EL FALS SOMRIURE
Un llibre de
MARI JUNGSTEDT
Nascuda
a Estocolm l’any 1962, Mari Jungstedt va
estrenar-se com a periodista treballant a la ràdio pública sueca i també a la
televisió. Està considerada una de les escriptores més populars de la novel·la
negra nòrdica, almenys és el que afirma la coneguda revista The Times.
L’any
2011 va participar a la setmana BCNegra que dirigia Paco Camarasa de la
llibreria Negra i Criminal de
Barcelona. Bona coneixedora de la llengua castellana va poder explicar al
públic assistent que l’origen de la novel·la negra nòrdica es troba en els
llibres de la parella d’escriptors Maj Sjöwal i Per Wahlöö. Aquests autors
mostraven una imatge de Suècia força allunyada de la mirada complaent i
idíl·lica de la societat del benestar, doncs feren de la crítica social un dels
components essencials de la seva obra[1].
Tot i això, Mari Jungstedt explica que
les seves novel·les no es centren en la crítica social perquè diu sentir-se més
interessada per les relacions interpersonals: “Mi objetivo es escribir libros emocionantes,
absorbentes, fáciles de leer y que tengan como fondo una historia más profunda.
Me interesan temas como la fragilidad en la adolescencia y la niñez, las
relaciones de los padres y cómo nos afectan"[2].
L’any 2003 va publicar la que seria la seva primera
obra d’aquest gènere (Ningú ho ha vist) i
amb ella donaria a conèixer els personatges principals: el comissari Anders
Knutas, la subcomissària Karin Jacobsson i el periodista Johan Berg i, també,
l’entorn habitual on transcorre l’acció, l’illa de Gotland. Els motius
d’aquesta preferència l’explicava en una llarga entrevista[3]:
“Gotland es
un lugar perfecto para escribir novela negra porque es una isla y como tal está
aislada. Es un entorno cerrado, tenemos la costa que rodea la isla y todos los
lugares y las personas están ligados los unos con los otros, es como una
habitación cerrada. Además si uno va a Gotland puede ver que el paisaje es muy
inspirador, es muy plano, ventoso, las playas son muy amplias, arenosas y son
desiertas en la mayor parte del año. Hay rocas calizas, un paisaje boscoso, de
matorral, hay además pilares de rocas aislados que han sido formados por los
sedimentos del mar. Es decir que el paisaje natural es muy inspirador, además
tengo que añadir que en invierno está muy vacío y muy oscuro.
Además la
historia de Gotland es muy interesante y se ve por todas partes, por ejemplo
Visby, es una ciudad medieval, está rodeada de una muralla bien gruesa que data
del siglo XIII. Dentro de la muralla se encuentra la ciudad donde hay
callejuelas estrechas, y ruinas del siglo XIII. Si uno va al campo puede ver
restos de la historia, hay 92 iglesias en la isla, hay muchos campos donde ha
habido excavaciones arqueológicas porque Gotland fue muy importante en la época
de los vikingos porque era un lugar estratégico entre Rusia y el resto del
continente europeo”.
De l’èxit de la seva obra en donen compte els més de
cinc milions d’exemplars venuts només a Suècia i el fet que els seus llibres
s’hagin traduït a disset llengües, el català, entre elles. Segons deia en una
entrevista, quan Mari Jungstedt es decidí a plegar del seu treball com a
presentadora de notícies a la televisió sueca per dedicar-se a escriure, la
roba no li tocava el cos de por a no sortir-se’n. Pel que es veu, no li calia
patir tant.
Reconeix la influència de l’obra de Henning Mankell
però amb reserves. Per exemple, explica que el seu policia és el més atípic de
Suècia perquè no està divorciat, no té depressions i tampoc beu. A més està
casat amb una llevadora, té dos fills i pot considerar-se força feliç.
Quant al personatge del periodista (Johan Berg)
defensa la seva creació amb l’argument de la relació dialèctica que s’estableix
entre ambdós. Un i altre es necessiten encara que la seva relació tingui racons
foscos. Mari Jungstedt afegeix que volia rendibilitzar l’aprenentatge fet després d’haver treballat
deu anys per a la televisió sueca com a periodista:
“Pensé que
sería muy interesante describir el trabajo cotidiano del periodista y ver cómo
aborda una historia de crimen. Una de las cosas que me costaba más como
periodista del diario de noticias, donde las decisiones hay que tomarlas de
inmediato, era resolver las cuestiones éticas; era muy difícil decidir a quién
entrevistar, cómo tratar a la familia de las víctimas, etc. Todos estos eran problemas
que teníamos que afrontar cada día y cada uno de los casos era único. En mis
libros hay problemas éticos y esta es la forma en la que Johan es importante”[4].
L’obra
El fals somriure està considerada la novel·la més íntima i
psicològica de la sèrie de Gotland. L’escenari és la inauguració d’un centre de
convencions, un gran edifici que busca afavorir un turisme permanent i no
únicament estacional. La festa reuneix més de cinc-centes persones. Viktor
Algärd ho ha organitzat tot perfectament: corre el champagne, comença el ball i, com és preceptiu en el gènere negre, a
poques pàgines de l’inici ja tenim un mort. La investigació va a càrrec del
Comissari Knutas. Paral·lelament, el periodista Johan Berg anirà cobrint els
esdeveniments pel canal de televisió on treballa.
Mari
Jungstedt fa servir una tècnica narrativa que consisteix en capítols curts que
ens descriuen o donen la paraula a diferents personatges dels quals es van
coneixent vida i miracles seguint el compàs de la dinàmica dels esdeveniments.
L’autora utilitza una narrativa planera que queda entortolligada pel grapat
ampli de personatges als que dona vida, més enllà del comissari Anders Knutas i
de la seva companya Karin o del periodista Johan Berg i la seva parella, Emma.
Al
club de lectura es va fer especial menció en el perfil humà del comissari, un
pare de família depassat per un fill adolescent que li posa difícil la relació,
malgrat les temptatives fetes pel pare. Un fill que li retreu la seva absència,
que el rebutja explícitament quan ell s’hi apropa. Sembla com si l’autora
enviés un missatge al lector: per molt
família feliç que sigueu, no us en refieu, ésser una família benavinguda no
eximeix de tenir problemes amb els fills adolescents.
La
temàtica de la novel·la, segons parer d’algunes lectores, respon a una fonda preocupació
per la relació pares i fills més que no pas a una trama pròpiament de novel·la
negra. Hi ha un assassinat inicial, si, i no és l’únic, però sembla com una
excusa per donar pas a la història d’unes relacions tan complicades com
malaltisses, entre una mare i els seus fills. En aquest sentit, una participant
en el debat del llibre, va fer notar el significat que podia haver-hi en la
coincidència de l’assassinat de la mare i el suïcidi del fill. I no diem res
més per no desvetllar el misteri.
Potser
hi ha un rerefons autobiogràfic –es va apuntar-, el cas és que es descriu de
manera directa i sense circumloquis com l’actitud d’una mare incapaç d’oferir
amor als fills, egoista fins a l’extrem, condiciona la vida de tots els que
l’envolten. Una lectora va apuntar, en aquest sentit, la reflexió de com el que
fem repercuteix en els que vénen darrera i com s’estableixen els cercle d’influència en els canals de relació
familiar i es retroalimenten.
La
novel·la, encara que sigui sense massa aprofundiment, tracta temes socials prou
actuals, des de la violència juvenil, a la violació. Tal vegada una mica
reiterativa en algunes descripcions, és indubtable que manté l’interès sense
dificultat ni haver de fer-hi esforç.
[1] "Papá ¿tú por qué no eres escritor
sueco?". https://elpais.com/cultura/2011/02/04/actualidad/
