Un llibre de
Aquest mes de març, a
la nostra biblioteca, hem comptat amb la presència de Ramon Soler i Riba que
ens ha parlat de la seva prolífica obra i de la immensa satisfacció que significa
per a ell escriure i que se’l llegeixi. L’autor ha publicat llibres d’història
i treballs d’àmbit comarcal, però s’estrenà com a narrador literari amb Fil i carbó (2003) i seguí amb Peguera, l’ànima d’un poble (2004), el
primer d’una saga que continua amb Peguera,
l’home de gel (2015) i Estel
(2020) i és a les portes el darrer que tancarà el conjunt, Llàgrimes d’estel.
Diferents pàgines
webs ens presenten aquest escriptor dient-nos que és fill de la colònia tèxtil
del Guixaró (Berguedà), que viu a Gironella i que va treballar durant molts
anys a la fàbrica de Viladomiu Nou. Ell ens va explicar que la rauxa d’escriure
va començar-li als onze anys i que des del 1964 ho fa de manera sistemàtica.
Avui, per a ell, ens reconegué, omplir pàgines és guanyar en salut doncs s’ha convertit en una forma de vida. Manifestà que per escriure només hi ha un
secret, estar tranquil. I va afegir: Si les dues “F” funcionen, tot marxa. Les
dues “F” són: la família i la feina.
Nosaltres el que hem
pogut observar és un home proper, garlaire, que estima profundament
l’escriptura i, molt especialment, tot el procés de recerca de fonts i
d’història oral. En aquest sentit subratllà la importància d’escoltar les veus
de persones de vida senzilla, persones que se sorprenien perquè algú se’ls
apropava interessant-se per ells i les seves vides:
Hem de tenir en compte que les persones a les quals he fet la recerca mai
ningú els havia demanat res, no solament de les seves vides, vivències o
maneres de fer d´aquell temps, sinó que troben estrany que hi hagi qui vulgui
saber d´allò tan rutinari que van viure i que avui forma part de la història de
la nostra comarca del Berguedà[1].
Ramon Soler no inventa, recrea.
.jpg)
|
|
Rere l’extens recorregut de la seva narrativa, Peguera, l’ànima d’un poble és una rotunda i detallada novel·la costumista d’un món rural molt concret, un poble del municipi de Fígols, un poble avui abandonat on només queda dempeus un edifici rehabilitat fa uns anys i que serveix de refugi. L’any 1968 es va tancar l’última casa, Cal Penjorell.
El poble havia tingut
una grandària considerable des de les darreries del segle XIX fins ben entrada
la postguerra, quan les mines de carbó eren explotades a pleret. I és una part
d’aquest marc temporal i històric el que Ramon Soler ens desgrana a Peguera, l’ànima d’un poble.
Ell ens retrata tota
una simfonia de personatges, ens defineix el seu caràcter a partir dels fets,
aplicant aquella dita llatina que diu: Facta,
non verba o, en català, fets, no
paraules. Cada tipus té una identitat definida, rodona, sigui el Marxant,
els Ferrer o el Pelapins, sigui la Clara o el Martí.
La novel·la,
d’extensió considerable, permet diferents lectures. Per una banda acull amors i
desamors en un ambient rural i de muntanya on les desigualtats socials
constituïen una barrera tan inexpugnable com a ciutat. Per l’altra, ressenya
amb precisió i detall tot un món d’oficis avui desapareguts i ho fa amb
voluntat d’arqueòleg, analitzant-los i destriant-los amb precisió, perseverança
i molta tendresa. Una tendresa que també s’esmuny entre els dits de l’escriptor
quan ens descriu el cant dels ocells, el grinyol de les rodes del tren o el
silenci de la neu.
Ramon Soler no
improvisa ni pretén vendre sopars de duro. Cada novel·la la treballa
profusament. Fa una recerca quasi antropològica del lloc, del temps i de les
persones i aquesta és una qualitat a remarcar perquè ens trobem amb una
narrativa sostreta majorment de fonts orals. Confessa viure intensament el que
explica fins el punt de poder plorar o riure mentre escriu, es capbussa dins de
cada personatge fins esmicolar-lo perquè persegueix construir
una història fidedigna. Desgrana històries, investiga emocions i sentiments i
els descriu.
El llibre que
comentem, entre preparar l’esborrany i escriure’l, el va tenir ocupat entre
quatre i cinc anys. Ell mateix va comentar[2]:
Sempre procuro ser el màxim de
curós amb la realitat dels fets i per aquest motiu m´ha portat molt de temps en
haver d´investigar cadascun dels oficis avui ja perduts i cercar la història en
la qual es movia aquella gent que van viure a Peguera des del 1915 a les
acaballes dels anys 20 del segle XX.
Ramon Soler és un
home sensible que valora la disciplina i la constància, que estima les persones
i el territori, un home que sap què vol i què necessita, un home que ha fet
seves les paraules del seu pare quan, ja vellet, li digué:
Fill,
no malgastis el temps en foteses que un dia et pot faltar i, fill, mai
renunciïs als teus somnis.
I ell, aplicat, ha
obeït.