Un llibre de
JULIO LLAMAZARES
L’autor
Julio Llamazares va
néixer a un poble de Lleó el 28 de març de 1955. Ha estat dues vegades
finalista del “Premio Nacional de Literatura de España” per les seves novel·les
titulades “Luna de Lobos” i, la que llegim, “La lluvia amarilla”, publicada
l’any 1988.
Va cursar la carrera
d’advocat però va decantar-se ben aviat pel periodisme. Ell mateix ha reconegut
que escriure era la seva vocació des de ben petit, i ho valida fent referència
a una infància viscuda en un poble miner on els llibres eren una excepció, a
més a més de tenir un entorn familiar poc afavoridor per obrir aquest interès
per la literatura[i].
L’escriptor és
col·laborador habitual de diferents diaris i revistes. Ha treballat també en el
món radiofònic i televisiu. Ha escrit onze obres de narrativa entre 1981 i 2015
alternant els relats amb la novel·la. Així mateix, dins de la seva obra
primerenca, compta amb dos llibres de poesia. Ha escrit vuit llibres de viatges
i guions cinematogràfics, set dels quals han estat portats a la pantalla.
Destaquem, entre ells, el guió de “Flores de otro mundo” (1999), una pel·lícula
dirigida per Icíar Bollaín.
Llegim una entrevista
a Infolibre dirigida per Antonio Contreras[ii], on
l’escriptor manifesta la seva preocupació per l’augment de la crispació social,
per la desqualificació de la conversa entesa com el que hauria d’ésser, un
diàleg entre les parts. És, aquesta, una entrevista on Julio Llamazares expressa
sense embuts el seu desencís, com correspon a tot humanista, davant la realitat
sociològica i política que ens envolta. Heus ací, alguns fragments:
(...)
El otro día escribí en un artículo que el papa Juan Pablo II se precipitó al
decir que el infierno no existe. El infierno son las redes sociales pero no
exactamente las redes sociales, sino la gente que habla desde el anonimato y
desde la impunidad (...)
(...)
si la libertad es una cerveza en una terraza o caminar sin encontrarte a un
exnovio o una exnovia por la calle, entonces entramos ya en el terreno del disparate
(...)
(...)El
periodismo es una tierra de nadie en la que cualquiera puede decir lo que
quiera sin tener ninguna responsabilidad y eso es muy difícil de controlar
(...)
(...)La
gente va al kiosco a que le den la razón o ponen la cadena de televisión que le
da la razón. No busca que le den ideas para pensar. Se plantea entonces aquello
que decía Emilio Lledó de que "la duda es la luz del pensamiento". Tú
empiezas a pensar cuando tienes dudas. Si tú crees que tienes la razón y buscas
reafirmarte continuamente en ella, al final acabas convertido en un hooligan de la política o de lo que
sea, igual que los hooligans
en el fútbol (...)
(...)
Cuando se pierde el respeto al otro entramos ya en un terreno de arenas
movedizas que convendría repensar (...).
Julio Llamazares
declarava que la seva pàtria és la literatura mentre Yolanda Delgado[iii] el
definia com un “narrador d’històries” i li preguntava perquè a la majoria de
les persones els plau d’escoltar-ne i l’escriptor li responia amb una dualitat:
perquè escoltar històries permet oblidar les pròpies o perquè escoltar
històries permet repensar les pròpies.
El bagatge personal
de Julio Llamazares és ampli. Ell es defineix com una persona de tendència
solitària i gens amant de la vida social pública. Home despert i receptiu,
reflexiu i introvertit, argumenta com entén ell la feina de l’escriptor:
(...) Yo creo que la
labor de un escritor es contar de la mejor manera posible; de los miles de
millones de formas de contar una historia, tratar de contarla de la mejor
manera posible. No se trata de contar una historia por contarla, sino de
sacarle el máximo jugo a esa historia, y eso solo se consigue a través de la
manipulación del lenguaje. Otros trabajan manipulando hierro, manipulando la
piedra…, el escritor trabaja manipulando el lenguaje y creo que la labor del
escritor, en cierto modo, es como la labor de los ríos que van puliendo las
piedras hasta que producen una música determinada en el agua. Los escritores
hacemos eso, lo que yo entiendo por escritor: limamos, pulimos las palabras
como si fueran piedras hasta que producen una música y una poesía determinada
que es la que uno pretende (...).
L’obra
|
|
La
lluvia amarilla és un llibre que, difícilment, et
deixa indiferent. Magistralment escrit, amb una narrativa poètica indiscutible,
Julio Llamazares ens descriu el drama o els drames que omplen el rerefons dels
pobles abandonats. En aquest cas, tota la trama es condensa en un monòleg
protagonitzat per Andrés, un pastor d’Ainielle, un poble abandonat del Pirineu
Aragonès del que ell és l’únic habitant. Potser rere la història s’amaga
indirectament la del propi Julio Llamazares, doncs la seva família va haver
d’abandonar el lloc on va néixer, Vegamián, perquè va quedar negat per les
aigües de l’embassament de Porna.
Les obres de Julio
Llamazares es caracteritzen per un marcat intimisme i l’ús d’un llenguatge
precís, memorable, quan descriu. La cerca via internet per poder fer la
presentació de la lectura parlava de la solitud, del temps, de la mort, del
seny i de la bogeria. Aspectes, tots ells, manifestats quan vàrem iniciar el
debat.
La conversa sobre el
llibre va ser molt rica. Tothom –i és
difícil trobar tanta unanimitat en un grup de lectores superior a les vint
persones- va coincidir a destacar la bellesa de les descripcions, el ritme
contingut de la narrativa, la precisió d’un llenguatge tan ple de matisos que,
mentalment, construeixes l’escenari sense dificultat. El lector veu i viu Ainielle,
el poble que, segons s’explica a la introducció, va quedar completament
abandonat l’any 1970.
La dinàmica del temps
narratiu és pausada, quasi immutable en el seu ritme. Julio Llamazares -va
puntualitzar una participant del club- fa una personificació dels objectes i de
la natura. La casa, la seva vivenda, la descriu i es viu com un cos humà.
Més diversitat de
parers van sorgir en centrar-nos en el contingut de la història i exposar les
emocions i sentiments remoguts. Una lectora va dir: és un llibre que cal llegir-lo a la planta baixa perquè l’angoixa que
desperta convida a llençar-te pel balcó. Una altra lectora, en canvi,
subratllava com la solitud era viscuda a la manera d’una declaració d’amor, de
lligam, a la terra.
L’autor planteja un
paral·lelisme entre la mort del poble i la mort de l’únic habitant. La història
comença quan Andrés imagina una visita turística
al poble i la sorpresa inesperada de trobar-lo mort. I el darrer capítol és la
mort pròpiament del protagonista. Entre el primer i el darrer capítol es tanca
el cercle.
El protagonista viu
la mort com una alliberació: Mi padre me
había enseñado con su ejemplo que la muerte es solo un primer paso en nuestro
viaje sin retorno hacia el silencio (...) sabiendo que es en ella donde, al
fin, encontraré consuelo a tanto olvido y tanta ausencia.
El pes del poble buit
de persones es fa molt més feixuc amb la mort de Sabina, la seva muller. I,
certament, la relació entre ambdós no es caracteritzava –com es va comentar-
per la comunicació; més aviat eren dues persones que convivien costat a costat
però cadascuna tancada en la seva pròpia solitud. Yo buscaba una razón a la tristeza de Sabina diu l’Andrés, però no
era capaç de preguntar-li-ho directament.
Quan Sabina mor, el
seu món es capgira. Només Andrés i el gos resten per fer-se companyia. Seran
deu anys de profunda solitud, olvidado de
todos, condenado a roer mi memoria y mis huesos (...) diez larguísimos años de
total soledad. De Sabina li quedarà el bocí de soga que porta lligada a la
cintura perquè la soga era el alma sin
dueño de Sabina.
Andrés queda atrapat
en el seu món i els seus records. El seu no deixa d’ésser un arrelament destructiu.
El pes del passat, la càrrega feixuga de l’herència familiar, la resignació, la
incapacitat de perdonar el fill que un dia va decidir emigrar cap a altres
terres i a qui li va dir que si marxava
mai més tornaria a entrar a la casa familiar, mai més tornaria a ser vist com
un fill. Viure com una traïció el que és el dret de tot jove a una vida digna
és prou significatiu per captar la mentalitat del protagonista. Com va dir una
participant del club: estimar la terra,
el lloc, els orígens, arrelar-se, està molt bé, però en el cas dels fills –i
per això dic que li falta esperança- has de fer-los lliures, que aprenguin més
que tu, que es formin i tornin –si és el cas- per millorar el lloc, la terra,
el negoci, la vida, agafant les coses del pare més les que ha après.
Quan ens vam trobar
el mes passat per comentar el llibre de la Silvia Soler es va formular la
pregunta de què esperem d’una novel·la. L’interrogant és interessant perquè hi
ha novel·les amb remor d’històries mentre l’estil pròpiament literari es
distreu amb tanta acció; per contra, el llibre de Julio Llamazares et permet assaborir la història en cada
paraula, cada adjectiu, cada imatge.
[1] CARRASCO, José Javier. “El pesimismo y la Lluvia Amarilla”. https://www.lanuevacronica.com/el-pesimismo-y-la-lluvia-amarilla
[i] NAVARRO, Yolanda. “Mi visión de la realidad es poètica”. https://webs.ucm.es/info/especulo/numero12/llamazar.html
[ii] CONTRERAS, Antonio. “Como lo ve”. https://www.infolibre.es/videolibre/como-lo-ve/julio-llamazares
[iii] NAVARRO, Yolanda. “Mi visión de la realidad es poètica”. https://webs.ucm.es/info/especulo/numero12/llamazar.html