divendres, 30 d’abril del 2021

LA DONA QUE FUGIA DE LA BOIRA

 Un llibre de

ALBERT LLIMÓS BIFET

 

 

L’autor

 

El propi Albert Llimós Bifet ((Torrefarrera, el Segrià, 1981) descriu la seva trajectòria acadèmica i professional d’aquesta manera[1]:

Titulat en comunicació audiovisual a la UPF i en periodisme a la UAB, vaig començar a exercir la professió en una casa que ha estat planter del periodisme català durant molts anys: Ràdio Barcelona. Allà, durant 8 anys, vaig aprendre la importància de qüestionar-ho tot i de tenir un esperit crític. Des del 2013 treballo a l’ARA i col·laboro amb diferents mitjans, per exemple com a tertulià habitual de RAC1. Compagino el periodisme amb la literatura des que el 2010, amb la meva primera novel·la, 'La dona que fugia de la boira', vaig quedar finalista del premi Sant Jordi de narrativa. Després de 5 anys cobrint la informació del Barça, el febrer del 2018 vaig iniciar una nova etapa liderant l’àrea d’investigació del diari.  

Més enllà d’aquesta autoinformació, poca cosa es troba per Internet sobre Albert Llimós. Hi ha, però, un escrit seu titulat Mirar sota l’iceberg[2] on descriu rebé la seva mirada vers què entén per escriure un bon llibre. És tan clar i està tan ben travat que resumir-lo o escapçar-lo seria quasi un pecat, així que, heus-el aquí:

Cada vegada n’estic més convençut que escriure no és saber encadenar paraules, que també, sinó sobretot saber mirar. Fins i tot quan es tracta de ficció, ja que les representacions més oníriques i inversemblants de la nostra imaginació no deixen de ser una simple cuirassa a la realitat que ens envolta, una deconstrucció particular del nostre món quotidià. Sí, escriure és tenir una mirada pròpia, una mirada que cal educar.

 

La solidesa d’un text la marcarà primer de tot la història que hi ha darrere. Si allò que estem explicant crida l’atenció del lector, les línies s’aniran consumint àvidament. El tenim atrapat. Després, el repte serà mantenir aquest lector en tensió, que l’interès no decaigui. No parlo únicament d’originalitat, de construir un relat novedós i únic, sinó de tenir un punt de vista propi, treballat i diferenciat. Tenir una mirada pròpia és preguntar-se coses sempre, tenir una intencionalitat clara, un argumentari ben travat, que hi hagi una feina de documentació extensa al darrere de qualsevol text. De fet, un relat és com un iceberg. Hem de mostrar una petita part de tot allò que hem llegit, hem vist o ens hem preguntat abans. Però, compte. Vigilem amb la vanitat, que ens pot portar a la pompositat excessiva, en voler lluir tot allò que sabem. En realitat, només una part del que hem après a través de la nostra mirada, la punta de l’iceberg, l’hem d’inserir al text, sempre amb naturalitat.

 

Per tant, és tan important el moment previ a començar a embrutar el full en blanc com el mateix procés d’escriptura, quan entraran en joc les virtuts de cadascú a l’hora d’escriure, i que ens distingiran entre un bon text i una obra excel·lent. Aquells minuts, aquelles hores, aquells dies fins i tot, que la ment maquina sobre el rumb que ha d’agafar la història són bàsics per donar profunditat i consistència al nostre relat. I en això, per no sucumbir a les limitacions de la nostra traïdora memòria, és bàsica la llibreta, companya inseparable d’algú que vulgui dedicar-se a encadenar paraules. Sempre hi ha de ser, no sabem mai quan la nostra mirada ens sorprendrà amb algun descobriment, ja sigui un simple detall o el cos central d’un futur relat. Que la llibreta sigui l’iceberg, i la nostra història la punta que veu el lector.

 

L’obra



 
 

La primera i fins avui única novel·la d’Albert Llimós és La dona que fugia de la boira, finalista del Premi Sant Jordi de novel·la del 2010. El llibre repassa la trajectòria vital de la Teresa, nascuda a la plana de Lleida i que després d’un seguit de vicissituds fuig de la boira del Segrià i marxa cap a Barcelona. La vida de la Teresa transcorre entre la dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil i el franquisme.

Ana Maria Vilallonga en la seva ressenya del llibre publicada a Vilaweb[3] troba que pel que fa a l’argument i al personatge principal, posseeix un aire clarament rodoredià. La desgraciada història d’una mare jove, perseguida per la desventura des del bressol, que passa milers de penalitats durant la Guerra i la Postguerra, fa pensar sens dubte en la Colometa de La plaça del Diamant. D’altra banda, el seu sobtat canvi de fortuna, l’entrada en el món selecte de l’alta burgesia catalana, ens recorda vivament el personatge principal de Mirall trencat, Teresa Goday. Tal vegada ni tan sols no és casual la coincidència onomàstica, perquè la protagonista de “La dona que fugia de la boira” duu aquest mateix nom. Fins i tot la mansió on va a viure, arran del seu matrimoni, es diria una evocació de la torre descrita a la famosa novel·la de Rodoreda. 

La referència a la Colometa també es va evidenciar a l’hora de parlar-ne en el club de lectura, però no va tenir un suport unànime. La Teresa, la protagonista indiscutible de la novel·la, és més aviat l’arquetip d’una dona lluitadora, una dona que no sap o no es permet defallir, amb un esperit de superació indestructible. El propi Albert Llimós ho deixava prou clar en la presentació del seu llibre[4], ell volia retre homenatge a les dones lluitadores, a l’heroïna anònima. La referència que declarà l’autor en un altre comentari penjat a la xarxa[5] és el de Madame Bovary de Flaubert. Com escrivia Frederic Llopart[6]:  (...) l’obra és el relat d’una actitud ferma i ribetejada d’heroisme d’una dona que assumeix ben aviat que el destí se l’ha de forjar cadascú i que ningú regala res.

La Teresa és una dona nascuda amb mal peu. Nata en un entorn rural, petit i clos en si mateix, percep, de sempre, el refús del pare que la culpabilitza de la mort de la seva dona morta després del part. El sentiment de solitud i de rebuig donarà sempre la mà a la Teresa, i la incapacitat per refer o reconstruir de bell nou una mínima relació amb el pare marcarà, potser, el seu caràcter més aviat esquerp i introvertit. Mai aconseguirà passar pàgina del tot, però continuarà fent camí mentre va sumant ferides que mira de guarir amb fortalesa interna, sense demanar ajut, tot i que compta amb el suport incondicional del germà, conscient del desgavell de la relació familiar,  i d’una tieta que, en un moment donat, desapareix, es fon de la trama, i no se’n torna a saber res. És aquest un fil perdut que ens va semblar poc encertat, car l’autor havia dibuixat un perfil d’una dona lesbiana en una societat rural dels anys trenta que va haver de fugir del poble quan, per una indiscreció de la Teresa, la seva orientació sexual quedà al descobert. Una nova culpa al cistell de la protagonista.

Tot i tractar-se d’un llibre dur, tothom va considerar que era de lectura agradable, fàcil i entenedor, ben escrit i amb una estructura en capítols curts que el feia àgil de seguir. Afegir que cada capítol porta el seu títol, sense que hi hagi cap norma interna fixada, de manera que entre un capítol i un altre poden passar hores, dies, setmanes, mesos o, fins i tot anys[7].

La novel·la presenta una estructura circular, doncs conclou de la mateixa manera que comença. La vida de la Teresa tanca un cercle vital propi que corre en paral·lel amb el cercle històric. El conflicte personal i el conflicte col·lectiu s’entrellacen en una traç històric ben documentat. En aquest sentit hem d’emfatitzar la reeixida descripció dels bombardejos de Lleida durant la Guerra Civil  i recordar que és en un d’aquests bombardejos per part de les tropes feixistes que mor el fill de la protagonista, un fill nascut com a resultat d’una violació per part d’un militar quan la Teresa era adolescent.

La dona que fugia de la boira desassossega en molts moments i, en altres, costa de creure. Costa de creure que una persona pugui anar tancant capítols tan intensos i durs de la seva vida sense rebre altre ajut que la “casualitat” de trobar persones solidàries que l’acullen i obren portes a partir del moment que, embarassada, enmig de la guerra, decideix encaminar-se cap a Barcelona.

Entre els comentaris emesos en el club de lectura es destacà que el món emocional, els sentiments descrits, no sempre es corresponien amb la intensitat del fet. Ja hem parlat d’una tieta lesbiana que desapareix de la narrativa i hi podem afegir la naturalitat  més que dubtosa amb què es presenta que la protagonista sigui mare de dos fills il·legítims o l’escassa incidència emocional de la mort del fill o la tolerància amb què es viu la llibertat sexual de la Núria. Tampoc, com se subratlla des de Vilaweb, no és fàcil d’assumir que una dona que ha caminat des de Lleida, que ha perdut tota la família i que arriba a Barcelona a punt de donar a llum, s’entretingui contemplant les meravelles modernistes del Passeig de Gràcia. Quasi semblava, en llegir-ho, que un grup de japonesos havien d’aparèixer en qualsevol moment fent fotos a la Casa Batlló.

Tot i les consideracions acabades de formular, la novel·la mereix, de totes totes, ésser llegida. És una història intensa amb un final discutible i polèmic, és una història de valentia, de lluita i de penalitats on la tristesa i el sentiment de culpa ens acompanyen de la mà de les desavinences, la guerra, la mort i la voluntat i decisió de sobreviure. És una obra que, tot i els infortunis, el seu rerefons és d’esperança. És, en paraules de Frederic Llopart, una visió de “(...) redreçament personal i col·lectiu després de les adversitats. És un repàs de la convulsa història del segle XX a Catalunya amb, però, la voluntat de sobreviure a l’adversitat”.

Com ha escrit més amunt el propi autor de la novel·la, la solidesa d’un text la marcarà primer de tot la història que hi ha darrere. I aquesta és, ras i curt, una història molt potent.

 

 

 

 

 

 

.

 

dijous, 29 d’abril del 2021

TERRA ASPRIVA

 Un llibre de

SEBASTIÀ BENNASAR LLOBERA

                                   

 
 

 

 

 L’autor

Sebastià Bennasar i Llobera (Palma de Mallorca, 1976) està llicenciat en Humanitats i té un màster en Història del Món per la Universitat Pompeu Fabra. És escriptor, traductor i periodista. Ha treballat onze anys al diari Baleares i al Diari de Balears. És crític literari del suplement «L'Espira» i col·labora amb diversos mitjans de comunicació.

Com a escriptor ha publicat obres de poesia i de narrativa com A la sabana no hi ha temps per a la compassió (Inrevés, 2002), El dia de l'alliberament (Documenta, 2006), Els blaus de l'horitzó (El Gall Editor, 2006), L’Estret de Torres (Hiperdimensional, 2006), Connie Island (Viena Editors, 2007) i les novel·les del gènere negre El botxí de la ciutat de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2000), Cartes que no lliguen (Hiperdimensional, 2005), Jo no t'espere (El Gall Editor, 2008) i Mateu el president (Cossetània, 2009).

Bennasar també incorpora al seu currículum professional el XIII Premi de Narrativa Vila de Lloseta amb la novel·la La mar no sempre tapa i el Premi Joaquim Ruyra 2013 dels Recull de Blanes amb Badia de Mindelo. En el camp de la narrativa ha publicat recentment El país dels crepuscles, On mai no creix l’herba, Cants de sirena negra, Un oceà de memòria i L'imperi dels lleons.

A Meteora ha publicat Pot semblar un accident, un assaig completíssim sobre la novel·la negra catalana dels últims anys, La primavera dels indignats, una crònica sobre aquest fenomen de protesta i reivindicació social, Nocturn de Sant Felip NeriManuel de Pedrolo, manual de supervivència, un acostament apassionat a l'obra de l'insigne escriptor de l'Aranyó.

En una entrevista recent explica que als 29 anys va decidir centrar la seva tasca en la literatura com a feina principal i el periodisme com a complement. Era l’any 2005 i el considera el seu punt d’inflexió: Aquella tardor vaig guanyar tres premis literaris més o menys grans que em permetien sobreviure durant un any i vaig veure que era factible si més no intentar-ho. El motiu és molt senzill, era el meu somni i els somnis s’han de treballar fins a fer-los realitat.

Sebastià Bennasar té una pàgina web i una plataforma per mantenir contacte directe amb els seus lectors i promoure iniciatives força enginyoses que li faciliten el poder viure de la literatura: Al meu bloc el que faig és promocionar les activitats que faig com a professional de la literatura: rutes literàries, edició de textos d’altri, traduccions, escriptura de llibres d’encàrrec, treballs editorials, clubs de lectura… una mica de tot, inclòs periodisme. A L’Aixeta el que faig és buscar micromecenatge continuat, és a dir, gent que creu en el meu projecte (en aquest cas fer un llibre de 48 contes en dos anys, dos cada mes) i que paguen una petita quantitat mensual per ajudar-me a sobreviure. A canvi poden decidir els temes dels contes i tenir continguts exclusius per a ells i llegir-los cada mes abans que ningú, entre altres privilegis.

En un debat literari se li va preguntar si era viable dedicar-se únicament a la literatura[1] i la seva resposta fou precisa i sense embuts:

-Es possible sempre i quan siguis modest i auster, modest en les aspiracions i auster en les despeses. Viure dels llibres és impossible, sobreviure de la literatura sí, fent moltes feines al voltant del món del llibre i pencant molt. Jo ara mateix dirigeixo tres clubs de lectura per a biblioteques de Barcelona, dirigeixo la col·lecció de novel·la negra en català i castellà de Pagès Editors, col·laboro amb Vilaweb i Última Hora, faig editings de llibres d’empresa i particulars, invento projectes culturals, tradueixo quan puc i escric els meus llibres. Amb tot això em ve molt just per poder mantenir-nos una família de quatre persones, sempre estàs amb l’aigua al coll per si alguna feina cau i és difícil estalviar, però viure sí que és possible. Es tracta de pencar molt, agafar totes les feines, administrar-se bé quan arriben els diners i ser molt prudent amb tot i tenir una miqueta de sort!


-Què és el millor de la teva feina? fou la demanda feta en una altra entrevista[2]. I la seva resposta va tenir un to tan clar com contundent:

-La sorpresa constant, l’aventura de viure, la manca de rutina i d’horaris.

 

L’obra


 

 

Terra aspriva, un western fou l’obra guanyadora del Premi Celler de Lletres 2018 convocat per l'Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia. La novel·la fou publicada al 2019.

L’estructura de la novel·la té dues parts: Aires de verema i La sang fa vi. Són, fets i debatuts, 13 capítols d’extensió tan curta com clara i concisa, gràcies a l’ús d’un llenguatge àgil i potent que no deixà indiferents a les participants del club de lectura.

La trama de Terra aspriva la trobem ambientada en un entorn rural, en una  agricultura de secà farcida de vinyes, un marc que, potser per a molts urbanites podria ser considerat idíl·lic i que l’autor despulla de tot romanticisme més enllà de les càlides descripcions i de l’amor per la terra (i la propietat) que brollen de les paraules de l’oncle Baltasar perquè, com el propi autor explica “(...) el que m’interessa sobretot és l’ètica dels darrers homes i dones aferrats a una manera de fer tradicional, que entenen el contacte amb la terra d’una forma singular que, malauradament, s’està perdent amb la seva generació”[3].

L’obra és força ambiciosa des de la perspectiva temàtica, però es troba limitada en el seu desenvolupament pel condicionant d’haver-se d’adaptar a les bases del premi a què optava. L’acció narrativa té un ritme desigual; més lent en els seus inicis i molt ràpid en el seu desenvolupament. Algunes lectores del club es lamentaren, en aquest sentit, pel ritme accelerat dels esdeveniments. No hi ha temps per pair tanta temàtica conflictiva. L’eix argumental és la història dels mals tractes, la violència de gènere sobre la protagonista, la Margarida, però la història recull de refilada altres problemàtiques igual d’actuals i properes: el treball precari de joves amb formació, les feines mal pagades, les adolescents embarassades i repudiades per la família que acaben sotmeses a xarxes d’explotació sexual, famílies amb secrets molt ben guardats i on els límits queden dibuixats pels locals que freqüenten uns o altres o per les vinyes on es treballa[4].

Tanmateix, tot i l’extensió tan curta de l’obra (no arriba a les cent pàgines) Sebastià Bennasar té l’habilitat de capgirar-la i desgranar una cadena d’injustícies socials tan reals que l’obra esdevé una novel·la amb un marcat to de denúncia social, com evidenciaren alguns dels comentaris de les participants del club de lectura que remarcaren, també, el rigorós retrat del nombre considerable de personatges amb paper destacat dins el teixim narratiu.

 

Algunes participants del club de lectura es van veure sobtades per l’apel·latiu de “western”. Hom relaciona el terme amb les pel·lícules ambientades a l’oest nord-americà, ben lluny i distant en temps i espai de l’acció de l’obra. Al cap i a la fi, però, resulta que la naturalesa humana i les seves motivacions traspassen temps i espai.

Terra Aspriva és, a parer d’un comentarista, un Bennasar en estat pur on l’autor hi vessa les seves opinions i obsessions respecte a la vida actual, al món que ens envolta, traslladant-les a un esquema de gènere que li venia de gust. Des de certs punts de vista, la novel·la és molt negra, perquè hi trobem violència, venjança, duets, trets i la descripció d’aquella fina línia que separa la llei de la justícia i que tant hem vist aparèixer en les pel·lícules de l’oest[5].

Bennasar atrapa el lector o lectora amb els seus personatges i les seves problemàtiques. La dinàmica dels fets, la descripció punyent, engendra moments d’angoixa que l’autor compensa amb el final feliç d’una història d’amor juvenil recuperada. El llibre és amè i es llegeix amb fluïdesa i deixa, a criteri de les participants del club de lectura, un regust de voler-ne més, com si l’obra fos, en realitat, l’esbós d’una obra futura més completa, més aprofundida, que es vol més desgranada en les seves anàlisis, fets i conseqüències.