Un llibre de
GUILLEM SALA
Una escarida
biografia de Guillem Sala ens informa que va néixer l’any 1974 a Barcelona, que
és professor de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i que és
escriptor. Les seves primeres passes d’un cert ressò en el camp de la
literatura les va fer amb Heu vist passar
en Puça amb bicicleta? Publicada l’any 2004 és un text de narrativa
infantil i juvenil. L’any 2006 guanyava el Premi Documenta de narrativa amb Imagina un carrer. Uns anys més tard, el
2019, va publicar La fuga de l’home cranc
i l’any 2020 presentà El càstig.
Vicenç Altaió, crític
literari entre altres facetes laborals, senyalava que Guillem Sala havia
inventat la “nanoliteratura”, un nou
gènere literari. Poca cosa es diu d’aquest pretès nou gènere a l’entrevista[1] on
Altaió assegura que l’autor de El càstig
té una gran capacitat d’observació per crear un món nou i crear
metàfores amb la ciència i per tot plegat
–i aquí no podem desvelar res més- Altaió proclama el naixement de “la
nanoliteratura”. Ens ho creiem? Cal aclarir, primer de tot, que aquest
concepte neix arrel de la lectura La fuga
de l’home cranc.
Guillem Sala està
convençut que tots anem amb una cuirassa pel món. Va arribar a aquesta
conclusió de petit, a través d’observar els adults i veure com esdevenien
rígids i durs, explica. I afegeix: Vaig
tenir una mala relació amb la meva mare i el meu germà. Ells anaven a dormir a
quarts d’onze i llavors començava la “zona feliç”, fugia dels problemes del
dia, va ser la meva cuirassa, la fugida protectora[2].
Quant a la literatura,
l’escriptor considera que la creació artística no hauria de trobar-se limitada
per cap mena de norma social o política; de fet, assegura, reclamant a l’art una observació estricta de la norma lingüística
correm el risc d’empobrir la cultura. I afirma sense embuts: si es desconnecta de la societat, la cultura
deixa de complir la seva funció[3].
L’obra
|
|
La història se situa
en un barri popular de Barcelona. La protagonista, una professora d’un
institut, manté una relació íntima des de fa dos anys amb un escriptor, antic
professor seu de la universitat, però no n’acaba d’estar ni satisfeta ni
convençuda. Tampoc acaba de fer-li el pes un company de feina que li fa la
gara-gara. En canvi farà la coneixença d’Izan, un alumne seu, menor d’edat, amb
qui compartirà una certa comunió de valors de manera que forjaran una amistat
tot fent-se de refugi l’un a l‘altre enmig d’un ambient que viuen com a hostil.
La novel·la va
provocar una forta polèmica entre les lectores i lector del club. Hi va haver
parers per a tots els gustos. Des d’una lectora entusiasta que fins i tot
subratllava l’encert de la coberta del llibre qualificada com a guapa i significativa, mentre associava
el rostre femení de la portada amb el de la Sandra, la protagonista, i els
coloms amb els conflictes que la tenen atrapada.
Altres persones del
club compartien el seu parer quan va deixar exposat que els personatges de la
novel·la són reals, que és una novel·la crua però no falsa i que explica molt
bé el dany emocional i la petjada que deixa aquest patiment a l’edat adulta. En
aquest sentit, algunes lectores insistiren en el paper de la mare i de la
germana com a persones responsables del desequilibri de la Sandra.
Sembla que aquesta
novel·la, d’extensió força abastable, busca una certa provocació perquè
desgrana temes punyents i sotmesos a polèmica, molts cops més emocionals que no
pas racionals. La petja professional de l’autor com a professor de Sociologia hi
és latent. I precisament han estat aquests temes punyents i la manera de descriure’ls
el que va provocar el marcat desencís d’un altre conjunt de participants: Aquest tarannà no és el meu. Més que una
novel·la curta és una novel·la incomplerta. M’he quedat amb ganes de saber més
de la Sandra. La relació amb una criatura de dotze anys m’ha semblat
improcedent. El llibre m’ha fet patir. És una novel·la crua i m’ha creat
neguit. M’ha destarotat el vocabulari, l’ambient, contemplar l’autodestrucció
de la protagonista...i també, m’ha
fet pensar en el desconeixement sobre les malalties mentals.
La publicació
d’aquesta novel·la va anar, des d’un inici, acompanyada de polèmica. La raó
central del conflicte derivà de l’ús que Guillem Sala fa del llenguatge,
alternant el català i el castellà entre els seus personatges. Està escrita en una barreja de català brut
i de castellà brut. He mirat de reflectir-hi la parla real d’un entorn social
determinat, els barris del Nord de Barcelona. Per davant de la norma, doncs, he
prioritzat l’ús (bueno, bulto, vale, ara vengo) i fins i tot el so (micus, sang
i fecha)...[4].
Defensa que la novel·la només té sentit d’aquesta manera, considera
inversemblant la utilització d’un català impecable en el context descrit perquè
sonaria artificial. Malgrat tot, alguna lectora va declarar que li semblava
excessiva l’extensió dedicada i que podia haver aconseguit els mateixos efectes
sense tanta recreació ni barreja. Per contra, un altre parer remarcava com a
positiu el llenguatge atrevit, trencador, inquietant i ens dóna a entendre
que el llenguatge té classes socials.
La trobada del club
va fer prou evident, una vegada més, com la polèmica i els parers s’aviven quan
la lectura genera ambivalències, quan el que s’explica i com s’explica provoca
sensacions contràries. Ningú va qüestionar que era una història ben narrada,
que era una història de perdedors i de
personatges trencats que no troben el
seu lloc en aquest món –tal i com va explicitar una lectora- però mentre
uns lectors encaren les històries des d’una perspectiva analítica i, potser,
distant, altres senten encongir-se el cor davant tanta desferra perquè Guillem
Sala no aporta llum ni esperança, descriu la solitud i la incapacitat per
afrontar l’existència: la Sandra està
plena de vida però no sap què fer-ne. Més clar, aigua.
[1] FONT: CAMPS, Magí. Guillem Sala inventa la nanoliteratura. La Vanguardia 15/07/2019. https://www.lavanguardia.com/encatala/20190715/463469312598/guillem-sala-nanoliteratura-vicenc-altaio.html
[2] FONT: CAMPS,
Magi. Ob.cit.
[3] FONT: SALA, Guillem. Castigar la llengua. El núvol 13/10/2020. https://www.nuvol.com/llengua/castigar-la-llengua-126812