Un llibre de
TERESA PÀMIES BERTRAN
|
|
Teresa Pàmies i Bertran va néixer a Balaguer,
poble de la comarca de La Noguera, el 8 d’octubre de l’any 1919. Filla d’un
home compromès amb la lluita social, Tomàs Pàmies, dirigent del Bloc Obrer i
Camperol, Teresa Pàmies va viure des de ben petita la convulsa societat dels
darrers anys de la Restauració. En comptava deu i ja es dedicava a vendre La Batalla, revista política de marcat
signe revolucionari. En el llibre Testament
a Praga (1971) escriu el següent[1]:
"A
vós, pare, si mai us fan un homenatge a Balaguer, no serà amb placa a la porta
d'un hotel, sinó a les muralles de la presó, on tantes vegades fóreu tancat per
haver gosat demanar la terra per al qui la treballa, la nacionalització de les
propietats de monges i capellans, la separació de l'Església de l'Estat,
l'escola laica i gratuïta, l'emancipació de la dona, la recuperació de les
prostitutes, l'amor lliure i tantes barbaritats per vós somiades. I si calia
escriure un epitafi, podria dir: –Aquí reposen les despulles d'un gran
somiatruites–".
Poc abans de l’esclat de la Guerra Civil
(1936-1939), Teresa Pàmies es va fer militant del partit socialista i inicià la
seva intervenció política en un míting a la plaça monumental de Barcelona. Poc
temps després ingressà a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i,
junt amb altres militants, va fundar, enmig de la guerra, l’Aliança Nacional de
la Dona Jove.
Com va passar en el si de tantes famílies, el
desgraciat conflicte bèl·lic va dividir la família de Teresa Pàmies i mentre
ella i el seu pare s’exiliaren a França el 1939, la mare i els seus tres
germans es van quedar a Balaguer. Ja no es tornaren a veure mai més. Des de
l’exili, l’escriptora col·laborà en les revistes Serra d’Or i Oriflama i,
durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), va militar dins les files de la Resistència,
tal i com varen fer tants i tants republicans convençuts que la caiguda de
Hitler comportaria la caiguda de Franco[2].
El seu periple d’exiliada no s’aturà a França. Des
d’aquest país va passar a la República Dominicana, Cuba i Mèxic on va
establir-se fins a l’any 1947, moment de retorn a Europa i de fixar la seva
residència durant dotze anys a la capital de la república txecoslovaca, Praga,
per, després, tornar a França. Durant la seva estada a Praga va ésser redactora
de les emissions en castellà i en català de Ràdio Praga.
De formació autodidacta va ser a l’exili mexicà
quan es va treure el títol de periodisme i desenvolupà la seva tasca
d’escriptora sempre compromesa. Com ja va evidenciar la nostra ponent del club,
Maria Roig, i com també recull l’article de Jordi Nopca[3], l'obra
de Teresa Pàmies és una mostra permanent de compromís social, de testimoni de
la Guerra Civil, de la clandestinitat i l'exili a partir de llibres com Quan érem capitans, Testament a Praga i Jardí
enfonsat, entre altres. Per l’obra Testament
a Praga –escrit en col·laboració amb el seu pare- va rebre el premi Josep Pla de narrativa (1970) i el Crítica Serra
d’Or de prosa narrativa (1972). Una participant del nostre club va remarcar
l’interès pel llibre Cròniques de
nàufrags publicat per Destino l’any 1977, un llibre on la Teresa Pàmies
recull els testimonis dels perdedors i perdedores de la guerra. En una
conferència a l’Ateneu Barcelonès realitzada al gener de 1978 va parlar de la
seva intenció a l’hora d’escriure aquest llibre[4]:
"He volgut donar la paraula
als meus lectors, però no perquè opinin sobre els meus llibres —seria
una mica pretensiós fer un llibre amb cartes de lectors que elogien la
meva obra—, sinó
perquè parlin de com va transcórrer la seva vida mentre jo era a l'exili.
És a dir, he volgut començar a reconstruir la crònica de la postguerra,
d'aquells vençuts que es van haver de quedar, de com han sobreviscut (que
no va ser gens fàcil) i de com, malgrat tot, no s'han envilit, que és el
que hagués volgut el franquisme. Cada una d'aquestes cartes podria donar
lloc a un llibre, perquè cada persona podria omplir un llibre amb la
seva vida, però per
a mi ha estat una manera de comunicar-me amb els milers de lectors que he
arribat a fer a Catalunya."
Va tornar de l’exili el juliol de 1971. Casada amb
el secretari general del PSUC a Catalunya, Gregorio López Raimundo i mare de
cinc fills, va guanyar-se les garrofes fent traduccions i col·laboracions en
diferents diaris i revistes. Fruit dels complicats anys de relació secreta amb
el dirigent polític va escriure Amor
clandestí (1976).
Va col·laborar al diari Avui durant més de trenta
anys. Resultat d’aquesta tasca, l’any 2003 va publicar un recull d’articles
titulat Opinió inconformista:
Vuitanta-set dilluns a l’Avui. Uns anys abans havia vist la llum Opinions de dona (1983) i La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (1999).
Igualment va participar com a tertuliana a les emissores de ràdio Ona Catalana
i Catalunya Ràdio.
L’any 2000 Teresa Pàmies va rebre la Medalla d’Or
de l’Ajuntament de Barcelona i ,un any més tard, la seva tasca com a escriptora
fou reconeguda amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Era la segona
dona distingida, després de Mercè Rodoreda, amb aquest premi, fet que va
provocar aquestes paraules de boca de l’escriptora: És una llàstima que no s'hagi premiat a més dones. És injust, però no
crec que sigui premeditat. És un reflex de la nostra societat[5].
L’any 2005 Teresa Pàmies va publicar Estem en guerra. Escrits 1936-1939. L’obra
és un recull d’articles, discursos, declaracions i reportatges d’aquells anys i
d’aquell conflicte. Segons s’explica a Vilaweb[6],
l’escriptora va comentar:
“Rellegir
els meus escrits d’aquella etapa, les meves arengues als mítings d’agitació,
les opinions expressades francament en entrevistes publicades per la premsa
catalana, espanyola i estrangera, dóna la mesura de les limitacions culturals,
teòriques i organitzatives dels dirigents de la JSUC, però també demostra
l’entusiasme, la voluntat, la generositat i l’autenticitat dels nostres
ideals.’ I continua:
‘És el conjunt dels testimonis escrits o evocats oralment que permet
reconstruir la peripècia de la meva generació, que jo assumeixo, fins i tot
allò que avui no diria, ni escriuria, ni pensaria”.
Teresa Pàmies mor a Granada el 13
de març de 2012 a l'edat de 92 anys. Ens deixava un llegat i tota una definició
de la seva essència:
“El meu codi, els meus principis,
són la meva única religió. La militància per a aconseguir un món millor és
l’única transcendència en la que crec”.
Com
va dir una lectora del club, Teresa Pàmies és tot un referent com a dona
valenta, pionera i decidida.
L’obra
|
|
Maria
Roig es va presentar com una dona a qui li agrada parlar de literatura, lletres
i reflexions. I així ho va demostrar. Va començar la seva exposició dient que
Teresa Pàmies és una dona que ha estat poc reivindicada, quan és una dona que
ha viscut el segle XX de manera molt intensa. No es va plantejar, però, el
perquè o els perquès d’aquest fet. Afirma que se la llegeix poc i que ha estat
poc reconeguda. Ella mateixa manifesta haver-la descobert en una fira de
brocanters on va trobar Testament a
Praga. I afirma: Teresa Pàmies no és
només una dona catalana dedicada a la política, és una dona que deixa testimoni
del pas del temps.
Maria Roig apunta: En aquest llibre veiem la visió subjectiva
d’una dona exiliada a França que contempla el maig del 68. La Teresa Pàmies fa
com retrats, testimonis, documenta els fets històrics. Com afirmaria algun
dels participants en el club de lectura, el llibre no és una novel·la, és un
dietari i, per explicar els fets, l’autora va recórrer sovint a testimonis i plasmà tots aquells esdeveniments i les seves impressions
de l'11 de maig al 2 de juliol d'aquell any. En l'últim tram del seu exili polític
(1960-1971), Teresa Pàmies havia residit a París, al barri immigrant
de Gennevilliers. Això li va permetre observar des d'una privilegiada
primera fila l'esclat del maig francès del 68.
El llibre Si vas a París, papá va veure la llum set anys més tard, quan
l’autora ja s'havia instal·lat definitivament a Catalunya[8].
El
títol del llibre és tot un indicador. Teresa Pàmies fa seu el títol del cuplé
de 1929 d’autoria incerta però de feliç recorregut de la mà de Celia Gámez i
Marujita Díaz...i no és casualitat. Pot establir-se un cert paral·lelisme
carregat de fina ironia entre els fets del maig de 1968, eix estructural de l’obra,
i la tornada de la cançó que diu:
Si
vas a París, papá,
cuidado
con los apaches,
si
en juerga de taxis vas
procurar
salvar los baches.
Els “apaches”
d’aquest cuplé eren delinqüents que controlaven els carrers dels barris baixos
de París, sempre a la recerca de baralles i aldarulls. Escrit de manera planera,
fent ús d’un to emocional variable, volent descriure i comprendre la realitat, la
Teresa Pàmies, se’ns diu, narra el dia a
dia de dos mesos convulsos que van sacsejar París, i’l’Estat francès en la seva
totalitat, i bona part de les societats del continent europeu. Teresa Pàmies
ens parla dels estudiants revoltats, de les vagues obreres, del paper del
Partit Comunista Francès, de la reacció de la burgesia, i de com la comunitat
catalana exiliada vivia els fets, oscil·lant entre la participació activa i un
aïllament intel·lectual.
Per copsar la vàlua
d’aquest Dietari és forçós saber una mica d’història, de context. El maig
francès del 68 venia precedit per altres convulsions polítiques i socials: a
inicis del mes de gener d’aquell mateix any havia començat la Primavera de
Praga, un intent del govern de Dubcek de distanciar-se del Pacte de
Varsòvia; Dubcek i el seu govern
defensaven el socialisme democràtic però, el que es va conèixer com a revolució
des de dalt, va acabar el 20 d’agost amb una invasió de l’exèrcit soviètic i un
canvi polític radical, caracteritzat per una dura dictadura. En paral·lel, la
guerra del Vietnam promoguda pels Estats Units tenia en plena convulsió les
universitats nord-americanes. Per tant, els fets del maig francès no s’han
d’entendre com a realitats deslligades, independents, del que estava passant en
unes societats dominades per la Guerra Freda amb un moviment estudiantil
nombrós –per primera vegada a la història- i majoritàriament despreocupat per
cobrir les necessitats bàsiques que ja tenien garantides.
Hi ha un llibre molt
interessant de Manuel Castells[9] que, en
el primer capítol titulat “Érase una vez la Revolución: París, Mayo de 1968”
escriu:
“El
movimiento de Mayo francès empezó en marzo. Exactamente el 22 de marzo. Y ese
fue el nombre que adoptaron, Movimiento 22 de marzo, sus iniciadores en el
campus de Nanterre de la Universidad de París. Ese día llegaron –ell
hi era- varias furgonetas de policía para
detener a algunos estudiantes que habían participado en el asalto al consulado
del gobierno fantoche de Vietnam del Sur en París respondiendo al llamamiento
del Comité contra la Guerra de Vietnam (...)
Teresa Pàmies era
comunista. I una comunista convençuda i, per tant, dogmàtica. Ser comunista significava creure en els
escrits de Marx i Engels i creure en el paper dirigent que en qualsevol procés
revolucionari havia de tenir el Partit Comunista. Teresa Pàmies ja rondava els
cinquanta anys quan s’esdevenen els fets; no era una nena que pogués quedar-se bocabadada per com
s’esdevenien les coses, aldarulls sense una direcció jeràrquica organitzada,
sense dirigents cohesionats entre sí, més aviat com una revolta que s’escapava
de les mans dels propis dirigents i que va acabar com el rosari de l’aurora:
(...)
Arriba un dia que porten benzina i fa sol: la revolució ja s’ha acabat. I
Maria Roig afegeix: (...) és el dia de
l’atemptat de Robert Kennedey... (Teresa Pàmies) analitza les conseqüències de les vagues, parla del cost turístic que
suposarà, dels sous perduts dels obrers, dels immigrants que no podran enviar
diners a casa seva. Tothom hi té alguna cosa a perdre, menys els estudiants i
exclama:
-Si jo fos francesa, em preocuparia tot això;
com no sóc res, no tinc ni veu ni vot. De cop descobreixo el Mediterrani. Sóc
una apàtrida sense drets cívics.
Des d’aquesta òptica es
comprenen millor les dues parts del llibre. A la primera part trobem una Teresa
Pàmies desconcertada. No entén res. El catecisme de la revolució tenia molt ben
pautades les etapes i els mecanismes per fer-la possible: l’aliança de
treballadors i estudiants, el Partit Comunista com a eix vertebrador... El
dogmatisme ideològic no és patrimoni exclusiu de l’església; com molt bé va
subratllar el senyor del club, la premsa on Teresa Pàmies busca informació és
sempre del mateix color i tendència. Com es pot analitzar un fet si es perd la
perspectiva de la pluralitat? Teresa Pàmies no entén res i es refugia en la
burda excusa de no ésser francesa, com si ser-ho, impliqués, necessàriament, un
canvi de perspectiva.
Quan el seu fill li
pregunta: Mare, tu vols la revolució? La
criatura no fa altra cosa que evidenciar la crisi ideològica de l’autora, fins
que –llesta i desperta com és- comença, a la segona part del Dietari, a contemplar
l’escenari amb uns altres ulls. S’ha despertat la seva curiositat i s’apropa a
la Universitat a veure com s'organitzaven els
estudiants, assistia a col·loquis i xerrades, i seguia amb atenció les notícies
que en donava la ràdio.
Que
aquesta obra estigui amenitzada amb pinzellades de personatges significatius
com De Gaulle o Mitterrand, ens treu l’aspror que, de tot plegat, ens ha deixat
el pas del temps.
Aquest és
un llibre per llegir i rellegir, per dibuixar un somriure a mig camí de la
comprensió i la desil·lusió. Els personatges catalans que desfilen per les
pàgines de Si vas a París papà, contemplats
des de la distància, mostren una imatge que no sempre és agradable. Molts dels
participants en els fets del Maig francès eren més espectadors i curiosos que
no pas revolucionaris avant la lettre. Molt
especialment els que venien de l’altra banda dels Pirineus, com la història ha
demostrat.
Acabaré
aquesta ressenya amb una cita extreta del llibre citat de Manuel Castells:
“(...)Aceptamos
la presencia de Alain Touraine[10], que no estaba en el movimiento pero era respetado por
todo el mundo. Nuestra postura, en la clásica tradición anarquista, era el
boicot a las elecciones porque en una situación así la gente vota con miedo a
las opciones de orden. Touraine nos pidió que fuéramos razonables, que hacían
falta cambios, pero democráticos y no revolucionarios. Cohn-Bendit[11] le contestó con una frase que se me quedó grabada e
inspiró toda mi vida: Amigo Touraine, para que los reformistas como usted
tengan éxito, los revolucionarios como nosotros debemos intentar revoluciones fallidas”[12].
[1] Associació d’escriptors en llengua
catalana. Teresa Pàmies 1919-2012. https://www.escriptors.cat/autors/pamiest/biografia
[2] SANTOS, Félix (2017). 1939-1945. Españoles en la liberación de Francia. Cuadernos de la
Fundación Españoles en el Mundo. https://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/espanoles-en-la-liberacion-de-francia-1939194
[3] NOPCA, Jordi (2011). Teresa Pàmies, l’última veu de l’exili català. Diari Ara.
24/12/2012. https://www.ara.cat/cultura/teresa-pamies-adeu-2012_1_2372210.html
[5] Associació de dones periodistes de
Catalunya. http://periodistesentempsdificils.adpc.cat/?p=100
[6] Redacció Wilaweb (2012) S’ha mort l’escriptora Teresa Pàmies. https://www.vilaweb.cat/noticia/3994505/20120314/mort-lescriptora-teresa-pamies.html
[7] Maria Roig Alsina. https://www.seu-e.cat/ca/web/tarragona/govern-obert-i-transparencia/informacio-institucional-i-organitzativa/
[9] CASTELLS, Manuel (2023). Testimonio. Viviendo historia. Madrid: Alianza editorial.
[10] Alain Touraine, sociòleg francés.
[11] Cohn-Bendit, eurodiputat des del 1994 i portaveu del Partit Verd Europeu des del 2004. Favorable a una Europa federal, el setembre del 2010 va cofundar el Grup Spinelli per a treballar en aquesta direcció.
[12] CASTELLS, Manuel (2023). Ob.cit. página 22.