dimarts, 11 de juliol del 2023

LA MEITAT EVANESCENT.

 Un llibre de

BRIT BENNETT

L’autora

Aquesta jove escriptora afroamericana va néixer fa poc més de 33 anys a Califòrnia. Ha estudiat a la universitat de Stanford, Michigan i Oxford i va ésser durant l’estada a Michigan quan va escriure un assaig per a una pàgina web que va tenir un ampli ressò mediàtic perquè en tres dies la pàgina va rebre més d’un milió de visites. A més a més, en aquesta època també va guanyar un Premi Hopwood per un conte de ficció i el 2014 va guanyar un Premi Hurston/Wright per escriptors de la universitat.

De la recerca sobre l’itinerari professional de l’autora a Wiquipèdia n’extreiem el següent paràgraf :

El 2016, l'editorial Riverhead Books va publicar la seva primera novel·la, The Mothers, que va ser aclamada per la crítica. The New York Times va dir que The Mothers havia estat "un dels debuts literaris més importants, amb una impressió inicial de 108,000 còpies i crítiques a Booklist, Library Journal i Publishers Weeklyt." La National Book Foundation la va situar en el cinquè lloc de les millors novel·listes debutants. El març de 2017 es va informar que la Warner Bros havia adquirit els drets de la novel·la per a fer-ne una pel·lícula produïda per Kerry Washington. L'obra va guanyar el premi de la revista francesa Lire a la millor novel·la estrangera de l'any.

Segons els crítics, Brit Bennett és un dels nous talents indiscutibles de la literatura nord-americana. La comparen amb Toni Morrison i James Baldwin de qui ella es confessa admiradora.

Del seu procés de creació literària aquesta jove escriptora ha declarat: Quan començo una novel·la no tinc un guió perquè crec que fer un esquema previ abans és com posar-te deures[1]. I afegeix que inicia les novel·les amb el que li interessa i, a partir d’aquí només és qüestió d’estirar del fil: Quan he finalitzat aquesta primera etapa, si que tinc una pissarra o poso cartellets i fitxes i llavors intento que el meu projecte arribi a la seva conclusió, però a l’inici em moc per l’instint.

Respecte de la novel·la La meitat evanescent explica en una entrevista que: Tot va sorgir d’una conversa que vaig tenir un dia amb la meva mare. Em va dir que, a Louisiana, on ella va créixer, hi havia un poble on tots es casaven per tenir fills més blancs. Vaig investigar i vaig descobrir que hi va haver no un sinó diversos llocs així. I casos de persones negres que van fingir ser blanques per gaudir de certs avantatges. Em vaig proposar d’explorar el que era créixer en aquell tipus d’ambient, les conseqüències que això tenia en la teva identitat. És un entorn realista, molt històric, no mitològic sinó cultural. Es tracta d’un enclavament imaginari molt petit, una vila que ni tan sols apareix als mapes[2].

Brit Bennett no reconeix l’existència d’elements autobiogràfics dins la novel·la, a tot estirar, lleus referències a la història i llocs de pertinença dels seus pares i al fet que la seva mare, de jove, va ser l’única que va abandonar la família per anar a provar sort a Califòrnia. I puntualitza: Soc escriptora, el meu ofici és seure i explicar-los una història perquè hi gaudeixin, perquè visquin amb els personatges i es traslladin a un món ple de detalls, hi fabrico una atmosfera on experimentar felicitat.

L’autora declara que La meitat evanescent no busca ésser una novel·la política; no és aquesta la seva intenció, sinó la creació dels personatges, la descripció de l’ambient, la recreació emocional. I  afirma: La ficció planteja preguntes, no dona respostes, explora idees més que troba solucions.

La cadena HBO ha comprat els drets per adaptar la novel·la en forma de sèrie de televisió. La producció, assegura, està en l’inici del procés i seré la productora executiva i no escriuré el guió, però estaré ajudant en la part més creativa. Estic molt il·lusionada.

La novel·la, publicada en català per l’editorial Periscopi compta amb l’excel·lent traducció de Marc Rubió.

L’obra
 

 Brit Bennett, arrenca la novel·la La meitat evanescent amb la Stella i la Desiree, dues germanes bessones idèntiques, que decideixen fugir de Mallard, una comunitat negra de Louisiana que, generació rere generació i mitjançant matrimonis mixtos, intenten fer cada vegada més clar el color de la seva pell. Al cap d’uns anys, una d’elles viu a Califòrnia fent-se passar per blanca, mentre que l’altra ha tornat a Mallard amb la seva filla, fosca com el carbó. Tot i la distància i les mentides que les separen, les seves vides i les de les seves filles es tornaran a creuar[3].

La gran majoria de les lectores del club han quedat embadalides amb la novel·la. S’ha subratllat l’interès de la temàtica i, també, l’estil narratiu. Es va qualificar de lectura àgil i absorbent, amb personatges molt ben construïts i una història del tot versemblant.

Una lectora va destacar que era una novel·la de múltiples lectures, molt polièdrica i extensiva a altres temàtiques. Es va subratllar el caràcter viu dels personatges fins el punt de despertar en el lector o lectora emocions de tota mena però tot temps, intenses.

Brit Bennett reflexiona sobre si allò que som és innat o bé ens fem a nosaltres mateixos, i com els orígens poden marcar les nostres vides. Ens parla de racisme i d’identitat i, indirectament, ens porta a repensar la visió que tenim dels altres, el perill de posar etiquetes o a reflexionar sobre la nostra pròpia autoimatge. La història planteja també fins quin punt una persona pot reinventar-se a si mateixa i acceptar-se en una nova identitat. La novel·la va donar peu a reflexionar sobre el pes determinant de la identitat personal a l’hora de fer camí per la vida. Es va interpretar la incapacitat de la Stella per donar resposta a les preguntes de la seva filla com un bloqueig personal en negar els seus orígens i construir-se una vida basada en la mentida i l’aparença.

La novel·la tracta també la qüestió de la transsexualitat, una qüestió gens fàcil d’afrontar i que és descrita de manera natural i sana però sense embuts, amb un naturalisme a vegades força cru. Brit Bennett mostra com cada protagonista fa el seu propi viatge d’acceptació, les seves contradiccions, el pes de la mirada dels altres. Com es va dir en el club, la novel·la és una història de dones lluitadores, cadascuna a la seva manera.

Una altra visió interessant del llibre ens la proporciona l’article de Carlota Rubio al Núvol[4]:

“La meitat evanescent” és una d’aquelles novel·les que, a partir d’una història híper localitzada i una estructura bastant clàssica, aconsegueix reflectir moltíssims aspectes de la història, en aquest cas, l’estatunidenca d’entre els 60 i els 80. Bennett aprofita un gènere tan gastat com el de les bessones separades per posar el focus en el concepte d’identitat des de molts prismes diferents (...).

En aquest article, s’explica com fa anys que la literatura del pàssing és present als Estats Units. Autors com ara Charles W. Chesnutt, James Weldon Johnson, Fannie Hurst o Nella Larsen han escrit històries que repeteixen el mateix arc narratiu amb poca variació: una protagonista (generalment dona) mestissa que fa vida com a blanca fins que, sentint-se traïdora, torna a casa i és castigada amb un destí fatal. El que fa Brit Bennett a “La meitat evanescent”, doncs, és recolzar-se en dos tòpics novel·lístics, el dels bessons i el del pàssing, per desdibuixar-los amb els seus personatges.

Els personatges poden sonar estereotípics, però el que tenen d’interessant és que tots basculen entre contraris com ric-pobre, blanc-negre, home-dona, ciutat-poble o seny-sentiment sense acabar de caure en cap. A la novel·la, els calaixets amb categories els aporta el context, però els personatges els desordenen amb actitud contemporània. La gràcia de Bennett és que narra tot això sense forçar-ho ni convertir la seva novel·la en un pamflet. El pàssing ja no és només un acte de supervivència dels personatges en un context opressiu, sinó també un mecanisme per mostrar l’atzucac en què s’ha convertit el concepte d’identitat.

La novel·la va propiciar un animat debat. Cadascuna de les lectores (el lector, aquest cop, no es va pronunciar) va expressar la seva valoració i punt de vista. Va ésser una posada en comú enriquidora i és que la qualitat de la novel·la ho feia propici. A tall d’exemple anotarem algunes opinions expressades que potser no han quedat prou paleses en el redactat:

-És important creure’s el que un és.

-La Stella pot generar rebuig en un inici, però acabes sentint llàstima per ella.

-És més important l’estimació que el mateix sexe.

-El concepte de clan, de família.

-L’autora crea situacions límit.

-L’estructura, amb anades i vingudes, i la complexitat de l’acció fa de la novel·la un llibre que requereix estones llargues de lectura per poder entrar-hi.

-El desenllaç i com tornen a trobar-se les germanes pot semblar una mica forçat. Dona la sensació que l’autora s’ho fa venir bé. És com trobar una agulla en un paller, clar que la ficció ho permet tot.

-És un llibre ple de matisos. Et recorda que cadascú ha de construir-se i guanyar-se el seu propi espai i també et fa pensar en la llibertat que et dona el fet de marxar de la casa dels pares i com aquesta llibertat també té un cost.

Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)