Un llibre de
ALINA BRONSKY
Aquesta dona de
mirada tan incisiva com intensa és una escriptora relativament jove
–quaranta-cinc anys- i plena de matisos. Els seu pares, un jueu rus, físic de
professió i una mare astrònoma, emigraren als noranta cap a Alemanya, fent ús
de les facilitats que el govern de Helmut Kohl va propiciar en aquells anys de
traspàs entre el desastre nuclear de Txernòbil (1986), la unificació d’Alemanya
i l’ensorrada de la Unió Soviètica (1991).
Alina Bronsky va
néixer l’any 1978 al costat asiàtic dels Urals. Va iniciar estudis de Medecina,
ja a Alemanya, uns estudis que no va acabar perquè va escollir el periodisme,
la que ha demostrat ésser la seva autèntica vocació.
Assentada a prop de
Frankfurt és mare de quatre fills i una escriptora de prestigi internacional.
La seva primera novel·la (Scherbenpark)
publicada l’any 2008 va esdevenir tot un best-seller
a Alemanya. És una lectura recomanada a les escoles i també se n’ha fet una
pel·lícula. El diari Der Spiegel va escriure que Alina Bronsky era “el debut
literari més interessant de la temporada”.
Aquesta autora ha
publicat diverses novel·les i contes infantils. Els crítics en destaquen la
destresa en la caracterització dels personatges i en l’ús d’un llenguatge
enginyós i poètic. Segons aquests crítics, la doble pertinença cultural, russa
i alemanya, es tradueix també a la seva obra doncs, segons manifesten, aquesta
reflecteix com una mena de doble visió que enriqueix la seva literatura. En una
entrevista a la Vanguardia, Magí Camps[1] li
preguntava si continuava parlant en rus i va respondre: el parlo amb la meva família, pares i fills i utilitzo l’alemany en
l’àmbit professional, però he de reconèixer que els meus fills no el parlen
massa bé.
Alina Bronsky ha
rebut nombrosos reconeixements i premis. La novel·la L’últim amor de Baba Dúnia publicada l’any 2015 ha rebut crítiques
immillorables. En cito una que m’ha semblat prou significativa en relació al
nostre llibre d’aquest mes:
Escrita
amb una prosa molt directa, a vegades quasi poètica, l’Alina
Bronsky, posa sobre la taula temes tan actuals com la
vellesa, la por a les malalties, els prejudicis o el rebuig cap a certes
accions que s’escapen del nostre enteniment. La Baba Dúnia és el clar exemple de
tot això, ella no vol començar de nou enlloc, no vol marxar de casa seva, del
que ella coneix, vol viure a la seva llar fins que arribi la seva hora[2].
L’obra
|
|
En
Max viu amb l'àvia, una matriarca russa, aterridora i tossuda, que imposa les
seves normes amb mà de ferro. Quan va emigrar de la Pàtria va ser a la recerca
d'un món millor. Però no està gens satisfeta amb el funcionament de les coses a
Alemanya. Ella està convençuda que en Max és un nen dèbil i malaltís, i el té
sota una supervisió constant per protegir-lo. Ara, en Max s'ha adonat que el
seu avi viu enamorat de la veïna, la Nina. La dinàmica familiar canvia
radicalment quan la Nina dona a llum un nadó que és la viva imatge de l'avi.
Aleshores, tothom haurà d'aprendre a defensar-se de l'àvia.
Doncs, no. No és
aquesta la conclusió de la lectura realitzada. Almenys no ho és en la seva
totalitat. Acceptem que la Margo és una àvia tossuda i autoritària, però no
aterridora. Ni de bon tros. Una dona aterridora no és capaç de mostrar tendresa
cap al seu net ni cap a la Nina i el seu fill. Si és una matriarca, amb tot el
poder del terme. Tota la família, mínima, per altra banda, gira al voltant de
la seva persona, una persona carregada de manies i prejudicis i tristament
convençuda de tenir raó. Però la Margo no deixa d’ésser una dona estimada, tant
pel marit com pel seu net. La comunicació entre ells no és fluïda més enllà de
les qüestions d’intendència bàsiques, però és que les emocions i els sentiments
els viuen internament, no els comparteixen:
(...)
l’àvia tenia els ulls tancats i es recolzava en l’avi. Ell la tenia abraçada,
amb la galta contra la seva templa. L’avi tenia les espatlles i els braços
esgarrapats, com si hagués travessat un esbarzer (pàg.
62).
(...)
L’avi va treure-li l’altra sabata i la va deixar ben posada a l’altre costat.
Amb compte li va acariciar els peus (pàg. 76).
Núria Martínez, a la pàgina web de Taradell.com[3], puntualitza:
Bronsky
torna a condensar en poques pàgines tot un món: el de la família d’en Max i
tots els que els rodegen. Hem de llegir una mica entre línies, només una micona
de res, per entendre tot l’abast de la història d’aquesta família d’exiliats
russos a Alemanya. I és que ser exiliat no és fàcil. Deixar-ho tot enrere:
vida, amics, familiars, records…, per començar de zero en un lloc estrany (...)
Les primeres pàgines del llibre estan plenes d’una
ironia i uns tocs d’humor que arrencaran més d’un somriure i una rialla al
lector. L’humor es va diluint a mesura que avança la trama, però no la ironia
que salpebrarà totes i cada una de les pàgines.
Bronsky ens torna a mostrar una dona forta, dura, que
mana i dona ordres sense aturador per tal d’aconseguir allò que es proposa. I
la torna a rodejar d’un elenc de secundaris de luxe, que sembla que no tinguin
un paper important, però que esdevindran cabdals per entendre la realitat de la
Margo i què s’amaga darrere aquesta façana d’intolerància, xenofòbia i ràbia
mal continguda: l’intent de superar el dol i la culpa que fa anys que
l’acompanyen.
Les lectores
del club, tot i mostrar el malestar generat per una figura amb una personalitat
difícil d’encalçar, reconegueren l’habilitat de l’escriptora, l’ús d’un estil
literari marcat per una finíssima ironia, capaç de treure ferro a l’acidesa, a
la duresa d’una història travada de vides on el terme felicitat sembla
desconegut. Hem d’endinsar-nos ben bé dins la narració per trobar una afirmació
de felicitat rotunda:
No vaig explicar-ho a ningú. L’àvia era massa feliç.
Ho deia ella mateixa: Soc tan feliç, Max. No sé què he fet per mereixe-m’ho
(...) Mira, Max. Ho tinc tot. Tinc nens. Tinc un home que em respecta i que
m’ha muntat una escola de dansa, i tinc l’oportunitat de regalar a Alemanya una
mica de bellesa i de gust. Què més vull? (pàg 129).
La sensació de
benestar era tan gran com insòlita, per això el net no volia trencar-li el
moment. Com ella expressa més endavant:
(...) Jo no he pres mai cap decisió per plaer, sinó
sempre només per sentit del deure (pàg. 157).
Els adults,
marit, muller i Nina són supervivents del dia a dia i els petits són
supervivents de les frustracions, dels desencisos, de les manies, de les
impotències dels adults. La trena de la
meva àvia és un novel·la curta però densa, rotunda en imatges i plena
d’elements –com una lectora va indicar en el seu comentari- per a poder-ne
parlar. Per exemple, moltes lectores es van sorprendre per com la Margo va
poder acceptar i acollir l’amant del marit i el fill resultat de la relació
sense organitzar cap terrabastall. També fou motiu de comentari la figura del
marit, callat, submís i atent que estima Margo perquè l’accepta tal i com és i
es manifesta.
Alina Bronsky
perfila històries i personatges, els dibuixa, els descriu, els dona vida i és
tasca dels lectors i lectores analitzar-los i entendre’ls en la seva
complexitat. Acceptar-los o no ja són figues d’un altre paner.
La història ens
l’explica Max, el net i, només començar, les paraules ja ens embolcallen dins
la teranyina:
Puc recordar amb exactitud el moment en què el meu avi
es va enamorar (...) Fins llavors jo m’havia considerat l’únic problema dels
meus avis. Intuïa que l’àvia no s’havia d’assabentar de res. Per qüestions
menys importants ja havia amenaçat de matar l’avi, per exemple quan ell
esmicolava el pa durant el sopar (pàgina 9).
El títol de la
novel·la és igualment significatiu i simbòlic. La trena de l’àvia ens acompanya
tota la narració i quan se la talla se’ns suggereix l’entrada a un altre
capítol de vida, ni millor ni pitjor, diferent:
L’àvia s’havia sortit finalment amb la seva. La trena
em va caure a les mans com un animal mort.
-Lliga la punta amb una goma –va ordenar- Embolica-la
amb paper de diari. Emporta-te-la com a record. Aviat em deixaràs (...) (pàg 187).
[1] CAMPS, Magi. Alina Bronsky. En Chernóbil es posible escribir un cuento de hadas. La
Vanguardia 21.11.2019.