dilluns, 2 de juny del 2025

LA VEGETARIANA

 Un llibre de

HAN KANG


 L’autor

Han Kang, sudcoreana,  va néixer a la ciutat de Gwangju el 27 de novembre de 1970.  Aquesta dada, aparentment poc significativa, marca la seva biografia i la seva obra, com veurem més endavant.

Xavier Ayen va entrevistar-la[1] i d’aquella conversa n’he reproduït el següent fragment perquè ens apropa a una personalitat tan interessant com complexa:

“(...) De niña, mi padre era un novelista joven. Éramos pobres y teníamos que mudarnos a menudo. No teníamos muchos muebles, però sí muchos libros. Era como estar protegida por los libros, para mi eran como una criatura en expansión porque el número de ellos aumentaba cada semana, cada mes. Asistí a cinco escuelas primarias distintas, pero no recuerdo haberme sentido traumatizada porque estaba protegida por todos esos libros con los que vivía. Me pasaba, en cada cambio de colegio, las tardes en casa leyendo libros hasta que conseguía hacer nuevos amigos. Así que es un recuerdo muy valioso”.

Han Kang va estudiar Lletres a la Universitat Yonsei. Segons que explica a l’entrevista de La Vanguardia, ja tenia clar als 14 anys que volia ser escriptora. L’espurna de l’ofici va arrencar arrel d’una novel·la on es descrivia una escena de fort impacte: era de nit, hi havia un noi en una estació de tren, llençaven granotes en una foguera i, de sobte, el foc es descontrolava. Aquesta escena, l’adolescent de 14 anys la va viure com si fos màgia de tan magníficament descrita com era.

Durant un temps va treballar en diferents oficis però, ja graduada, va estrenar la seva col·laboració en diferents mitjans amb relats curts i contes. El seu nom va començar a ser conegut arrel de la publicació l’any 1995 d’un recull de contes agrupats sota el títol L’amor de Yeosu però el seu nom va traspassar fronteres amb La Vegetariana, la novel·la que l’any 2016 li va fer guanyar el premi Man Booker International Prize. Va ser la seva primera obra traduïda a l’anglès.

L’any 2024 a Han Kang li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura. L’acadèmia sueca va destacar la bellesa de la seva prosa poètica i la manera com planteja i desenvolupa la fragilitat de la condició humana i els traumes històrics arrossegats. El comitè del Premi Nobel va subratllar l’empatia física de l’escriptora per les vides femenines vulnerables[2] i de traumes històrics va el seu llibre titulat Actes humans també traduït al català, així com Blanc, La classe de grec i el darrer, Els adéus impossibles.

Aquesta darrera novel·la comença amb una escriptora que té malsons arrel d’haver escrit un llibre sobre la massacre de l’any 1980 a Gwangju, el poble on ella va viure fins als 11 anys. Aquesta dada no és ficció. L’autora a Actes humans (2014) explora les diferents cares de l’horror arrel de la massacre de 1500 estudiants perpetrada pel govern del seu país i la tensió i angoixa creativa va provocar-li malsons continuats que es van perllongar en el temps. Segurament algun especialista en la interpretació dels somnis hi tindria molt a dir, però l’escriptora hi treu ferro amb aquestes paraules:

“(...)No siempre tengo sueños significativos. Tengo sueños normales, como los de todo el mundo. Pero, en ocasiones, sí, me doy cuenta de que un sueño ha tenido un significado profundo. Parece que me está contando algo. Algo importante. Entonces, en ese momento, como resulta algo tan impactante, se marca en mi mente, me levanto y tengo que apuntarlo[3].

Reconeix pinzellades autobiogràfiques en les seves obres però puntualitza:

“(...) Tengo una vida privada, conduzco un pequeño coche, compro, cocino, no paso todo el tiempo solamente escribiendo. Me he graduado en la universidad, he trabajado en una editorial, luego en una revista, fui profesora universitaria durante 11 años, y ahora tengo una librería en Seúl que dirijo desde hace siete años. Es cierto que, antes, durante un tiempo, lo dejé todo porque quería concentrarme en escribir una novela. Pero siempre he mantenido una relación con la sociedad, con altibajos pero en general bastante intensa. Y sigo ahí. La autora del final de Actos humanos y que luego protagoniza “Imposible decir adiós” tiene mucho de mí, pero no soy yo al 100%. Ese personaje es un puente que une la realidad y la ficción. Hay lectores que ­creen que soy yo tal cual, y eso crea equívocos. Son mías las pesadillas, los sueños, los deseos, la obsesión por la masacre, las reflexiones sobre lo que es la vida y los seres humanos, esas cosas sí”[4].

La seva obra és punyent. Els arguments colpeixen però és la capacitat per fer sentir sensacions i imatges al lector el que veritablement atrapa per la seva força, per la seva potència descriptiva. Han Kang ho atribueix al tacte. Quan escriu, diu ella, pensa en com descriure el tacte, la sensació física que se sentiria si és visqués l’escena des de la pell de la protagonista:

“(…)He de notar que mi corazón se acelera y que mi cuerpo necesita comida y agua, camino y corro, siento el viento y la lluvia en la piel. Intento infundir en mis frases esas sensaciones vívidas, que se vea que la sangre está recorriendo mi cuerpo. Escribir es enviar al lector una corriente eléctrica. Y, cuando siento que esa corriente se ha transmitido, me asombro y me conmuevo”. [5]

 L’obra


 Han Kang va publicar La vegetariana  al seu país l’any 2007 i seria deu anys més tard quan es traduiria a l’anglès i la novel·la seria coneguda arreu del món, com qui diu. Al nostre club de Lletraeixerides, La vegetariana va promoure un bon debat. Per començar es va manifestar una sensació generalitzada de trobar-nos davant una obra peculiar, especial, una obra on el m’agrada o no m’agrada no era massa significatiu perquè l’argument és dur, punyent i cru i no es fa agradable de llegir; ara bé, el plantejament, la tècnica narrativa i la temàtica no van deixar indiferent a ningú. I això que no sabíem que les arrels del llibre es forgen a partir d’un vers del poeta Yi Sang que diu: Crec que els humans hauríem d’ésser plantes.

Un altre concepte compartit per totes les participants en el debat va ser constatar el xoc cultural reflectit en una manera de plantejar una temàtica molt poc occidental. Per començar, l’autèntica protagonista de la novel·la, la jove Yeonghye no té veu. Sabem d’ella a través de la mirada del seu marit, el seu cunyat i la seva germana. Per tant, un dels trets més definitoris de la nostra cultura occidental, l’individualisme, la veu personal, la identitat, a la novel·la no és que quedi desdibuixada, queda pràcticament anul·lada.

Sembla que la narrativa polifònica és una característica de l’obra  de Han Kang, així com el recurs als somnis. La novel·la comentada ens descriu una dona que un dia decideix deixar de menjar carn fruit d’un malson. Estructurada en tres parts, la novel·la combina la bellesa lírica amb un contingut amarg i  profund desassossec. L’escriptora utilitza frases senzilles, gens rebuscades i capítols curts però carregats de significat.

Yeonghye pràcticament no parla en tota la novel·la. Els lectors van seguint el curs de la història a través de la mirada que els altres projecten sobre ella, una mirada sempre mediatitzada per les seves pròpies obsessions i frustracions. L’elecció de la protagonista es vista per tot el seu entorn com una decisió contraproduent, incomprensible i estúpida, però res més lluny de la realitat.

Tota la novel·la s’ha de llegir en clau simbòlica. Cal traspassar el plànol de la immediatesa i contemplar la història a vol d’ocell. És aleshores quan podem comprendre que l’acte autodestructiu de Yeonghye és un acte d’autodefensa i dignitat. Per què? Perquè l’opció cada vegada més radicalitzada de la protagonista no és fruit d’una malaltia, ni de cap trastorn mental. Deixar de menjar carn i acabar només bevent aigua es una opció conscient i voluntària, és un crit contra un model familiar opressiu, patriarcal i desconsiderat; és un clam contra una vida de violència explícita i implícita que rebutja i la rebutja. Ella aspira a l’essència de la puresa i la identifica amb les plantes i ella vol esdevenir una planta, vol fondre’s amb la natura i prescindir, arraconar la misèria humana.

La polèmica despertada per l’actitud de la protagonista va conduir a algunes puntualitzacions per part de l’escriptora davant els articles d’alguns crítics que qualificaven Yeonghye com a víctima. Ben al revés de la intenció de Han Kang. Aquestes són les seves paraules:

“(...)No me gusta la palabra víctima, significa cierta derrota, pero no creo que ella fuera derrotada, justamente se negó a ser derrotada”[1].

Algun crític ha comparat La Vegetariana amb La Metamorfosi de Kafka perquè el somni de Yeonghye és abandonar el seu cos humà. Al nostre club, la referència aflorada –em sembla força més encertada- va ser Eugènie, la protagonista de El ball de les boges de Victòria Mas. Totes dues protagonistes foren víctimes d’una societat plena de prejudicis i estereotips. Ambdues dones són com un mirall que mostra les pressions i la violència d’una societat patriarcal i repressiva.

El silenci de Yeonghye no és passiu, és un rebuig actiu. Llegeixo:

“La relació amb el seu cos canvia radicalment al llarg de la novel·la. Inicialment el cos és un espai de submissió al marit, a la família, a la societat. Però amb la seva decisió de no menjar carn i, més tard, de deixar de menjar completament, el seu cos es transforma en un espai de desobediència i alliberament”.

Ella busca desfer-se del seu cos, vol esdevenir planta i fusionar-se amb la natura. L’escriptora crea una bellíssima metàfora amb aquesta imatge perquè demostra el rebuig absolut de la protagonista a la violència de la condició humana. Ella escull sortir del sistema amb l’única arma que té, el seu cos. Ella no lluita amb paraules, no intenta canviar el sistema, senzillament, es nega a acceptar-lo.

Declaracions de Han Kang que ajuden a entendre la seva obra:

“(...)Cuando leí durante tres meses documentos brutales sobre Gwangju, se desmoronó mi fe en la humanidad. Me sentí frustrada, incapaz de seguir escribiendo, estuve a punto de abandonarlo todo. Pero encontré el diario de un miembro de la milicia civil que, antes de morir, anotó: ‘Oh, Dios, ¿por qué esta cosa llamada conciencia me atraviesa y me duele tanto? ¡Quiero vivir!’. Vi que ese era el camino: avanzar hacia la dignidad humana. En mis obras futuras, voy a seguir explorando ese camino. Por mucho que aborde lo oscuro, el sufrimiento, siempre –tanto en mi vida como en mis novelas– voy hacia la luz[6]”.

 

Més clar, l’aigua.



 



[1] AYEN, Xavier. AYEN, Xavi. Han Kang: “Nacemos y morimos muy débiles, y la fragilidad no nos abandona nunca”https://www.lavanguardia.com/cultura/20250126/10319974/han-kang-nobel-entrevista-imposible.html

 

[3] AYEN, Xavier. AYEN, Xavi. Han Kang: “Nacemos y morimos muy débiles, y la fragilidad no nos abandona nunca”https://www.lavanguardia.com/cultura/20250126/10319974/han-kang-nobel-entrevista-imposible.html

 

[4] AYEN, Xavier. AYEN, Xavi. Han Kang: “Nacemos y morimos muy débiles, y la fragilidad no nos abandona nunca”https://www.lavanguardia.com/cultura/20250126/10319974/han-kang-nobel-entrevista-imposible.html

 

[5] AYEN, Xavier. AYEN, Xavi. Han Kang: “Nacemos y morimos muy débiles, y la fragilidad no nos abandona nunca”https://www.lavanguardia.com/cultura/20250126/10319974/han-kang-nobel-entrevista-imposible.html

 

divendres, 2 de maig del 2025

VINYES DE SANG

 Un llibre de

ÀNGELS DALMAU




L’autor

Copiarem, senzillament, la informació oficial que proporciona l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès de la seva regidora de Política Lingüística, Cultura i Relacions Internacionals[1].

Nascuda a Barcelona l’any 1960

Llicenciada en Història Contemporània per la UB, escriptora i activista cultural. L’any 1998, amb la seva primera novel·la, “Habanera”, obté el “VIII Premio Internacional de Novela Luis Berenguer”.

Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació d’àmbit comarcal i ha impartit nombrosos cursos i seminaris com a conferenciant i docent, centrats essencialment en difondre el talent de les dones al llarg de la història.

Els últims anys ha publicat dues obres de temàtica vilafranquina: Peyton. Una aventura empresarial en el sector de la confecció a Catalunya (2013) i Escola Montagut. 50 anys fent camí (2015).

Actualment és membre de la Junta del Vinseum, museu de les Cultures del vi de Catalunya. Ho és des del 2016.

Afegirem que també ha col·laborat amb mitjans de comunicació local com El 3 de vuit i RTV Vilafranca i ha coordinat diferents projectes editorials com Font-rubí, un passeig cap a la modernitat (2007) i Alçaré la meva veu, una compilació de poemes de Federico Mayor Zaragoza (2008).

L’èxit de Vinyes de sang amb els seus recorreguts per camps i places ha donat empenta a un altre projecte, el de visitar-los a partir d’un itinerari literari que s’ha organitzar arrel de la Setmana del Llibre en català.

 

L’obra

 



Vinyes de sang és una novel·la recent,  publicada per l’editorial La Campana l’any 2023, amb una bona acollida inicial i seleccionada pel BCNegra l’any següent de la seva presentació pública. En alguna entrevista l’autora també esmenta que hi ha alguna productora interessada a fer-ne una adaptació audiovisual.

La novel·la sembla, com va assenyalar una lectora del club, un llibre d’encàrrec. Per què? L’ expressió de la lectora va ser: és un llibre que sembla només interessat a mostrar totes les glòries de Vilafranca. Aquest parer va ser recolzat per diverses veus: posa Vilafranca pels núvols... fa un plantejament massa idíl·lic del món casteller...

I és que la novel·la, com destaca la pàgina de El món casteller[2] tracta d’una història que se centra en un crim que té lloc a Vilafranca del Penedès durant la Diada de Sant Felix, quan els Verds descarreguen un tres de deu amb folre i manilles. A partir de l’aparició d’un casteller mort, un equip d’investigadors haurà de descobrir què ha passat.

Tot i això, l’èmfasi en el món casteller va agradar força dins del club de lletraeixerides. Algunes de les lectores van expressar l’interès que el tema els havia despertat. Seria difícil trobar alguna persona, a casa nostra, que no hagués sentit a parlar alguna vegada dels castellers, però una cosa és saber de la seva existència i una altra, ben diferent, endinsar-s’hi de manera tan professional. Àngels Dalmau sembla ser-ne una entusiasta i relacionà l’origen de la novel·la amb una imatge revinguda de cop al cap. Ho expressà amb aquestes paraules: jo estava allà aquell 30 d’agost del 2013 i vaig veure com la plaça va esclatar d’alegria després d’un moment tan emocionant...

Els que no som neòfits del tema, unes paraules com aquestes ens obliguen a investigar una mica... què va passar aquell 30 d’agost del 2013 a la plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès?

Fou una diada especialment important per a la colla dels Castellers de Vilafranca, perquè aconseguiren descarregar un 3 de 10 amb folre i manilles per primera vegada com a colla i per tercera vegada a la història del món casteller. L'actuació de tres castells i pilar feta per aquesta colla es convertí en la millor actuació mai feta per una colla castellera

Les quatre colles participants van ser els Castellers de Vilafranca, la Colla Joves Xiquets de Valls, els Minyons de Terrassa i la Colla Vella dels Xiquets de Valls[3].

Àngels Dalmau volia transmetre amb la máxima precisió la complexitat del món casteller i va demanar i va rebre tot l’assessorament per aconseguir-ho. No era només reflectir la realitat castellera sinó tota la feina que hi ha al darrere i els valors que transmeten: força, equilibri, valor, seny, unió i resistència.

Encesa la llumeta de la inspiració, l’autora de Vinyes de sang va començar el procés de madurar el projecte i durant tres anys de feina va anar confeccionant els personatges que tenen “pinzellades” de les seves experiències personals. A partir de l’aparició del casteller mort, la novel·la agafa embranzida i segueix els passos d’un equip jove d’investigadors que hauran de treballar per descobrir la veritat, endinsant-se en les històries de diverses nissagues de Vilafranca, molt lligades al món vinícola.

La comarca del Penedès, els seus camps de vinyes, les bodegues, és un entorn proper, gens estrany a les dones que assistíem al club de lectura (poques, per cert, aquest cop) però Àngels Dalmau descriu escenaris, llocs reals de Vilafranca, com la plaça de l’Ajuntament, el Vinseum o la basílica de Santa Maria amb una precisió entusiasta. Segurament aquest sentiment de proximitat i identificació és el que li va donar peu a descriure el procés d’escriptura de Vinyes de sang, com un procés enriquidor perquè li ha permès parlar de dos mons que coneix i estima: la terra i els castells[4].

Una terra que es tenyirà de sang per posar damunt la taula els secrets d’una de les nissagues més importants de Vilafranca, la família Farrell, un nucli familiar entestat en mantenir durant generacions una imatge d’honorabilitat i prestigi quan la realitat era ben bé una de diferent: la novel·la explora com els llaços de sang, els prejudicis d’una època i la fina línia entre la justícia i la revenja poden influir en les decisions familiars i en els esdeveniments tràgics que es desencadenen.

Són 416 pàgines de lectura no sempre lleugeres. El ritme de la novel·la, a parer de la majoria de lectores, és desigual i se’n va destacar un inici força interessant, un desenvolupament de trama central feixuc i un final d’aire més colpidor. Es va suggerir, en definitiva, que segurament esporgant una mica, la sensació d’entollament no s’hauria produït.

I acabaré aquesta ressenya amb les paraules que llegeixo a ChatGPT: Vinyes de sang és una obra que combina el misteri d’un crim amb una profunda exploració de les dinàmiques familiars i socials, tot ambientat en el ric context cultural del Penedès… Intel·ligència Artificial dixit.

 

 

divendres, 4 d’abril del 2025

ESMORZAR A TIFFANY’S

Un llibre de

TRUMAN CAPOTE


L’autor

Truman Capote és immortal. No sé si els deus el volen per compartir l’ambrosia a l’Olimp o van decidir que el seu lloc és l’Hades, l’inframon, però la seva obra literària trenca les barreres del temps i de l’espai. La seva personalitat tan complicada, tan complexa, segurament es va forjar en una infància desafortunada i s’hi va sumar una aparença física poc agraciada, una veu aflautada i una realitat homosexual en uns temps poc propicis per entendre-la i tolerar-la.

Truman Capote era veí i amic de Harper Lee, l’autora de Matar un rossinyol. Més d’una vegada l’escriptora va comentar que Capote va començar a escriure –als 11 anys!- per canalitzar la seva insatisfacció i angúnia vital. En algun lloc es va explicar –ara imitarem al personatge tan amant de les xafarderies- que l’escriptor estava gelós de Harper Lee perquè ella havia guanyat el Premi Pulitzer mentre ell no i, en un rampell, va arribar a dir que l’autor de l’obra era ell, comentari del que la família de Lee mai va fer cas i ho va atribuir a una de les seves múltiples borratxeres.

Truman Capote va néixer l’any 1924 i va morir a Los Angeles l’any 1984. Tenia, doncs, 60 anys. Massa jove si atenem la cronologia, massa vell si pensem en la fatiga acumulada. La diagnosi de les causes de la seva mort ho palesen prou clarament: insuficiència hepàtica i drogues. Podem aplicar-li les paraules de Ciceró: La vellesa és l’últim acte d’una obra de teatre. Quan estem cansats i farts és que ha arribat l’hora de marxar[1].

 

Truman Capote tenia 23 anys quan va publicar la seva primera i exitosa novel·la: Otras voces, otros ámbitos. Era l’any 1948. La història, en una constant que es repetirà en gairebé tota la seva producció literària, és una reflexió sobre ell mateix embolcallada sota el parany de la ficció. L’èxit clamorós arribaria divuit anys més tard en publicar A sang freda, parcialment escrita a Platja d’Aro i Palamós, una obra batejada pel propi autor com “una novel·la de no ficció”.

Truman Capote podia sentir-se satisfet de l’acceptació social del seu rol com escriptor, doncs les seves obres han estat reconegudes per successives generacions i adaptades a més de vint pel·lícules i diferents sèries de televisió, però en ell es complien les profètiques paraules d’Oscar Wilde: en aquest món hi ha dues tragèdies; una, no aconseguir el que desitges i l’altra, aconseguir-ho. Aquesta és l’autèntica tragèdia[2].

Truman Capote em recorda Salvador Dalí, persones capaces de crear un jo social, autèntics fantasmes d’ells mateixos, autèntics autors teatrals de la seva pròpia identitat, venedors de carnestoltes tot l’any... una vegada va reconèixer en veu alta a un periodista: no saps el que és ser jo. Em pregunto: ho sabia ell qui era? La representació del personatge acaba engolint el propi jo.

Truman Capote, polèmic, extravagant, d’intel·lecte agut i afilat va ser rebut amb els braços oberts per l’elit política, social i il·lustrada de Nova York; l’excèntric Capote els divertia, els distreia de les seves pròpies misèries fins que, sense permís, les exposà amb virulència a l’ull públic. I allí es va acabar la funció. Parlem de Plegarias atendidas. Sembla ser que des de la publicació el 1958 d’ Esmorzar a Tiffany’s, dins el caparró de l’escriptor havia començat a ballar el projecte de construir un retrat de no ficció sobre els seus amics, siguem precisos!, sobre les seves amigues. La idea va prendre forma de decisió quan va haver de superar la ressaca literària produïda per l’escriptura de A sang freda, si més no és el que ens dóna a entendre la sèrie de Ryan Murphy: Feud, Capote vs. The Swans. El resultat es va concretar l’any 1975 quan es van publicar dos capítols del llibre a la revista Esquire, l’impacte va ésser tan virulent que es van tancar les portes de la redempció.

Truman Capote, quatre anys abans de morir, va escriure Música para camaleones i no va tenir inconvenient en fer una presentació despullada de si mateix: Sóc alcohòlic, sóc drogadicte, sóc homosexual, sóc un geni. Només faltava afegir... i vosaltres, què?

La publicació de A sang freda l’any 1966 l’havia consagrat com a escriptor, els dos capítols de Plegarias atendidas (la novel·la sencera no veuria la llum fins l’any 1986) va marcar el seu ostracisme social i la baixada definitiva als inferns. Només nou anys separen les dues creacions literàries. Seria desproporcionat parlar d’autodestrucció?

L’obra



 La darrera trobada del club de lletraeixerides va tenir doblet. Ens ho vam passar d’allò més bé amb l’adaptació al cinema de la novel·la Esmorzar a Tiffany’s dirigida per Blake Edwards l’any 1961 tenint com a protagonistes principals Audrey Hepburn i George Peppard. Es tractava de fer la comparativa entre ambdues activitats creatives –el llibre i el cinema- i l’experiència va resultar agradable i atractiva. L’inexorable Cronos, però, va limitar la nostra amable i habitualment intensa tertúlia.

La novel·la no va convèncer a tothom. Segurament la temàtica, tan aliena a la nostra realitat, hi va contribuir, tot i això, a uns pocs, la curta història de la Holly Golightly els va captivar. Un esperit lliure per a uns, una irresponsable per a altres, la protagonista busca el seu lloc en el món (si algun dia trobés a la vida real un lloc on em sentís com em sento a Tiffany’s em compraria uns quants mobles i li posaria nom al gat...)i mentrestant sobreviu amb els pocs recursos de què disposa en una ciutat inabastable com és Nova York.

Coneixem la Holly a través de la mirada de l’escriptor, observador curiós, veí d’escala i, poc a poc, amic de l’heroïna lluitadora contra un destí que la condemnava a una vida anodina en una granja perduda en un bocí de món i un marit que podia ser el seu pare. En aquesta vida tots juguem amb les cartes que ens han tocat en sort, però la partida, tot i estar sotmesa a unes regles inexorables, pot jugar-se de moltes maneres. Mentre l’escriptor, Fred o Paul, com preferiu, observa la vida dels altres, la Holly ha pres la decisió de viure-la i tirar endavant a la seva manera. La Holly pot no saber què vol, però coneix molt bé què no vol.

Esmorzar a Tiffany’s és una novel·la curta, sintètica i clara, amb un domini extraordinari del llenguatge. Truman Capote ha tingut l’habilitat de dir molt amb molt poques paraules. La seva prosa és amena i molt visual. Respon, a la perfecció, a la regla de les tres “C”: curt, concís, concret.

Quant a la seva adaptació cinematogràfica no podem deixar d’aplaudir l’elecció d’Audrey Hepburn i George Peppard. L’elegància natural de l’actriu, la fragilitat de la seva figura, l’espontaneïtat de la seva gestualitat i la innocència de les seves expressions responen divinament al dibuix de la protagonista, tot i que el novel·lista volia per aquest paper a Marilyn Monroe. La insipidesa de George Peppard, una carona amable d’ulls blaus, també està prou encertada perquè indirectament dona rellevància i amplifica la força vital de la Holly.

Hollywood però és Hollywood. A la novel·la qui ens parla de la Holly no és cap mantingut redimit per l’amor ni el final feliç, romanticoide, hi és enlloc. El George Peppard de la novel·la ens parla de la Holly a través de la conversa mantinguda amb l’amo del bar. I en parla en passat. El llibre de Truman Capote era, per la seva mateixa concepció, la seva extensió i la seva claredat, un guió cinematogràfic. Segurament Blake Edwards va pensar que el públic agrairia un final de confits més que no pas la imatge d’una dona a la caça d’un marit ric o la imatge d’una aventurera perduda a la recerca de la cova d’Ali Babà.

Sembla que Truman Capote no va quedar massa satisfet amb les alteracions de guió de la seva obra perquè va declarar que la pel·lícula i el llibre s’assemblaven tant com una banda de rock i una cantant d’òpera.

I un interrogant: fins quin punt la Holly Golightly no és l’alter ego de l’autor? Recordem aquelles paraules... No entreguis mai el teu cor a un ésser salvatge perquè, si ho fas, es torna més i més fort fins que obté la força suficient per tornar al bosc o volar cap a un arbre.

 

 



[1] CICERON.(2020) El arte de envejecer. Ed. Koan, pàg 75.

[2] PARRA, Ana. Capote o el peligro de conseguir lo que deseas. https://blogs.uned.es/marcapaginas/2024/09/03/capote-o-el-peligro-de-conseguir-lo-que-deseas/