El 2013 Margarita Aritzeta va
donar a conèixer el resultat de la investigació d’uns fet ocorreguts a la masia
Cardellà, al Camp de Tarragona, en el volum El pou dels maquis: els fets, els documents i
també, en paral·lel, el mateix any va publicar-ne un “relat real”, El pou dels maquis, amb personatges
documentats històricament, alguns de la pròpia família. L’escriptora aconseguia
així posar nom i rostre a les històries que la seva padrina li explicava de
petita. Conèixer la història silenciada dels maquis, que, talment, se li
afiguraven personatges de conte, de les llegendes que poblaven el paisatge dels
voltants de la masia familiar de Valls.
Margarida
Aritzeta
A La filla esborrada (Capital
Books) aquesta realitat silenciada durant tants anys adquireix un enorme valor
narratiu. Aritzeta descriu el món dels emboscats, dels homes que vivien en un
silenci dens, perduts, enteranyinats en la pròpia xarxa, mentre esperen les
ordres d’un atac general i organitzat contra el franquisme que no arribarà mai.
El somni s’anirà esvaint mentre s’embruteixen, són delatats, empresonats,
assassinats… Aquest és un dels eixos de la novel·la: la memòria històrica,
eminentment masculina.
Però La filla esborrada no
és una novel·la de maquis. La història ja estava contada. Allò que interessa
Aritzeta és posar en relació el passat amb el present. Presenta dos temps
històrics: el 1945-1946 i el 1992, any en què arrenca La filla esborrada. Després la novel·la
explica amb detall poc més de nou mesos de la vida de la Laura, una noia
joveníssima, de bona família, que el 1945 topa, literalment, amb un dels
emboscats, en Gabriel, amb qui viurà una història d’amor àlgid, fulgurant i
secreta, sense passat ni futur.
En un món d’interessos, pors, silencis i secrets, Aritzeta salva
aquests dos personatges independentment del seu destí. Gabriel i Laura viuen el
seu idil·li en una mena de casa encantada, enmig del bosc. A partir d’ells, el
mosaic de personatges i la riquesa d’accions i anècdotes és molt ampli. La
novel·la retrata la societat dels anys 40. Prenen un protagonisme especial en
Franz, professor de música amb un passat difús; la Matilde, la masovera, i un
dels seus fills, en Minguet, dedicat a caçar emboscats. La vida de les dones hi
té un gran protagonisme. Aritzeta ret alguns homenatges a Caterina Albert, (la
història es posa en boca d’una moribunda carregada de mala consciència o la
vida isolada i dura que duen alguns personatges en un món petit i tancat) i a
Mercè Rodoreda (el tarannà somiós de Laura).
La història de Laura, segons s’explica en la Nota de lectura, també es basa en fets
reals, tot i que qui llegeix accepta la seva vida com una més de les moltes que
es van poder viure aquells anys. Al final, “la filla esborrada” serà “la mare
retrobada”. Aritzeta no ha volgut fer una novel·la negativa: quan la vida està
plena de dificultats, és dura, gairebé impossible, allò que salva és el futur,
és a dir: la filla de Laura.
La filla esborrada és
una novel·la sobre el silenci d’una època, del silenci històric i del que vivim
en les nostres vides. Cada personatge guarda els seus secrets, cadascú morirà
sense revelar-los. La tècnica narrativa s’adequa a aquest concepte. De forma
calculada, allò que el relat no diu és tant important com allò narrat. La
música en torna a ser un element de vital importància, recorre tot el text i,
al final, contradiu El rei dels verm, la
rondalla malèfica de Goethe que Schubert va musicar. La música salva l’infant.
Es tanca el cercle. Tornem a l’inici.