L’AMIGA GENIAL
Elena Ferrante
“Si no hi ha amor, això no només fa àrida la vida de les persones, sinó també la de la ciutat.”
Així, l’autora, parla a traves del personatge de la Lila Cerullo i en aquesta màxima ens planteja a les lectores: ¿el destí ens ve donat –determinisme- o ens el fem nosaltres –és un acte de voluntat-?. La història de l’amistat entre dues nenes que s’observen, s’emirallen en les seves nines i rivalitzen a l’escola és una manera de mostrar súbtilment i alhora de manera descarnada el rera fons d’un paisatge urbà: un barri humil i decadent de la ciutat de Nàpols. En ple post feixisme l’autora parla amb la veu de l’Elena Greco, i focalitza “l’abans” tràgic que ningú gosa esmentar perquè és una manera de negar la por i,”l’ara”,amb el rera fons humanista com a símbol de supervivència: “No hi ha gestos, paraules, sospirs que no continguin la suma de tots els crims que han comès i cometen els éssers humans.”
La societat s’emarca com en un quadre puntillista: quan t’apropes és quan veus el punt de vista dels personatges i la societat patriarcal de mitjans dels quaranta i cinquanta. En aquest microcosmos les famílies benestants es disputen l’espai i només és a l’escola on tots conflueixen en una relació més igual. La protagonista principal descriu un món salvatge, embrutit i humiliat per la diferencia social i la possibilitat de tenir una millor educació. El relat ens atrapa com a lectores, és un cant a la Intel.ligència i la capacitat de superació de dues nenes, dues adolescents que es veuen abocades a triar dos camins divergents. El que les fa seguir juntes és l’estimació i l’admiració respectiva pel tipus de vida diferent que cada una d’elles acaba escollint.
El llenguatge és àgil i les descripcions poden ser breus amb metàfores més descarnades i alhora més extenses i poètiques: “ Com si una nit de lluna plena, al mar, la massa ben negra d’una tempesta avances pel cel, s’empassés qualsevol mena de claror es gratinés tot el volt del cercle lunar i deformés aquell disc resplandent reduint-lo a la seva autèntica naturalesa de matèria grollera i eixelebrada.”
Les lectores arribem a la conclusió que és una bona novel.la i dins de la nostra subjectivitat hi ha qui troba que conté massa baibé de personatges i de descripcions massa extenses que han agradat menys.
El desenllaç es resol de manera oberta amb una fina ironia del poder que es manifesta en tot el seu status quo; el sexe, l’engany… formen part de les relacions de domini ja sigui dins la parella o en les famílies dels barri.
Així doncs, l’autora, l’Elena Ferrante ens deixa ens suspens, en sedueix com a lectores, ens deixa en la intriga, cosa que ens provoca la curiositat per saber-ne més de les dues protagonistes. Per tant, una manera de satisfer aquest curiositat és llegir les novel.les que ha escrit a continuació de L’Amiga Genial.
Nota: 6,2
