dilluns, 3 d’octubre de 2022

NOSALTRES, DESPRÉS

Un llibre de

SÍLVIA SOLER



 

 

 

 

 


L’autora

Comencem amb un esbós del perfil tècnic de l’escriptora per passar, poc a poc, a dibuixar una identitat més humana i accessible, tal i com suggereix la seva imatge fotogràfica.

Sílvia Soler és una periodista i escriptora catalana nascuda a Figueres el 5 d’octubre de 1961. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona va iniciar la seva trajectòria professional en el món de la ràdio i, més concretament, a Ràdio Ciutat de Badalona i, un temps més tard, a Catalunya Ràdio on hi ha col·laborat sota diferents formats; un d’ells, fent de guionista d’El matí de Josep Cuní. Altres han estat Diccionari dalinià, Estimada Rodoreda, Les Hores d’en Pla o Els Matins de TV3. Igualment és columnista del diari Ara[1] i també de El Punt i de l’Avui.

És autora d’un bon grapat de llibres. A l’Enciclopèdia Catalana[2] es llegeix: Després de guanyar el premi Recull per la narració “Semblava de vidre” (1984), ha publicat els volums de narracions “Arriben els ocells de nit” (1985), “Ramblejar” (1992) i les novel·les “El centre exacte de la nit” (1992), “El son dels volcans” (1999), “L’arbre de Judes” (2001), “Mira’m als ulls” (2004) Premi Fiter i Rossell, “39+1” (2005), “Enamorar-se és fàcil si saps com” (2007), “Petons de diumenge (2008) premi Prudenci Bertrana, “Una família fora de sèrie” (2010), “Un creuer fora de sèrie” (2012), “L’estiu que comença” (2013) premi Ramon Llull, “Un any i mig” (2015), “Els vells amics” (2017), “Rellotges de sol” (2018), que reflecteixen una visió irònica de la vida quotidiana. “El fibló” (2019), “Nosaltres, després” (2021). També és autora del reportatge “Angel Casas show, anecdotari secret” (1983), de les reflexions “El gust de ser mare” (2004) i de la novel·la juvenil “Bàsquet, scrabble i tu” (2012) escrita conjuntament amb el seu fill.

Un cop resseguit tot aquest reguitzell de publicacions ens resulta difícil deixar de plantejar-nos preguntes com:  Escriu tot el dia? Escriu cada dia? Es pot escriure tant sense perdre qualitat literària? Per altra banda, tenir qualitat literària és un do o un aprenentatge? O cal una mica de les dues coses?Irene Dalmases en un article publicat pel Diari de Girona[3] l’any 2013, arran de rebre la nostra autora el premi Ramon Llull, s’hi llegeix que Sílvia Soler “(...) es va iniciar en el món literari amb la recopilació de contes “Arriben els ocells de nit” el 1985 i és coneguda pel gran públic, especialment per dones que caminen entre els quaranta i els cinquanta anys, per les seves desenfadades novel·les de la saga del 39+1, protagonitzades per un grup d'amigues que un dia se senten Donetes i altres són com Thelma i Louise”.

Més endavant, en aquest mateix article, i també en el subtítol, s’assegura que en un inici se la coneixia per ésser la “germana de” però, poc a poc, va aconseguir identitat pròpia i esdevenir, senzillament, Sílvia Soler.

I la Sílvia Soler escriu, sobretot, de relacions entre homes i dones, de relacions familiars i d’amistats, d’amors i desamors, de la inacabable temàtica de les emocions i sentiments humans. La mateixa autora afirma en una entrevista[4]  que els escriptors sempre escriuen la mateixa novel·la només que alguns ho dissimulen. Declara admirar els escriptors que volen experimentar però no és pas el seu cas. Assegura que, de bon començament, se sentia acomplexada per aquesta qüestió fins quan va reconèixer la comoditat reportada per aquest registre seu i, atenent la rebuda feta a la seva obra, tot fa pensar que també els lectors n’estan satisfets. Així, doncs, tots contents.

En una altra entrevista concedida a Jordi Nopca al Diari Ara a l’agost del 2021, Sílvia Soler  s’autodefineix com una persona positiva i optimista. I assegura: “La vida es muy bestia, pero vale más reconciliarse con ella” i, per aconseguir-ho, cal alliberar-se dels prejudicis i no fer massa cas del què diran, afirma.

Quant a la novel·la Nosaltres, després assegura: Em diuen que és la meva millor novel·la amb molta diferència[5].

L’obra



 

 

 

 


Nosaltres, després és una novel·la publicada l’any 2021, però la seva història, el seu procés de gestació és complex. Sílvia Soler va iniciar el relat poc abans de la pandèmia –la Covid marca un abans i un després en el còmput temporal històric de tothom- i va quedar en suspens perquè al problema col·lectiu s’hi va afegir un de personal, la detecció d’un càncer que, ella mateixa ho explica, la va apartar de tot durant set o vuit mesos[6] fins descobrir que escriure, submergir-se en la història dels personatges de Nosaltres, després li feia oblidar la malaltia.

L’autora afirma: M’agrada dir que és un llibre que parla de l’amor, però un amor que té moltes cares. Els personatges d’aquesta novel·la s’estimen, i això és la cosa que importa. Que s’estimin com amics o com a parella, és secundari. Dit això, estic d’acord que sí que és més madura, la novel·la, perquè parla de diverses etapes. De fet, parla des de la infantesa. Però sempre des de la perspectiva de la maduresa[7].

La novel·la compta amb quatre protagonistes principals: la Marta, la Rita, el Guillem i el Jim. Els lectors anirem sabent de les seves trajectòries a través d’una estructura narrativa que va fent salts endavant i endarrere tot i partir d’una situació molt present: un sopar, un convit, que reuneix, després de quinze anys de distanciament, els quatre protagonistes, amics, amants, marits i mullers, pares i mares  dins l’auca de la vida.

Sílvia Soler va declarar: La primera idea de la novel·la estava centrada en una de les quatre infàncies. Això era la primera guspira. Vaig començar escrivint primer les infàncies dels protagonistes. Quan les vaig tenir escrites, vaig fer allò de desconstruir i tornar a muntar.

Els quatre personatges d’infància complicada i vides independents i traces vitals prou diferents van trobant-se pel camí. Els quatre personatges arrosseguen una ferida d’infància, l’abandó. A parer de l’autora, Marta és la protagonista més marcada per la ferida de vida, mentre la Rita i el Jim els defineix com més vitals, apassionats i impulsius. L’escriptora puntualitza: Marta es a quien le cuesta más reconciliarse con la vida, quizás por eso es quien lleva el mensaje de la novela, si es que se puede decir así.

Joan Rios a Nova Conca/Baixa Segarra[8] escriu: (és) una història coral, descrita per l’autora com a novel·la circular (...) va i ve des del present d’una nit de juliol a l’Empordà, en la maduresa dels voltants dels cinquanta anys dels protagonistes i viatja pel passat dels que van ser criatures i joves. Una història rodona que en moments concrets agafarà certa forma d’un quadrilàter, perquè cadascun d’ells n’ocuparà un dels vèrtexs.

Silvia Soler justifica les coincidències a  raons d’atzar, mentre algú altre potser pensaria en causalitats més que no pas casualitats, però l’escriptora és qui mana, ella és qui dibuixa els personatges i crea les relacions tan intenses que, com més d’una lectora del club va destacar, enlloc de dues parelles heterosexuals independents semblava  una comuna a quatre, excepte en el llit. I per aquí, justament, van començar els problemes!...

Quan a l’escriptora se li pregunta sobre què pesa més dins la trama, si l’amor o l’amistat, ella dona la següent resposta: Todo son varias caras de lo mismo. Puedes querer a una misma persona de varias maneras, como amante o como amigo. Pero, como decía Emily Dickinson, "el amor es todo lo que hay". I en aquest sentit una lectora del club va incidir en la importància d’una conversa que mantenen Marta i Rita quan reconeixen i es dolen del cost de la ruptura que els va significar trencar el vincle d’amistat tan estret entre elles dues.

I és que, com indica l’autora en una altra entrevista[9]: (...) sé que sonarà molt tòpic, però els amics són la família que han acabat triant. I en Guillem aposta per ells. Aquests personatges han estat abandonats en la infància i ho compensen triant qui volen a la seva vida.

Sílvia Soler redunda en l’atzar i les coincidències i, per això, pica l’ullet al lector fent que els personatges de la trama es preguntin I si...no s’hagués actuat així i haguéssim actuat aixà? I si...en definitiva, una reflexió de com podria ésser la vida de cadascú si enlloc de prendre una decisió n’haguéssim pres una altra. La vida no permet rebobinar-la per poder canviar el guió, millor pensar bé la presa de decisions, especialment si són importants.

Nosaltres, després és una novel·la de reconciliació a diferents nivells; per un cantó, cadascú amb si mateix, per l’altre, entre tots ells. Silvia Soler ha declarat que no suporta la paraula “perdó” perquè li recorda les monges i prefereix utilitzar el terme “reconciliació”. Algunes lectores del club encara anirien un pas més enllà hi parlarien de “acceptació”.

El desenllaç de la novel·la no totes les participants el van veure factible. La mateixa escriptora expressa una realitat semblant quan afirma a Txell Partal: Ara que m’han arribat les primeres impressions dels lectors, t’he de dir que n’hi ha molts que em diuen que ells serien incapaços de reconciliar-se. Jo també crec que són generosos. I no puc dir-te si jo seria capaç de tenir aquesta actitud, però sí que crec que és la més desitjable, perquè si estimes una persona, en el sentit més profund, ha de pesar molt més que no tot allò que ha passat. Per mi, aquesta gent que diu: “Me l’estimava molt, però em va fer tal cosa i mai més”, crec que s’equivoca.

Pel que fa a tècnica i estil narratiu, tota la comunitat del club de lectura va coincidir a afirmar que l’escriptora té un estil clar i planer, de lectura fàcil i amè. Algunes veus van fer la distinció entre una narrativa ben estructurada i amb coherència interna i una manca de narrativa literària faltada d’imatges poètiques i llenguatge més elaborat. Tot i això, Sílvia Soler havia declarat que Nosaltres, després era la novel·la que més havia treballat.

 



[3] DALMASES, Irene. “La figuerenca Silvia Soler obté el Llull amb una de les seves novel·les serioses”. Diari de Girona. https://www.diaridegirona.cat/cultura/2013/02/01/figuerenca-silvia-soler-obte-llull-49335192.html

 

[5] PARTAL, Txell. “Aquesta novel·la no hagués estat la mateixa si no hagués passat per un càncer”. Entre vista a Vilaweb. https://www.vilaweb.cat/noticies/silvia-soler-nosaltres-despres-cancer/

[6] NOPCA, Jordi. Ob. Cit.

[7] PARTAL, Txell.  Ob. Cit.

[8] RIOS, Joan. “Amat Amic”. Diari Nova Conca/Baixa Segarra, 3 dejuny 2022.

[9] PARTAL, Txell. Ob.cit.

dilluns, 18 de juliol de 2022

UN PAÍS AMB EL TEU NOM


Un llibre de

ALEJANDRO PALOMA


L’autor

Alejandro Palomas (Barcelona, 1967) és una persona de mirada directa i expressió trista, una rèmora, tal vegada, d’una infància complicada pels abusos sexuals comesos per un capellà i que ell ha denunciat sense embuts a diversos mitjans de comunicació. Ell és una de les veus de la plataforma Tolerància 0 fundada per víctimes d’abusos per part de l’església catòlica. Seves són aquestes paraules: Soy un tío mermado, a los ocho años me convertí en un superviviente[1].

Llicenciat en Filologia anglesa ha fet de traductor de clàssics anglosaxons com Katherine Mansfield, Willa Carther, Oscar Wilde, Jack London o Gertrude Stein. Dins el seu currículum destaca també la direcció de la col·lecció “Pérfidos e iluminadas”  i amb el pseudònim de Cassandra Leytton va acabar com a finalista del premi de novel·la Ciudad de Torrevieja l’any 2008. L’any 2011 va tornar a ser finalista del premi Primavera de Novel·la i el 2016 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Literatura infantil i juvenil per la seva obra Un fill publicada en català i castellà. Aquesta obra forma part d’una trilogia junt amb les titulades Una madre i Un perro. L’any 2018 va obtenir el Premi Nadal amb la novel·la Un amor. El jurat va fonamentar la seva decisió basant-se en “(...) su obra polifónica, profunda y emotiva que trata con originalidad temas actuales. Sus personajes van creciendo dentro de una trama que engancha al lector".

Subratllar, també, que la seva obra ha estat traduïda a vuit llengües.

En una entrevista[2] publicada l’any 2018 es definia com una persona amante de los perros, de la buena gente y de la risa. Dotat d’una fina ironia i un cert humor negre que emergeix en les respostes als periodistes, Alejandro Palomas confessava que es va fer escriptor perquè de nen resava i resava però no hi havia manera de ser Mary Poppins. En preguntar-li com imaginaria la seva vida en una dimensió paral·lela, la seva resposta és contundent:. Con las (vides) que tengo entre libros, perros, familia y el pánico a ser pobre autónomo ya voy sobrado, créeme.

La trajectòria vital d’aquest escriptor és densa. Els seus malsons són els records de l’assetjament patit a la infantesa, la sensació diària d´ésser diferent i l’antídot per combatre’ls és la intolerància cap als maltractes vers tota criatura indefensa. Creu en la bondat però –afirma- se la menysprea perquè no se la considera socialment.

Accepta que se sent lliure quan escriu i es compara amb Billy Elliot quan balla perquè “siento que me arde la piel”. El seu procés d’escriptura és com una immersió, molt intensa i de curta durada. Necessita tancar-se i aïllar-se i saber que res ni ningú interferirà. No planifica, escriu i escriu, i la història emergeix, els personatges afloren i els va creant i dibuixant a mesura que els fa seus. Explica: “(...) estoy muy metido en lo que hago, vivo lo que hago, vivo lo que estoy escribiendo como si realmente lo estuviera viviendo, como si formara parte de mi vida, con lo cual es vivir una realidad que no te pertenece, es un poco locura y hay una linea un poco roja que voy cruzando de un lado a otro”[3].

Altres dades del seu perfil a destacar serien:

Que no suporta d’una persona la manca de curiositat.

Que d’una llibreria el primer que mira és la il·luminació.

Que no té llibre de capçalera però recomana, des de fa temps, La Puerta de Magda Szabo.

Que escriu pensant en els altres més que en ell: “(...)yo soy muy lector de mis novelas, es decir, las escribo como lector, como me gustaría leerlas, por eso creo que llegan así, las escribo siempre pensando en el otro no pensando en el Alejandro escritor”.

Que sempre ha anat per lliure, a la vida i com a escriptor.

 

L’obra


 


Un país amb el teu nom té dos protagonistes principals, Jon i Edith, dues persones que volen complir el seus somnis d’una vida diferent, viscuda enmig de la naturalesa i tenint com a companys de viatge les bestioles del bosc. Jon i Edith són dues persones solitàries, potser un pèl inadaptades, rebels i crítiques amb una societat que engabia els animals en zoos i en granges industrials.

L’Edith és un personatge molt potent. Té 76 anys i una gran vitalitat, moltes ganes de viure i de canviar coses i molta imaginació. Però aquesta personalitat –es va considerar dins del club- pot arribar a fer-se massa extrema, la porta massa al límit i, sovint, no se la sap gestionar. Quan a l’Edith se li esquerda el seu món exterior, l’interior pateix un cataclisme, com quan creu que han de venir a viure més persones al seu entorn i se li fa tot un món la por a veure’s destorbada i que quedi alterada la seva intimitat. Atenent l’edat podria ésser una dona invisible, quan tot és ben al contrari. Els anys poden treure la força però no treuen, necessàriament, les il·lusions ni la capacitat d’estimar. En aquest sentit –es va remarcar- cal subratllar la tendresa que l’Edith mostra cap a la seva companya, com l’acomboia quan la malaltia l’empenyia i com es dol de la seva absència. Per contrast, del pare de la seva filla en parla poc i més aviat viu com una sort haver-se’n desempallegat.

La personalitat d’en Jon és més feble, com més desdibuixada per manca de traces poderoses, potents. És un home desorientat, perdut, sense confiança ni en ell ni en els altres; la força i la seguretat l’obtenia a través de la Mer, la seva germana. L’amor quasi obsessiu per l’elefanta s’explica –es va opinar- perquè el Jon i l’elefanta comparteixen el mateix sentiment de pèrdua, d’abandó. En Jon per la mort de la germana estimada, l’elefanta per la vida que ha tingut de maltractaments i solitud.

L’Edith i el Jon són diferents però sumen. La seva relació té com a pilar compartit, el respecte, i és des d’ell com es va construint poc a poc la bastida d’amistat que esdevé positiva per ambdós.

Per altra banda, l’elefanta Susi complementa el Jon i la Violeta complementa l’Edith. Aquesta filla que hi és i no hi és, que la telefona però no la visita, que sovint té l’excusa als llavis per justificar-se del perquè no la va a veure, que estima la mare però no l’acaba d’entendre ni comprendre, que li fa retrets, però es calla la raó fonda del seu dolor. I l’Edith, la mare. La mare que afirma conèixer la filla, però mai li ha preguntat pels seus somnis. Entre ambdues, la Violeta sembla tocar més de peus a terra, qüestiona les dèries de la seva mare i li posa contres. És una filla amb mancances d’afecte matern i aquesta relació, tan ben dibuixada per Alejandro Palomas, ens porta a autointerrogar-nos: arribem als neguits importants dels nostres fills i parelles?

Un país amb el teu nom  no és llibre per llegir-lo d’una tirada, vol calma, es va comentar en el club. Rere una història d’aparença senzilla hi ha tot un marc filosòfic i reflexiu. Llegit de manera pausada, s’hi troben frases força potents, frases per subratllar i comentar com, per exemple, quan sobre el rinoceront escriu: la república independent de la tristesa o quan posa en boca de l’Andrea una excel·lent reflexió sobre la mentida: la mentida és un mal enemic, però el silenci és pitjor perquè ni tan sols ofereix el compromís de la veu...

Alejandro Palomas va més enllà d’explicar-nos una història. Ell utilitza la història com un mitjà per qüestionar-se i perquè el lector o lectora també s’interpel·li, es pugui replantejar punts de vista o algunes de les seves decisions. És plausible creure que a més d’una persona li pot haver vingut de nou la descripció de la solitud dels animals al zoo i el respecte per la naturalesa que traspuen les pàgines d’aquesta història.

I les reflexions de l’autor encaren, també, la vida personal: Tens somnis? Il·lusions? Projectes? O vas fent i t’omples de tot, amb molta feina, sense plantejar-te el que realment vols? Vas a la teva? Fins a quin punt ho has de fer? Fins a quin punt ho pots fer quan tens fills i parella?

L’escriptor ens diu: “Volia reflectir que, a vegades, els moments de recolliment obligat o de catàstrofe són moments per a repensar-se i sortir d’una forma diferent”.  La mort, l’abandó i el dol són elements recurrents en tot el trajecte d’aquesta història i no ens sembla un fet casual, especialment quan el mateix Alejandro Palomas afirma que ha començat amb un nou elenc de personatges i un univers totalment diferent perquè “no podia escriure sobre un planeta que ja no hi és” perquè la seva mare i el seu pare van morir amb pocs dies de diferència. “M’havia de preparar i invocar la creació d’una família nova tant en el terreny personal com en el creatiu i van aparèixer el Jon i l’Edith”.

Un país amb el teu nom és una novel·la clara i entenedora, mesurada i en equilibri, tant per contingut com per tècnica. Ha estat una opinió generalitzada la de considerar-lo una obra ben escrita. Algun articulista[4] ha afegit que la novel·la es caracteritza per una marcada habilitat quant a fixar el temps narratiu i la intriga. Se’ns diu que és una novel·la d’amor i d’amistat. Se’ns diu que és una novel·la sobre els somnis i les segones oportunitats.

 

 

 

 

dijous, 9 de juny de 2022

LES CLOSQUES

 Un llibre de

LAIA VIÑAS




L’autora

Nascuda l’any 1997, Laia Viñas és una jove periodista i escriptora nascuda al Delta de l’Ebre que col·labora en diferents mitjans de comunicació. A més a més de periodista compta en el seu currículum amb un màster en ràdio i televisió. L’any 2020 va guanyar, junt amb Irene Pujadas, el Premi Documenta amb la novel·la Les closques. El jurat va destacar «la maduresa literària i la complexitat narrativa, sorprenents en una escriptora tan jove, l'elaboració estilística i la boníssima construcció dels personatges, així com l'ambició i la qualitat de la llengua»[1].

En una entrevista[2] Laia Viñas reconeixia com una veritable passió personal el fet d’escriure i explicava que va fer periodisme com una sortida professional compatible amb  guanyar-se la vida i, a la vegada, fer realitat el seu projecte vital. Exposà que, a l’institut, ja li deien que escrivia bé però també em van deixar força clar que era una feina sense futur, potser per això em vaig decantar pel periodisme.[3]

El pas per la universitat tampoc fou res de l’altre món: El problema és que durant els estudis no escrivíem gaire, no era com jo m’havia imaginat.

Reconeix que de petita llegia més que no pas escrivia. Aquest  hàbit de lectura es va aturar durant l’adolescència per reprendre’l quan va anar a la universitat. El procés l’explica d’aquesta manera: “Quan ets petit llegeixes el que t’arriba a les mans i no tens criteri propi. De més gran, llegia per cobrir la necessitat que em generava la manca de lectura i escriptura de la universitat. Cap al segon any de carrera vaig començar a escriure textos com a experiment per veure si en podria sortir una novel·la xula de tot el que anava escrivint. Escrivia una mica allò que m’agrada llegir a mi i de la manera en què m’agrada llegir-ho”[4].

Subratlla que la llibertat creativa d’escriure un llibre no la té el periodisme. Afirma, rotunda, que a la ficció no hi ha més normes que les creades pel propi autor. Aquest només respon davant d’ell mateix, no hi ha caps i “ningú et pot dir que una cosa no està bé, no hi ha una veritat absoluta. Pots jugar amb la imaginació”. El periodisme, afirma, és l’antítesi d’aquesta llibertat creativa: “Has de mesurar-ho i contrastar-ho tot”.

Quan l’entrevistadora Anna Hernández li pregunta què li diria a un jove de 20 anys que vulgui escriure un llibre, aquesta mossa de 25 anys, respon molt assenyadament:

“Jo encara no soc ningú per donar consells (...) Però si la persona ho tingués clar, li diria que hi ha molts premis per a gent jove on et pots presentar i que si no és el cas, hi ha molts canals per fer arribar els teus manuscrits a les editorials avui en dia. I, sobretot, que l’edat no ha d’impedir escriure el que et doni la gana”.  

L’obra

 

 

 

 

 

 

 

 

 Les closques és una història creada a foc lent diu Roser Regolf[5] en sentir com la Laia explica que va tardar uns anys a donar forma de novel·la al que eren fragments esparsos escrits a glopades.

Les closques  vol ser –se’ns diu a la contraportada-  la història de l'Arnau, un home que es retroba amb la seva filla de vuit anys. En el nostre club de lectura no hem vist tan clar que sigui aquest l’argument narratiu. De fet, es va constatar de manera reiterada la dificultat per trobar un lligam coherent que donés sentit a tota la història. Diverses persones van exposar que els havia resultat complicat entendre l’estructura de la novel·la perquè el fil conductor és confós i costa treure’n l’entrellat.

I és que no és gens ni mica una novel·la fàcil ni senzilla. Tanmateix es va subratllar l’alta qualitat literària de l’obra, especialment notable en una autora d’edat tan primerenca. És una obra original, és com un exercici literari volgudament acurat i primmirat, on cada paraula és adequada i escaient de la mà d’estudiades comparacions i caracteritzacions detallades i precises de motius que podrien passar desapercebuts però prenen categoria a partir del llenguatge descriptiu emprat.

Les closques, doncs, ens ha semblat una novel·la d’estructura complexa, diferent a molts llibres, una obra que –per entrar-hi a fons- requereix més d’una lectura perquè poden escapar-se fàcilment significats i imaginaris.

Quant a referents, Laia Viñas menciona Mercè Rodoreda, Montserrat Roig i Donald Ray Pollock. És el seu costumisme i el caràcter incisiu de l’anàlisi de les relacions personals i de la família, així com la visió de les dues escriptores sobre la maternitat i el matrimoni, les fonts que li van servir d’inspiració i marc de suport. Efectivament, la petja d’aquestes autores es reconeix més enllà de la precisió del llenguatge, es reconeix també en el dibuix dels personatges. L’estol de figures que discorren a través de les pàgines de la novel·la –curiosament quasi totes amb noms que tenen com a inicial la “A”- tenen un to i un perfil fosc, fins i tot tenebrós, es va dir. Són, ells i elles, persones desencisades, desenganyades; rere els fragments de vida relatats, la desesperança d’una Rodoreda i és prou visible.

El rerefons social d’un entorn de postguerra, la precarietat i la pobresa, el desamor i la fam es dibuixen en pinzellades que són, en paraules de l’escriptora, “excuses per veure com aquests fets han influït en els personatges”[6] malgrat que, segons concreta, no s’inspira tant en persones conegudes com en la seva imaginació que li permet construir perfils ficticis, fet que dona suport a la percepció d’un lector en definir la novel·la com a literatura de ficció.

 

Des d’un punt de vista de tècnica narrativa, aquesta novel·la segueix el camí d’Anna Burns a Milkman i no utilitza diàlegs, encara que els personatges conversin entre ells, però ho fan per mitjà de separar les converses a través de comes. Una altra característica a subratllar és l’ús i abús que l’escriptora fa de la conjunció coordinada copulativa “i”.

Per últim afegir que cap membre del club de lectura va ser capaç de trobar el significat del títol de l’obra, del que se’ns va dir que no era balder perquè amagava una simbologia que només es podia entendre si es llegia la novel·la. Possiblement, doncs, ens calgui una segona lectura per treure’n l’aigua clara.