Un llibre de
SEBASTIÀ BENNASAR LLOBERA
|
Sebastià Bennasar i Llobera (Palma
de Mallorca, 1976) està llicenciat en Humanitats i té un màster en Història del
Món per la Universitat Pompeu Fabra. És escriptor, traductor i periodista. Ha
treballat onze anys al diari Baleares i al Diari de Balears. És
crític literari del suplement «L'Espira» i col·labora amb diversos mitjans de
comunicació.
Com a escriptor ha publicat obres de poesia i de
narrativa com A la sabana no hi ha temps per a la compassió (Inrevés,
2002), El
dia de l'alliberament (Documenta, 2006), Els blaus de
l'horitzó (El Gall Editor, 2006), L’Estret de
Torres (Hiperdimensional, 2006), Connie Island (Viena
Editors, 2007) i les novel·les del gènere negre El botxí de
la ciutat de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2000), Cartes que no
lliguen (Hiperdimensional, 2005), Jo no
t'espere (El Gall Editor, 2008) i Mateu el
president (Cossetània, 2009).
Bennasar també incorpora al seu currículum
professional el XIII Premi de Narrativa Vila de Lloseta amb la novel·la La mar no
sempre tapa i el Premi Joaquim Ruyra 2013 dels Recull de
Blanes amb Badia
de Mindelo. En el camp de la narrativa ha publicat recentment El país dels
crepuscles, On mai no creix l’herba, Cants de sirena negra, Un oceà de memòria i L'imperi dels
lleons.
A Meteora ha publicat Pot semblar un accident,
un assaig completíssim sobre la novel·la negra catalana dels últims anys, La primavera
dels indignats, una crònica sobre aquest fenomen de protesta i
reivindicació social, Nocturn de Sant Felip Neri, Manuel de
Pedrolo, manual de supervivència, un acostament apassionat a l'obra
de l'insigne escriptor de l'Aranyó.
En una entrevista recent explica que als 29 anys va
decidir centrar la seva tasca en la literatura com a feina principal i el
periodisme com a complement. Era l’any 2005 i el considera el seu punt
d’inflexió: Aquella tardor vaig guanyar tres premis literaris
més o menys grans que em permetien sobreviure durant un any i vaig veure que
era factible si més no intentar-ho. El motiu és molt senzill, era el meu somni
i els somnis s’han de treballar fins a fer-los realitat.
Sebastià Bennasar té una pàgina web i una plataforma
per mantenir contacte directe amb els seus lectors i promoure iniciatives força
enginyoses que li faciliten el poder viure de la literatura: Al
meu bloc el que faig és promocionar les activitats que faig com a professional
de la literatura: rutes literàries, edició de textos d’altri, traduccions,
escriptura de llibres d’encàrrec, treballs editorials, clubs de lectura… una
mica de tot, inclòs periodisme. A L’Aixeta el que faig és buscar micromecenatge
continuat, és a dir, gent que creu en el meu projecte (en aquest cas fer un
llibre de 48 contes en dos anys, dos cada mes) i que paguen una petita
quantitat mensual per ajudar-me a sobreviure. A canvi poden decidir els temes
dels contes i tenir continguts exclusius per a ells i llegir-los cada mes abans
que ningú, entre altres privilegis.
En un debat literari se li va preguntar si era
viable dedicar-se únicament a la
literatura[1] i la seva resposta fou precisa i sense
embuts:
-Es
possible sempre i quan siguis modest i auster, modest en les aspiracions i
auster en les despeses. Viure dels llibres és impossible, sobreviure de la
literatura sí, fent moltes feines al voltant del món del llibre i pencant molt.
Jo ara mateix dirigeixo tres clubs de lectura per a biblioteques de Barcelona,
dirigeixo la col·lecció de novel·la negra en català i castellà de Pagès
Editors, col·laboro amb Vilaweb i Última Hora, faig editings de llibres
d’empresa i particulars, invento projectes culturals, tradueixo quan puc i
escric els meus llibres. Amb tot això em ve molt just per poder mantenir-nos
una família de quatre persones, sempre estàs amb l’aigua al coll per si alguna
feina cau i és difícil estalviar, però viure sí que és possible. Es tracta de pencar
molt, agafar totes les feines, administrar-se bé quan arriben els diners i ser
molt prudent amb tot i tenir una miqueta de sort!
-Què
és el millor de la teva feina? fou
la demanda feta en una altra entrevista[2]. I la seva resposta va tenir un to tan clar com contundent:
-La sorpresa constant,
l’aventura de viure, la manca de rutina i d’horaris.
L’obra
 |
Terra aspriva,
un western fou l’obra guanyadora del
Premi Celler de Lletres 2018 convocat per l'Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia.
La novel·la fou publicada al 2019.
L’estructura de la novel·la té dues parts: Aires de verema i La sang fa vi. Són, fets i debatuts, 13 capítols d’extensió tan
curta com clara i concisa, gràcies a l’ús d’un llenguatge àgil i potent que no
deixà indiferents a les participants del club de lectura.
La trama de Terra
aspriva la trobem ambientada en un entorn rural, en una agricultura de secà farcida de vinyes, un
marc que, potser per a molts urbanites podria ser considerat idíl·lic i que
l’autor despulla de tot romanticisme més enllà de les càlides descripcions i de
l’amor per la terra (i la propietat) que brollen de les paraules de l’oncle
Baltasar perquè, com el propi autor explica “(...)
el que m’interessa sobretot és l’ètica dels darrers homes i dones aferrats a
una manera de fer tradicional, que entenen el contacte amb la terra d’una forma
singular que, malauradament, s’està perdent amb la seva generació”[3].
L’obra és força ambiciosa des de la perspectiva
temàtica, però es troba limitada en el seu desenvolupament pel condicionant
d’haver-se d’adaptar a les bases del premi a què optava. L’acció narrativa té
un ritme desigual; més lent en els seus inicis i molt ràpid en el seu desenvolupament.
Algunes lectores del club es lamentaren, en aquest sentit, pel ritme accelerat
dels esdeveniments. No hi ha temps per pair tanta temàtica conflictiva. L’eix
argumental és la història dels mals tractes, la violència de gènere sobre la
protagonista, la Margarida, però la història recull de refilada altres
problemàtiques igual d’actuals i properes: el treball precari de joves amb
formació, les feines mal pagades, les adolescents embarassades i repudiades per
la família que acaben sotmeses a xarxes d’explotació sexual, famílies amb
secrets molt ben guardats i on els límits
queden dibuixats pels locals que freqüenten uns o altres o per les vinyes on es
treballa[4].
Tanmateix, tot i l’extensió tan curta de l’obra (no
arriba a les cent pàgines) Sebastià Bennasar té l’habilitat de capgirar-la i desgranar
una cadena d’injustícies socials tan reals que l’obra esdevé una novel·la amb un
marcat to de denúncia social, com evidenciaren alguns dels comentaris de les
participants del club de lectura que remarcaren, també, el rigorós retrat del
nombre considerable de personatges amb paper destacat dins el teixim narratiu.
Algunes participants del club de
lectura es van veure sobtades per l’apel·latiu de “western”. Hom relaciona el
terme amb les pel·lícules ambientades a l’oest nord-americà, ben lluny i
distant en temps i espai de l’acció de l’obra. Al cap i a la fi, però, resulta
que la naturalesa humana i les seves motivacions traspassen temps i espai.
Terra Aspriva és,
a parer d’un comentarista, un Bennasar en estat pur on l’autor hi vessa les seves opinions i obsessions respecte a la vida
actual, al món que ens envolta, traslladant-les a un esquema de gènere que li
venia de gust. Des de certs punts de vista, la novel·la és molt negra, perquè
hi trobem violència, venjança, duets, trets i la descripció d’aquella fina
línia que separa la llei de la justícia i que tant hem vist aparèixer en les
pel·lícules de l’oest[5].
Bennasar atrapa el lector o lectora amb els seus
personatges i les seves problemàtiques. La dinàmica dels fets, la descripció
punyent, engendra moments d’angoixa que l’autor compensa amb el final feliç
d’una història d’amor juvenil recuperada. El llibre és amè i es llegeix amb
fluïdesa i deixa, a criteri de les participants del club de lectura, un regust
de voler-ne més, com si l’obra fos, en realitat, l’esbós d’una obra futura més
completa, més aprofundida, que es vol més desgranada en les seves anàlisis,
fets i conseqüències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada