LA LUZ QUE NO PUEDES VER
Un llibre de
ANTHONY DOERR
|
|
Nascut a l’octubre de 1973, Anthony Doerr és un escriptor
estatunidenc compromès, segons se’ns diu, amb la justícia i la moral. El
resultat de resseguir diferents entrevistes ha estat un pèl decebedor perquè
unes es copien de les altres i repeteixen els mateixos tòpics, així que aquesta
ressenya està encotillada per una informació molt mesurada i controlada per
l’agent literari d’aquest escriptor. Un apropament a qui és com a persona només
pot fer-se a partir de la lectura de la seva obra.
El primer llibre publicat per Anthony Doerr va ser una
recopilació de contes curts editats l’any 2002. S’informa que moltes de les
històries estaven situades a Àfrica i Nova Zelanda on l’autor va viure i
treballar. L’any 2010 va escriure un altre llibre de contes titulat Memory Wall però uns anys abans, el
2004, havia publicat la seva primera novel·la, About Grace i l’any 2007 es va editar un llibre seu de memòries
titulat Four seasons in Rome.
Anthony
Doerr escriu també una
columna de llibres de ciència al Boston
Globe i col·labora a la revista digital The Morning News, segons podem llegir a Wiquipèdia.
Poques
dades tenim de la seva trajectòria vital. Se sap que va cursar estudis
d’Història per passar-se poc temps després a Belles Arts on es va especialitzar
en Escriptura Creativa. Va ser aleshores quan va encarrilar la seva vida
professional en decidir abocar-se per complet dins l’univers de l’escriptura,
fet que se li va simplificar quan va obtenir una beca Guggenheim dedicada a la
creació.
L’èxit
d’aquest autor és indiscutible, tant pel que fa a l’elevat número de vendes,
com per la quantitat de llengües a les que s’ha traduït la seva obra.
Algun comentarista[1] ha
subratllat que Anthony Doerr no és només un novel·lista, sinó un gran xef de les lletres perquè –afegeix-
cuina amb precisió i exquisidesa
indubtables, ingredients de gran qualitat i els amaneix fent ús d’un estil
quasi poètic. Comentari que moltes de les lectores del club subscriurien.
L’obra
.jpg)
Escriu Rosa Molina[2]
que la habilidad de Doerr para modelar
los personajes, consigue que el lector se sitúe en ese mundo de destrucción que
les hace madurar antes de tiempo, convirtiendo su dignidad y capacidad de
empatizar, en herramientas de supervivencia.
No és, però, una novel·la històrica, no aprofundeix en detalls
bèl·lics i no s’entreté en els horrors de la guerra; en canvi, romanceja en les
descripcions d’espais i carrers per on es capbussa l’acció i els
personatges. Però el desmanec i l’horror
del conflicte només s’endevina entre la boira de les descripcions i els suggeriments.
Aquesta era, per altra banda, la voluntat de l’autor, convençut que no és
necessari ésser explícit i acerat realista per fer arribar al lector o lectora
la imatge del desori. Tot i això, més d’una participant en el debat va
manifestar el seu desencís per la manca d’escenografia històrica en un relat
més que llarg, un relat
–també es va subratllar- que s’hauria pogut reduir a la meitat i
aconseguir els mateixos resultats, sinó millors, i diversos cops es va
expressar l’aturada de ritme i el sobreesforç de llegir tanta redundància. Una
lectora va dir: escriu com si fes ganxet.
Té molta palla però no és palla per cremar.
La novel·la manté una estructura –molt repetida actualment- de
capítols curts. Hauríem de dir que, en aquest cas, extremadament curts. És un
llibre que es pot llegir ràpid, sense parar o parar i reprendre’l sense
problema gràcies al pragmatisme de la
seva estructura. Segons Anthony Doerr és una manera de
compensar al lector, de ser amable con él, por las sobredosis de lirismo que pondrían contra las cuerdas al 70% de los
americanos que compraran el libro[3].
Aquest comentari del
propi Anthony
Doerr s’ajusta prou a la imatge de novel·la escrita pensant molt en la societat
nord-americana com a potencials i principals lectors, així com una resposta
estudiada de màrqueting. Potser
per això Sergi Sánchez a “Visto y oído” escriu: És un escritor pragmático, y su novela un ejercicio de equilibrismo
entre el best-seller y la literatura de prestigio que juega sobre seguro.
En el club es va destacar la dimensió al·legòrica del relat amb
freqüents tocs de fantasia. Se’ns explica que el nen i la nena protagonistes
representen tot allò que no es pot veure, així com els efectes d’una escolta
repetitiva; en definitiva, dues posicions extremes de la percepció que
s’entrecreuen i, en aquesta confluència, configuren una visió del món. És un història de víctimes –va
senyalar una lectora- i també una història d’amor múltiple (amor paterno-filial,
amor entre germans, amor entre amics, amor sensual...) va indicar una altra.
Els personatges, ben dibuixats i descrits, són d’una carnalitat del tot creïble
i el lector visualitza amb detall tota la història com si d’una seqüència
cinematogràfica es tractés.
Alguna veu crítica també trobem mentre viatgem per la xarxa; veiem-ne
un exemple[4]:
A estas
alturas, es obvio que Anthony Doerr quiere
regalar al lector una novela-río, como las de antes, en la
que lo (excesivamente) dulce y lo cruel convivan con lo idealista y lo
romántico. El resultado es desigual, pero entretiene como solo la buena
literatura de aeropuerto puede hacerlo.
Efectivament, la
senzillesa del llenguatge, el sentimentalisme de tota la història centrada en
dues criatures desvalgudes, una per una minusvàlua tan punyent com és la
ceguera i l’altra per tractar-se d’un nen orfe sense més referents emocionals
que la seva germana i la cuidadora de l’orfenat obren fissures en la
sensibilitat del lector. Com una participant del club va destacar, la novel·la
conté tots els ingredients d’un best-seller:
amor, odi, enveja, amistat... de manera que pot atrapar sinó a tothom, sí a una
àmplia majoria. Àdhuc, hi ha objeccions. Per exemple, una participant va recalcar
el desajust temporal del final de la novel·la; va subratllar com després de
pàgines i pàgines prescindibles es fa un salt en el temps i tot s’acaba una
mica a corre-cuita. Paral·lelament també hi ha haver una altra observació a subratllar:
es pot interpretar el final de Werner com un suïcidi? Hi ha indicis per
suggerir-ho. És ell qui entra en un camp minat pels propis alemanys... podem
interpretar-ho com un símbol? Ell, que va salvar tres vegades de la mort a
Marie Laurie, com si fos una manera de redimir-se, no pot imaginar un futur per
a ell perquè no hi ha futur per als vençuts, física i moralment.
En el debat es va fer referència a la sèrie de quatre capítols
que s’emet a Netflix basada en la novel·la d’Anthony Doerr. Tothom en va subratllar la
qualitat i l’interès i el bon saber fer del canadenc Shawn Levy, destacat productor nominat a un Òscar que
va expressar-se amb aquestes paraules en referir-se a la feina feta:
Esta serie me permitió el lujo de combinar lo íntimo y lo épico,
lo conceptual y lo emocional. Fue un verdadero buffet de oportunidades para un
narrador y para un cineasta (...) modificó mi forma de dirigir, porque me hizo
más consciente de las palabras que digo y de cómo las tengo que usar en el
plató...Y por eso tengo que decir que haber rodado “La luz que no puedes ver”
no fue simplemente un trabajo para mi, sino una experiencia de vida[5].
[1]
Una ENTREVISTA CON Anthony Doerr. NCWLIBRARIES. https://www.ncwlibraries.org/es/an-interview-with-anthony-doerr/
[2] Blog de Animación a la lectura de la Universidad Politécnica de
Madrid 1/09/2016 https://blogs.upm.es/nosolotecnica/2016/09/01/la-luz-que-no-puedes-ver-anthony-doerr/
[3] El Periódico. Ob.cit.
[4]
Una ENTREVISTA CON Anthony Doerr. NCWLIBRARIES. https://www.ncwlibraries.org/es/an-interview-with-anthony-doerr/
[5]LERMAN, Gabriel. Shawn Levy: «La luz que no puedes ver» lavanguardia.com/series/20231101/9342257/entrevista-shawn-levy-luz-puedes-ver-historia-amor-padre-e-hija.html