primària en
diverses escoles i també, professora de francès. Avui és professora de francès
a l’Escola Oficial d’Idiomes de Lleida (EOI). Suposàvem que per voluntat
d’aventura i canvi es va decidir per exercir de professora de castellà a París.
Una entrevista[1]
ens confirma la nostra sospita quan, en parlar del protagonista principal de Sabó de casa, l’autora comenta:
(Com el protagonista) jo mateixa he fugit sempre de “ser un corder”.
Tenia 26 anys, la vida resolta (mestra funcionària), un apartament moníssim vora el mar a Vilanova i la Geltrú, un cotxe i un novio
i, de sobte, vaig deixar aquella vida còmoda per anar a viure al lloc dels meus
somnis: París. Allí no tenia ningú, ni casa, ni cotxe, ni novio i una feina
molt precària. Crec que aquelles vivències m’han ajudat molt per escriure Sabó
de casa.
Ella es considera una persona
polièdrica quant als seus interessos i, en aquest sentit, explica que també
està especialitzada en il·lustració i escultura.
Montse Vendrell va ser una de les
autores lleidatanes de més èxit en el Sant Jordi de 2023. Té el seu mèrit, car Sabó de casa és la seva primera novel·la
i, com totes les ressenyes de presentació de l’obra indiquen, hi va estar
treballant durant deu anys. En una entrevista a ràdio Rosselló, feta poc
després de la festivitat de la rosa i el llibre, comentava:
Es com si ho
estigués somiant. Vaig tenir pànic escènic davant de tanta gent!. Vaig estar
tot el dia signant. Els llibres es van esgotar. Vam haver de trucar a
l’editorial perquè ens en fes arribar més.
En una de les poques entrevistes en
suport escrit localitzades a la xarxa se li pregunta com li va sorgir el tema
de la novel·la i l’autora respon que Sabó
de casa és la història dels seus avis. Explica que la va començar fent
recerca de l’immediat, això és, llegir i analitzar els documents a mà i
complementar la informació escrita amb la informació oral extreta d’entrevistes
fetes a les persones coneixedores del seu avi. Pel que sembla, la història la
va iniciar sense voluntat de convertir-la en una novel·la; la seva intenció era
construir una crònica de l’exili del seu avi:
No volia que aquesta història es perdés i vaig prometre a un oncle meu
i a la meva mare que l’escriuria. Encara no sé com es va convertir en una
novel·la de 500 pàgines.
Com a bona narradora, Montse Vendrell és amant de
respostes generoses i ho aprofitem per esplaiar-nos una mica més en el procés
d’inici d’aquesta novel·la:
Fa uns 30
anys, un oncle meu, germà de la meva mare, em va donar la cartera del meu avi.
Hi havia documents escrits en francès. A partir d’allí vaig començar a buscar
les adreces que hi apareixien, a llegir
documents que em permetessin entendre per què va marxar, vaig anar als llocs on
ell havia anat, vaig demanar a tothom que l’havia conegut que m’expliquessin
què en sabien. Estava engrescada en la recerca i vaig dir: “Això ho escriuré
perquè no es pot perdre”. El meu oncle va emmalaltir i poc abans de morir li
vaig prometre que acabaria aquella història. Sempre m’havien dit que redacto
molt bé i, gairebé sense adonar-me’n, en comptes d’una crònica vaig encetar un
relat. Ell ja no ho llegiria, però vaig pensar que seria bonic regalar a la
meva mare la història dels seus pares. En aquell moment només tenia escrites
unes 70 pàgines i vaig seguir buscant i redactant.
Lògicament
em faltava molta informació. Per a que la història fos del tot coherent, hi
havia buits per omplir, i aquí és on entra la part de ficció: no tinc tota la
informació? doncs me la invento.
Resultat? Una novel·la històrica curosament ben
escrita.
|
|
Totes les editorials
distribueixen el mateix discurs informatiu respecte de la sinopsi del llibre.
Escriuen:
Per
evitar que l’enviïn a la guerra del Marroc, Joan de Marongo fuig no tan sols
del seu Almenar natal, sinó de tot allò que estima. A l'exili francès haurà
d’aprendre a viure sense la seva família i, sobretot, sense la Marieta, el seu
gran amor. Sabó de casa és una
història basada en fets reals, però farcida de ficció, que s’ambienta
inicialment a la Lleida dels anys vint i a la vida a pagès. Després, els
protagonistes recorren ciutats tan allunyades com Marsella i Barcelona per
retrobar-se, finalment, ben a la vora de casa.
Al nostre club de
lectura la novel·la va tenir una molt bona acollida. Una de les primeres
observacions va ser el per què del títol. Sabó
de casa. Per què?
L’autora ho explica
sense embuts:
L’olor del sabó
de casa és l’olor de casa dels meus avis i també de casa meva. La meva mare
encara en fa... En un principi la història s’havia de quedar a casa, perquè
parla de casa i no creia pas que pogués interessar a algú altre... Aquest
producte tan casolà em permetia anar del present al passat i, a més, la
història transcorre a Catalunya i a Marsella; en ambdós llocs el sabó de casa
és un article molt quotidià. A Marsella, concretament, se’n diu savon de Marseille i és una versió
més refinada, perfumada, del nostre sabó de casa.
El marc històric de la novel·la ha despertat
l’interès del grup lector, i algunes persones del club han aprofundit en el
tema de la guerra del Marroc i en tot l’estrafolari i injust sistema de
reclutament de tropes. Ningú se sorprèn que en Joan, el protagonista, no vulgui
anar a la guerra del Marroc, on no se li ha perdut res i on pot perdre la vida,
i els lectors se solidaritzen amb la seva fugida a l’exili i en totes les
peripècies d’un trajecte que no s’acaba mai fins arribar a una ciutat,
Marsella, més inhòspita que no pas acollidora. L’autora comenta:
Si avui en dia,
amb telèfon, mòbil, avions i sabent idiomes, marxar de casa ja suposa un
tràngol, imaginem com deuria ser de dur fa cent anys. A casa sempre s’ha dit
que ho va passar molt malament per arribar a França i que un cop allí no va ser
gens fàcil.
Algunes lectores van
criticar el nombre excessiu de personatges que, a vegades, fan emmascarar un
xic la trama. Aquest comentari l’hem trobat també fent recerca del llibre, però
l’autora no comparteix aquest punt de vista. Ella diu: Crec que el pes de la novel·la el suporten a parts iguals els personatges
i la trama. I raona el sentit de tantes perspectives i mirades com quelcom nascut
de manera espontània a mesura que s’endinsava en aquell temps passat i
s’implicava en l’ambient, fet que l’obligava després a abocar dins la novel·la
tot allò après, fets i emocions. Tot era important. L’autora ho justifica amb
aquestes paraules: sóc molt
perfeccionista i no volia deixar-me res.
La majoria de personatges són reals, com també ho
és l’entorn rural descrit. Montse Vendrell assegura que fins i tot els noms dels
treballadors del restaurant de Marsella i del forn de pa són verídics. Explica
que va consultar els arxius de la Chambre de Commerce de Marseille i els
Archives Départementails de Bouches-du-Rhône per trobar-los.
La novel·la es passeja per molts escenaris
diferents i l’escriptora els descriu amb tota cura i detall minuciós. Ens
passegem per Almenar, per la Lleida dels anys vint del passat segle, per
l’atrafegada i ofegadora Marsella, per la sacsejada Barcelona..., tot és
ressenyat a través de la primmirada mirada de la nostra escriptora. I tanta
precisió –es va comentar- la realitza fent ús d’un llenguatge i estil planer,
tot i que tan detall pot fer-se, a estones, una mica pesat i farragós.
També alguna participant del club va qüestionar
la veracitat de la relació entre el Joan i la Marieta, donant per fet que era
un amor idealitzat. Algú altre ha comparat els protagonistes amb titelles dins
d’un huracà. Aquesta ha estat una imatge acceptada per l’escriptora que els
presenta com dues persones atrapades dins un sistema, sense marge de maniobra
per poder canviar les coses. Però especifica:
Els meus
personatges es veuen obligats a marxar, a deixar-ho tot, però cal veure com els
enriqueix el fet d’haver marxat. Comencen d’una manera i acaben tornant convertits
en unes persones ben diferents de com havien marxat. Per experiència pròpia puc
dir que no hi ha res més enriquidor, reparador i inspirador que sortir de la
nostra zona de confort.
El debat de
Sabó de casa al nostre club de
lectura va ser amè, participatiu i enriquidor. A més dels aspectes que ja hem
remarcat, es va concloure que, tot i poder-se esporgar una mica, la novel·la té
un final esplèndid, que Montse Vendrell en diu de molt grosses però de manera
molt continguda, sense xafar mai la
ratlla, es va insistir, i com exemple es va ver al·lusió al capítol de la
mort de la nena petita. Tothom va coincidir que és una novel·la feta amb rigor,
amb precisió de llenguatge i contingut. De fet, el llistat d’agraïments ja és
tota una declaració de la bona fonamentació de l’autora que, sumat als deu anys
de treball, li confereixen un plus de qualitat indubtable. La millor manera de
corroborar-ho és amb la lectura de la seva ressenya de consultes:
Durant 10 anys he
anat complementant la informació de partida amb molta recerca per arxius
històrics, arxius militars, arxius municipals aquí i a França, webs de
genealogia, consultes a serveis jurídics d’hospitals de Barcelona i cementiris,
museus, exposicions...
He llegit unes
quantes tesis doctorals: sobre la història del servei militar, la indústria
tèxtil al Segrià... Llibres de memòries i d’història de La Seu Vella, de la
ciutat de Lleida, d’Almenar, de Besiers, de Marsella, sobre la marca Codorniu i
la família Raventós... Expedients militars, informes sobre la Guerra de
l’Àfrica... I una documentació molt valuosa que consistia en el testimoni oral
de les persones que van conviure amb els meus avis: familiars, amics, companys
de feina i d’aventures... Ells parlaven i jo escrivia el que em deien per no
perdre cap detall.
He llegit amb
lupa desenes de BOPs (Boletín Oficial Provincial) a la recerca de les
requisitòries que m’interessaven i he remenat premsa francesa i espanyola
(sobretot anuncis de feina, de botigues, de productes...)
He observat
centenars de fotografies de les ciutats i pobles que apareixen a la novel·la,
he comprat postals i estampes antigues... he contactat experts per als temes
més diversos: botànica, història del ferrocarril espanyol i francès, el servei
militar a Lleida...
Durant els
darrers 10 anys he anat en vàries ocasions a Marsella, a Besiers, a
Bourg-Madame, a Sant Sadurní... Cada viatge significava alguna troballa
important.
Per poder
reflectir d’una manera fidel el sentiment i la dificultat de pujar una
muntanya, jo mateixa, persona totalment inexperta en el món del muntanyisme,
vaig pujar el Montardo.
Podem demanar més professionalitat i bona
disposició?
[1]Cazarabet conversa
amb Montse Vendrell http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas2/sabodecasa.htm
