Un llibre de
|
|
L’autora
Lucia
Berlin va néixer el 1936 a Alaska, filla d’un enginyer de mines i una mestressa
de casa alcohòlica que, segons es creu, es va suïcidar. Tot i la fotografia
escollida, que sembla enviar-nos un missatge de dona dolça, delicada i
equilibrada, la biografia de Lucía Berlin ens descobreix un món prou diferent.
La seva va ésser una vida convulsa amb marcats desequilibris emocionals i
esforços constants per superar addiccions d’alcohol i drogues. Encara no tenia
trenta anys i ja comptava amb tres divorcis i quatre fills. El seu itinerari
vital va ésser complex i dur, de lluita constant contra tota mena d’obstacles.
Tot i així, el més gran dels seus quatre fills explicava com la seva mare els
narrava històries: “No importa qué cuento
fuera, porque cada noche traía una historia con su dulce tonada, un acento
mezcla de Texas y Santiago de Chile”[1].
Elisabeth
Geoghegan[2],
amiga i també escriptora, explica com els relats de Lucía Berlin descriuen, més
o menys emmascarades, les seves pròpies vivències: Como la mayoría de los grandes contadores de historias, Lucia era una
cotilla de primera categoría. Pero su cotilleo nunca era banal. Lo mejor
siempre estaba conectado con su vida. Pero era arriesgado pensar que habías
entendido su biografía, creer que sabías a qué hijo o a qué marido se refería
en una determinada historia. Aún peor mezclar las aventuras amorosas, abortos y
suicidios de sus relatos con lo que realmente había ocurrido. Ella había vivido
por todo el mundo, hablaba varios idiomas (...) Crió a cuatro hijos varones,
pasó tiempo en la escena del jazz de Nueva York, se juntó con los Beats y los
poetas de Black Mountain, metió a sus hijos en un avión privado para irse a
vivir a una choza con tejado de paja y suelo de arena en la costa pacífica de
México. Se movió, aunque no sin problemas, entre vidas, entre mundos. Leyéndolo
todo. Conociendo a todos.
El
seu principal editor va comentar sobre la seva narrativa: “Berlin no escribe sobre vidas perfectas, cuenta experiencias duras,
pero no victimiza a la mujer. Son relatos cortos, pero con muchas capas de
significado”[3].
Lucía
Berlin va escriure setanta-set contes que es varen aplegar en diferents
edicions. El primer conte publicat ho fou l’any 1977 i el 1981 va publicar el
seu primer llibre. No va ser fins l’any 2015 quan una de les editorials més
potents dels Estats Units edità el Manual
per a dones de fer feines obtenint un èxit immediat. Un èxit del que
l’autora no va poder gaudir doncs havia mort el 2004.
L’amiga
esmentada anteriorment escriu: Al volver
a mi casa en Italia, recibí la última carta de Lucia. Era extremadamente breve,
con una caligrafía caótica y apresurada. Al leerla, podía oír su maravillosa
voz mientras me confesaba su prisa por poner por escrito tantas historias como
pudiese, a pesar, bromeaba, del “penoso” estado de su producción literaria.
Cerraba la carta como cerraba todos sus escritos, con una última frase
brillante e implacable. “Epitafio para mi lápida: Sin aliento”.
L’obra
Tanmateix, al nostre
club, l’obra no ha tingut tan bona rebuda. Tot i això, no ha deixat ningú indiferent.
I aquest és un element a remarcar perquè explicita la seva força. Si un llibre és capaç de provocar posicions tan
radicals com les que vàrem copsar en el debat, és que és un bon llibre,
independentment del fet que ens captivi o no ens captivi.
Un lector del club va
subratllar que en tractar-se d’un recull d’articles, cadascun d’ells vigorós i
potent, colpidor i, sovint, amb càrrega corrosiva emmascarada per un embolcall
de seda fina, el Manual per a dones de
fer feines era un llibre que no permetia una lectura continuada, com una
novel·la de trama única, si no s’estava disposat a entrar en la balma d’un cru
realisme americà, sempre incòmode.
L’èxit del llibre, a
parer dels crítics, radica en la seva tècnica narrativa i en la força interna
de cada història. Lucia Berlin –es va subratllar en el club- té una capacitat
especial, una habilitat indiscutible per estirar del fil d’una banalitat
qualsevol i convertir-la en una narració tan incòmode com reflexiva.
L’escriptora té el poder per extreure l’essència del que l’envolta i abocar-ho,
com si res, damunt el lector amb la finesa del seu humor, tot i la cruesa de
les vides dels personatges que protagonitzen les històries. Cap dels relats és
anodí, ben al contrari. Tots ells són narracions, d’extensió variable, pensades
i madurades; són relats amb una estructura equilibrada i sòlida, cadascun d’ells és una petita joia de l’art de saber escriure bé, de saber
jugar amb els adjectius i els signes de puntuació. L’autora tracta la
fragilitat humana fent poesia, però és una poètica sense concessions, sempre
dura, algunes vegades tendra.
S’ha comparat Lucía
Berlin amb Raymond Carver i Richard Yates i també se la considera hereva de la
línia narrativa de Proust i Chéjov. No tothom comparteix el mateix parer.
Alguna veu femenina remarca el domini del món femení, del protagonisme de les
dones en la narrativa de la nostra autora. De nou, ens acollim a la veu
d’Elisabeth Geoghegan perquè ens ajudi i encamini cap a un millor coneixement
de la personalitat de Lucia Berlin i la
seva obra: “Leerla es perderse en su voz.
Sus relatos hacen que te sientas como si estuvieses cotilleando con ella en su
cocina (...) Cada uno de sus relatos se desarrolla de manera tan inesperada que
uno casi olvida dónde ha empezado la narración. Luego ella de repente te trae
de vuelta y te corta la respiración con una de sus singulares últimas frases”.
Tots els participants
del club de lectura vàrem coincidir en la mateixa percepció: el llibre és tan
intens com inquiet i no tothom va estar disposat a llegir-lo sencer. Cada
història és un compendi d’energia i vitalitat, una mostra d’escriptura expansiva, ben bé com s’especifica en un pròleg ric en
proporcionar pautes interpretatives que, potser, és preferible entrar-hi un cop
feta la lectura dels relats.
Lucia Berlin deia que
ella, en els seus escrits, feia autoficció; és a dir, manipulava la seva
autobiografia, exagerava i barrejava ficció i realitat, però sense dir cap
mentida. Segurament, pensem, aquesta és
una de les claus per explicar perquè el llibre desperta tota mena de passions.
[1] AGUILAR, Andrea. “La sonrisa maldita de
Lucía Berlin”. El Pais. 10.11.2018.
[2] GEOGHEGAN, Elisabeth. “El libro del año:
Manual para mujeres de la limpieza”. El Pais. Babelia.17.12.2016. https://elpais.com/cultura/2016/12/15/babelia/
[3] AGUILAR, Andrea. Ob.cit.