Un llibre de
GEMMA VENTURA FARRÉ
|
|
L’autora
Gemma Ventura i Farré, una xicota nascuda al Vendrell el 5 de novembre de
1990, ha entrat per la porta gran de la literatura catalana en obtenir aquest
any el premi Josep Pla de narrativa amb la novel·la La llei de l’hivern. Recordem que aquest premi ja té una
respectable trajectòria de cinquanta-quatre anys i que Terenci Moix fou el
primer guardonat l’any 1969 amb l’obra Onades
sobre una roca deserta. Gemma Ventura ens va acompanyar a la primera
trobada de la temporada 2023/2024 del Club de lectura i va ser un autèntic
plaer gaudir de la seva conversa i de la seva filosofia de vida que, en
essència, es traspua entre les imatges, les paraules i el sentir del seu
llibre.
La seva titulació com a mestra de primària especialitzada en música no
sabem fins a quin punt li ha estat útil per endinsar-se en el món de
l’escriptura. En l’article[1]
que ens serveix de guia per a fer aquest escrit explica que des de petita tenia
una llibreta i hi anava escrivint. Ella es recorda d’adolescent com una
criatura més aviat tímida que va començar a treballar amb tretze anys fent
factures en una empresa de construcció. Allí –comenta- robava llibretes i escrivia
poemes. I afegeix: (...) sempre havia pensat que era impossible que m’hi pogués arribar a
dedicar. Pensava, “no tens ni periodisme i no et coneix ni Crist”. M’agrada
recordar aquesta situació per no perdre l’agraïment. Els miracles existeixen.[2]
En recordar els seus
inicis com a mestra de primària afirma que fou aleshores quan va fer-se
conscient de com és d’important aquest ofici. I, rotunda, assegura: No tothom pot ser mestre/a. I com he
estat del gremi no em puc estar de solidaritzar-me amb les seves paraules:
És
massa fàcil ser mestre, el nivell d’exigència és baix i és un ofici en què
s’hauria d’exigir molt més, perquè ens hi juguem molt. Ens hauríem de
replantejar qui pot ser mestre i qui no. Hi ha mestres que fan faltes
d’ortografia i n’hi ha que van amb una arrogància… L’impacte que tenen en els
nens és molt gran. Els condicionen la vida. Ser mestre és molt més que ensenyar
que dos més dos són quatre. És entendre la singularitat de cadascú, cal una
ment molt oberta.
Gemma Ventura va fer de mestra només un any perquè en apuntar-se a un
taller d’escriptura d’Eva Piquer, editora i directora de la revista Catorze, ja
li van començar a publicar els seus escrits i va trobar feina. A Catorze fa
entrevistes i també escrits. Ella es reconeix deutora dels valors transmesos
pels seus dos avis i subratlla especialment el de donar valor a la feina ben
feta, independentment de la que sigui; l’important és fer les coses bé. I,
contundent, assegura: La
feina ben feta té un impacte i la feina mal feta també el té. Es
reconeix deutora i agraïda amb els consells de Josep M. Espinàs perquè li va
ensenyar el que ella considera la clau de la seva escriptura: observar, escriure
amb claredat i senzillesa. També confessa la influència de Mercè Rodoreda, William
Faulkner, Fiódor Dostoievski i David Lynch.
Per entendre millor la seva personalitat i els valors que la guien
destacarem algunes de les afirmacions fetes a l’entrevista de Vilaweb i que va
repetir al nostre club. Gemma Ventura afirma:
ü El
pitjor jutge que tenim som nosaltres mateixos. I ens assegurà: Tenia el desig d’escriure i m’autocensurava.
Jo era el meu enemic.
ü Amb
la inseguretat s’ha d’aprendre a conviure-hi.
ü La
imaginació és la cosa més valuosa que tenim els humans. Amb la imaginació pots
fer el que vulguis. És bo que les
criatures s’avorreixin. Si s’avorreixen, comencen a imaginar.
ü La
imaginació et protegeix de la soledat. Sempre
estic en un altre planeta.
ü Sento
que dintre meu hi ha un munt de persones i que gairebé tot el que m’envolta té
una presència. No puc dir mai que em sento sola. Si saps valorar allò que tens
a fora i allò que tens a dins, sempre estàs acompanyat. No visc la solitud. Hi ha dos mons, el que tu ensenyes a fora i
el que vius dins teu.
ü Sempre
penso que has de tenir una fe absoluta en la força que et neix de dins i que et
diu coses. Cada vegada que li he fet cas, ha tingut raó.
ü Ens
hem de mirar la vida, malgrat el dolor i malgrat tot el que pugui passar, amb
agraïment. Sóc presentista. Els daus de la vida són així. Ens passaran coses
bones i ens passaran coses dolentes. Res
no passa dues vegades; a mi, això, em cura de l’apatia.
ü Totes
les coses que tens són de pas. Tot. Les coses duren el que duren i no passa res
si s’acaben, perquè voldrà dir que han existit.
L’obra
|
|
Les ressenyes de les
editorials tenen tota la raó quan certifiquen que és una història intimista i
màgica, una història que ens parla de les persones que ja no es troben
físicament entre nosaltres tot i sentir-les i, molts cops, esdevenir la nostra
guia[3]. Se’ns
diu que Gemma Ventura és capaç de fer visible l’invisible. I, insistim, tenen
raó.
L’autora reflexiona
en el llibre sobre les relacions que ens deixen empremta, sobre els entrebancs
del camí, emfatitza el pes de la memòria, afirma que és incontrolable, que hi
ha records adormits que una guspira inesperada pot fer aflorar de sobte.
Subratlla que ens movem en la dualitat; per una banda, la memòria pot ésser un
refugi, per d’altra banda la memòria viscuda com a nostàlgia pot esdevenir una
trampa. Com a escriptora, afirma: A
través d’un record, fas una persona. Una de les lectores del club subratlla
la capacitat per generar imatges i donar visibilitat a petites coses, a petits
detalls: Miro el puny, i el botó està
cosit en creu. O la contundència, la rotunditat d’un sentir: Una espurna, un incendi; un aglà, fa un
bosc; un record pot fer una persona.
L’autora assegura que
front una societat dominada pel materialisme, per una societat que no para de
generar necessitats innecessàries, ella volia donar valor a allò que no es veu
perquè és el que realment compta: Hi ha moltes coses que no es veuen i que ens
fan ser com som. Hi ha moltes coses que no veiem, però existeixen, com la
intuïció. Contrària al món aparador, com els filòsofs estoics, afirma que
el seu ideal de vida seria viure amb allò
que ens cap a les butxaques, sense aferrar-me a res ni a ningú. El
personatge del rodamón de la seva novel·la no s’allunya massa d’aquest sentir.
És a través de la boca d’aquest personatge que l’autora afirma: No és el mateix el silenci del bosc que el
silenci de l’església.
La proximitat, la
naturalitat, l’espontaneïtat de l’autora en parlar davant les lectores del club
ens atrapa i posem els cinc sentits en l’escolta de les seves paraules que, com
a la novel·la, s’encavalquen, s’entrelliguen i flueixen en idees i imatges. A
preguntes d’una participant en el col·loqui explica que, per a ella, escriure
és com pintar un quadre o com compondre música: Veig una persona i l’obro i, en obrir-la, descobreixo la
multiplicitat.
Gemma Ventura
assegura que l’única possessió veritable de cada individu és el que és, res
més. I, contundent, assegura: Tu no ets
la víctima, tu ets la responsable. L’autora defensa que només la imaginació
permet la veritable llibertat i que hem d’estar agraïts i agraïdes a aquelles
persones que ens obren finestres enlloc de posar-nos pals a les rodes.
Xavier Grasset
entrevistà l’autora a “Més 324” i descriu la novel·la com una reflexió sobre el
pas del temps i la memòria. En comentar-li, la Gemma féu una observació tan
afortunada com aguda: Hi ha el temps de
la memòria i hi ha el temps del rellotge.
A l’entrevista, l’escriptora
remarcava el significat del disseny de la portada per reforçar la petja de la
invisibilitat. Va tornar a insistir-hi entre nosaltres. Va subratllar que, en
mirar els arbres, nosaltres els veiem com elements individuals per a prop que
estiguin els uns dels altres i, tanmateix, per sota, les arrels s’entrelliguen
com tan magistralment ha explicat el neurobiòleg Stefano Mancuso. Feliç i
agraïda, explica que el disseny li va fer un seu veí, que el títol es va posar
després d’escriure el llibre i que ja se n’està fent la traducció al castellà i
la versió per àudio...quan algú li pregunta si ja està escrivint un segon
llibre, diu que la seva resposta és:
No,
ara estic amb tu.
Perquè, com diu la
Gemma, “acollir” no és una paraula, és una manera de fer.
Ben cert que no
podíem haver començat millor la nova temporada del club de lectura.
[1] ARBÓS, Marina. Entrevista a Gemma Ventura
Farré. Vilaweb. https://www.vilaweb.cat/noticies/gemma-ventura-entrevista/
[2] Press, Europa. «Gemma
Ventura Farré, Premi Josep Pla 2023 con un homenaje a "lo invisible y la
imaginación"», 07-01-2023
[3]
FERNANDEZ, Victor. “La debutante Gemma Ventura obtiene el Premio Josep Pla.