LES NOSTRES MARES

 Un llibre de

GEMMA RUIZ PALÀ

 L’autora

Gemma Ruiz Palà va néixer a Sabadell el 6 de desembre de 1975. Va fer la carrera de periodisme i amb vint-i-dos anys va començar a treballar al servei d’informatius de Televisió de Catalunya, especialitzant-se en cròniques culturals dels Telenotícies. En paral·lel va fer les cròniques teatrals al programa “La nit al dia”. Actualment és la sotscap dels serveis informatius de TV3. A Comunicació 21, Gemma Ruiz aborda la seva funció a TV3 com a formadora de la redacció d’informatius en perspectiva de gènere, en periodisme antiracista i antifeixista[1]. En aquest mateix grup de comunicació afirma: “El periodisme m’ajuda a ser rigorosa i a tenir els ingredients per a la ficció” i deu ser veritat perquè les tres novel·les publicades han estat un èxit.

L’any 2016 va publicar la seva primera novel·la, Argelagues, i quatre anys més tard, el 2020, va sortir la seva segona novel·la, Ca la Wenling i tres anys després ha presentat la novel·la Les nostres mares amb la que ha guanyat el premi Sant Jordi.

Gemma Ruiz considera que el periodisme i l’escriptura són oficis complementaris, tot i que ella –afirma- mai havia pensat a ser escriptora, però va sorgir així. Quan el periodista demanda més precisió, explica: Tot va començar amb aquella cinta de casset que tenia a casa i que hi contenia una entrevista que vaig fer a la meva besàvia quan començava la carrera. Vaig decidir transcriure aquella entrevista per evitar que es fes malbé. Al cap de molts anys, aquella transcripció va acabar convertint-se en la llavor de la meva primera novel·la (Argelagues).

A Argelagues, tres dones del segle XX, treballadores a les fàbriques tèxtils del Vallès, lluiten per tirar endavant la família. Les tres dones pertanyen a diferents generacions però queden unides pel territori perquè l’acció discorre entre Castellterçol i Sabadell. Un altre punt en comú és la força de cadascuna d’elles per adaptar-se als canvis provocats per factors econòmics i socials externs com la revolució del tèxtil o l’emigració del camp a un barri perifèric d’una ciutat industrial; canvis, tots ells, que actuen i afecten la vida diària familiar.

És possible que aquesta insistència en donar visibilitat a dones senzilles però fortes i lluitadores sigui una resposta a un comentari de la seva besàvia quan li deia: Si nosaltres no valem res...

La seva segona novel·la, Ca la Wenling, també presenta un perfil similar en un context diferent. L’acció transcorre en un saló de bellesa d’un barri humil barceloní. La perruqueria està regentada per un jove matrimoni xinès que lluita pel negoci a tranques i barranques mentre xapurregen una mica de castellà. Ca la Wenling és molt més que un espai on tallar-se els cabells o pentinar-se, és un espai on es comparteixen afectes, tristors, alegries, victòries i febleses i les dones que comparteixen aquest espai són dones pencaires, immigrades, maltractades, deslliurades d’homes abusadors; mares doblement treballadores, separades, solteres; vídues alliberades que cobren pensions de misèria[2].

La Gemma Ruiz és una dona compromesa en la defensa de la dona i ho fa des d’una perspectiva molt epidèrmica. La seva novel·lística no té discurs teòric. No és un assaig, són novel·les. El lector o lectora aprèn des d’experiències tractades de manera tan propera, tan viscuda, que no és difícil de fer-les entrar en el seu món emocional. Aquesta proximitat, Gemma Ruiz la justifica amb aquestes paraules: “Si la literatura no fos abans que res una prova de vida, ja direu per què l’hauríem de menester”[3].

En una de les diverses entrevistes[4] arrel de la publicació de Les nostres mares i del premi aconseguit destacava la importància d’uns determinats moments viscuts:

Primer. El més inoblidable, quan en una parada de signatures se’m va acostar la neboda de la Maria Aurèlia Capmany i em va explicar que m’havia buscat per venir a compartir amb mi l’emoció del pregó de Sant Jordi que havia fet el dia abans al Saló de Cent de l’Ajuntament, que era dedicat a la genial Capmany.

Segon. Compartir taulell de signatures amb el Pedro Almodóvar, tenia una cua que barrava el pas a tot vianant que volgués trepitjar aquell tram de passeig de Gràcia i la gent anava cridant “Pedro!”, imitant el famós crit de Penélope Cruz aquella nit dels Òscar.

Tercer. L’emoció de la Kimberly, la llibretera d’Ona Llibres a Pau Claris, que des del primer dia ha estat apostant per Les nostres mares i que va viure en directe com em comunicaven que el llibre havia quedat en primera posició; ens vam abraçar i es va posar a plorar de l’alegria.

L’obra

El club de lectura del llibre de la Gemma Ruiz, Les nostres mares, va ser un dels més actius dels darrers temps. Quan un llibre aconsegueix despertar tantes opinions, observacions i comentaris és que mereix ésser llegit i és la seva millor validació. S’ha dit que Gemma Ruiz amb aquesta novel·la ha trencat un llarg període de dinou anys en què cap dona, des de Carme Riera, havia estat guardonada amb el premi Sant Jordi que atorga Òmnium Cultural.

La narrativa gira entorn les vides de deu dones pioneres en el camí d’ésser reconegudes. L’escriptora aprofundeix en les vides de mares, àvies, padrines, amigues o desconegudes d’una generació que va haver de lluitar amb pocs recursos per recuperar uns drets que la dictadura franquista havia estroncat, una lluita quasi sempre feta en solitari. Com recordava una de les participants del club, la novel·la és un homenatge a les dones de la dictadura, unes dones que havien d’aprendre a parlar amb distorsions i eufemismes com  quan enlloc de parlar de la regla directament es deia que havia vingut la tia Pepa.

L’autora afirma que la seva intenció és entendre aquestes dones, dimensionar-les i honorar-les: Les nostres mares no es van poder dedicar al que havien somiat, però veient-les actuar ens han ensenyat a com anar pel món, malgrat tinguéssim com a referents els pares, les seves professions i la seva projecció social. No són referents de cura i domesticitat únicament, sinó de la vida i els valors que hem après són d’elles a fora de casa. Veure la teva mare com organitza l’economia familiar o es baralla amb el banc perquè han cobrat una comissió que no tocava t’ensenya a anar per la vida[5].

Gemma Ruiz titlla la novel·la de feliçment feminista. Com es va comentar a la tertúlia, aquest llibre té un enfoc molt diferent al seu primer, Argelagues, doncs mentre aquest respira un sentiment i una intimitat molt definida, Les nostres mares, ofereix un vessant més de periodista, posa més distància en les descripcions alhora que desplega com un paraigua tot de temes actuals i punyents. Més d’una persona va qüestionar el tractament superficial de la majoria dels assumptes tractats, com si l’objectiu de l’autora fos prioritzar la quantitat per davant de la qualitat. Tot i això, es justificava, segons altres parers, perquè la novel·la no deixa d’ésser un llibre de denúncia on s’expliquen unes històries amb capacitat perquè totes les dones s’hi puguin veure reflectides d’una manera o altra, malgrat els personatges no estiguin tots dibuixats amb la mateixa cura i intensitat. Com va dir una lectora del club: No aprofundeix però fa sentir.

Algunes participants van mostrar-se crítiques amb l’estructura que obliga a fer salts per lligar històries, tot i reconèixer que és una novel·la fàcil de llegir perquè utilitza un llenguatge prou planer, amè, i força accessible. Té, a més a més, a parer d’alguns criteris, que és un llibre que es pot acabar en el punt que es vol; dit d’una altra manera, no és obligatori arribar fins al final per poder-ne parlar però llegir-lo sencer et permet –es va apuntar- tenir una visió de calidoscopi[6], una visió molt completa.

Algú va apuntar que tot i utilitzar, a vegades, un to exagerat o un to irònic discutible –com en el tema dels bolquers- o, també es va subratllar, fer ús d’un excés d’optimisme, la novel·la conté un missatge de rerefons on se’ns vol fer veure que si les dones ens ajudem les unes a les altres tenim més força. I aquest missatge no s’expressa amb paraules sinó amb la tècnica narrativa de lligar unes dones amb les altres.

Aquestes paraules foren ratificades en el sentir majoritari del club de lectura. L’habilitat de l’escriptora en l’ofici quasi ningú va posar-lo en dubte. Un participant va subratllar la destresa de l’autora per lligar les històries i fer-ho de manera no correlativa, així com destacà la intensitat expressiva aconseguida en repetir el subjecte al final de la frase.

Segons la pròpia Gemma Ruiz reconeix, el seu estil com escriptora fa ús d’un llenguatge popular, utilitza expressions i locucions de carrer perquè són properes i donen verisme al relat. I de l’aprenentatge fet en aquesta trajectòria de tres llibres, comenta: (...) amb la tercera novel·la m’he notat més ofici que mai per fer-la. I puc dir que l’entrenament periodístic i la recerca del rigor, l’impacte de la versemblança i la realitat que a mi m’exigeix el periodisme, l’aplico a les meves novel·les.

Llegim llibres per viure més vides, va certificar una participant. I una altra ho va arrodonir amb aquestes paraules: és un llibre que fa pensar.

 

 

---

[1] MIRÓ, Quim. El periodisme m’ajuda a ser rigorosa i a tenir els ingredients per a la ficció. Comunicació 21. https://comunicacio21.cat/entrevistes/gemma-ruiz-el-periodisme-majuda-a-ser-rigorosa-i-a-tenir-els-ingredients-per-a-la-ficcio/

[2] “Ca la Wenling”: confessions i afectes que traspassen fronteres. Wilaweb. https://blocs.mesvilaweb.cat/ildecp/ca-la-wenling-confessions-i-afectes-que-traspassen-fronteres

 

[3] “Ca la Wenling”: confessions i afectes que traspassen fronteres. Wilaweb.

[4] MIRÓ, Quim. “El periodisme m’ajuda a ser rigorosa i a tenir els ingredients per a la ficció”. https://comunicacio21.cat/entrevistes/gemma-ruiz-el-periodisme-majuda-a-ser-rigorosa-i-a-tenir-els-ingredients-per-a-la-ficcio/

[5] PLANS, Guillem. Les nostres mares ens han ensenyat a anar pel món. Diari de Sabadell. https://www.diaridesabadell.com/2023/03/07/gemma-ruiz-pala-les-nostres-mares/

[6] Calidoscopi: Tub amb dos o tres miralls inclinats a dins i diverses peces de colors en un dels extrems que es poden veure per l'altre extrem i formen diverses figures simètriques molt boniques a mesura que es va girant el tub.