Un llibre de
BLANCA SOLER i GUASCH
Blanca
Soler i Guasch és una dona que va iniciar-se com a escriptora quan ja tenia seixanta
anys. El llibre que comentarem, Farem
castells de sorra, publicat per Columna l’any 2020 és el segon. El seu
primer llibre va publicar-se el 2016 i es titula Dies de tot.
Nascuda a
Figueres el 1955, la major part de la seva vida ha transcorregut a Badalona,
ciutat d’origen del seu marit i lloc de naixença dels seus dos fills.
L’austeritat informativa sobre Blanca Soler ens acompanya en aquest recorregut.
Els resultats de la recerca biogràfica ha estat prou minsa i només ens ha
proporcionat tres dades biogràfiques a retenir:
Blanca Soler és la germana gran de Silvia Soler i Toni Soler, ambdós
prou coneguts dels mitjans televisius i literaris; Blanca Soler va exercir
durant dècades com a professora de secundària de l’especialitat de llengua i
literatura catalana i aquest recorregut professional va tenir un final complicat,
com veurem més endavant.
Hauria estat
interessant poder aprofundir en l’imaginari mental d’aquesta autora si
haguéssim pogut accedir al duet que ella i la seva germana havien de
protagonitzar a CaixaFòrum on, se’ns diu, proposaven desgranar “el sentit de valors com ara l’empatia, la
responsabilitat, l’amor, la comprensió o el consol, que conformen i estableixen
els vincles entre les persones”[1].
La Conferència amb debat portava el nom de Vincles i havia estat projectada per al febrer d’enguany però la
pandèmia obligà a anul·lar-la. Una llàstima perquè l’enunciat del programa
indicava que seria “una indagació sobre
la importància de les relacions humanes i dels valors essencials, allunyats
d’objectius, interessos o qüestions pràctiques basades a aconseguir beneficis
materials o econòmics”.
La vida de Blanca
Soler va tenir un punt d’inflexió important de la mà d’una profunda crisi
professional quan, passats els cinquanta, “una depressió i un diagnòstic de
fibromiàlgia la van allunyar un curs i mig de les aules”[2]. Després de la malastrugança
provocada per nits d’insomni, la professora va posar-se davant un full en blanc
amb la intenció d’ordenar pensaments que l’ajudessin a retrobar el fil de la
seva vida, i el resultat fou
Dies de tot on desgrana les seves vivències acompanyades
de reflexions sobre el seu vessant docent i els records de la seva vida; de
manera que escriure va esdevenir una funció terapèutica gairebé sense
pensar-hi.
A
inicis del mes de març del 2009, El Periódico li publicava una carta on sota el
títol Els mestres ens sentim desemparats[3] Blanca Soler
palesava prou a les clares el seu malestar. El 2016 en un altre mitjà, el diari
ARA[4],
Elisabeth Escriche incidia en les raons del desengany de l’autora que
declarava: “(...) crec
que no podem lluitar contra el canvi tan vertiginós que ha fet la societat. Si
no hi ha una nova actitud des de la societat, des de dins de l’aula és molt
difícil lluitar-hi. I afegia: Jo ho veig com un desastre i ho he viscut
així, però entenc que hi ha companys que ho viuen d’una manera completament
diferent”.
Quan la periodista
s’interessa per com va ser retornar a les aules després del llarg període
d’absència, l’autora de Farem castells de
sorra va reconèixer que li va costar molt perquè ja no en tenia ganes: “El primer dia el vaig viure molt angoixada i
trista perquè la meva vocació, el somni de la meva vida, es va convertir en un
malson. Era una fase de tristesa perquè l’ensenyament tal com jo el veia no
anava pel camí per on havia d’anar. Després et quedes amb una sensació de
desengany i ho procures fer tan bé com pots”.
Tot i que Blanca
Soler en algun moment va creure que ja ho tenia tot dit amb el seu primer
llibre, perquè havia escrit el que pensava i desitjava comunicar i no es veia
creant una novel·la amb trama i personatges, tot i reconèixer que l’experiència
li havia proporcionat un benestar considerable, va canviar de parer i quatre anys més tard
veia la llum la novel·la que ha estat motiu de debat en el nostre club de
lectura.
L’obra
Farem castells de sorra és un títol d’una ressonància poètica remarcable que no acaba de respondre amb el seu contingut o, tal vegada, no vàrem saber veure prou la relació existent entre un i altre. És el títol una metàfora sobre la vida? Ho podem sospitar, però no ho podem afirmar.
Blanca
Soler ens proposa un viatge que no és senzill d’afrontar. Com es repeteix de
manera reiterada en totes les pàgines webs de promoció del llibre, la novel·la
s’inicia quan la Clara solemnitza els seus seixanta anys en una festa familiar junt
amb el seu marit i els seus fills. És enmig d’aquesta celebració quan
s’assabenta que aviat serà àvia i potser és aquesta percepció del pas del
temps, aquest cicle natural de naixement, creixement i mort el que l’esperona a
pensar, observar, contemplar el seu voltant i posar-hi veu, la veu resultant de
les seves percepcions i de la seva pròpia actitud vital. En paraules d’una
lectora del club: Val més que ens anem
preparant per a fer-nos grans...
El
rerefons del llibre és feixuc perquè la vellesa potser espanta a massa persones.
De fet, només cal pensar en l’eufemisme de la
tercera edat per adonar-se del rebuig que implícitament generen les paraules
“vell” i “vella” aplicades a l’edat d’una persona. La tendència a voler
postergar al màxim la senectut tampoc és tan sorprenent en una societat on els
valors dominants ens defensen la joventut a ultrança i, també, perquè
a qui li pot satisfer contemplar com, poc a poc, es van sumant
mancances? Ara bé, tot i la dificultat d’aquesta darrera etapa de la vida, hi
ha qui l’encara amb acceptació i hi ha qui ho fa amb resignació. Són dues
maneres ben diferents d’entomar-la.
No hi ha cap curset
per aprendre a ser vell, diu
l’autora, però no es tracta de cursets sinó de com ens posicionem davant la
vida. Com deia una lectora del club: Quan
vaig començar el llibre pensava que parlava massa de malalts, gent gran...
Molta gent no envelleix bé, no admet renúncies que has d’anar fent però cal ser
agraïts amb la vida i no pas enfadar-nos amb el món sencer.
Algunes de
les participants al col·loqui sobre el llibre manifestaren sentir-se prou
identificades amb el seu contingut perquè
és la nostra història o perquè la
lectura del llibre et fa adonar que
cadascú de nosaltres té una vida amb possibilitats d’escriure-la. L’autora
hi aboca tots els elements que han configurat la seva història i la seva
manera de ser i actuar.
Precisament
aquesta sensació de proximitat, d’identificació biogràfica, era motiu de
crítica per a altres lectores que subratllaven la buidor reflexiva, històries que ens aporten poca cosa, una
fluïdesa de les realitats massa plana, un llibre en el que realment no passa res i passa tot, la vida[5].
Un títol i un disseny
de portada força suggestius amb una tipografia molt bonica –es va destacar-, un
llibre de fàcil comprensió però mancat d’estructura sense un fil conductor clar
i on els personatges es barregen dins el cap, tot i que els capítols són curts i de bon llegir.
Són com pinzellades soltes de les que
es pot extreure moments d’identificació però que no van més enllà. Tota la narració són vivències i, tot i això, al lector o
lectora li costa d’entrar perquè manca destresa per fer viure les emocions i
els sentiments que les accions descrites poden despertar. Hi manca, potser,
ànima, il·lusió per una etapa de la vida que cada vegada és més llarga. I com
va escriure Arthur Schopenhauer, “els
primers quaranta anys de vida ens proporcionen el text; la resta, el
comentari”.