Dos llibres de
MARIA CLIMENT
|
|
Maria Climent, una
catalana nascuda a Amposta, al Montsià, l’any 1985, és una jove escriptora,
senzilla i directa, de la florida collita literària de què poden gaudir els
amants d’històries novel·lades amb marcats tocs biogràfics: Jo escric llibres de com sóc jo[i]
declarava a l’entrevista que li feu Anna Zaera. I afegia, en un altre
moment: Em passen coses o observo coses i penso: “Això és boníssim, això és
material literari. És veritat que m’hi fixo molt, en les coses. Tinc aquesta
cosa de guionista o d’escriptora, que diu: “Això és or, i la gent no ho està
veient.”
Quant a formació
acadèmica, Maria Climent és llicenciada en Traducció i Interpretació i també ha
estudiat Guió. Pel que fa a vida professional, toca diverses tecles per guanyar-se les
garrofes: traduccions, gestió de xarxes socials, lliçons d’escriptura creativa
i col·laboradora de la plataforma digital de cultura Catorze. Com ella diu[ii]:
M’agradaria
que em posessin 30.000 euros sobre la taula i em diguessin que no fes res més
que no fos escriure un llibre. Ho llanço, per si de cas! Però passa que he de
combinar el tema d’escriure amb el que em dóna menjar. I ara ser mare. Ara
tot ho faig amb pressa. Fins i tot escriure. Menjo amb pressa, em dutxo amb
pressa. Tot, tot. Però, és clar, escriure amb pressa és màxim, per
què jo ho vull fer bé, saps?
De moment ha publicat dues novel·les de
considerable èxit de vendes: Gina, que
va ser presentada en societat el 16 d’octubre de 2019 i A casa teníem un himne de l’any 2023. Aquest any, 2024, ha publicat Mai és
una paraula molt lletja que és el seu primer llibre de no-ficció i on
barreja la narració personal i l’assaig. Paraules seves són: Jo escric el que em surt. El que tinc ganes
d’escriure i el tema que m’interessa en cada moment.
Noia de poble, de soca-rel, va viure uns anys a
Barcelona per retornar als orígens un cop coberta la seva formació i havent
posat la llavor per fer realitat el somni de viure de la paraula. Actualment,
Maria Climent viu a Deltebre on resideix amb la seva parella i la seva filla
Carlota, la inspiradora del seu darrer llibre. El tema de la maternitat és, a
ulls de l’autora, un veritable trencaclosques. A l’entrevista de Vila web es
poden llegir aquestes seves paraules:
Jo fa vuit mesos que sóc mare i, de moment, no he tornat a ser jo. No tinc gaire clar qui sóc. Ara mateix sóc jo i la xiqueta i som com una mateixa cosa, saps? No sé si mai recuperaré l’autonomia, però crec que al cent per cent no, perquè sempre tens com un satèl·lit. Encara que ella tingui quaranta anys i jo quasi vuitanta penjarà de mi. Ho veig en el meu home, que sa mare en té vuitanta-cinc, i encara el veu com un xiquet, saps? O sigui ets una dona, però no ets una dona com eres abans.
De la seva primera
novel·la, Gina, se’n va escriure
força i se’n va destacar especialment la determinació d’una dona entestada a
prendre’s la vida amb intensitat però també amb humor[iii].
Maria Climent reconeix admirar l’humor de Caitlin Moran: Em fa gràcia com escriu i com t'hi pots sentir identificada des de la
visió femenina del món. Però tampoc és que jo em posi a escriure i pensi que
vaig a fer riure. Em surt així. Jo penso que les coses fan gràcia perquè o són
veritat, o són exageracions, o són absurdes. En una altra entrevista[iv]
l’escriptora demostrava el seu interès per l’humor amb un detall prou
significatiu com és el fet d’haver estudiat un postgrau de guions d’humor: La vida m’ha
portat per altres camins, però l'humor no l’he deixat. A més, si alguna cosa em
fa gràcia, necessito parlar amb algú per explicar-l’hi, per compartir-ho.
Perquè un riure, si no el comparteixes, perd una mica el sentit.
La segona novel·la
–confessa l’autora- va ser de confecció més costosa perquè has de demostrar que no ha sigut circumstancial l'èxit de la primera i
això em posava molta pressió. Volia fer una cosa que no s'assemblés massa a Gina[v]. Reconeix haver tardat molt més a escriure-la
i que va donar-hi moltes voltes: El resultat és un entramat de tres veus narratives més
complex, que guanya en profunditat. En un altre moment, Maria Climent reconeix la importància d’un bon agent
literari. Ella diu:
En un inici “A
casa teníem un himne” era una novel·la en primera persona, però vaig pensar que
el to era massa paregut al de Gina,
que no me n’allunyava prou. Fins que no vaig topar amb la fórmula, bé, fins que
no vam topar amb la fórmula, va costar (...) va ser idea de l’Eugènia, la meva
editora. Vaig fer sis versions del llibre. Jo li faig cas, és com qui va al
metge, i et diu: “Pren-te això”, i no li ho qüestiones. L’experta és ella. Jo
sé que altres autors haurien dit: “La versió era aquesta i si no t’agrada, em
busco una altra editorial.” Però jo me’n refio, de l’Eugènia, i li he fet cas
en tot. Vaig refer el llibre, però no em va costar gaire, perquè coneixia els
personatges i sabia com reaccionarien i com parlaven.
L’èxit de Gina és indubtable davant
les seves deu edicions en català i el fet que s’ha traduït al castellà, al
francès i a l’ucraïnès: Quan els de
l'agència literària m'ho van dir, vaig pensar "hòstia, si Ucraïna està en
guerra", però el món continua donant voltes i que es continuïn editant
llibres, encara que sigui a tocar de l'horror, no deixa de ser esperançador.
Un dels trets més singulars de la manera d’escriure de Maria Climent és
l’ús fet del llenguatge dialectal. Les dues novel·les el registren. A Gina la història està ambientada al
voltant del Delta i A casa teníem un himne l’escriptora
va assessorar-se amb gent de la Terra Alta: M'agrada
fer personatges propers, que parlin un llenguatge real, no un llenguatge
estàndard, perfecte, que no sé qui el parla més enllà de TV3. Des del punt de
vista lingüístic no volia allunyar-me del meu dialecte, i per tant viatjar fins
a Arnes era una manera de mantenir-me dins dels marges de Terres de l'Ebre i
del català occidental de transició.
Per què m'haig d'allunyar de la llengua amb què penso? es preguntava en una altra entrevista. Quan escric m'imagino converses quotidianes
i les meues converses quotidianes són amb gent que parla d'esta manera. I
afegeix: M’agrada la idea de
conservar això perquè al final és patrimoni. A més, m’agrada com sona, m’aporta
records, perquè ho deien les meues iaies i perquè cada vegada ho diu menys
gent.
L’obra
Les dues obres –es va
subratllar- presenten trets comuns com el protagonisme femení, com el fet
d’afrontar situacions difícils, complicades, amb un cert somriure encara que
sigui agredolç, com l’ús d’un llenguatge dialectal ja destacat a l’apartat
anterior i, segurament, molts altres matisos evidenciats en el col·loqui i en
els comentaris publicats. Però anem a pams i comencem pel més obvi, les
sinopsis de les dues novel·les escrites per l’Altra Editorial, la seva casa
editorial. La de Gina diu:
Que la vida va de debò la Gina ho descobreix de cop:
encara té l’adolescència a prop, i l’edat adulta, amb tots els compromisos, li
cau molt lluny. Però un dia es desperta amb una sensació estranya al cos i
després de mesos de proves, li cau a sobre un diagnòstic mèdic greu i
inesperat. I necessita començar a prendre decisions.
Escrita amb delicadesa i molt sentit de l’humor, i amb
una profunditat sorprenent i il·luminadora, Gina és una novel·la poderosa i original, plena d’una vitalitat
molt contagiosa.
I de A casa teníem un himne la mateixa
editorial ha escrit:
La
Remei té més de quaranta anys, està casada i té un fill, treballa moltes hores
a l’hospital i està absorbida per la vida domèstica i professional. La seva
germana Marga, una mica més jove, és tot el contrari: soltera i sense cap
projecte vital ni professional que la lligui, té la sensació que li ha passat
la joventut sense adonar-se’n i encara busca el seu lloc al món. I la mare de
totes dues, l’Erne, ja fa més de quinze anys que va instal·lar-se a Itàlia i ha
construït una vida nova allà, deixant enrere la vida al poble i les seves dues
filles, que no l’hi perdonen. Però quan la Remei arrossega la Marga fins al cor
de la Toscana perquè necessita un refugi, i unes quantes solucions, aquestes
tres dones distanciades i diferents, amb aspiracions i experiències tan
dispars, hauran d’aprendre a entendre’s i a comunicar-se, i lluitaran per
retrobar-se després que es desveli un secret familiar que va marcar
definitivament la vida de totes tres.
Una i altra novel·la comparteixen un estil fresc i
natural, espontani i genuí, com senyala Marc Peig[vi], un
llenguatge sense pretensions, fluït i acurat, amb la capacitat d’encomanar al
lector autenticitat, un tret al que no es aliè el fet d’utilitzar el llenguatge
dialectal a què hem fet referència.
La novel·la s’inicia amb el retorn de la
protagonista a la seva terra d’infantesa, al Delta de l’Ebre. L’autora planteja
el trànsit de la protagonista des d’una infantesa i adolescència farcida de
pors i dubtes a una edat adulta també curulla de dilemes sentimentals i vitals
que una realitat inesperada, la diagnosi de l’esclerosi, li plantifica sense
embuts.
Gina
exposa sentiments i reflexions, ens fa pensar i contrastar. La malaltia i la
decisió de ser mare són els dos punts clau que defineixen la vida adulta de la
protagonista en un relat escrit en primera persona. Compartim la seva visió de
l’existència? Compartim les seves eines de construcció personal, la seva manera
d’afrontar els entrebancs? Compartim, en definitiva, la seva filosofia de
vida?.
La versemblança de la història creix quan els
lectors s’assabenten que amb vint-i-sis anys Maria Climent és diagnosticada de
patir esclerosi múltiple, una fotuda malaltia degenerativa i crònica del
sistema nerviós central. D’aquesta clatellada i de com plantar-li cara en va
néixer Gina, un personatge, una dona
que afirma: La tristesa pesa. T’aixafa el
pit... i si vols tirar endavant l’opció més vàlida és una nova perspectiva
de vida... La perspectiva que li proporciona l’Elisabeth quan li ve a dir que
es deixi de rucades i s’espavili. És aleshores quan Gina fa un “clic” i comença
a superar les pors i la depressió.
L’Elisabeth és un personatge clau en aquest relat.
És el model on s’emmiralla la Gina. Com diu Imma Monlleó[vii], les
cartes que la protagonista li escriu a manera de diari personal estructuren la
novel·la.
No tothom encara la malastrugança de la mateixa
manera i potser, per això, a alguna lectora del club Gina li va semblar un llibre poc adient per regalar sense més ni
més, car hi ha persones a qui, el llibre, enlloc d’un ajut podria esdevenir un
perjudici perquè s’enfonsarien més. De fet, la pròpia autora va comentar en el
si del club que de reescriure la novel·la, canviaria moltes coses i, sense
embuts, va reconèixer haver-lo parit en un moment vital molt diferent a
l’actual.
La
novel·la A casa teníem un himne per
al crític Oriol Gracià no és més que la història de tres dones –una mare i dues
filles- i les seves rareses familiars. Maria Climent reconeix una certa
excentricitat volguda, ella ho qualifica d’astracanada i d’astracanada habitual
en la manera de fer de la gent del Delta. Afirma: Són poc-sucades que tenen la seua gràcia. El periodista no se’n sap
avenir i li xoquen algunes fets que qualifica d’excentricitats com que la mare
deixi de parlar per culpa d’un singlot crònic –l’autora explicà en el club que
era un fet real- mal gestionat o que el pare tingui un estossegar melòdic que
pren forma d’himne familiar. L’escriptora no s’esvalota ni mostra cap quimera,
accepta planerament que el llibre està farcit d’absurditats i humor negre,
només li falta dir: Perfecte, és justament el que perseguia. I, com es va
subratllar en el club, el fet que la mare torni a parlar després de nou anys i
ho faci per dir que els talls de meló no es tallen tan gruixuts, n’és un bon
exemple.
Només
iniciar-se la novel·la ens adonem de la complicada relació entre les tres
dones. La mare és rara, és a dir, poc convencional, queda dibuixada com un
personatge un pèl histriònic que pot o no atraure. La novel·la ens parla
d’emocions i sentiments, d’incomprensió i de dificultats serioses de
comunicació entre la mare i les dues filles. Que una d’elles pateixi basorèxia,
això és, la necessitat de besar algú, com quan la Marga té unes ganes boges de
besar el Jaume, forma part de la voluntat de l’autora de treballar la
caricatura: No volia fer una història on tothom fos normal... i,
una cosa més, Basorèxia
també és el nom de la meua secció d’articles setmanals a Catorze.cat[viii].
Al
rerefons del llibre hi trobem implícita la reflexió de com et condicionen les
persones del primer llindar de socialització, la família, tot i trobar-te en un
entorn aparentment favorable. Diu l’autora:
Volia parlar de com s’hereten els traumes. Començant
per la mare, filla d’una educació nacional catòlica, d’una família que en la
guerra es van fer rics, i que té un trauma evident de disciplina i
impossibilitat de rebel·lar-se. L’única manera que té és callar i ho porta a
l’extrem. Com no podia replicar, aprèn a reprimir-se i ho porta fins al límit
que és la seva rebel·lió, paradoxalment. Ella calla com a càstig. I què aprenen
les filles? Un altre trauma, no el mateix sinó un altre. I, segurament, elles
als seus fills els passaran un altre. Tot i que van millorant, volia que es
notés com s’evoluciona.
A
mesura que els personatges desfilen, s’hi endevinen els rols que existeixen en
totes les famílies, uns rols que poden canviar, però costa i costa molt. Com va
explicitar més d’una lectora del club, A
casa teníem un himne és un llibre divertit, suggeridor, que fa pensar en
situacions familiars, en dinàmiques més o menys habituals. Una novel·la plena
d’escenes memorables, en expressió d’un altre participant.
Com
també passava a Gina, la maternitat és un tema clau encara que sigui enfocat des de
perspectives una mica diferents. Mentre a Gina es parlava de les ganes i de les
dificultats per ésser mare, a la segona novel·la la temàtica està més centrada
en les relacions mare-filla. D’alguna manera, l’escriptora es fa una pregunta:
fins a quin punt una mare s’ha de sacrificar pels fills?
L’Erne
és una dona que se sent molt jutjada des de l’inici dels temps i és molt
cerebral i ja va planificant: la vaig cagar i compliré amb el meu deure, el meu
càstig. I aquest és casar-se amb un home que no vol, tindre dos filles i
criar-les fins que siguin adultes i hagin marxat de casa i quan ho té fet i
l’home s’ha mort, diu que fins aquí la seva condemna. Després, la mare s’adona
que potser no ho va fer tan bé com creia, potser no ha gaudit la vida ni els ha
ensenyat uns valors correctes a les filles.
[i] ZAERA, Anna. Entrevista a Maria Climent. https://www.vilaweb.cat/noticies/maria-climent-la-meitat-de-les-parelles-se-separen-i-la-vida-continua/
[ii] Ob. Cit.
[iii] https://beteve.cat/artic/maria-climent-gina/
[iv] GRACIÀ, Oriol. Terres de
l’Ebre. Surt de casa.cat https://surtdecasa.cat/ebre/llibres/entrevista-maria-climent-1
[v] FAJARDOM
Clara. 10.09.23. Entrevista a Maria Climent https://llegim.ara.cat/entrevistes/maria-climent-cossos-joves-perfectes-orgasme-pareu-fotre-pel_128_4787000.html
[vi] PEIG, Marc. El
Matí Digital. Ressenya de “Gina” de Maria Climent https://elmati.cat/ressenya-del-llibre-gina-de-maria-climent/
[vii] MONLLEÓ, Imma.
Créixer amb la Gina. https://revistacaracters-uv.es/creixer-amb-la-gina/
[viii] GRACIÀ, Oriol. Terres de
l’Ebre. Surt de casa.cat https://surtdecasa.cat/ebre/llibres/entrevista-maria-climent-1