CLUB DE LECTURA: LA DONA QUE FUGIA DE LA BOIRA

Un llibre de

ALBERT LLIMÓS BIFET

L’autor

El propi Albert Llimós Bifet ((Torrefarrera, el Segrià, 1981) descriu la seva trajectòria acadèmica i professional d’aquesta manera[1]:

Titulat en comunicació audiovisual a la UPF i en periodisme a la UAB, vaig començar a exercir la professió en una casa que ha estat planter del periodisme català durant molts anys: Ràdio Barcelona. Allà, durant 8 anys, vaig aprendre la importància de qüestionar-ho tot i de tenir un esperit crític. Des del 2013 treballo a l’ARA i col·laboro amb diferents mitjans, per exemple com a tertulià habitual de RAC1. Compagino el periodisme amb la literatura des que el 2010, amb la meva primera novel·la, 'La dona que fugia de la boira', vaig quedar finalista del premi Sant Jordi de narrativa. Després de 5 anys cobrint la informació del Barça, el febrer del 2018 vaig iniciar una nova etapa liderant l’àrea d’investigació del diari.

Més enllà d’aquesta autoinformació, poca cosa es troba per Internet sobre Albert Llimós. Hi ha, però, un escrit seu titulat Mirar sota l’iceberg[2] on descriu rebé la seva mirada vers què entén per escriure un bon llibre. És tan clar i està tan ben travat que resumir-lo o escapçar-lo seria quasi un pecat, així que, heus-el aquí:

Cada vegada n’estic més convençut que escriure no és saber encadenar paraules, que també, sinó sobretot saber mirar. Fins i tot quan es tracta de ficció, ja que les representacions més oníriques i inversemblants de la nostra imaginació no deixen de ser una simple cuirassa a la realitat que ens envolta, una deconstrucció particular del nostre món quotidià. Sí, escriure és tenir una mirada pròpia, una mirada que cal educar.

La solidesa d’un text la marcarà primer de tot la història que hi ha darrere. Si allò que estem explicant crida l’atenció del lector, les línies s’aniran consumint àvidament. El tenim atrapat. Després, el repte serà mantenir aquest lector en tensió, que l’interès no decaigui. No parlo únicament d’originalitat, de construir un relat novedós i únic, sinó de tenir un punt de vista propi, treballat i diferenciat. Tenir una mirada pròpia és preguntar-se coses sempre, tenir una intencionalitat clara, un argumentari ben travat, que hi hagi una feina de documentació extensa al darrere de qualsevol text. De fet, un relat és com un iceberg. Hem de mostrar una petita part de tot allò que hem llegit, hem vist o ens hem preguntat abans. Però, compte. Vigilem amb la vanitat, que ens pot portar a la pompositat excessiva, en voler lluir tot allò que sabem. En realitat, només una part del que hem après a través de la nostra mirada, la punta de l’iceberg, l’hem d’inserir al text, sempre amb naturalitat.

Per tant, és tan important el moment previ a començar a embrutar el full en blanc com el mateix procés d’escriptura, quan entraran en joc les virtuts de cadascú a l’hora d’escriure, i que ens distingiran entre un bon text i una obra excel·lent. Aquells minuts, aquelles hores, aquells dies fins i tot, que la ment maquina sobre el rumb que ha d’agafar la història són bàsics per donar profunditat i consistència al nostre relat. I en això, per no sucumbir a les limitacions de la nostra traïdora memòria, és bàsica la llibreta, companya inseparable d’algú que vulgui dedicar-se a encadenar paraules. Sempre hi ha de ser, no sabem mai quan la nostra mirada ens sorprendrà amb algun descobriment, ja sigui un simple detall o el cos central d’un futur relat. Que la llibreta sigui l’iceberg, i la nostra història la punta que veu el lector.

L’obra

La primera i fins avui única novel·la d’Albert Llimós és La dona que fugia de la boira, finalista del Premi Sant Jordi de novel·la del 2010. El llibre repassa la trajectòria vital de la Teresa, nascuda a la plana de Lleida i que després d’un seguit de vicissituds fuig de la boira del Segrià i marxa cap a Barcelona. La vida de la Teresa transcorre entre la dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil i el franquisme.

Ana Maria Vilallonga en la seva ressenya del llibre publicada a Vilaweb[3] troba que pel que fa a l’argument i al personatge principal, posseeix un aire clarament rodoredià. La desgraciada història d’una mare jove, perseguida per la desventura des del bressol, que passa milers de penalitats durant la Guerra i la Postguerra, fa pensar sens dubte en la Colometa de La plaça del Diamant. D’altra banda, el seu sobtat canvi de fortuna, l’entrada en el món selecte de l’alta burgesia catalana, ens recorda vivament el personatge principal de Mirall trencat, Teresa Goday. Tal vegada ni tan sols no és casual la coincidència onomàstica, perquè la protagonista de “La dona que fugia de la boira” duu aquest mateix nom. Fins i tot la mansió on va a viure, arran del seu matrimoni, es diria una evocació de la torre descrita a la famosa novel·la de Rodoreda.

La referència a la Colometa també es va evidenciar a l’hora de parlar-ne en el club de lectura, però no va tenir un suport unànime. La Teresa, la protagonista indiscutible de la novel·la, és més aviat l’arquetip d’una dona lluitadora, una dona que no sap o no es permet defallir, amb un esperit de superació indestructible. El propi Albert Llimós ho deixava prou clar en la presentació del seu llibre[4], ell volia retre homenatge a les dones lluitadores, a l’heroïna anònima. La referència que declarà l’autor en un altre comentari penjat a la xarxa[5] és el de Madame Bovary de Flaubert. Com escrivia Frederic Llopart[6]: (...) l’obra és el relat d’una actitud ferma i ribetejada d’heroisme d’una dona que assumeix ben aviat que el destí se l’ha de forjar cadascú i que ningú regala res.

La Teresa és una dona nascuda amb mal peu. Nata en un entorn rural, petit i clos en si mateix, percep, de sempre, el refús del pare que la culpabilitza de la mort de la seva dona morta després del part. El sentiment de solitud i de rebuig donarà sempre la mà a la Teresa, i la incapacitat per refer o reconstruir de bell nou una mínima relació amb el pare marcarà, potser, el seu caràcter més aviat esquerp i introvertit. Mai aconseguirà passar pàgina del tot, però continuarà fent camí mentre va sumant ferides que mira de guarir amb fortalesa interna, sense demanar ajut, tot i que compta amb el suport incondicional del germà, conscient del desgavell de la relació familiar, i d’una tieta que, en un moment donat, desapareix, es fon de la trama, i no se’n torna a saber res. És aquest un fil perdut que ens va semblar poc encertat, car l’autor havia dibuixat un perfil d’una dona lesbiana en una societat rural dels anys trenta que va haver de fugir del poble quan, per una indiscreció de la Teresa, la seva orientació sexual quedà al descobert. Una nova culpa al cistell de la protagonista.

Tot i tractar-se d’un llibre dur, tothom va considerar que era de lectura agradable, fàcil i entenedor, ben escrit i amb una estructura en capítols curts que el feia àgil de seguir. Afegir que cada capítol porta el seu títol, sense que hi hagi cap norma interna fixada, de manera que entre un capítol i un altre poden passar hores, dies, setmanes, mesos o, fins i tot anys[7].

La novel·la presenta una estructura circular, doncs conclou de la mateixa manera que comença. La vida de la Teresa tanca un cercle vital propi que corre en paral·lel amb el cercle històric. El conflicte personal i el conflicte col·lectiu s’entrellacen en una traç històric ben documentat. En aquest sentit hem d’emfatitzar la reeixida descripció dels bombardejos de Lleida durant la Guerra Civil i recordar que és en un d’aquests bombardejos per part de les tropes feixistes que mor el fill de la protagonista, un fill nascut com a resultat d’una violació per part d’un militar quan la Teresa era adolescent.

La dona que fugia de la boira desassossega en molts moments i, en altres, costa de creure. Costa de creure que una persona pugui anar tancant capítols tan intensos i durs de la seva vida sense rebre altre ajut que la “casualitat” de trobar persones solidàries que l’acullen i obren portes a partir del moment que, embarassada, enmig de la guerra, decideix encaminar-se cap a Barcelona.

Entre els comentaris emesos en el club de lectura es destacà que el món emocional, els sentiments descrits, no sempre es corresponien amb la intensitat del fet. Ja hem parlat d’una tieta lesbiana que desapareix de la narrativa i hi podem afegir la naturalitat més que dubtosa amb què es presenta que la protagonista sigui mare de dos fills il·legítims o l’escassa incidència emocional de la mort del fill o la tolerància amb què es viu la llibertat sexual de la Núria. Tampoc, com se subratlla des de Vilaweb, “no és fàcil d’assumir que una dona que ha caminat des de Lleida, que ha perdut tota la família i que arriba a Barcelona a punt de donar a llum, s’entretingui contemplant les meravelles modernistes del Passeig de Gràcia. Quasi semblava, en llegir-ho, que un grup de japonesos havien d’aparèixer en qualsevol moment fent fotos a la Casa Batlló.

Tot i les consideracions acabades de formular, la novel·la mereix, de totes totes, ésser llegida. És una història intensa amb un final discutible i polèmic, és una història de valentia, de lluita i de penalitats on la tristesa i el sentiment de culpa ens acompanyen de la mà de les desavinences, la guerra, la mort i la voluntat i decisió de sobreviure. És una obra que, tot i els infortunis, el seu rerefons és d’esperança. És, en paraules de Frederic Llopart, una visió de “(...) redreçament personal i col·lectiu després de les adversitats. És un repàs de la convulsa història del segle XX a Catalunya amb, però, la voluntat de sobreviure a l’adversitat”.

Com ha escrit més amunt el propi autor de la novel·la, la solidesa d’un text la marcarà primer de tot la història que hi ha darrere. I aquesta és, ras i curt, una història molt potent.